Diuen que la tarda del dia que van assassinar l’arxiuduc Francesc Ferran, els vienesos, despreocupats, continuaven omplint els bars i escoltant música i bevent vi als bars com si allò no anés amb ells. Setmanes enrere, miràvem els vídeos dels xinesos cantant des de les finestres dels edificis de Wuhan amb una mescla d’estupor i compadiment distant. Ens semblava que allò no anava amb nosaltres, acostumats com estam que les desgràcies que assolen periòdicament l’altra banda del món - la misèria, la fam, les guerres, els naufragis dels migrants i altres epidèmies – no ens afectin més que el temps que tardam en canviar de canal.
I ara, en un gir inesperat, ens hem convertit en un d’aquells xinesos cantaires. Ens hem metamorfosat en el peix exòtic de l’altra banda del vidre de l’aquari, com en el conte de Julio Cortázar. Tots som axolotl. I, maldament ens resistim a acceptar-ho en l’isolament hipertecnològic en què vivim, “quelcom infinitament perdut i distant continua unint-nos”.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Encara bo que la durant dècades pronosticada i anunciada pujada del nivell de les aigües en la ciutat costanera que constituia la destinació... -
I. Wonderwall , en versió de Brad Mehldau Trio. En els primers compassos, fins al primer chorus , el contrabaix repeteix un motiu en ostinat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada