Solo (Bernhardiana nº 89)

Molt de tant el tant ens creuàvem a les darreries del capvespre en algun dels estrets carrerons enllosats de la ciutat antiga i cada cop, la conversa desembocava, inevitablement, en una afició comuna a tots dos, el jazz: meva, perquè havia tocat el piano en una banda local de dubtós prestigi i pitjor afinació i seva, perquè d'adolescent escoltava una vegada i una altra els discos del seu pare, que disposava d’una assortida col·lecció dels millors intèrprets clàssics i dels renovadors del gènere. El seu instrument preferit era la trompeta i mai ens acomiadàvem sense que m'expliqués de nou - amb la veu apagada en un mormoleig entre esporuguit i desenganyat, la boca encongida en un rictus d'extremat sofriment, el coll en tensió, travessat per una vena tibant i els ulls estràbics, com els d'un intèrpret en el trànsit d'un solo - aquesta vella història: quan tenia vint anys, el destí o la casualitat, mitjançant el seu progenitor, havia posat en les seves mans una entrada per a l'únic concert que Miles Davis va fer a l'illa, però ell, en el darrer moment, havia declinat la invitació per un motiu imperiós i inaplaçable d'índole sentimental que passats els anys, era incapaç de recordar ja.

Com és natural, s'havia penedit sempre d’haver rebutjat aquella invitació i de no haver assistit al concert i de no haver vist en persona i sobretot de no haver escoltat i especialment de no haver estat en presència de Miles Davis.

Poc després d’aquesta nova confessió cadascun seguia el seu camí. Record que el darrer cop em vaig girar per observar-lo mentre s’allunyava entre les parets de marès, gomboldat per les ombres, la figura corbada i arrossegant els peus sobre l’empedrat, com un penitent en una processó. I no hi havia cap música ni blues que pogués alleugerir un caminar tan culpable.