Amor propi (Bernhardiana nº 29)

El màgic indi, que en els seus inicis diguem-ne artístics havia provat sort amb la poesia i havia fracassat amb la poesia, va obtenir finalment la fama com a màgic, gràcies sobretot al número de “l’escapada aquàtica”, en el qual era submergit en les aigües terroses del riu de la ciutat lligat de mans i peus i al cap d’un minut aproximadament, quan l’angoixa començava a escampar-se entre els espectadors que es congregaven massivament a la riba, sorgia a la superfície i nedava alegrement entre els aplaudiments i l’admiració general. No obstant, en els darrers anys la màgia, com espectacle d’entreteniment, anava perdent adeptes. Per si no bastés amb això, el número de “l’escapada aquàtica” havia perdut credibilitat des què, en les així anomenades xarxes socials, on algú havia distribuït els vídeos de les actuacions del màgic, i molts dels així anomenats usuaris de tot el planeta dubtaven de la fermesa de les lligadures. En assabentar-se, el màgic sentí una fiblada en l’amor propi i decidí que les coses no podien quedar així. En la següent actuació, el seu assistent, seguint les seves ordres, li va fermar les cames amb una cadena d’acer assegurada amb un cadenat i li va subjectar els canells amb unes manilles amb les mans darrere l’esquena. Quan ja l’havien enganxat pels peus al ganxo de la grua que l’introduiria lentament dins el riu d'aigües tèrboles per darrer cop, va dir, segons consta en la declaració d’alguns dels espectadors, que si aquest cop aconseguia executar el seu truc amb èxit, seria un prodigi artístic que el faria popular de forma indiscutible i que si no ho aconseguia, seria una tragèdia artística, que el faria immortal.