O Make me a mask - Dylan Thomas
Fa poques setmanes, quan la Història seguia encara el seu rumb aparentment inalterable, i tots feiem broma sobre l’ànsia d’alguns de proveir-se de paper higiènic, s’esgotaren les mascaretes en les farmàcies i només se’n trobaven a la revenda. Ara que (diuen que) arribam al pic de la pandèmia, no n’hi ha ni per als metges ni per a les infermeres ni per al personal assistencial de les residències d’ancians. En algunes d’aquestes, els virus ha causat massacres. S’han donat situacions macabres, amb residents compartint habitació amb cadàvers, com si d’una història escrita per Poe es tractés. I algun avi s’ha evadit per salvar la vida, emulant el protagonista d’aquell best-seller suec. Ja hauríem de saber, en aquestes alçades, que la realitat, si no la supera, almanco sí que imita força bé la ficció.
D’ara endavant, ens haurem d’avesar a portar-la a sobre de l’altra, tan necessària o més que la primera, en aquests anys de correcció política i intolerància a la dissensió. En la nova realitat profilàctica, viurem, encara més, parapetats rere les pantalles, en un món digital fet a mida, sense contradiccions, i a tota màquina: sobretot que no pari l’orquestra mentre no ens enfonsem del tot. I que continuï l’espectacle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada