Discurs del borratxo

BERNHARD:   Se m'ha acabat la palinka. Me'n donaríeu una botella?

VELL:  Per què no vas a la ciutat?

BERNHARD: El temporal se l'ha endut.

VELL: Com així?

BERNHARD: S'ha ensorrat.

VELL: Com ha pogut passar?

BERNHARD: Perquè tot ha estat arruïnat, degradat, diria que són ells qui ho han arruïnat... i degradat tot. No es tracta de cap cataclisme que hagi caigut damunt els homes. Pel contrari, es tracta del judici dels homes, del judici sobre sí mateixos, en el qual Déu hi té alguna cosa a veure, àdhuc diria que hi pren part. I sigui el que sigui això en que pren part, és la més espantosa creació imaginable. Perquè el món ha estat corromput.
Així que no importa el que jo digui, tot allò del que s'han apoderat ha estat corromput i com que, astutament, s'han apoderat de tot, ho han corromput tot.
Perquè tot el que toquen - i ells ho toquen tot - ha estat corromput. Així fins la victòria final, fins al final triomfant. Apoderar-se, corrompre, corrompre, apoderar-se. O amb altres paraules, si vols: tocar, corrompre i per tant, apoderar-se; o tocar, apoderar-se i per tant, corrompre. Així durant segles, sempre endavant, sempre el mateix, uns cops de forma astuta, uns cops de forma ruda, a vegades amb compte, a vegades amb brutalitat, Sempre en la mateixa direcció, com l'atac per sorpresa d'una rata. Per a la victòria perfecta, era essencial que l'altre bàndol, o sigui, tot el que és excel·lent i de qualque manera gran i noble, defugís qualsevol tipus de lluita. No hi havia d'haver cap lluita, només la sobtada  desaparició d'un bàndol que signifiqués la desaparició del que és excel·lent, gran, noble, per a que els guanyadors, els que ataquen per sorpresa, governessin la terra.
I no hi ha el més mínim racó on puguis amagar-lis res, perquè tot allò on hi posen les mans els hi pertany. Àdhuc allò que pensam que no poden atènyer - però realment sí poden - és seu també. Perquè el cel ja és seu, i els nostres somnis també. Seu és el moment, la natura, l'infinit silenci. Fins i tot la immortalitat és seva, entens? Tot, tot està perdut, per sempre!
I tots els que eren nobles, grans i excel·lents quedaren palplantats, si ho puc dir així: renunciaren a l'acció i van haver de comprendre, d'acceptar que no hi ha Déu, ni déus. I els excel·lents, els grans i els nobles van haver de comprendre, d'acceptar des del començament.
Però naturalment eren incapaços de comprendre res. S'ho cregueren i ho acceptaren però no ho varen comprendre. Es quedaren allà palplantats, perplexos però no resignats, fins que quelcom – una espurna en el cervell - finalment els il·luminà. I llavors comprengueren de sobte que no hi ha déu ni déus. De sobte veren que no hi el bé, ni el mal. Veren i comprengueren que essent així les coses, ells tampoc no existien.
Veus? Crec que aquell va ser el moment en què podem dir que foren extingits, consumits. Extingits i consumits com una foganya que es deixa cremant en un prat.
Un era l'incessant perdedor, l'altre l'incessant guanyador.
Derrota, victòria, victòria, derrota, i un dia que era per aquests voltants, vaig haver d'acceptar, i vaig acceptar, en conseqüència, que estava equivocat. Estava equivocat quan pensava que mai hi ha hagut i mai podrà haver cap canvi aquí, a la terra. Perquè, creu-me, ara sé que aquest canvi ja ha tingut lloc.

VELL - Ja basta! Tot això són desbarats!

Béla Tarr, O Torinói Ló
Traducció d'A.A.S