Plataforma (Bernhardiana nº 84)

Un veterà guionista de televisió que volia posar fi a la seva vida perquè, en les seves pròpies paraules, ja en tenia prou, va anunciar mitjançant les aixi anomenades xarxes socials que pensava retransmetre la seva mort en directe a través de les principals així anomenades plataformes, i, de fet, no va ser fins que ja tenia ambós peus sobre l’escaló i es passava el nus corredís pel coll que les així anomenades plataformes, totes a l’hora, van interrompre la retransmissió del suïcidi del veterà guionista de televisió perquè, segons van aclarir més tard - naturalment també a través de les així anomenades xarxes socials - se sentien obligades a defensar la integritat psíquica dels seus així anomenats usuaris, que s’havien connectat per milions des de tots els racons del planeta.

Primícia (Bernhardiana nº 73)

L’autoanomenat periodista, que havia publicat en una aixi anomenada xarxa social la noticia de la mort del futbolista de segona fila després de rebre al mòbil un missatge del sanitari - amic seu des de l'escola - que havia acudit en ambulància al lloc de l’accident i havia presenciat en primera persona el decés de l’esportista, es vanava de ser el primer en haver publicat la notícia. 

Hores més tard, la seva acció va ser reprovada i fins i tot denunciada per altres usuaris de la xarxa social, especialment per un altre periodista, que havia capturat, per així dir-ho, el text de la notícia de l'altre i que com no podia ser d’altra manera, es vanava de ser l’únic que havia capturat, per així dir-ho, el text de la noticia de la mort del futbolista abans la publicació no fos esborrada pel seu autor, juntament amb el seu així anomenat perfil de la xarxa social, i aprofitava per lamentar la falta d’ètica a les així anomenades xarxes socials i la mala fe dels que aprofiten un esdeveniment luctuós per obtenir atenció pública; naturalment, la seva postura va ser lloada per una multitud entusiasta d’usuaris que van esdevenir automàticament seguidors seus.

Viral (Bernhardiana nº 47)

Segons els indicis de que disposava la policia, tot semblava indicar que la causa principal del suïcidi de la treballadora del departament de comptabilitat de la planta de fabricació de medicaments antivírics es trobava en la difusió d'un vídeo privat de la treballadora del departament de comptabilitat que aquesta havia enviat una setmana abans de la seva mort a un treballador de la secció d'empaquetament.
La treballadora del departament de comptabilitat, en assabentar-se que no solament tot el departament de comptabilitat sinó també una immensa part dels treballadors de la planta de fabricació de medicaments antivírics havien vist el vídeo o s’havien assabentat de la seva existència, va llevar-se la vida llençant-se des del pont de l'autopista.
Naturalment, quan els dies posteriors al suïcidi de la treballadora del departament de comptabilitat la policia va interrogar tots i cadascun dels treballadors del departament de comptabilitat i la majoria dels treballadors de la planta de fabricació de medicaments antivírics, tots i cadascun dels treballadors interrogats van reconèixer haver rebut en els seus terminals portàtils un missatge amb el vídeo privat de la treballadora del departament de comptabilitat però van assegurar haver esborrat el vídeo abans de mirar-lo. Els més vehements entre ells van afirmar que havien evitat mirar el vídeo per pudor.

Ironia (Bernhardiana nº 19)

Per distreure's mentre feia cua per embarcar en un vol amb destinació a la ciutat de B., situada a més de sis-mil quilòmetres de distància, una jove enginyera d’una multinacional del sector de la comunicació va escriure en el seu terminal mòbil un missatge referent a la gent del país al qual viatjava que pretenia ser irònic i el va publicar instantàniament (i naturalment de forma irreflexiva) en l'així anomenada xarxa social, en la que tenia manco d’una cinquantena dels així anomenats seguidors.
Mentre l’avió sobrevolava l’Atlàntic en direcció antihorària i la jove enginyera es submergia en un profund somni, el missatge, que constava exactament de 12 paraules i 57 caràcters, sense comptar els espais en blanc, va ser llegit per més de cinc-mil dels així anomenats usuaris de l’així anomenada xarxa social escampats per tot el món, la immensa majoria dels quals van interpretar, de forma instantània i irreversible, que el text era inequívocament xenòfob.
Quan la jove enginyera va desembarcar a la terminal de l’aeroport de B. i va engegar el seu terminal mòbil, va rebre una quantitat desproporcionada de missatges censuradors, difamatoris i fins i tot maldients procedents de persones completament desconegudes i extraordinàriament enutjades.
Com és lògic i natural, la multinacional per a la qual treballava la jove enginyera i que tenia una sucursal a B., va acomiadar el mateix dia la jove enginyera de forma fulminant i irreversible basant-se en les opinions dels ofesos usuaris de les xarxes socials - cap dels quals, incidentalment, vivia en el país al qual la jove enginyera havia viatjat - i l’alcalde de la ciutat de B., maldament la jove enginyera s’apressà a disculpar-se públicament i adduí que el seu missatge havia estat mal interpretat, va decretar l’expulsió immediata del país de la jove enginyera, les dades personals de la qual foren publicades en tots els diaris del seu país d’origen per d’aquesta manera evitar que fos contractada de nou per qualsevol altra empresa del sector de la comunicació (o de qualsevol altre sector) i així preservar, en paraules del president, les bones relacions bilaterals entre ambdós països.
Els ofesos usuaris de la xarxa social van concloure que, fet i fet, la jove enginyera havia sortit ben parada.

Naturalment per error (Bernhardiana nº 6)

Va ser naturalment per error, va pensar, que a les sis del matí del diumenge havia rebut un missatge procedent del terminal mòbil del seu vell amic K., amb qui havia compartit una part substancial de la seva joventut i un viatge decisiu, que contenia únicament la fotografia de la pantalla d’un ordinador on apareixia la aixi anomenada imatge promocional d’una pel licula estrangera del mil nou-cents noranta-nou.

Malgrat passar una bona estona observant la imatge, va ser incapaç de contestar al missatge i tampoc es va veure capaç, durant tot aquell temps, d’allunyar de si el pensament de que la pel·licula, que no havia vist i de la qual no n’havia sentit a parlar mai, era completament prescindible.

Per la tarda, mentre observava per primer cop la així anomenada imatge de perfil de K. en el terminal mòbil, en la que es mostrava la sil·lueta d’un home saltant des de dalt d’una roca amb el rostre enfosquit i irreconeixible a causa del contrallum, va pensar que feia quatre anys que no havia tingut cap contacte amb K., qui, per altra banda, havia significat tant en la seva existència.

Murs (Bernhardiana nº 5)

L’escriptor fracassat, que exercia de crític literari sense pena ni glòria, com s’acostuma a dir, i de censor amb un implacabilitat inquisitorial en seu mur de Facebook, on no tolerava cap dissensió amb les seves opinions que, en les seves pròpies paraules, no s’expressés amb educació i respecte per la diferència i bloquejava tot aquell seguidor que no complís amb els seus estrictes criteris, presumia l’altre dia, en el seu immaculat mur, d’haver escrit una crítica inclement en el d’un cantautor d’èxit, perquè l’opinió política d'aquest divergia de la seva.

L’escriptor fracassat es vanava especialment davant els seus circumspectes seguidors d'haver estat grosser.