Premis (Bernhardiana nº 25)

El primer pensament que va tenir el jove escriptor quan s’assabentà que havia guanyat el seu primer premi literari, ni més ni manco que el premi B. per unanimitat del jurat, va ser, naturalment, emular l’escriptor que més admirava - qui, segons explicava a la seva autobiografia, havia rebutjat tots i cadascun dels guardons literaris que li havien estat concedits durant la seva llarga i prolífica carrera - i per això va rebutjar el premi, de forma fulminant, per mitjà d’un comunicat de premsa breu i sec, que va causar estupefacció i fins i tot escàndol entre la comunitat literària del país.

No obstant, immediatament després de fer-se pública la noticia del rebuig del segon premi literari més important del país, el jove escriptor s’empenedí de la seva irreflexiva decisió, perquè es va adonar que la vertadera raó per la qual havia rebutjat el premi era que hagués estat pràcticament incapaç de fer el discurs d'agraïment a causa del quequeig que arrossegava des de l’infància.

El jove escriptor va continuar escrivint i publicant sense descans durant dècades, contes i novel·les, poesia i assaig, però l'idealisme jovenívol i les seves ambicions més pures havien quedat de costat: ara la única finalitat de tot plegat ja no altre que aconseguir ser distingit de nou amb un premi, ja no pensava res més que en això, i en com enfrontaria els seus temors més íntims el dia de la cerimònia.

Com és natural, després del seu inesperat refús al segon premi literari més important del país, cap institució, editorial o organisme públic o privat va gosar atorgar-li un premi mai més, tot i que va quedar finalista vàries vegades.

Molts anys després, li fou concedit finalment per unanimitat, el premi literari A., el més important del país, en reconeixement a la totalitat de la seva obra, quan l’escriptor ja no estava en condicions d’acceptar o rebutjar el guardó ni d’angoixar-se a causa del discurs d’agraïment. Era el primer cop en gairebé cent anys que aquest premi s’adjudicava a títol pòstum.