Mal de molts etc. (Bernhardiana i Covidiana alhora)

Segurament que per a recordar-nos, penso, que qualsevol temps passat fou pitjor, la televisió nacional programa cada divendres a la nit tres documentals en successió ininterrompuda sobre la segona guerra mundial, el nazisme i l'holocaust respectivament. Naturalment, un s'acaba consolant amb que al costat d'aquest tríptic atroç, la pandèmia que ens ocupa és poc més que un joc de nens. Val més neci que deprimit, o no?

Covidianes-19: En positiu

I.

Llegit per casualitat en un diari digital: «Antonio Banderas anuncia que «ha donat positiu» per coronavirus»
«donar positiu», expressió usada tradicionalment en la premsa per indicar que un esportista - habitualment, ciclista – ha fet trampa
en l’era Covid-19, actors i actrius, polítiques, polítics, metges i metgesses, toreros, toreres, infermeres, infermers, poetes i poetes i la resta de la població, gent comú, com tu i com jo, també podem «donar positiu»

tots estam, doncs, sota sospita, simptomàtics i asimptomàtiques, simptomàtiques i asimptomàtics, grans i petits, vells i joves, homes i dones
així com tots i cadascun estam constantment sota sospita per qualsevol causa,
doncs en el món modern ultramodern que ens ha tocat viure, podem ser acusats, en qualsevol moment, de qualsevol cosa - especialment, si «som» a les xarxes socials

II.

Degut a que, en el món covid-19, el distanciament físic entre persones s’ha extremat (més encara del que era habitual), les xarxes socials han esdevingut més que un indret alternatiu a l’espai físic, l’únic lloc on queda constància de molts fenòmens de la vida pública. En un número creixent de situacions, si «no-ets» a les xarxes socials, no existeixes

L’únic avantatge de les xarxes socials és que no pots encomanar-t’hi el covid-19 o la covid-19 i està permès ocultar la identitat, falsejar-la o bé adornar la teva personalitat tant com vulguis – no hi ha límits a l’egolatria. Fer trampes és un fet consubstancial en el món paral·lel de les xarxes socials, on tothom es mostra com li agradaria ser, al contrari del món real, on un és el que emmiralla en als altres

Si en les xarxes socials es fessin tests d'honestedat, la immensa majoria dels usuaris «donia negatiu». Però ser honest o deshonest a les xarxes socials és quelcom irrellevant. No obstant, qui escrigui una frase que sigui interpretada pels vigilants de la moral com a sexista, racista, homòfoba, xovinista o socavadora de qualsevol de les categories de la correctesa política, «donarà positiu» a l'instant i a partir d’aquell moment, en ambdós mons, tant el real com el virtual, no hi haurà quarantena ni remei que guareixi la seva reputació

Covidianes-19 - Pensant en Fabio Jakobsen

Tot el vespre d’ahir amb un nom al cap,
Fabio Jakobsen
Tot el vespre pensant en la cara de Fabio Jakobsen després de l’accident en l’sprint de la primera etapa del Tour de Polònia,
tot el vespre i de matinada també, quan m’he desvetllat i he anat al bany
Tots els ossos de la cara trencats, diu una altra publicació
Fabio Jakobsen, campió d’holanda o dels països baixos, segons es vulgui dir d’una manera o de l’altra

Estable dins la gravetat. Coma induït.
Que ha perdut totes les dents, llegeixo per aquí
Per allà, diuen que es troba bé, in good condition. Que no es morirà, vaja, venen a dir els organitzadors del Tour de Polònia en el compte d'una així anomenada xarxa social

L’accident ha estat provocat per un altre sprinter – o sigui, un altre corredor especialista en disputar la victòria en les arribades massives -
Es diu Groenewegen, crec que s’escriu així,
per altra banda, no estic segur que Jakobsen s'escrigui així: Jakobsen,
però això no és important ara mateix.

Groenewegen ha estat acusat poc menys que d’intent d’assassinat
En el video, es veu com Groenewegen, en pressentir que Jakobsen l’avança per l’espai disponible entre el seu cos enorme - de butxí medieval - i les tanques de seguretat, oscil·la ostensiblement cap a la dreta
(que Groenewegen sembla un butxí medieval és una apreciació subjectiva meva:
cal aclarir les coses quan s’escriu, si es vol ser clar i dins del possible, just)
Jakobsen xoca contra les tanques de seguretat, les tanques de seguretat cedeixen
Jakobsen desapareix de la vista de la càmera fent una volta de campana

les imatges de l'accident són horripilants però al mateix, incruentes
no veim sang
no veim la cara de Fabio Jakobsen, ens la imaginam només


En un primer moment, tothom apunta, com s'acostum a dir, cap a Groenewegen, l’sprinter amb cos de butxí medieval
El director de l’equip de Fabio Jakobsen denuncia Groenewegen a la policia polonesa
la Unió Ciclista Internacional qualifica l’acció de Groenewegen de criminal
la Unio Ciclista Internacional no diu res, però, de les tanques de seguretat
les tanques de seguretat no haurien de cedir i menjar-se els ciclistes
per això es diuen tanques de seguretat

Unio Ciclista Internacional es pronuncia UCI, talment
Com UCI, Unitat de Cures Intensives

A Fabio Jakobsen li reconstrueixen la cara
diuen que ja es comunica amb els metges
puc imaginar-me la cara de Fabio Jakobsen comunicant-se amb els metges
Tots podem imaginar-nos la cara de Fabio Jakobsen, només que mirem el video de l’accident i tenguem una certa experiència com espectadors en el món audiovisual

(Just ara he m’ha vengut al cap un altre Fabio
 – Fabio Casartelli
qui va morir en una caiguda en el Tour de França del 94
després de colpejar el cap contra l’asfalt
de Fabio a Fabio
el rostre ensangonat de Fabio Casartelli, el cos inert,
replegat en posició fetal, sobre l'asfalt,
hi ha imatges que no oblidam mai
i ens acompanyen sempre, en tot allò que fem o pensam)

Diuen que una imatge val més que mil paraules
això val també per un vídeo
un vídeo val més que deu-mil paraules
però en aquest cas, no és així
de fet, necessitam imatges alienes a l’accident per imaginar-nos la cara de fabio jakobsen
per imaginar-nos l’horror

L’horror

Sembla més un accident de formula 1 que de ciclisme
les tanques de seguretat s’envolen i fan caure una desena de ciclistes més

diuen que a causa de l’amenaça de la segona onada de Covid-19, els ciclistes corren amb ansietat,
perquè la temporada ciclista, que tot just acaba de començar, es pot suspendre en qualsevol moment
perquè molts equips ciclistes no sobreviuran el covid-19
perquè molts ciclistes es quedaran sense equip i per tant, sense feina
fabio jakobsen, la cara de fabio jakobsen, una altra víctima del covid-19

a fabio jakobsen
li van adjudicar la victòria, tot i no haver arribat a creuar la meta
tot i que qui va arribar primer va ser l’així jutjat – per obra i gràcia de les així anomenades xarxes socials - botxí, que va traspassar la meta just en el moment que trabucava de la seva bicicleta

justícia salomònica en un món girat damunt davall,
en un món ingovernable, com un cavall frenètic, desbocat,
el món-covid-19

Covidianes-19 (??) - Un fantasma recorr Europa

Un fantasma es passeja per Europa: el fantasma del Confinament.

La policia tanca platges on s’han produït aglomeracions. S’estableixen restriccions de moviment de persones en algunes localitats. Obligació de portar mascareta als espais exteriors. Tancament de bars, gimnasos, espais d’oci.

Estam assistint, en ple estiu, al procés de confinament del mes de març, però a càmera lenta. Per a que ens anem fent a la idea, entre capbussades a la mar i glops de cervesa.

Deia Spinoza que les advertències dels deu manaments que déu revela Moisès a dalt del Sinaí i la performance de l’esser suprem en forma de núvols, llamps, trons i so de trompetes eren sobretot una forma d’assegurar-se l’obediència del seu poble. 

Assimilar el so d’una trompeta al d’un tro. Les trompetes de l’apocalipsi, que anuncien el judici final.

L’adveniment de la Covid com una forma d’apocalipsi. Apocalipsi significa «revelació». La revelació de la petitesa de l’home enfront de la impredictibilitat de la natura. 

La gent, en massa, es comporta d’una forma impredictible. Més com un manat d’ovelles que com un conjunt d’individus (suposadament) racionals. Una gernació atemorida és tan perillosa com una massa de gent inconscient del perill d’una amenaça latent, una massa de gent que no està en guàrdia – i qui està en guàrdia durant l’estiu?

L’única forma d’assegurar-se l’obediència de la gent és, o bé espantant-la amb calamitats, o bé a garrotades – i el déu de l’antic testament n’era un especialista.

El Coordinador del Centre d’Emergències, amb el seu aspecte demacrat, la mirada serena i la retòrica de predicador paternalista i el dit índex estès, podria passar per un un profeta. Un Moisès pels nous temps que ens esperen, almanco per un any.

El que ens espanta dels fantasmes és que puguin materialitzar-se en quelcom visible o tangible. A ningú li fa impressió un fantasma incapaç de manifestar-se.

El discurs del Coordinador del Centre d’Emergències seria més creïble si durant el seu discurs, es produís una bona tempesta d’estiu, amb llamps i trons i aigua a dojo. Alguna manifestació d’un ésser suprem. Però ningú llegeix la Bíblia avui dia – i menys que ningú, els creients. Així que tornarem al confinament, a algun estat proper a allò.  A no ser que succeeixi un miracle, la secreta esperança de la majoria de la població. D’aquests, n’hi ha per triar, a les xarxes socials.  I de fantasmes més esfereïdors, també.

Covidianes-19 (??) - La soca, la mort i la puta vacuna

Han passat més de quaranta dies des de la darrera covidiana. Avui em sento empès a escriure de nou sobre el present, sobre l’així anomenada actualitat, que no és altra cosa que la Covid o el Covid-19.

Tot sembla indicar que, passa a passa, sense pressa però sense pausa, es va tornant a la situació de partida del mes de març. A la casella de sortida, com en el joc de l’oca.

Rebrot. És la nova paraula de moda en l’així anomenada Nova Normalitat. S’estan produint rebrots arreu de la geografia de l’estat.

La manera més senzilla i directa d’anestesiar una por, és intentar definir-la. Rebrot: Herba que torna a créixer o brotar després d’haver estat dallada (DLC).

Una comarca de Lleida porta aïllada uns quants dies. A la província de Barcelona, es recomana no sortir al carrer.

Mai miro la televisió, però aquesta nit m’hi he plantat al davant durant vint minuts (temps suficient per a rebre tal quantitat d'informació que em costarà dies processar-la i digerir-la). La televisió diu que en aquests moments, hi ha 165 rebrots actius. No obstant, hi ha transmissió comunitària – sigui el que sigui el que això significa: probablement, que el virus torna a escampar-se de forma descontrolada.

La televisió diu a través de la boca mòbil d’un expert calb i d’apariència honesta– un epidemiòleg, potser? -  que el cep del virus ha mutat. Que ja no és el cep B. Que ara el que es transmet és el cep G del virus – sigui el que sigui el que això significa. Després de buscar una bona estona, descobreixo que en català, el mot castellà «cepa», referit al tema que ens ocupa, es tradueix com «soca» i no com a «cep»

Soca: Conjunt d’individus el genotip dels quals presenta un o més caràcters fixos que els diferencien dels altres individus de la [...] població a la qual pertanyen (DLC).

Aquesta definició no em tranquil·litza, ans al contrari, m’inquieta en un sentit existencialista.

El virus, al cap i a la fi, és un organisme viu, com l’herba. L’herba creix perquè ha de créixer, el virus s’escampa perquè està en la seva natura. La seva natura consisteix en això. El virus no té dubtes existencialistes – o si en té, duren, com a màxim, el temps que dura una mutació.

Avançam doncs a les palpentes per un territori minat, per una fila de caselles i en una d’elles, entre l’herba, s’amaga la figura de la mort - que, paradoxalment, ha estat representada, tradicionalment, com un esquelet amb una dalla.

Mort, dalla, caselles: em ve al cap El Setè Segell, naturalment. 

No és la mort en sí sinó la por a la mort, el que ens tornarà a portar al confinament.

El director del Centre d’Emergències Sanitàries mira a la càmera – la que té al front – estén el dit índex. Un any, diu.

Que només hem de fer bonda durant un any. Després ja estarà. 

Al joc de l’oca, si caus a la casella de l’hostal, et quedes dos cops sense tirar. Caure a la casella de l’hostal i estar sense tirar una, dues, tres, deu, cinquanta rondes. O més. Però, com a màxim, 365 rondes. És un consol – per algú altre, imagino: per a mi, no.

Un mal, si està limitat en el temps, no espanta tant. La mort és per sempre. Estadísticament, un podria estar jugant al joc de l’oca durant tota l’eternitat i no atényer la casella final. Qüestió de sort. Qüestió d’estadística.

A veure si arriba la vacuna d’una puta vegada (mentrestant, seguirem escrivint covidianes).

Covidianes-19 (LV) - Reflexions apocalíptiques

Mitjanit davant la televisió. “La mascareta ha arribat per quedar-se”, diu la presentadora dels informatius de TV3. Com si de una moda es tractàs: primer els tatuatges, després els patinets elèctrics i ara la mascareta. En sortir de casa, revisar que portes a sobre les claus, la cartera, el mòbil i la mascareta. On guardar-la, a dins la cartera? Doblegada dins d'una butxaca? Per què no a sota del capell? Tornar a posar de moda el capell

Armageddon a TVE1. Bruce Willis, Ben Affleck (BW i BA d'ara endavant). Astronautes de la NASA. La humanitat en perill d’anihilament a causa de la trajectòria capritxosa d’un meteorit que es dirigeix cap a la Terra. Em ve al cap una frase de Bruce Willis a Motherless Brooklyn: “I gotta keep this under my hat”, que es pot traduir, per què no, per “Deixeu-m’ho a mi”. A la pantalla, es produeix una forta explosió. Altres dos astronautes son engolits per una onada de foc i destrucció. “Do you believe what just happened?”, demana un estupefacte BA a BW o viceversa– fa mal distingir les cares amb el tremolor de la càmera i els reflexos en el vidre de les escafandres

“És el meu torn ara”, diu BW després d'enganyar BA per a fer-lo pujar a la nau que tornarà els astronautes sans i estalvis a la Terra. A tots excepte a ell, és obvi: el dramatisme específic de l’escena anticipa que BW es sacrificarà per tots els tripulants i per tota la humanitat, així com a Motherless Brooklyn és evident, en el moment que pronuncia aquella frase, “I gotta keep this under my hat”, que al personatge no li queden gaires minuts de vida.

L’argument d’Armageddon fa venir al cap, naturalment, el de Malenconia de Lars Von Trier, on és un planeta, anomenat precisament Malenconia, i no un meteorit el que amenaça amb estavellar-se contra la Terra. En la seva trajectòria, passa de llarg però en un gir tràgic del destí planetari, fa mitja volta acaba impactant contra el món

BW detona una càrrega explosiva que esmicola el meteorit. En els següents plans, veim gent que surt corrensos de les esglésies, de les mesquites i altres llocs de culte, salta de pura joia i aclama els seus salvadors

L’Armageddon és la batalla final entre els exèrcits del bé i el mal. El bé: la Humanitat, representada simbòlicament pel dit providencial de BW que activa el detonador. El mal: un meteorit que, sense voler-ho, amenaça la vida a la terra. A Malenconia, Claire observa el planeta amb el telescopi. “It looks friendly”, diu. Quan és evident que el final s’acosta Justine, la depressiva, la inútil, la incapaç, és precisament que assumeix el comandament de la situació i crea la cova màgica sota la qual es refugien Claire i el nen abans del final

Tant a Armaggedon com a Malenconia, es Déu qui salva o condemna la humanitat i també, qui la posa en perill en primer lloc. Les coses passen perquè han de passar. “Déu no juga als daus”. Pensava que la cèl·lebre frase era de Wittgenstein, Google em confirma que va ser Einstein. Spinoza ja ho anticipava dos segles abans, que Déu no improvisa, ni tan sols té un pla, maldament en ell està l’origen de tot allò que és i existeix, inclosa la missió èpica de la NASA a Armageddon i la cova màgica de Justine a Malenconia.

No només la mascareta, també ha vingut per quedar-se la por irracional a esdeveniments catastròfics de caire bíblic – una epidèmia més mortífera, una plaga o l’esbucament fatal del sistema capitalista. Succeirà encara que no ho volguem.

Si aquesta crisi ha de servir per alguna cosa, que sigui per desmuntar definitivament els mites de que els humans som el centre de l’univers i de l’antagonisme entre l’ésser humà i la natura. I que la desmitificació ens porti a la humilitat: som uns pobres éssers que, en darrera instància, només podem defensar-nos de les forces desencadenades de l’univers amb la imaginació i la compassió.

Covidianes-19 (LIV) - Cafarnaüm

EEUU. Manifestacions per la mort de George Floyd a mans de la policia. Incendis de cotxes i comissaries de policia. Genolls a terra i gasos lacrimògens. Les protestes podrien provocar una segona onada de contagis, alerten els experts, segons el New York Times. Es commina els manifestants a mantenir la distància de seguretat. Ahir a la nit, en produir-se disturbis molt aprop de la Casa Blanca, el president, Trump es va refugiar en un bunker. Com Hitler quan l’exèrcit rus assetjava el Reichstag, penso


Ha mort Christo. Juntament amb la seva esposa i coautora de les seves obres Jean Claude, va recobrir amb una tela el Reichstag de Berlin i el Pont Neuf de Paris, entre d’altres intervencions. Christo i Jean Claude no van rebre mai cap subvenció pública. Viatjaven en avions separats per a que, en cas d’accident, un dels dos sobrevisqués i pogués continuar l’obra. L’obra de Christo i Jean Claude seguirà endavant a pesar de la mort de Christo, adverteix la web de Christo i Jean Claude


Imaginar-se el sermó de la muntanya de Jesús en temps de coronavirus: els feligresos seguint-ho a través de Google Meet o bé situats, com les peces d'uns escacs, en les caselles d'una graella gegantina que recobreixi tota l'extensió de la vessant de la muntanya


El messianisme segons Trump: «Podria disparar algú al bell mig de la cinquena avinguda i no perdria cap votant»


Trump és molt actiu de les xarxes socials. Salvini és molt actiu de les xarxes socials. Trump és, com Salvini, un expert en l’art de mostrar-se, en l’art d’aparentar, en l’art del simulacre (simulacre: acció simulada). Trump és potser, penso – pensar no és altra cosa que construir fràgils hipòtesis per passar el temps -, el prototipus de feixista en el segle XXI


De cada cop, ens relacionam manco de manera presencial. Presència: Fet d’ésser, de trobar-se en un lloc. D'uns anys ençà, s'està produint una creixent deshumanització de les relacions socials. La generalització de l’ús de les xarxes socials durant els darrers anys té molt a veure amb aquesta creixent deshumanització. Marc Augé diu que «paradoxalment, les xarxes socials estan destruint les relacions socials». Durant la pandèmia, la interacció per mitjà de les xarxes socials ha augmentat en relació proporcionalment inversa a la disminució de la interacció presencial

Breu història de la comunicació entre dues persones separades físicament:
El correu va permetre escriure's de forma asíncrona
El telèfon va permetre parlar-se de forma síncrona
El sms va permetre escriure's de forma gairebé síncrona
El xat va permetre escriure's de forma síncrona
La videoconferència va permetre parlar-se i veure's de forma síncrona
Les xarxes socials permeten tot allò que permeten els sistemes anteriors i més coses encara


Una metàfora de la videoconferència: les pantalles de vidre de les sales de visita de les presons que surten a les pel·lícules. El pres i el visitant parlen per un intèrfon. Es poden veure les cares i tocar-se en un simulacre de contacte. Les així anomenades xarxes socials, penso, haurien d’anomenar-se xarxes inter-personals  o més bé, xarxes inter-individuals


Marc Augé: «relacionar-se amb l’altre requereix dedicar un espai i un temps concrets». L’adveniment de les xarxes socials ha creat una nova noció de lloc i una nova noció de presència. Els interlocutors de les xarxes socials es troben en nou lloc on només ells hi son presents de forma virtual (Virtual: Que ha estat creat artificialment, per analogia amb el món real). Augé de nou: que avui dia, estam constantment en un no-lloc


L’endemà, Trump surt del búnker anar a l’esglèsia de Saint John Parish. La policia dispersa els manifestants per a que Trump hi pugui anar caminant des de la Casa Blanca. Sosté una biblia davant els fotògrafs.
- «És la seva biblia», demana un fotògraf?
- «Es una biblia», contesta Trump – la cursiva és del diari (no recordo quin)


Des d’algun punt en la història, la tècnica ha evolucionat molt mes ràpidament que l’ètica
Imaginar què escriuria Walter Benjamin sobre les així anomenades xarxes socials. Les relacions socials en l’era del totalitarisme tecnològic o quelcom per l’estil
Imaginar-se què escriuria Hannah Arendt
Nota: profunditzar en la relació entre les xarxes socials i el feixisme
Nota: llegir a Hannah Arendt
Nota: llegir més a Marc Augé

                                Wolfgang Volz/Christo                                          

Covidianes-19 (LIII) - Ostinato

I.

Wonderwall, en versió de Brad Mehldau Trio. En els primers compassos, fins al primer chorus, el contrabaix repeteix un motiu en ostinato a contratemps de la melodia

ostinato: frase que es repeteix persistentment en la mateixa veu musical

Per sota de la melodia, la veu del baix murmura: Escolta’m

II.

Les nines russes, de Cédric Klapisch. El personatge interpretat per Romain Duris fa memòria del moment en què és abandonat per la seva amant en un pub de Moscú. “L’únic que record són els greus ressonant en els altaveus”, diu Romain Duris o el seu personatge

No escolta la música, que li queda gravada en l’inconscient, per dir-ho d’alguna manera

“L’únic que desitjam és vibrar”, diu a continuació

III.

El covid-19 es va esvaint dels titulars dels diaris. Poc a poc, es difumina la seva amenaça, que tanmateix, continua latent, com un baix en ostinato que subratlla totes i cadascuna de les nostres accions

La vida no és el mateix amb l’alè del covid-19 al clatell, penso. Amb el covid-19 murmurant-nos, a cau d’orella: No m’oblidis

Però hem de seguir ballant, maldament no ens agradi la música. Hem de continuar la dança de la vida, d’una manera forçada, com el pollastre de Stroszek

IV.

Des que vaig veure Romain Duris a Latcho Drom, de Tony Gatlif, sóc admirador del seu treball, per dir-ho d’alguna manera

A De battre mon cœur s'est arrêté, Romain Duris és un prometedor pianista que ha deixat de banda la carrera musical per fer de sicari a les ordres del seu pare. Anys després, reprèn els estudis i fa classes amb una professora xinesa. En la darrera escena de la pel·lícula, apallissa el mafiós rus que va assassinar son pare als banys de la sala de concerts on la professora xinesa, que és ara la seva dona, interpreta en un recital

Naturalment, continuo veient aquell Romain Duris desmanegat i vital – els ulls espurnejants, la mandíbula quadrada i el somriure salvatge - en totes i cadascuna de les seves interpretacions

V.

La música de Brad Mehldau Trio continua amb O Que serà

Escolto el tema original, de Chico Buarque, on és la melodia la que es repeteix en ostinato

La majoria dels versos comencen amb O que, o sigui, el que

        Què serà, què serà / el que no té certesa i mai en tendrà?

Hi ha música que sembla feta ex profeso per fer vibrar la nostra subjectivitat, en dies com avui en què tot el que demanem és estar mínimament en sintonia amb alguna cosa que ens faci creure, que ens mogui i ens faci vibrar

Covidianes-19 (LII) - La nova normalitat

Matí a la platja

Sobre l’arena, a la part més a prop del passeig, un grup de dotze o tretze dones practica uns exercicis, que consisteixen en colpejar rítmicament uns bastons a banda i banda del cos mentre es puja i baixa el tors, a compàs d’una música disco

Dins l’aigua, un grapat de practicants del paddle surf, que, de lluny, fan la impressió de caminar sobre la mar amb l'ajut d'un gaiato

A la dreta, una morena de pell blanquinosa i els pits com globus i un mascle d'uns quaranta-cinc anys fornit i atractiu, amb el cabell llustrós i impecablement pentinat d'un sicari de la màfia. Conversen  tombats d’espatlles a l’arena, amb els ulls fixos al respectius terminals mòbils

A l'esquerra, una dona prima, de la mateixa edat si fa no fa que el sicari, amb un tall de cabells que em fa recordar el flirt de Marcello en la festa del castell dels afores de Roma a La Dolce Vita. Somriu i s’abraça al seu estimat saltironejant com una adolescent

Pels carrers de la localitat costanera. Es diria un dia qualsevol d'estiu, si no fos per l’absència de turistes. La gent camina al seu aire, s’atura a conversar a la vorera, a les terrasses dels bars, circula amb els vehicles. Hi ha vianants que porten mascareta, però a part d'això, es comporten de manera completament normal, és a dir, com abans de la pandèmia. Els ancians són els únics que caminen previngudament, mirant-ho tot amb ulls d’artificier, com si les voreres fossin camps de mines

Un camió d’escombraries realitza vàries maniobres per girar la cantonada. Un clàxon sona regularment, alertant d’un estacionament inadequat

Tot fa l’aspecte de tornar ser com abans, per a decepció dels que esperaven el miracle d’una presa de consciència col·lectiva, d’un canvi total en la vida de la gent 

A la cafeteria, dues parelles de romanesos o albanesos conversen a crits, a dos pams de la cara. Dos joves italians abandonen la seva taula i la cambrera desinfecta les superfícies de taula i cadires amb un spray i un pedaç blanc, amb cura, com si netegés un sagrari

Sento una esgarrifança en fregar involuntàriament la part inferior de la cantonada de la meva taula

Un dels italians de la cafeteria, que porta una arracada amb una creu platejada a cada orella, surt de l’estanc, on ha entrat sense la mascareta. S’atura a la vorera, torna la salutatió a un conegut que passa en motocicleta, fa mitja volta i continua el seu camí

Covidiana-19 (LI) - Espectre

Covidiana-19 número cinquanta-un

Seguim en estat d’alarma, segona fase de desconfinament

youtube, darrer partit de Kobe Bryant. En anotar un llançament i superar la barrera dels cinquanta punts, la multitud que omple l’estadi embogeix, inclòs Jack Nicholson, assegut a primera fila. Tots els que surten al vídeo són vius, excepte Kobe Bryant i la seva filla – que també hi apareix en qualque moment

Barthes, que va morir poques setmanes després de publicar La Cambra Lúcida, escriu que el subjecte fotografiat viu una “microexperiència de la mort”. Que en els moment en què deixa de ser subjecte i no és encara objecte, "es converteix en un espectre"

Anit, Accattone de Pasolini. Escapant de la policia, Accattone roba una motocicleta i en girar la cantonada, derrapa, cau i es colpeja el cap en la vorera. “Ara estic bé”, diu, abans de traspassar

Un helicòpter sobrevola casa meva, una multitud de llums i un brunzit en el cel orfe d’avions. Poc abans, el xiscle d’un sebel·lí

Ahir a la tarda, van passar pel costat de casa dos cotxes de policia, dos ambulàncies i dos camions de bombers, m’informa la meva filla

En sentir el soroll de la caiguda, tothom – els transeünts, els policies dels quals escapava, els companys de malifetes, un grup de nens que caminava per la vorera – corren a contemplar Accattone mentre es mor

Kobe Bryant acaba guanyant el partit tot sol, després d’encistellar un grapat de llançaments seguits. No és un partit, és una hagiografia, penso

Un estat d’alarma, com l’admiració o l’enamorament, no dura en la psiqué més que un temps prefixat. Les emocions neixen amb la mort gravada al front

El company d’Accattone fixa els ulls esbatanats al cel i es persigna amb les mans emmanillades – aquest acte transporta l’espectador a una de les escenes inicials, Accattone braços en creu abans de llençar-se de cap al Tíber per guanyar una aposta

Escriure no és, al cap i a la fi, res més que ajuntar la multiplicitat de veus que pul·lulen per la ment en una veu aparentment única i original. Per dir-ho amb Barthes: “L’escriptura comença amb la mort de l’autor”

Un temps, era costum fotografiar els morts amb els seus millors vestits. Avui dia, tot just morir-se algú famós o admirat, la gent acudeix a youtube a buscar-ne vídeos - jo inclòs

Acattone, o més bé, el doble de Franco Citti, més que saltar, es deixa caure en l'aigua tèrbola del Tíber

Què és la mort, sinó l'objectivació d'allò inaprehensible, el subjecte

Covidianes-19 (L) - Refotografia

Article del New York Times escrit per Adam Nossiter

Eugène Atget i Mauricio Lima. 2 fotògrafs, Paris i 100 anys de diferència

Fa cent anys, Eugène Atget es llevava de bon matí i fotografiava llocs emblemàtics de Paris - Notre-Dame, el Panteó, el Pont Neuf – i llocs no emblemàtics de Paris – carrers, edificis, negocis. En les seves fotografies no hi apareixien persones, només ocasionalment siluetes inerts, sense vida.

Atget fotografiava l’“essència arquitectònica” amb “un tractament sobri del detall”, diu Nossiter, segons la meva traducció

En algunes de les fotografies d’Atget la boira difumina alguns contorns, alguns perfils. Atorga una certa aura als edificis, per dir-ho amb Walter Benjamin – una certa independència d’ànima, per dir-ho amb Pessoa – però Pessoa es referia a una altra cosa

Benjamin comparava les fotografies d’Eugène Atget a les de l’escena d’un crim, diu Nossiter. Benjamin considerava que s’hi manifestava una “distància entre l’home i el seu entorn”, entre el fotògraf i Paris

Roland Barthes diria que l’efecte de la fotografia és subjectiu. Walter Benjamin no sabia què era el punctum, naturalment. Algunes de les fotografies d’Atget tenen punctum i la distància de la que parla Benjamin és anul·lada

(Nota: rellegir La Cambra Lúcida)

Seria interessant saber què pensaria Roland Barthes sobre la fotografia d’Eugène Atget – en una recerca ràpida a Google no trobo cap text de Barthes referit a Atget

Penso que en tota fotografia de Paris hi ha una certa invisibilitat que emana del reconeixement immediat de Paris en la fotografia. Fins i tot en les fotografies que no són de Paris però que semblen de Paris es produeix aquest fenomen

Què es pot dir d’una fotografia de Paris? Bàsicament, que és Paris

A youtube, un periodista li demana a l’ex-jugador de bàsquet Karl Malone què li ve al cap quan li mencionen el nom de Michael Jordan. “Michael Jordan”, contesta Karl Malone

En la fotografia del Pont Neuf que apareix a l’article, es diria que la ciutat patina sobre la pista de gel del Sena

El moll és una saudade de pedra, fa dir Pessoa a Alvaro de Campos. Qui no té saudade de Paris, penso. Qui no s’ha imaginat la seva vida o una part de la seva vida o almanco una escena de la seva vida a Paris

Imaginar escenes de vida, com si fossin part d’una pel·lícula. Ex.: una dona contempla una fotografia d’un lloc i se li desperta el desig immediat i irrefrenable de viure en aquest lloc. En la següent escena, la dona ja s'ha muda a aquest lloc - arranja l'habitació i per la finestra veim un monument o un paisatge característic. Serviria de motiu inicial d’una pel·lícula o de mcguffin

Mauricio Lima ha refotografiat algunes fotografies d’Atget, cent anys després. Els carrers també son buits, perquè les ha realitzat durant el confinament. Ocasionalment, algun transeünt aïllat

Va dir Pasolini que el Jesús del seu Evangeli segons Sant Mateu és un retrat de Jesús després de 2000 anys d’història. Doncs bé, el Paris de Lima és el Paris d’Atget després de 100 anys de capitalisme

En comparar les fotografies de Lima amb les d’Atget, s’hi percep un fantasma, el fantasma de Paris, com el de les noveles de Patrick Mondiano

En les fotografies de Lima, veig un Paris buit de turistes- però els turistes hi són, en les fotografies de Lima, sols que no hi apareixen – s’hi percep la seva absència, com una fantasmagoria

El Paris de Lima no té aura. I possiblement, tampoc en tenia en la seva època el Paris d’Atget, tot i que Benjamin opinava que “Atget evita l’efecte pintoresc”, diu Nossiter

Naturalment, ja ningú empra el concepte d’aura tal i com el va concebre Benjamin. 

(Nota: rellegir L’obra d’art en l’època de etc. )

                                                       Eugène Atget vs. Mauricio Lima - New York Times

Covidianes-19 (XLIX) - Confinat en un hotel

Noticia del New York Times de la setmana passada. L'hotel W. és un edifici en forma de vela de tres-cents vint-i-cinc metres d'alçada, situat en l’extrem d’una platja de Barcelona. Fa setmanes que hi ha un únic habitant en l’hotel W. És un enginyer industrial que s’encarrega del manteniment

Diu l’enginyer industrial que fa córrer l’aigua de cadascun de les mil quatre-centes aixetes de l’hotel durant cinc minuts cada cinc dies, per tal de prevenir, en el futur, infeccions per la bactèria Legionella. La Legionella causa una forma de pneumònia, coneguda amb el nom de malaltia dels legionaris (Legionnaires’ disease)

Diu l’enginyer industrial que fa deu setmanes que roman confinat en l’hotel W.

Hotel i confinament porten, naturalment, a pensar en el Overlook hotel de The Shining

Jack Torrace no era enginyer, sinó escriptor. En l'entrevista que li fan al principi de la pel·lícula, diu que en el passat havia treballat com a mestre d’escola. El manteniment que havia de fer Jack a l'hotel Overlook consistia en posar en marxa la caldera de tant en tant per encalentir diferents parts de l’edifici de forma rotatòria

L’hotel W. podria ser també, per què no, una mitja lluna de vidre caiguda del cel i clavada en el formigó

Com es ben sabut, en un moment donat, Jack Torrace embogeix i es passa el dia escrivint la mateixa frase amb la màquina d’escriure. (Escriure mil quatre-centes vegades la mateixa frase cada cinc dies surt a dos-centes vuitanta repeticions al dia)

Quan anava a l’escola, els mestres ens castigaven a repetir una frase a la pissarra. Un càstig, un ritual

Overlook significa mirador

Des de la seva habitació, en la planta vint i quatre, l’enginyer industrial pot contemplar els barris costers, la mar, la platja deserta i al fons, les muntanyes. En canvi, posa per al fotògraf del New York Times tombat en un sofà arrambat al finestral, llegint un novel·la – fingint que llegeix una novel·la

Overlook també significa passar per alt, negligir, no tenir en compte

L'hotel Overlook s’anomenava en realitat Timberly Logde i es troba a Clackamas County, Oregon.

A Oregon va néixer fa uns dies un moix amb dues cares. El moix de dues cares podia mamar amb una boca i miolar amb l’altra. Podia, en passat perquè ha mort

Segons els seus propietaris, el moix de dues cares orinava i defecava tot allò que bevia i menjava

Definició de supervivència en temps de consumisme: ingressar més del que es gasta. Gastar més del que s'ingressa significa, en canvi, perir

Diu Jack Torrace també en l'entrevista de treball que feia de mestre d'escola "to make ends meet", per a sobreviure

Calcular els litres d’aigua que es tuden en l’hotel W. de Barcelona cada cinc dies

Jack Torrace sofreix el que s’anomena comunament la “febre de la cabana”, un estat avançat d’irritabilitat i desassossec a causa del confinament, i acaba embogint i intentant assassinar la seva família

L’enginyer industrial de l'hotel W. ha programat els llums de les habitacions per a que les nits, es dibuixi un cor en la façana de l’hotel W. Una forma de connectar amb el que passa a fora, diu

Covidianes-19 (XLVIII) - Extinció

Als EEUU, s’acosten als 100.000 morts. Una xifra rodona.

La importància de les xifres acabades amb un o més zeros en la nostra cultura – de l'així anomenada cultura occidental - prové de l’adopció del sistema de numeració decimal. El sistema de numeració decimal, segons els antropòlegs, va ser adoptat perquè el nombre de dits de les dues mans sumen 10, segons la wikipèdia. Decimal, digital.

Els pitagòrics tenien per sagrada una figura triangular, el tetraktys, formada per deu punts ordenats en quatre files. 1 + 2 + 3 + 4 = 10. Això ho diu també la wikipèdia.

Si tenguéssim sis dits a cada mà, llavors empraríem el sistema de numeració duodecimal. 

La portada de la versió digital del New York Times mostra una imatge canviant amb desenes de noms de víctimes. Al costat d'alguns noms, en negreta, un epitafi. Pintor amb talent, reconegut pels seus paisatges. Li encantava ballar. Pianista de jazz, compositor i professor de música. Va salvar 56 famílies de la Gestapo. 

Clicant sobre un enllaç, s’accedeix a una pàgina de color beig amb milers de siluetes grises. A mesura que es va baixant, en un quadrat blanc al costat dret va avançant la data i s'incrementa el nombre de morts. De tant en tant, entre les siluetes grises, alguna destacada en negre amb l'epitafi al costat. 

Li encantaven els gossos, els puzzles i els llibres. Orgullós veterà de la segona guerra mundial. Horticulturista certificat. Aficionat a la boxa. Acadèmic reconegut. 

En arribar al final de la pàgina, apareix el missatge: El nombre és una mesura imperfecta, quan s’aplica a la condició humana.

La condició humana genera el nombre i al mateix temps, es resisteix a aplicar-se'l. Som individus, no nombres. Com en els quadres Juan Genovés. 

Les xifres de morts de la segona guerra mundial. Quan es pensa en els sis milions de jueus assassinats pels nazis, no es pensa en cap persona individual, en la seva espantosa mort, sinó que un queda subjugat per la fascinació de la xifra. Naturalment, imaginar-se l'assassinat d’una sola persona és més paorós que pensar en el número 6.000.000.

Potser només som capaços de concebre els números que podem veure o imaginar en tota la seva dimensió.

Diuen que Stalin va dir que la mort d’un sol ésser humà és una tragèdia, mentre que la mort de milions, simple estadística. Segons el diccionari Oxford, la frase és de Kurt Tucholsky, un escriptor i satirista alemany.

6.000.000 representa una dimensió inimaginable, i 100.000 també

La pròpia mort era inimaginable per a milions de persones fins fa dos mesos, excepte per alguns, com  Woody Allen, qui ha patit tota la seva vida de tanatofòbia, segons confessa a la seva autobiografia, segons es diu un article de El País de fa quatre dies.

(Thomas Bernhard a un vídeo de youtube, a la plaza mayor de Madrid, llegint El Pais. Thomas Bernhard, un altre tanatòfob, escapant de l'obsessió per la mort a Madrid)

A causa del covid-19, molts pensam ara més sovint amb la mort. La mort està, per tant, més present en les nostres vides. Diu Gonçalo Tavares que hauríem de pensar-hi més, en la nostra mort, per a ser conscients de la finitud de l’existència.

Freqüentar la mort.

Woody Allen dirigeix una pel·lícula a l'any, des de fa decennis, per escapar de la mort, també. 

Què és imaginar o pensar en la mort d’un altre, sinó reflexionar en la nostra pròpia i inevitable extinció?

Què és l'art, sinó un pretext per deixar de pensar en el nostre final o per justificar la nostra fútil existència?

Covidianes-19 (XLVII) - Insospitada redempció

De fa uns quants dies que he deixat de seguir l’actualitat de la crisi sanitària. Ni tan sols consulto el diari digital de Gonçalo M Tavares, el sismògraf més fiable (i entretengut) de la situació en el món, no només perquè es subministri d'informacions d’arreu del globus que insereix com maons en l'atípic i sincopat discurs narratiu, sinó perquè Tavares transmet en la seva escriptura el pols de l’actualitat, com s’acostuma a dir, el zeitgeist - un buzzword que estalvia concretar i precisar i quedar la mar de modern, que és el mateix que dir per dir, o ja que hi som, escriure per escriure.

I de fet, millor viure des-connectat de la realitat o més bé, viure-sense-estar-pendent, de forma intransitiva. Deixar d'espipellar a totes hores els diaris digitals amb la inconfessable esperança – per ingènua i compulsiva – que aparegui la insospitada notícia d’una solució miraculosa i definitiva, ja sigui una vacuna precoçment desenvolupada, un medicament màgic o la retirada inopinada del virus, com un enemic avergonyit o una bístia moribunda, a la selva o el laboratori d’on va sortir. 

Així doncs, més val evitar la realitat que fer-se falses il·lusions, en el sentit que val més recollir-se en l’existència individual i familiar, acompanyat d’alguns pocs llibres, unes quantes melodies fidels i tant silenci com sigui possible per dedicar-nos a ser de forma concentrada, intensa – o de la manera que ens roti – en aquesta condició redescoberta, fugint d’expectatives rutilants que pampalluguegen en la miríada de miralls de l’enganxifosa teranyina universal, que és el que significa, ni més ni manco, world wide web, un altre buzzword, sense trampa aquest cop.

O fabricar-te la teva pròpia constel·lació màgica en els nassos de l'apocalipsi, com el tippi de Justine en Melancholia de Lars Von Trier, mentre el món se’n va a norris, ja sigui per col·lapse o per una nova volta de rosca del sistema per obra i gràcia d'un efecte rebot, terminologia dels mercats financers que ens ve que ni pintat. Res més trendy que esperar la fi del món reclòs en el teu propi món, registrant aquest altre pols que donaves per perdut, com un record pouat de la memòria de la infància i redescobrint el poder redemptor de les misèries exposades al microscopi, les teves, no les d’un planeta de cada dia més agonitzant i aliè.

Covidianes-19 (XLVI) - L'absència

Sembla mentida que hagin passat nou setmanes completes des del començament del confinament. Avui, un altre dia insufrible - El gaucho insufrible, una novel·la o recull de contes de Roberto Bolaño. 

En un museu, una fotografia de Patti Smith de la cadira on treballava Roberto Bolaño es ven a quatre-mil euros. Una fotografia representa l’absència de l’escriptor. O l’absència, a seques.

Un epidemiòleg diu que el Covid-19 no desapareixerà mai. Que sempre serà amb nosaltres.

Penso que el virus, omnipresent i invisible, només pot ser representat com una absència pura; tots els estats d’ànim que genera en nosaltres durant totes aquestes setmanes són provocats per un buit al voltant d’un centre ubic.

“La veu perd el seu origen, l’autor entra en la seva pròpia mort, comença l’escriptura”, diu Barthes a “La mort de l’autor”.

Julio Anguita, Juan Genovés, morts de causa natural, sense que el covid-19 hi hagi intervingut - Un polític que semblava un artista, i un pintor que semblava un polític honest i compromès. 

Avui dia, la política, pura pantomima, ha perdut el seu centre; és finalitat pura i pura estètica; no importen els mitjans, ni l’ètica ni la moral.

El govern estatal - que sembla haver perdut el nord definitivament, i perpetua obscenament l’excepcionalitat del seu poder absolut - després de negar-se en primera instància, ha atorgat permís per a que els establiments comercials físics puguin celebrar rebaixes.

Les rebaixes com a cerimònia, com a ritual modern – una gernació acaramullant-se a la porta dels establiments minuts abans de l’hora i entrant com una manada de búfals en el moment d’obrir portes, llençant-se sobre les mercaderies en descompte amb un frenesí animal.

Diu Byung Chul Han a El Pais que els rituals han mort. Que els rituals impliquen repetició i que avui dia, la gent, o sigui, el consumidors, fugen de la repetició, que associen a una cosa avorrida i intranscendent, i busquen contínuament noves experiències i estímuls. 

Que el consum irrefrenable i la cerca continua d’estímuls és activada per la sensació de buit interior del consumidor.

Barthes deia que el centre de Paris era la torre Eiffel, i que era un centre buit. Deia Susan Sontag que com més buida i inútil trobava Barthes la torre Eiffel, més representativa li semblava com a signe, així com la literatura, com més inútil, més moralment útil li semblava que era.

Després de nou setmanes confinats i enganxats a les pantalles, la nostra natura política limitada al consum elèctric i alimentari, ens anam buidant per dins, com per obra d’un taxidermista; esdevenim de cada cop més transparents i aïllats; ens anam esvaint, com aquell personatge d’un capítol de Black Mirror. 

Esdevenim símbols de l’època que ens a tocat viure: de la pluralitat vana de l’aparença; de l’absència d’ànima com a símbol suprem.

Covidianes-19 (XLV) - diu Miquel Barceló

(1)

diu l’artista Miquel Barceló (MB) a El País avui que el virus té una mirada global i nosaltres - la humanitat, s’entén – no

Pensar en el virus com quelcom que ens mira, com una obra d’art, però que no veim

diu MB que abans del confinament del Covid-19, va passar un mes confinat al sud de Tailàndia projectant un treball sobre La Il·liada

diu MB que no és optimista en general ni optimista amb el món de la cultura en particular. Compara el món de la cultura actual amb un cadàver

Tailàndia, 230.000 morts. tsunami

diu MB que d’un cadàver només surten coses dolentes – penso en el cadàver d’Hèctor, arrossegat per Aquil·les i en el cadàver de Pàtrocle, que va desencadenar la fúria homicida d’Aquil·les

(2)

diu MB que el confinament ha estat com la sensació càlida que se sent dins la casa amb el llum de les candeles després de l'apagada elèctrica provocada per una tempesta nocturna

A vegades, penso en la cultura com en una estança còmoda i solitària; com en una taula de salvació enmig del tsunami de la realitat 

diu MB que la cultura existeix per sobre d’aquells que decideixen si existeix o no

La cultura es indestructible i capaç de sobreviure a les pitjors hecatombes, deia el protagonista de El Ciudadano Ilustre

diu MB que per què no legalitzar les drogues per tal de crear una nova indústria i fer front a la crisi econòmica

Les drogues: la fugida del jo. “Qui ets?”, demana el ciclop a Ulises a la Odissea. “No sóc ningú”.

diu MB que està acostumat a estar confinat, com els capellans

diu MB que ha passat el confinament a casa seva, enmig de la natura, amb animals i arbres i un turó enfront de la casa

Confinament i natura; confinament i platja al sud de Tailàndia; dues parelles de termes antitètics, penso

(3)

diu MB que espera que la gent guanyi en espiritualitat, que la gent es torni més espiritual – i que, per tant, deduesc, la gent sigui manco materialista

Qui parla de la gent, indistintament de l’adjectiu que li apliqui, és un humanista, penso. Creu en la humanitat com en una realitat

diu MB que quan tot això passi, el món no serà millor, ja que “els dolents no es tornaran bons”

Sovint, els bons tornen dolents, penso. Ara, els dolents només tornen bons a les pel·lícules de Disney.

diu MB que les paraules desconfinament i desescalada són espantoses. Que haurien de buscar algú que tries unes paraules més adequades

La paraula cultura només surt de la boca de la gent més ignorant, més estúpida i més perillosa. deia el protagonista de El Ciudadano Ilustre

diu MB que no estam al final de res, sinó a l’inici d’una cosa

Una cosa que durarà molt.

Covidianes-19 (XLIV)

Després d'uns quants dies, els morts superen de nou els 200 a l’estat. A Portugal, 9 morts només. 

Fa setmanes que ens avisen l’única forma de tornar a la nostra forma de vida anterior és el descobriment i distribució universal d’una vacuna pel covid-19. 

Un article d’avui a The Guardian informa que la OMS diu que el covid-19 potser no desaparegui del tot, potser que romangui per sempre entre nosaltres. I que potser que desaparegui (Tautologia)

Diu la OMS també que s’acosta una crisi mundial de salut mental, conseqüència del confinament, de la por a infectar-se, de la incertesa generalitzada. Que hi haurà una crisi de salut mental sí o sí. 

Així doncs, en algun punt en el futur més immediat, convergiran tres crisis a l’hora: la sanitària, la psicològica i l’econòmica. Les dues darreres són conseqüència de la primera, i la segona, en part, conseqüència de la tercera – les crisis econòmiques sempre augmenten el consum d’ansiolítics i tranquil·litzants. I les dues darreres augmentaran la necessitat d’atenció mèdica i per tant incidiran en la crisi sanitària. Tres crisis íntimament relacionades. Una crisi sistèmica.

La paraula de 2021 serà, per força, resil·liència (La de 2020, està clar quina serà). Resiliència: capacitat d’un ecosistema de recuperar l’estabilitat en ésser afectat per pertorbacions o interferències. És la psique equiparable a un ecosistema? Potser més que metafòricament, tot i la dificultat d’establir que és exactament la psiqué. I l’ànima? Pot veure’s afectada per “pertorbacions o interferències”? 

El capitalisme no entra en crisi, de moment, resisteix al desplomament dels PIB i de les inversions, al descens de consum del combustible, als preus negatius del petroli. El capitalisme és resilient. És un organisme vacunat contra les crisis: disposa d’anticossos per combatre-les totes, manco una. Quan penso en un utòpic (però potser no tant) enfonsament del sistema capitalista, em ve al cap l’escena final de El Planeta dels Simis. O la Gedächtniskirche de Berlin, l’esglèsia del record.

L’així anomenada comunitat científica expressa dubtes sobre el procediment d’urgència per testar les vacunes en humans: inocular el virus en individus sans. Més de 120 vacunes en estudi en el món, he llegit, si no vaig equivocat, en diferents fases d’evolució. 

Però no hi ha immunitat ni vacuna possible enfront al desànim, la depressió i la pobresa. Com no sigui la mort. Pensar en la mort, acostumar-se a la mort per suportar el present, per valorar el que tenim enfront el que no tenim (una vacuna per la Covid-19, un futur mitjanament clar). Cal "recuperar l’estabilitat".

Covidianes-19 (XLIII) - Gonçalo M Tavares

Llegeixo una entrevista a Gonçalo M Tavares. Diu que ens hem d’acostumar de nou a la idea del límit, com els antics grecs. A conviure amb la mort, que, com a suprem límit, dóna sentit a l'existència. 

Diu Gonçalo M Tavares que durant totes aquestes setmanes de confinament no ha pogut escriure ficció. Acostumava a escriure unes tres hores al dia, segons deia a una entrevista pre-Covid. De forma ininterrompuda i a tota velocitat i sense repassar ni una línia. En acabar, imprimia totes les pàgines i les guardava a dins un calaix, on reposaven durant un parell d’anys. De tant en tant, extreia un dels munts del calaix, repassava i analitzava amb ull crític el seu propi text – com si fos d’un altre, deia – i si li semblava que valia la pena, llavors treballava el text com un diamant en brut, el polia i refinava fins que en sortia una novel·la. 

Des del vint-i-quatre de març, Gonçalo Tavares escriu una crònica diària al diari Expresso. Són cròniques succintes, directes, composades de multitud de frases separades per punts i apart, a estones sense connexió aparent les unes amb les altres. Una dosi d’immediatesa i pols de l’actualitat, i una altra d'aforismes urgents, versos esparsos, frases a l’atzar. Substantius i verbs, sobre tot. 

Una narrativa a salts, a estones indigesta, a estones tètricament divertida. Potser l’única narrativa, com diu ell, que es pot fer ara, en què la realitat s’ha convertit en la millor ficció. El dia a dia imprevisible en el què ens ha abocat aquesta crisi és més imperatiu que la sèrie més trepidant de Netflix.

Són mals temps per la cultura en general, i per la literatura i la música especialment, que semblen artificials, impostades al costat de la representació d’un món abocat a la resolució del seu propi absurd. Temps per escriptors com Tavares: intuitius, arriscats i viscerals.

Covidianes-19 (XLII) - L'anormal normalitat

I.

La nova normalitat ja és aquí, i no em sento gent normal. Una sensació de desplaçament, de desubicació, de moure’m en una dimensió tot just descoberta, inaugurada ex profeso per a mi.

Imagino que així com no vaig arribar a acostumar-me a l’anormalitat de l’estat d’alarma, m’arribaré a acostumar, ni que sigui per la necessària successió dels mesos i la incapacitat humana de romandre a l’aguait massa temps seguit, a aquesta nova i anormal normalitat. 

Desconfinament, desescalada... antònims de confinament i escalada. Escalada: Successió d’accions encaminades a un mateix fi, cada una més intensa i arriscada que la precedent. El desmuntatge de les accions que s’han dut a terme per superar una situació que encara ho és, de crítica. Només que ha deixat d’empitjorar. 

El virus encara circula – com els vehicles que passen gairebé de forma ininterrompuda per davant ca meva, en aquest primer dia de la denominada Fase 1 – no ha desaparegut i per tant, la por no s’ha fet fonedissa, encara és present en les converses i latent en els pensaments, encara enfosqueix les nostres fràgils esperances, com un núvol que amenaça tempesta. Aquesta por amb la què coexistirem les properes setmanes i mesos, aquesta por que intentam exorcitzar i negar amb la pràctica de l'així anomenada distància social - les malalties incurables i els enemics invisibles no ho semblen tant si els posam un nom, diuen.

II.

Els propers mesos, viurem una vida paral·lela a la vida normal, a l’altra, la que ens ha furtat el virus, com una ombra que ressaltarà cadascuna de les nostres passes a partir d’ara. A partir d’avui, la vida serà quàntica i diferencial: de la distància entre el simulacre de vida i l’ombra d’aquella vida normal que tampoc ho era, de normal, per molt que hi estiguéssim avesats.

Viure alerta a no infectar-se. Viure atent a les noves restriccions. Viure amb l’altre lluny, a distància. Pantalles, projeccions. Ombres i presències espectrals.

Benvinguts a la nova normalitat, provisional, temible i espectral: la normalitat anormal.

Covidianes-19 (XLI) - De somnis, xarxes i màquines

Prenc un glop de cafè assegut a l’escriptori de l’estudi, mentre dubto entre continuar la lectura de la segona part de White Noise de Don DeLillo o seguir amb la segona part de Monsieur Teste de Paul Válery, que estic llegint en francès en l’edició de Gallimard amb el suport d’una edició anglesa en pdf. Dubtant entre una lectura o l’altra he acabat encenent el terminal fix.

En disposar d’una estona lliure, molts cops ens decantam per malgastar-la manipulant una de les múltiples pròtesis tecnològiques al nostre abast. Ens hi porta una rauxa, la manifestació espontània d’una il·lusòria llibertat d’elecció. Més enllà de l’accés il·limitat a informació i entreteniment, en el plànol físic, la pantalla ofereix a la vista una miríada de punts lumínics que atreu l’atenció i tot el ser, xuclats com per una força gravitatòria. Com un cel estelat, la pantalla ens guia, dòcils, i per mitjà de les seves idiosincràsies, aterram en una aplicació, un joc o un vídeo, a planes de diaris curulles de titulars que llegim de passada en un intent subreptici d’establir una harmonia subtil i provisional, terapèutica, entre la realitat externa i els rampells de pensament que pampalluguen en la consciència: la paradoxa de la llibertat digital és que és compulsiva.

No poques vegades em planto davant del terminal fix decidit a escriure en aquest mateix document, denominat “Diari d’una quarantena.odt” i acabo, no sé com, intentant desxifrar un obtús article de biologia molecular, jugant una partida d’escacs amb un desconegut o escoltant a Michael Jordan explicar els motius de la seva primera retirada. Un flux que no controlo, anterior a mi i al món, m’arrossega a un ball caòtic de representacions nascuda de les entranyes de la màquina. En un moment donat, com d’un encanteri, expulsat del locus virtual, desperto en el meu escriptori, com d’una migdiada inesperada que m’hagi afonat fins les fondàries abismals de la consciència.

El més fantàstic de tot plegat és que davant el terminal, tot es succeeix amb un progressiu abandonament de la voluntat, tal i com en l’endormiscament. L’experiència sembla tramada per un entreteixit digital pregon i indestriable, més enllà de la consciència i els algorismes, que connecta els seus filats artificials amb la subtil malla de les xarxes neuronals i els organs cerebrals. Una vegada superat l’encanteri, restam estupefactes, amb la impressió de que l’estona ha rutllat d’una forma sorprenentment natural. Per dir-ho amb Válery: la ment està feta de tal manera que faci el que faci, mai és incoherent amb sí mateixa.