9 de maig 2021

La mort i la primavera (Bernhardiana nº 96)

Avui dilluns, en arribar a l'escola, diu A, "un espectacle dantesc" ens estava esperant. Mosques inertes, amb les potetes arrufades, esteses pel terra, vora els rodapeus, en les cantonades. Cucs també, dessecats i desmembrats com mòmies saquejades i l’ocasional cuca molla, panxa amunt sobre les rajoles de dissenys geomètrics.

La calor i el bon temps no han fet més que insinuar-se i ja deixen "un reguer de cadàvers", diu A. Però no era al revés, no propiciava la primavera "el desplegament formidable de la vida" sobre la terra i no la seva aniquilació?

Que avui de matí, se li feia impossible deambular pels passadissos o estar-se a l'aula, pensant en la mort escampada arreu mentre intentava, debades, instruir els alumnes, absents, com d'habitud, davant les seves pantalles.

Impossible ignorar l'acumulació grossera d'insectes sota les taules o a plena llum, en els ampits dels finestrals, com una amenaça velada, diu.

Que de cada dia li és més inversemblant educar en aquesta escola, on "la mort s'ensenyoreix de tot", diu, especialment del "procés educatiu", doncs l'educació impartida en aquesta escola forma part d'un "procés instructiu absolutament mòrbid". Els plans d'estudis són, per se, d'una "consistència morbosa".

L'holocaust de cucs, mosques i cuques molles no és més que el símbol o el símptoma d'un mal superior, d'una decadència suprema, d'una aniquilació "cerebrointel·lectual" a gran escala,  massiva, "inimaginable en la seva absolutesa".

És el primer cop que A. deixa intacte l'entrepà de cuixot salat i formatge. Amb prou feines ha xarrupat el cafè amb llet, que avui és d'una tonalitat excessivament esblanqueïda  (em repugna el cafè amb llet amb excés de llet). S'aixeca lentament, es posa el capell, es carrega la bossa de mà a l'espatlla, deixa caure unes monedes sobre el taulell i parteix en direcció contrària a l'escola. El seguim amb la mirada fins que desapareix per la cantonada -  ell no es gira per mirar-nos. Amb sort, li hem dit abans que partís, demà l'equip de neteja haurà agranat l'escola de dalt a baix. "Tanmateix", ens ha contestat, "tant és", i la seva cara era lívida com la cara d'un mort. 

3 de maig 2021

Epifania (Bernhardiana nº 95)

Algú menciona de passada el nom d'un director portuguès per qui sent una especial predilecció i llavors A., que aquest matí es troba d’un humor excel·lent, se'n recorda d'un documental que ha vist recentment, basat en la correspondència entre un poeta portuguès que viu a Brasil i una poeta portuguesa que viu a Portugal. Al començament, el documental l’havia entusiasmat, realment s’havia sentit corprès, diu, per l'autenticitat de les imatges i els sons de les paraules, per les imatges en moviment i per la música parlada, per la polifonia en les imatges i en la melodia; tot allò l'havia trasbalsat i com a conseqüència d'aquest trasbalsament, s'havia incorporat a mitges de la butaca, havia estirat el braç dret fins la taula baixa, on reposava el terminal mòbil  i havia escrit missatges entusiastes a tots els seus amics, col·legues i coneguts on recomanava vivament el documental, que qualificava en tots i cadascun dels missatges com d’autèntica revelació. En haver acabat d’enviar els missatges, no van passar ni deu minuts, diu, que amb la mà esquerra, va prémer el botó del comandament a distància per apagar el televisor quan restava més de mig documental, doncs el que havia experimentat en els darrers deus minuts, tot just després d’enviar els missatges amb el terminal mòbil, era el més aproximat a l'antítesi del que havia experimentat durant els primers deu minuts, realment un altre documental i una altra experiència fílmica, i en les seves paraules, realment res més que autocomplaença baratera en els darrers deu minuts, res més que beneitura fílmica i documentalista elevada al màxim exponent. Llavors me n'adono que l’humor de A. ha experimentat una mudança completa, un canvi de cent vuitanta graus, com s'acostuma a dir, i fins i tot li ha fuit la fam: l’entrepà de formatge i pernil salat que ha comanat i que havia començat a devorar amb una gana extraordinària ha quedat a mitges, com el documental. Després de romandre uns quants segons sorrut i en silenci, diu que, com és natural, no va enviar cap missatge de rectificació als seus amics, col·legues i coneguts, Que es fotin, diu, Que es fotin, tot recuperant el sentit de l’humor i fins on és possible, l’alegria de viure, Que es fotin, Que es fotin, repeteix una altra vegada abans de clavar una formidable mossegada a l’entrepà.

2 de maig 2021

Senyals

La vida era com el bosc, va dir, on una vegada i una altra, un es trobava amb senyals, amb indicacions fins que, de sobte, ja no n'apareixia cap.

Thomas Bernhard, Gelada

27 d’abr. 2021

Objectivitat (Bernhardiana nº 94)

Els locutors de l'emissora de ràdio van lloar de forma unànime el gest de l'entrenador de l'equip X, el qual s'havia negat a saludar l'arbitre al final partit. Quan un aficionat els va recordar, en un missatge en les així anomenades xarxes socials, que la setmana anterior, quan l'entrenador de l'equip Y, el màxim rival de l'equip X, s'havia negat a saludar l'arbitre al final del partit, havien recriminat la seva actitud i l'havien qualificat d'antiesportiva, els locutors van adduir que era evident per sí mateix i per tant evident per la immensa majoria dels seus oients que l'entrenador de l'equip X havia actuat amb honestedat mentre que l'entrenador de l'equip Y havia actuat de mala fe i que no feia cap falta veure les imatges per arribar a aquesta conclusió.

25 d’abr. 2021

Errata (Bernhardiana nº 93)

A., que visita regularment el psicòleg des de fa més de vint-i-cinc anys, i segons pròpia confessió, seguirà consultant el psicòleg mentre li restin diners en el compte corrent, ens assegura que el psicòleg al que visita darrerament, és, sens dubte, el millor psicòleg que ha tengut mai, i que des que freqüenta la consulta d’aquest psicòleg, la seva salut mental ha experimentat una notable millora i que, de fet, es troba mental i psicològicament millor que mai o millor del que recorda haver-se trobat mai. No obstant, diu, cada cop que acudeix a la consulta, el psicòleg pronuncia equivocadament una determinada paraula. El darrer cop que hi va anar, ahir a la tarda, va tornar a pronunciar aquella paraula equivocadament no una, sinó vàries vegades i diu que, per aquest motiu, ha decidit no tornar a visitar aquest psicòleg, ja que, com és evident, senzillament seria aberrant tornar a la consulta i escoltar de nou aquella paraula mal pronunciada perquè,  tard o d'hora, el seu benestar mental es veuria afectat i acabaria per degenerar fins un punt de no retorn. Al cambrer, que s'acosta a la seva taula, li diu que avui no prendrà res més que un cafè amb llet, perquè ha concertat una cita amb un altre psicòleg que li han recomanat. Les dues primeres consultes són de franc, això li han assegurat, diu.

24 d’abr. 2021

Au moribunda (Bernhardiana nº 92)

En el nostre passeig setmanal en bicicleta, hem passat pel costat d'un gorrió - passer domesticus - estàtic com un ocell dissecat sobre la línia blanca de la carretera. De la vida només esperava ser atropellat mortalment.

22 d’abr. 2021

Migrant (Bernhardiana nº 91)

L'enginyer polonès que gaudia del seu dia d'esbarjo bevent una copa de vi ajaçat en un matalàs inflable en la terrassa de casa seva en un barri exclusiu de Londres es va aixecar de bursada i es va llençar a tota velocitat per la carretera amb la seva motocicleta. Havia cregut distingir en el cel blavíssim un objecte voluminós d'apariència humana caient d'un avió en el moment en què l'aparell desplegava el tren d'aterratge en ple descens a l'aeroport, situat a cinc quilòmetres. Davant la reixa del jardí del xalet on l'objecte s'havia estavellat i a causa d'això, hi havia esbucat part de la teulada, es va trobar amb un vehicle policial i amb l'esguard corglaçat d'un jove, enginyer també, que s'estava dret i immòbil i amb una llauna de cervesa a la mà. Els seus ulls li va confirmar la realitat d'allò que s'hagués estimat més no haver presenciat.

20 d’abr. 2021

JFK (Bernhardiana nº 90)

El franctirador que va encertar d'un precís tir el lòbul parietal del president aquella tarda assolellada de diumenge a la ciutat dotada d'amples i airejades avingudes i edificis anodins va ser disparat l'endemà a boca de canó amb un revòlver Colt per un activista d'extrema dreta que al seu torn va ser apunyalat el dia següent per un activista d'extrema esquerra que en ser preguntat insistentment pels periodistes per les seves motivacions, va declarar, amb inusual clarividència, que qui era ell per contradir el vent de la Història.

18 d’abr. 2021

Solo (Bernhardiana nº 89)

Molt de tant el tant ens creuàvem a les darreries del capvespre en algun dels estrets carrerons enllosats de la ciutat antiga i cada cop, la conversa desembocava, inevitablement, en una afició comuna a tots dos, el jazz: meva, perquè havia tocat el piano en una banda local de dubtós prestigi i pitjor afinació i seva, perquè d'adolescent escoltava una vegada i una altra els discos del seu pare, que disposava d’una assortida col·lecció dels millors intèrprets clàssics i dels renovadors del gènere. El seu instrument preferit era la trompeta i mai ens acomiadàvem sense que m'expliqués de nou - amb la veu apagada en un mormoleig entre esporuguit i desenganyat, la boca encongida en un rictus d'extremat sofriment, el coll en tensió, travessat per una vena tibant i els ulls estràbics, com els d'un intèrpret en el trànsit d'un solo - aquesta vella història: quan tenia vint anys, el destí o la casualitat, mitjançant el seu progenitor, havia posat en les seves mans una entrada per a l'únic concert que Miles Davis va fer a l'illa, però ell, en el darrer moment, havia declinat la invitació per un motiu imperiós i inaplaçable d'índole sentimental que passats els anys, era incapaç de recordar ja.

Com és natural, s'havia penedit sempre d’haver rebutjat aquella invitació i de no haver assistit al concert i de no haver vist en persona i sobretot de no haver escoltat i especialment de no haver estat en presència de Miles Davis.

Poc després d’aquesta nova confessió cadascun seguia el seu camí. Record que el darrer cop em vaig girar per observar-lo mentre s’allunyava entre les parets de marès, gomboldat per les ombres, la figura corbada i arrossegant els peus sobre l’empedrat, com un penitent en una processó. I no hi havia cap música ni blues que pogués alleugerir un caminar tan culpable.

16 d’abr. 2021

Mal de literatura (Bernhardiana nº 88)

D’ençà que era una nena, havia covat la il·lusió d'esdevenir una escriptora de prestigi mundial i en un moment donat, va decidir-se a intentar fer realitat el seu somni, com s'acostuma a dir, i com que, segons li havien assegurat en el taller literari en el que s'havia inscrit, calia escriure tantes hores i minuts com fos possible, començava a escriure tot just després de llevar-se, corria els matins per agafar l’autobús i dinava d’un àpat fred el migdia a l’oficina, d’on sortia escapada per no perdre l’autobús de tornada i així poder continuar escrivint fins a la matinada.  


Es va acostumar a dormir unes poques hores i es feia portar les compres del super a casa. Per evitar distraccions, va arribar al punt de tallar el fil del telèfon i abandonar el televisor vora un contenidor, tot això per disposar de més temps per escriure més i més. El darrer cop que ens vam trobar per casualitat davant el portal de casa seva, ens va confessar que havia decidit reduir al mínim el contacte amb la família i els així anomenats amics i més endavant ens vam assabentar que havia arribat a l’extrem de deixar la feina i passar a subsistir dels seus escassos estalvis. Per tal de dedicar-se més intensament a la seva dèria, va deixar d'acudir al taller literari i es va recloure a casa seva d'on ja no va sortir més. Menjava i bevia només l'imprescindible, i l'únic plaer que es permetia era fumar sense aturall, perquè li havien dit, també al taller literari, que mai hi hagut literatura bona que hagi brotat sense l'ajut inestimable del tabac.


Van passar uns anys fins que, un migdia, van forçar la porta del seu apartament i van ser necessàries set furgonetes per carregar manuscrits, llibretes i fulls esparsos que cobrien íntegrament el terra de totes les habitacions. Encara que no n’hem tengut notícies darrerament, la tarda que vam telefonar la germana ens va dir, emocionada, que conservaven esperances en el zel dels especialistes que afirmaven en els seus informes que no era, ni de lluny, la primera persona que es transformava en literatura, que els estudis en aquest camp han avançat en consonància amb la disminució de la mortalitat de la malaltia i que tanmateix, n’hi ha que sobreviuen a afeccions més letals.

15 d’abr. 2021

Tradicions (Bernhardiana nº 87)

Una família nord-americana d’ascendència índia composta per un home i una dona de mitjana edat i dos nens bessons de nou anys va passar cinc anys i tres mesos oculta en el soterrani d’un dúplex de Connecticut on vivia, juntament amb els seus tres fills, dos gossos, quatre moixos i un conill de rata, un matrimoni d'afro-americans que en cap moment, durant els dos anys que van viure al dúplex, que havien llogat a dues germanes ancianes oriündes de Le Havre, havia sospitat de l’existència de la família, per així dir-ho, paràsita, la qual havia aprofitat el fet que les germanes holandeses havien vetat expressament l'ús del soterrani als seus llogaters, respectant així el desig dels anteriors propietaris, precisament la família d'ascendència índia que habitava en el soterrani, els quals havien adduït en el moment de la venda que aquella part de la casa era impura a causa d’haver estat construït el dúplex en el terreny que ocupava antigament un cementiri indi, i que per aquest motiu el soterrani havia de romandre tancat i no s'hi devia entrar sota cap concepte.

Va ser el fill petit del matrimoni afroamericà el que va trobar la clau de la porta del soterrani en un calaix de la cuina i la va obrir, segons sembla, pensant que els seus germans hi havien amagat el seu telèfon mòbil.

Naturalment, la família india ha exigit a les actuals propietàries, les germanes holandeses, que foragitin els llogaters per incomplir la clàusula del contracte referent al soterrani, cosa que aquelles han fet amb molt de gust, doncs troben que en aquell gran país, com en qualsevol altre el primer de tot és respectar les tradicions i deixar els morts en pau.

10 d’abr. 2021

Passió vs. Raó (màxima)

L’home, en l’estat actual de la Societat, es troba més corromput per la raó que per les passions. Ses passions (em refereixo a les que provenen de l’home primitiu) han conservat, en l’ordre social, el poc de natural que ens resta.

Chamfort, Maximes et Pensées, 1.7, edició Bever, 1923

9 d’abr. 2021

Matar la mare (Bernhardiana nº 86)

A. arriba a la cafeteria dient que ve de l’hospital, on ha visitat una antiga professora la qual van operar ahir i a qui els metges no donen gaires esperances. Diu que tot just en entrar a l’habitació, el rostre arruat de la seva antiga professora l’ha fitat i ha demanat per la seva mare, Has vist mumare?, diu A. que li ha demanat la cara arruada que llavors s’ha arruat encara més, s’ha arruat al màxim, diu A., i finalment ha abaixat la mirada com demanant disculpes i en un fil de veu ha mormolat, És morta. A. encén una cigarreta, xarrupa el cafè que li acaben de portar i diu que en sortir de l’habitació, la germana de la seva antiga professora se li ha acostat i li ha assegurat que demana per la mare deu o dotze vegades cada dia, i tot d’una després recorda que és morta. La mare va morir fa més de vint-i-cinc anys, diu A. que ha dit la germana de la seva antiga professora. A. ens mira, esclafa la cigarreta a mig fumar i diu, Mata la seva mare deu o dotze vegades al dia i encén una altra cigarreta a l’instant.

8 d’abr. 2021

Tsunami (Bernhardiana nº 85)

Només al cap de dos dies, en visitar-nos uns amics de la ciutat a la caseta de dalt del turó, vam saber que una onada gegantina havia escombrat desenes de milers vides en quinze minuts a l’altra banda del món. Naturalment, no ens els vam creure, almanco al principi, i després no hi vam pensar més, almenys durant una setmana.

7 d’abr. 2021

Plataforma (Bernhardiana nº 84)

Un veterà guionista de televisió que volia posar fi a la seva vida perquè, en les seves pròpies paraules, ja en tenia prou, va anunciar mitjançant les aixi anomenades xarxes socials que pensava retransmetre la seva mort en directe a través de les principals així anomenades plataformes, i, de fet, no va ser fins que ja tenia ambós peus sobre l’escaló i es passava el nus corredís pel coll que les així anomenades plataformes, totes a l’hora, van interrompre la retransmissió del suïcidi del veterà guionista de televisió perquè, segons van aclarir més tard - naturalment també a través de les així anomenades xarxes socials - se sentien obligades a defensar la integritat psíquica dels seus així anomenats usuaris, que s’havien connectat per milions des de tots els racons del planeta.

4 d’abr. 2021

Etern retorn (Bernhardiana nº 83)

Com tothom que manté el costum de llegir els diaris avui dia sap, aquests, els diaris, son de cada cop més mals de llegir, no només per la quantitat ingent d’errades gramaticals, estilístiques i fins i tot històriques que contenen els així anomenats articles periodístics avui dia, sino pel fet que aquestes errades, a la vista del món sencer, com s’acostuma a dir, en les edicions digitals d’aquests mateixos diaris, no son corregides mai i els articles romanen inalterats durant anys i per tant plagats d’errades històriques, gramaticals i estilístiques durant lustres i fins i tot dècades la qual cosa és, si es pensa bé, un fet absolutament intolerable.

Aquest pensament he tengut aquest matí mentre llegia en el terminal un article publicat el 2013 sobre la carrera literària del meu autor preferit, en el què s’afirma que era alemany i que va néixer a Austria, quan la veritat és que va néixer a Alemanya i que era austríac, com qualsevol que es molesti a consultar la Wikipèdia pot comprovar. Naturalment, tan bon punt he detectat les dues errades flagrants, he deixat de llegir l’article i, de fet, m’he compromés a no tornar a llegir el diari digital que contenia l’article en qüestió mai més i llavors he obert l’editor de text per a escriure això, per desfogar-me escrivint això, pens, com no podia ser d’altra manera, penso també, i llavors he pensat que probablement sí tornaré a llegir el diari digital en el que m'he topat aquest matí amb l’article sobre el meu autor favorit amb aquelles dues errades sagnants i probablement tornaré a detectar errades històriques, estilistiques o gramaticals i possiblement com a conseqüencia d'això tornaré a escriure aquest mateix text o un de molt semblant, sí, penso, segurament serà així, una vegada i una altra, indefectiblement.

Bohemi (Bernhardiana nº 82)

En l’avió que ens transporta de tornada a l’illa feim la coneixença d’un jove txec que ens informa que el seu viatge a l’illa no té altre objecte que beure alcohol fins a caure mort, drink until I die, repeteix emfàticament en un anglès rudimentari mentre l’aparell aterra suaument sobre la pista i és per pura casualitat, penso ara, que l’endemà llegim que un txec, de professió estibador al port d’Aalborg s'ha desplomat des d’un setè pis en un bloc d’apartaments de la costa i naturalment, volem pensar que el nostre txec no feia cara d’estibador, no, i desitjam, així, salvar-lo.

2 d’abr. 2021

Metempsicosi (Bernhardiana nº 81)

El gran campió belga, retirat del ciclisme trenta anys enrere, va quedar parat quan, una nit, en entrar en un restaurant d’Oudenaarde amb la seva dona, va reconèixer el corredor francès, també retirat, que havia estat ni més ni manco que el seu màxim rival esportiu. El dos exciclistes van compartir taula i recordances comunes de la seva carrera esportiva. L’exciclista belga va quedar estorat amb la memòria prodigiosa del seu exrival, que va reproduir una gran quantitat d’anècdotes de les seves lluites a la carretera. Abans d’acomiadar-se, l’exciclista francès va entregar al matrimoni belga una targeta amb les dades del seu domicili a Strasbourg i va convidar-los a que el visitessin quan els vingués de gust.

Naturalment, explicava anys més tard l’exciclista belga en relatar aquesta història en una entrevista al diari Het Niewsblad, hagués estat encantat de tornar-li la visita al seu antic rival, amb qui, de fet, va manifestar, s'havia reconciliat aquella nit després d’anys de rencor mutu, si no fos perquè l’exciclista francès havia perdut la vida en un accident de cotxe tres anys enrere en una carretera dels Alps italians.

Tot i així, l’exciclista belga assegurava que, en arribar-li l’hora, ja podria, finalment, descansar en pau.

1 d’abr. 2021

Pols (Bernhardiana nº 80)

En el tren d'Ollantaytambo a Aguas Calientes vam travar amistat amb un estudiant xilè amb qui el nostre company va estar parlant animadament de sociopolítica durant tot el trajecte mentre nosaltres contemplavem el curs del riu. A la conversa, l'estudiant xilè va prendre partit pel comunisme socialista i el nostre amic va prendre partit per la socialdemocràcia liberal. L’endemà, en retrobar-se a la llargua cua d'entrada a Machu Pichu, el nostre company i l'estudiant xilè van reprendre la conversa on l’havien deixada el dia anterior i van continuar discutint fins el captard, al cim del Huayna Pichu, mentre el sol ponent vermellejava els marges de les runes centenàries.

El matí següent, en el tren d'Aguas Calientes a Ollantaytambo, vam coincidir de nou amb l’estudiant xilè en el mateix vagó i el nostre company de viatge va fer de no veure (o no va veure) l'estudiant xilè i l'estudiant xilè no va veure (o va fer de no veure) el nostre company. El soroll del riu Urubamba, vam notar, va ser, durant tot el trajecte, ensordidor.

29 de març 2021

Caça (Bernhardiana nº 79)

Ens assabentem per casualitat que als Estats Units, un matrimoni que havia partit de cap de setmana a la costa per celebrar el seu aniversari de noces deixant els set fills càrrec dels avis materns ha estat estat tirotejat mentre circulava amb el vehicle familiar per l’autopista estatal. Tot apunta que l’autor dels trets ha estat el conductor d’un Nissan Gazelle qui, segons es desprèn de les declaracions dels testimonis, ha abaixat la finestra del cotxe abans de disparar el vehicle del matrimoni i ferir mortalment la dona. Es desconeix qui és l’autor dels trets i què exactament ha motivat la seva acció, tot i que tot sembla indicar que en canviar de carril, el vehicle de la parella, simplement, se li ha acostat en excés.

26 de març 2021

Influència (Bernhardiana nº 78)

Un escriptor mediocre ha denunciat en un breu escrit publicat a les aixi anomenades xarxes socials que ha estat acomiadat del diari comarcal on acostumava escriure diàriament una columna d’opinió sense cap explicació. Sempre segons l’opinió de l’escriptor mediocre, el seu contracte ha estat rescindit per haver realitzat una «critica demolidora» de la darrera obra de l’autor pater familias de l’illa qui, incidentalment, és un antic amic d’infància del director del diari, com tothom a l’illa sap, segons assegura l’escriptor mediocre.

L’escriptor mediocre, que portava dos mil quatre-cents vuitanta-quatre dies consecutius firmant un article d’opinió al seu nom en el diari comarcal i ha descrit el seu acomiadament com una «venjança personal», ha rebut un ampli suport a les així anomenades xarxes socials fins el punt que, com a conseqüència d’aquest mateix suport, totes les edicions publicades de les seves novel·les s’han esgotat en pocs dies i la seva darrera obra, en concret, considerada de forma unànime per la crítica especialitzada i no especialitzada com a prescindible i que ha estat titllada de «insubstancial», «pedant» i «estilísticament deficient» per part d’aquesta mateixa crítica especialitzada i no especialitzada, ha esdevingut, d’un dia a l’altre, com s’acostuma a dir, rècord de vendes a l’illa i de fet, ha venut ja més exemplars que cap dels llibres de poemes i novel·les i assajos de l’autor pater familias, que ha publicat desenes de llibres, alguns dels quals han estat qualificats per la crítica estrangera de "cim de la literatura mediterrània".

25 de març 2021

Infants

"És la fi", diu W. "Tot ha acabat. Tot és tan fastigós", diu. "No obstant, estam contents, i per què? Perquè som puerils", diu W. "Perquè som insignificants. Això ens salva, però també ens condemna".

Lars Iyer, Magma



23 de març 2021

Muntatge (Bernhardiana nº 77)

La darrera producció del cineasta oriental, famós per la seva dissidència des de fa dècades contra el govern autocràtic del seu país, era un documental en el què es mostrava una, per així dir-ho, vista panoràmica de la situació política al seu país, amb especial èmfasi en la pobresa generalitzada i la precarietat democràtica.

Tot i que ser qualificada d’«obra mestra» pels mitjans occidentals especialitzats, les distribuïdores van rebutjar distribuir la pel·lícula a causa de les pressions rebudes per part del govern del país del cineasta oriental, que, com és bén sabut, controla la industria cinematogràfica mundial, tant pel que fa a la realització i la producció com pel que fa a la distribució i el consum de cinema.

Per aquest motiu, contra el que s’esperava, el cinesta oriental va decidir refer completament el muntatge i fa poc ha presentat una nova versió del documental, que les distribuidores s’han negat novament a distribuir i per la seva banda, el festivals més prestigiosos d’Europa s’han negat a estrenar per considerar que no encaixa en els criteris estètics actuals.

Per la seva banda, els responsables del ministeri cultural del govern oriental han bloquejat novament la distribució perquè, ara, diuen, el nou muntatge presenta una imatge massa laudatòria i massa positiva, en definitiva, massa poc realista del seu país, fins i tot per a ells, han manifestat.

21 de març 2021

Expiació (Bernhardiana nº 76)

Havia estat en un moment de feblesa que l’artista vienès havia acceptat la invitació dels seus vells amics i antics mecenes, el matrimoni Schutzberger, a l’així anomenat per ells sopar de societat que celebraven per a la flor i nata de la societat vienesa aquell mateix vespre en el seu apartament al Leopoldstadt.

Mentre es preparava per assistir al sopar de societat organitzat pel matrimoni Shutzberger, l’artista vienès va pensar que aquella tarda, quan passejava pel Prater totalment absorvit en els seus pensaments havia comès dos errors: en primer lloc, aturar-se a conversar amb el matrimoni Schutzberger i en segon lloc, haver-se deixat endur de forma lamentable per la seva inveterada debilitat de caràcter en acceptar la invitació al sopar de societat, doncs la veritat era - ara, en la soledat de la seva habitació, mentre es nuava corbata davant el mirall, n’era plenament conscient - que no podia suportar la presència del matrimoni Schutzberger des de feia anys i fins i tot lustres i fins i tot decennis i per això mateix els havia estat esquivant durant vint anys fins al punt de, ara ho descobria, haver emigrat a la Gran Bretanya a causa d’ells i haver evitat durant dues dècades tornar a Viena a causa d’ells també.

Naturalment, no va faltar a l’aixi anomenat sopar de societat i de fet va ser el primer en arribar i hi va restar fins el final de la vetllada, quan la pràctica totalitat dels convidats havia abandonat el pis de matrimoni Shutzberger i els pocs que quedaven estaven completament gats, aclofats en les butaques de la sala d’estar o endormiscats amb el front descansant sobre la taula del menjador i de fet va ser també el darrer en abandonar l’apartament del Leopoldstadt a les quatre de la matinada.

Mentre caminava a grans passes per l’avinguda al costat del Danubi i el silenci de la ciutat li permetia, de nou, pensar, se li va fer clar de cop i volta, com una revelació que realment si havia acceptat la invitació del matrimoni Schutzberger contra tot pronòstic havia estat amb la intenció de saturar-se, sadollar-se, atipar-se i realment afartar-se de forma definitiva del matrimoni Schutzberger i de tot el relacionat amb el matrimoni Schutzberger i així per així dir-ho saturar-se i afartar-se de repulsió i de repugnància envers el matrimoni Schutzberger i els així anomenats sopar de societat fins el final dels seus dies.

Aquella matinada, en entrar al seu apartament l’artista vienès va poder, finalment, per primera vegada després de dues setmanes de persistent insomni, o sigui, per primera vegada des que havia tornat a la ciutat, dormir com un innocent.

20 de març 2021

Plusvàlua (Bernhardiana nº 75)

Una així anomenada coleccionista d’art de setanta-dos anys procedent d'Austin va adquirir en subhasta, per una quantitat desorbitada de diners, una de les obres més polèmiques dels darrers decennis, consistent en un estudi de Els menjadors de Patates de Van Gogh – esbossat, naturalment, pel propi Van Gogh, uns mesos abans de pintar Els menjadors de Patates – el qual - i en això consistia, en essència l’obra d’art que s’oferia a la subhasta - havia de ser destruït tan bon punt es tanquès l’operació de venda i efectivament, just en el moment en què sonava el tercer cop de maça després de l’oferta imbatible de la coleccionista, un jove amb el tors nu ple de tatuatges d’inspiració religiosa i el cap cobert amb un passamuntanyes va cremar amb un llançaflames l’estudi de Els menjadors de Patates, del qual no va quedar més que el marc socarrimat sobre un munt de cendra negra.

El subhastador es va apressar a mostrar l’esglaiat públic de la sala el rebut que certificava la posessió de l’obra, un full imprès que el jove del llançaflames, en qualitat de creador, va signar amb gest decidit.

Fa pocs dies, en assabentàvem que l’aixi considerada obra d’art en qüestió havia acabat a la màquina trituradora de paper a causa d’un descuit del personal de neteja de l’oficina de la coleccionista i que com no podia ser d’altra manera, en línia amb les tendències més actuals en compravenda d’art, la subhasta de la màquina trituradora va superar no solament el preu del rebut que certificava l’aniquil·lació de l’estudi de Els menjadors de patates de Van Gogh, sinó també el preu màxim mai assolit en subhasta per una obra de Van Gogh.

El comprador, un marxant armeni arrelat a Tiflis, va manifestar que ara és un bon moment per invertir en art.

14 de març 2021

Idea fixa (Bernhardiana nº 74)

D’acord amb el relat de les autoritats nepalís, l’alpinista suís August K., considerat unànimament com el millor del món en la seva especialitat, va arribar una tarda del passat mes de març al poblet remot del Nepal des d’on pretenia iniciar l’ascensió al Kanchenjunga per tal de completar així l’ascens als catorze vuit mils del planeta en temps rècord. Va instal·lar-se immediatament amb el seu equip de muntanyencs experts i un escamot de xerpes en l’unica pensió del llogaret, que disposava d’un modest jardí des del qual es dominava una vista notable de la vessant oest del Himalaya. August K. va asseure’s en una cadira per contemplar el paisatge i va quedar tan absort en la contemplació que no es va moure del seu seient fins que els darrers raigs de llum del sol ponent banyaven de roig el cim del Kanchenjunga i llavors va aixecar-se i va reunir el seu equip per comunicar-lis que havia decidir renunciar a iniciar a l’expedició l’endemà de matí, com estava planejat inicialment, i que restaria a la pensió per un temps indefinit.

Els membres del seu equip, els empresaris que patrocinaven l’expedició i fins i tot els familiars més propers, als quals havia comunicat la seva decisio per telèfon - a la pensió hi havia un rudimentari aparell que era l’únic de què disposava l’humil llogaret - van provar de totes les maneres possibles de fer-lo desistir de la seva dèria, però aquesta havia pres possessió d’August K. fins el punt que es passava mati i tarda assegut al jardí, consumint begudes alcohòliques de forma ininterrompuda i absort en la contemplació del cim de la muntanya que li faltava ascendir per obtenir l’ansiat rècord. A tot aquell que passava pel seu costat, li repetia una vegada i una altra, que des d’aquell seient en el jardinet aconseguia no només veure sinó també comprendre la muntanya i l’alpinisme com mai abans havia estat capaç.

August K. va restar a la pensió fins i tot després que el seu equip decidís tornar a Suïssa i els xerpes al seus pobles. Quan se li van acabar els diners, els propietaris de la pensió van avisar la policia nepalí que va desallotjar l’eminent alpinista. La seva extradició va ser tramitada amb urgència, doncs les notícies de la fallida expedició i l’inaudit comportament d’August K. s’havien escampat pel planeta i tot plegat afectava la reputació del país, que com tothom sap, basa una part gens despreciable de la seva economia en el noble esport de l’alpinisme.

Com no podia ser d’una altra manera, August K. es va retirar de l’alpinisme i des de llavors viu a Berna, on es dedica, amb reconegut èxit, a l’especulació financera.

9 de març 2021

Sufocació i escriptura

Tot el que he escrit, ho he escrit per escapar a una sensació d'opressió, de sufocació, no per inspiració, com es diu. Se tractava de deslliurar-me, de poder respirar.

Cioran, una entrevista de Jason Weiss

8 de març 2021

L'argument de la soledat creixent

En les persones més escrupuloses, els remordiments de consciència són poca cosa comparats amb el sentiment de «això està en contra de la moral de la nostra societat». Fins i tot els més forts temen l'esguard glaçat o desdenyós d’aquells entre els quals han estat educats. Peò de què tenen por realment? Doncs de la soledat creixent. Vet aquí l’argument que refuta els millors arguments a favor d’una persona o d’una causa – així parla en nosaltres l’instint del ramat.
Nietzsche, La ciència gaia (50)

6 de març 2021

Primícia (Bernhardiana nº 73)

L’autoanomenat periodista, que havia publicat en una aixi anomenada xarxa social la noticia de la mort del futbolista de segona fila després de rebre al mòbil un missatge del sanitari - amic seu des de l'escola - que havia acudit en ambulància al lloc de l’accident i havia presenciat en primera persona el decés de l’esportista, es vanava de ser el primer en haver publicat la notícia. 

Hores més tard, la seva acció va ser reprovada i fins i tot denunciada per altres usuaris de la xarxa social, especialment per un altre periodista, que havia capturat, per així dir-ho, el text de la notícia de l'altre i que com no podia ser d’altra manera, es vanava de ser l’únic que havia capturat, per així dir-ho, el text de la noticia de la mort del futbolista abans la publicació no fos esborrada pel seu autor, juntament amb el seu així anomenat perfil de la xarxa social, i aprofitava per lamentar la falta d’ètica a les així anomenades xarxes socials i la mala fe dels que aprofiten un esdeveniment luctuós per obtenir atenció pública; naturalment, la seva postura va ser lloada per una multitud entusiasta d’usuaris que van esdevenir automàticament seguidors seus.

27 de febr. 2021

Del que no es pot parlar, millor no dir res (Bernhardiana nº 72)

Un mestre de l’escola primària d’U. de quaranta anys d’edat, conegut i apreciat per tots els habitants del poble i reconegut per l’aixi anomenada comunitat educativa de la comarca i segons tots els indicis, respectat i fins i tot estimat pels seus alumnes, va emmudir de forma definitiva al bell mig de la classe de matemàtiques un matí de novembre. Naturalment, els nens, acostumats als reptes que els plantejava sovint per tal d’engrescar-los en l’aprenentatge i, en les propies paraules del mestre – quan encara parlava – per estimular la capacitat dels nens de pensar per si mateixos, van interpretar el silenci sobtat com un nou repte i van passar la resta del matí resolguent de forma aplicada els exercicis que el mestre havia proposat al començament de la lliço.

Els següents dies, la resta de mestres de l’escola primària d’U. van començar a inquietar-se davant el mutisme del seu col·lega, qui, a banda d’aixo, no mostrava cap signe extern de transtorn o de preocupació. No va ser fins al cap d’una setmana, després que el professor ignorés una vegada i una altra les preguntes dels seus companys en els passadissos i els missatges que li escrivien al telèfon mòbil que el director de l’escola primària es va decidir a convocar el mestre al seu despatx.

Com no podia ser d’una altra manera, el mestre va romandre en silenci durant els deu minuts de reunió amb el director i la situació va derivar inevitablement en l’obertura d’un expedient. L'endemà que el metge concedís al mestre de primària la baixa per depressió - malgrat aquest no mostrava externament cap senyal de trobar-se deprimit i a més, exhibia un aspecte físic absolutament envejable per la seva edat i una fesomia alegre i desprecupada, amb el rostre iluminat sempre per un somriure beatífic - la mestra de primària substituta va entrar a la classe en la que el mestre havia emmudit dues setmanes enrere. Va trobar-se amb un grup d’al·lots i al·lotes com no n’havia vist cap mai durant la seva llarga trajectòria com a mestra substituta. Els nens havien organitzat les classes de tal manera que cada dia, un d’ells impartia la lliçó i la resta escoltava i prenia notes aplicadament en el quadern. Abans d’acabar la classe, ja fos de matemàtiques, de llengua o de música – les matèries que impartia el mestre emmudit - feien una posada en comú, els més espabilats resolien els dubtes dels que anaven endarrerits i proposaven solucions alternatives i exercicis suplementaris per tal d’afinar la destresa i esperonar la curiositat més enllà del currículum acadèmic.

---

Aquell mateix dia, a l’hora de música, els dos alumnes més fornits, incitats pels seus companys, van aixecar la mestra substituta cadascun per un braç i la van llençar per la finestra i a continuació van travar la porta de l’aula amb la prestatgeria de la biblioteca infantil.

El director, que, com havia advertit el dia anterior en la reunió de la Comisió pedagògica, s’havia temut que els esdeveniments acabarien agafant mal caire - doncs havia sentit a dir que altres dos docents - una mestra de primària a ciutat i un professor de llengües clàssiques en un poble de la costa nord - havien emmudit també sense cap explicacio cientificament plausible d’un dia per l’altre, va trobar que ja era ben hora de posar fil a l’agulla i després d’activar l’alarma anti-incendis i coordinar l’evacuació ordenada de l’alumnat i personal docent pels passadissos i portes habilitades a aquest efecte, va cridar la policia, que va enviar un escamot d’antiavalots que van procedir amb eficiència i la mínima dosi imprescindible de violència a desallotjar l’aula del grup rebel.

Tanmateix, tot i l’enrenou generat a la comarca, l’endemà es van poder reprendre les classes, encara que algunes associacions de mares i pares han manifestat la seva preocupació de què el fenomen es pugui estendre a altres contrades del país i fins i tot a l'estranger, el govern ha informat per mitjà d’una nota de premsa que no cal passar ànsia i que que la situació estarà aviat sota control.

19 de febr. 2021

Mal de molts etc. (Bernhardiana i Covidiana alhora)

Segurament que per a recordar-nos, penso, que qualsevol temps passat fou pitjor, la televisió nacional programa cada divendres a la nit tres documentals en successió ininterrompuda sobre la segona guerra mundial, el nazisme i l'holocaust respectivament. Naturalment, un s'acaba consolant amb que al costat d'aquest tríptic atroç, la pandèmia que ens ocupa és poc més que un joc de nens. Val més neci que deprimit, o no?



La mort i la primavera (Bernhardiana nº 96)

Avui dilluns, en arribar a l'escola, diu A, "un espectacle dantesc" ens estava esperant. Mosques inertes, amb les potetes arru...