Paradoxes (Bernhardiana nº 30)

Paradoxalment, cap esdeveniment en la història de la ciutat havia aconseguit unir emocionalment la població al voltant d’un sol sentiment com ho va fer l’incendi i el posterior esfondrament de la catedral un dia de finals d’estiu, precisament quan es complien dos-cents trenta anys del saqueig de la catedral per part d’una gernació de ciutadans enfurismats.

El dia següent a la catàstrofe, quan encara s’elevava dels enderrocs una fina columna de fum cendrós i el ciutadans que es reunien davant les ruïnes es fregaven els ulls sense donar crèdit al que veien, els posseïdors de les dues fortunes més grans del país, el propietari de la major aerolínia i el propietari del major touroperador, es feien lloc a colzades, com s’acostuma a dir, a les portades dels diaris nacionals i en els titulars del telenotícies anunciant les generoses donacions que pensaven destinar a la reconstrucció del temple.

Quan, al cap d’unes setmanes, es van fer públics el plànols realitzats per l’arquitecte contractat per la diòcesi, en els quals proposava aixecar una rèplica exacta de la catedral ensorrada, es van produir les primeres discrepàncies entre la diòcesi i els dos mecenes, ja que cadascun dels dos mecenes tenia en ment una idea de catedral incompatible amb la de la diòcesi i al mateix temps, les idees dels dos mecenes eren completament oposades entre si.

Naturalment, es va produir un estira-i-arronsa entre els dos mecenes i la diòcesi, que necessitava imperiosament les donacions dels dos mecenes per emprendre la reconstrucció del temple, així com un estira-i-arronsa particular entre els dos mecenes. Al cap d’unes setmanes d’àrdues negociacions, va arribar-se finalment a un acord, segons el qual el temple seria reconstruït seguint els plànols de l’arquitecte contractat per la diòcesi, és a dir, com una rèplica idèntica de la catedral abans de l’incendi i posterior esfondrament. A canvi, el propietari de les aerolínia i el propietari del touroperador explotarien a mitges el negoci de les visites turístiques a la catedral durant les properes dècades i, com és natural, es quedarien amb la major part dels ingressos derivats d’aquesta activitat.

Uns quants anys després, la premsa va revelar el testimoni anònim segons el qual l’incendi de la catedral havia estat provocat per la llosca d’una cigarreta que un turista havia llençat al terra durant la visita a la torre del campanari. L’alcalde s’apressà a manifestar que gràcies a les mesures de seguretat implantades arran de la reobertura del temple, una imprudència com aquella no es tornaria a repetir i que la catedral, que qualificà en la seva al·locució de patrimoni dels ciutadans així com de patrimoni universal, no havia estat mai, en tota la seva història, en millors mans.