Expiació (Bernhardiana nº 76)

Havia estat en un moment de feblesa que l’artista vienès havia acceptat la invitació dels seus vells amics i antics mecenes, el matrimoni Schutzberger, a l’així anomenat per ells sopar de societat que celebraven per a la flor i nata de la societat vienesa aquell mateix vespre en el seu apartament al Leopoldstadt.

Mentre es preparava per assistir al sopar de societat organitzat pel matrimoni Shutzberger, l’artista vienès va pensar que aquella tarda, quan passejava pel Prater totalment absorvit en els seus pensaments havia comès dos errors: en primer lloc, aturar-se a conversar amb el matrimoni Schutzberger i en segon lloc, haver-se deixat endur de forma lamentable per la seva inveterada debilitat de caràcter en acceptar la invitació al sopar de societat, doncs la veritat era - ara, en la soledat de la seva habitació, mentre es nuava corbata davant el mirall, n’era plenament conscient - que no podia suportar la presència del matrimoni Schutzberger des de feia anys i fins i tot lustres i fins i tot decennis i per això mateix els havia estat esquivant durant vint anys fins al punt de, ara ho descobria, haver emigrat a la Gran Bretanya a causa d’ells i haver evitat durant dues dècades tornar a Viena a causa d’ells també.

Naturalment, no va faltar a l’aixi anomenat sopar de societat i de fet va ser el primer en arribar i hi va restar fins el final de la vetllada, quan la pràctica totalitat dels convidats havia abandonat el pis de matrimoni Shutzberger i els pocs que quedaven estaven completament gats, aclofats en les butaques de la sala d’estar o endormiscats amb el front descansant sobre la taula del menjador i de fet va ser també el darrer en abandonar l’apartament del Leopoldstadt a les quatre de la matinada.

Mentre caminava a grans passes per l’avinguda al costat del Danubi i el silenci de la ciutat li permetia, de nou, pensar, se li va fer clar de cop i volta, com una revelació que realment si havia acceptat la invitació del matrimoni Schutzberger contra tot pronòstic havia estat amb la intenció de saturar-se, sadollar-se, atipar-se i realment afartar-se de forma definitiva del matrimoni Schutzberger i de tot el relacionat amb el matrimoni Schutzberger i així per així dir-ho saturar-se i afartar-se de repulsió i de repugnància envers el matrimoni Schutzberger i els així anomenats sopar de societat fins el final dels seus dies.

Aquella matinada, en entrar al seu apartament l’artista vienès va poder, finalment, per primera vegada després de dues setmanes de persistent insomni, o sigui, per primera vegada des que havia tornat a la ciutat, dormir com un innocent.