Llegeixo astorat al diari digital de la tarda que tres dels millors alpinistes del món han mort a causa d'un allau de neu a les muntanyes Rocoses del Canadà. Aquestes notícies, que s'esdevenen de tant en tant (amb una certa regularitat), m'indueixen com un esvoranc a dins de la caixa toràcica, devers la zona precordial, que és com la reminiscència d'una angoixa latent dels meus temps de muntanyenc. "L'aventura és explorar", deia no fa gaire un dels decesos, David Lama, austríac de pare nepalí.
Sempre que en penso, m'és inconcebible aficar-me al cap d'un d'aquests éssers d'aura sobrenatural, déus efímers que desafien, amb la més agosarada de les lògiques i el càlcul del moviment precís en el tall que separa la vida de la mort, el sentit comú més ultrancer.
Davant de qui s'aferra amb ambdues mans a la cornisa del seu destí amb la determinació del superhome de Nietzsche, encarnant l'ideal de Zaratustra per a l'admiració, l'esglai o la incomprensió dels seus congèneres, no es pot fer d'altre que treure's metafòricament el barret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada