La mort i la primavera (Bernhardiana nº 96)

Avui dilluns, en arribar a l'escola, diu A, "un espectacle dantesc" ens estava esperant. Mosques inertes, amb les potetes arrufades, esteses pel terra, vora els rodapeus, en les cantonades. Cucs també, dessecats i desmembrats com mòmies saquejades i l’ocasional cuca molla, panxa amunt sobre les rajoles de dissenys geomètrics.

La calor i el bon temps no han fet més que insinuar-se i ja deixen "un reguer de cadàvers", diu A. Però no era al revés, no propiciava la primavera "el desplegament formidable de la vida" sobre la terra i no la seva aniquilació?

Que avui de matí, se li feia impossible deambular pels passadissos o estar-se a l'aula, pensant en la mort escampada arreu mentre intentava, debades, instruir els alumnes, absents, com d'habitud, davant les seves pantalles.

Impossible ignorar l'acumulació grossera d'insectes sota les taules o a plena llum, en els ampits dels finestrals, com una amenaça velada, diu.

Que de cada dia li és més inversemblant educar en aquesta escola, on "la mort s'ensenyoreix de tot", diu, especialment del "procés educatiu", doncs l'educació impartida en aquesta escola forma part d'un "procés instructiu absolutament mòrbid". Els plans d'estudis són, per se, d'una "consistència morbosa".

L'holocaust de cucs, mosques i cuques molles no és més que el símbol o el símptoma d'un mal superior, d'una decadència suprema, d'una aniquilació "cerebrointel·lectual" a gran escala,  massiva, "inimaginable en la seva absolutesa".

És el primer cop que A. deixa intacte l'entrepà de cuixot salat i formatge. Amb prou feines ha xarrupat el cafè amb llet, que avui és d'una tonalitat excessivament esblanqueïda  (em repugna el cafè amb llet amb excés de llet). S'aixeca lentament, es posa el capell, es carrega la bossa de mà a l'espatlla, deixa caure unes monedes sobre el taulell i parteix en direcció contrària a l'escola. El seguim amb la mirada fins que desapareix per la cantonada -  ell no es gira per mirar-nos. Amb sort, li hem dit abans que partís, demà l'equip de neteja haurà agranat l'escola de dalt a baix. "Tanmateix", ens ha contestat, "tant és", i la seva cara era lívida com la cara d'un mort. 

Epifania (Bernhardiana nº 95)

Algú menciona de passada el nom d'un director portuguès per qui sent una especial predilecció i llavors A., que aquest matí es troba d’un humor excel·lent, se'n recorda d'un documental que ha vist recentment, basat en la correspondència entre un poeta portuguès que viu a Brasil i una poeta portuguesa que viu a Portugal. Al començament, el documental l’havia entusiasmat, realment s’havia sentit corprès, diu, per l'autenticitat de les imatges i els sons de les paraules, per les imatges en moviment i per la música parlada, per la polifonia en les imatges i en la melodia; tot allò l'havia trasbalsat i com a conseqüència d'aquest trasbalsament, s'havia incorporat a mitges de la butaca, havia estirat el braç dret fins la taula baixa, on reposava el terminal mòbil  i havia escrit missatges entusiastes a tots els seus amics, col·legues i coneguts on recomanava vivament el documental, que qualificava en tots i cadascun dels missatges com d’autèntica revelació. En haver acabat d’enviar els missatges, no van passar ni deu minuts, diu, que amb la mà esquerra, va prémer el botó del comandament a distància per apagar el televisor quan restava més de mig documental, doncs el que havia experimentat en els darrers deus minuts, tot just després d’enviar els missatges amb el terminal mòbil, era el més aproximat a l'antítesi del que havia experimentat durant els primers deu minuts, realment un altre documental i una altra experiència fílmica, i en les seves paraules, realment res més que autocomplaença baratera en els darrers deu minuts, res més que beneitura fílmica i documentalista elevada al màxim exponent. Llavors me n'adono que l’humor de A. ha experimentat una mudança completa, un canvi de cent vuitanta graus, com s'acostuma a dir, i fins i tot li ha fuit la fam: l’entrepà de formatge i pernil salat que ha comanat i que havia començat a devorar amb una gana extraordinària ha quedat a mitges, com el documental. Després de romandre uns quants segons sorrut i en silenci, diu que, com és natural, no va enviar cap missatge de rectificació als seus amics, col·legues i coneguts, Que es fotin, diu, Que es fotin, tot recuperant el sentit de l’humor i fins on és possible, l’alegria de viure, Que es fotin, Que es fotin, repeteix una altra vegada abans de clavar una formidable mossegada a l’entrepà.

Senyals

La vida era com el bosc, va dir, on una vegada i una altra, un es trobava amb senyals, amb indicacions fins que, de sobte, ja no n'apareixia cap.

Thomas Bernhard, Gelada