La mort i la pressa (Bernhardiana nº 67)

Aquell dia estava especialment nerviós, va dir A. tot just arribar a la cafeteria, a causa de la malaltia d’una amiga seva. Portava unes quants dies inquiet i unes quantes nits d' insomni, va dir, mentre aixecava la mà, demanava un cafè sol al cambrer amb una frase senzilla i perfectament modulada - que semblava pensada ex professo - i es treia el barret i el col·locava amb gran cura a sobre de la taula. La malaltia de la seva amiga, va dir A., s’acostava a la fase final, i com no podia ser d’altra manera, aquesta fase final no podia portar a cap més lloc que a la mort. "La desaparició", va dir, girant el cap en direcció a l’interior del bar i fent una senya al cambrer. Un cafè amb llet, que fes el favor de portar-li un cafè amb llet en lloc d’un cafè sol. Que era espantós pensar en la mort amb el matí tan fantàstic que feia, va dir A., però que quan una persona estimada s’acosta al final, és inevitable pensar tota l’estona en la mort, fins i tot en els moments més poc adequats per pensar en la mort. Entre el xivarri dels cotxes i de les converses de les taules, entre l’apoteosi del sol tardorenc i l’excés de vida al carrer, ell pensava en la mort, en la no-vida, la qual cosa era espantosa i extraordinària al mateix temps, va dir. Quan el cambrer va portar el cafè amb llet, A. va pagar de més i abans el cambrer no obrís la boca, li va dir queda’t amb el canvi, fes el favor, queda’t amb el canvi, i sense vessar-hi els dos sobres de sucre, com feia habitud, va fer un xarrup apressat al cafè amb llet i ens va demanar disculpes doncs se li havia passat que havia d’estar en un altre lloc en aquell precís instant. Per poc no es deixa, a més del cafè amb llet a mig acabar, el barret perfectament plantat a sobre de la taula.