Tota una vida (Bernhardiana nº 40!)

Un professor de l’així anomenada educació secundària obligatòria que portava quaranta-un anys exercint la seva professió sense cap mena d'incident ressenyable i que des dels primers dies de la seva llarga carrera com a docent havia adoptat el costum de, cada cop que qualcun dels seus alumnes li feia perdre els papers, amenaçar amb llençar-lo per la finestra si no callava o no s’asseia o no abandonava l’aula quan ell ho requeria va ser citat al despatx del director de l’institut on havia treballat ininterrompudament durant quaranta-un anys i allà va ser informat pel director de l’institut en persona de la denúncia presentada el dia anterior a la Conselleria d'Educació per una dotzena de pares i mares, en la que acusaven el professor d'haver amenaçar de mort com a mínim una dotzena d'alumnes de l’institut. El professor, a qui faltaven quatre mesos per jubilar-se després de, com s’acostuma a dir, tota una vida dedicada a l’ensenyament, va abandonar el despatx del director i va dirigir-se immediatament al punt més alt de l’edifici i es va deixar caure al carrer des d'aquell mateix punt més alt, que sortosament es trobava a una alçada inferior a cinc metres. A pesar de tot, algú va fer arribar a l’habitació de l’hospital on es trobava ingressat el professor acusat d'intent d'homicidi un ram de flors amb una targeta on s'expressaven desitjos per una completa recuperació i una feliç i merescuda jubilació.