Covidianes-19 (III)

Entrenament. Sempre que anam de viatge amb les nines, ja sigui al Pirineu com a Menorca, i ja sigui per deu dies o per dos, no puc evitar, al poc temps d’instal·lar-nos a l’habitació de l’hotel o al bungalow del camping, començar el compte enrere del temps que falta per tornar a casa - no per arribar a casa, sinó per a emprendre el viatge de tornada. Faig, doncs el compte enrere del temps que he de passar fora de casa, o sigui, en circumstàncies extraordinàries.

L’origen d’aquesta mania es troba, segurament, en el primer cop que vaig passar més de dos dies allunyat de la meva família, l'estiu que em van enviar al meu germà i a mi a un càmping a la costa per dues setmanes. A partir del segon dia, ho passava fatal, m’enyorava moltíssim i no podia evitar que unes càlides llàgrimes em rodessin per les infantils galtes cada cop que telefonava a casa. El matí del dissabte que vam tornar a casa, contemplava des de la finestra de l’autobús, amb un goig ingenu, com amaven quedant enrere els solcs oblicus dels sembrats.

Per això, sempre que som de vacances, porto impulsivament el compte tant els dies com les hores que falten per acabar el període excepcional. Penso ara en la ironia que aquesta mania personal, que a pesar de ser un inconvenient, em serveix per esmorteir el neguit que sempre em produeixen els viatges, m'hagi servit, durant dècades, d’entrenament per a aquesta quarantena, que si no dura ben bé quaranta dies - nou-centes seixanta hores - hi farà aprop.