23.50h. Anit he estat de sort. El contenidor de plàstics era ple fins adalt. Hi havia bosses a sobre, bosses enganxades al contenidor, bosses al terra. Una d’elles, plena de cd. Aplicacions informàtiques de l’any de la picor. Alguns dels cd tenien el plàstic posat i tot. Havia cd escampats per terra. Dic que he estat de sort, perquè he pogut caminar fins a l’altre punt verd, que està a l’aparcament d’enfront la Casa de la Vila, a tres-cents o quatre cents metres de casa en l’altra direcció. En deixar el primer punt verd, he vist un ca gran al costat del contenidor verd fosc de rebuig que em fitava. Era un ca gran, un ca noble, un ca silenciós i noble i expectant. M’ha fitat i jo l’he fitat a ell. He temut per un moment que m’ataqués. En partir, ha ensumat el contenidor i s’ha perdut entre la penombra de les ombres. Me n’he adonat que estava tan espantat com jo. He fantasiat amb la possibilitat de gossos salvatges, escapats dels xalets dels seus amos o abandonats a la seva sort per no haver d’alimentar-los, formant autèntiques gossades que atemoreixen la població. La gent evita sortir de casa. Llencen les escombraries per la finestra. Carrers fetorosos, intransitables. El contenidor de plàstics del punt verd de l’ajuntament no està ple, estranyament, és més accessible i més cèntric que l’altre, situat en una avinguda poc transitada de la urbanització. Passo per davant la casa d’una amiga de na M. Ahir va dir que setmanes enrere, havia vist una pel·lícula infantil a casa de l’amiga, i que el germà gran d’aquesta s’havia anat a dutxar perquè havia de veure el fútbol amb el seu pare. La porta està tancada, les finestres barrades. Rere el finestrons del primer pis hi pampallugueja ha un llum blanc vacil·lant. Avui no hi ha futbol, penso. Som al mes d’abril i no hi ha futbol. Per primer cop en tres quarts de segle, no hi ha futbol al mes d’abril. Això espanta, penso. Que els nens siguin amenaçats, ni que sigui per això, per l’absència de la normalitat, acollona. No comptàvem amb això. Comptàvem amb la possibilitat de trobar un contenidor ple. Comptàvem amb la possibilitat de l’excés, no amb la possibilitat de la fallada. No amb la possibilitat de que el nostre món, el de tots, per imperfecte que sigui, trontolli. No comptam amb la possibilitat de que falti menjar als supermercats. Ni amb la possibilitat de ser amenaçats per les nostres pròpies mascotes. I potser sí, que hi hauriem de comptar. Potser sí, que ens hem de preparar pel que sigui. Potser sí, que la vida era això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada