El passat dissabte, a primera hora del matí, vam coincidir en un punt d'observació de l'aiguamoll del parc natural amb un prestigiós ornitòleg sense qui no haguéssim estat capaços d'identificar una espècie poc habitual de corriol. L'ornitòleg ens va explicar que en la seva joventut, s'havia llicenciat en Ciències Polítiques i que tan bon punt havia finalitzat els estudis, havia ingressat en l'així anomenat servei públic i que durant vint anys s'havia dedicat en exclusiva de forma ininterrompuda a l'així anomenat servei públic en cos i ànima, com s’acostuma a dir i que passats aquests vint anys, s'havia anat apassionant de forma progressiva pels ocells en general i per la ciència dels ocells en particular fins el punt d’esdevenir, vint anys més tard, un dels majors experts en avifauna mediterrània.
De no ser per l'ampli coneixement de la naturalesa humana que havia acumulat en l'així anomenat servei públic, va confessar, mai hauria esdevingut l'expert ornitòleg que era avui dia, quaranta anys més tard, doncs, va dir-nos tot just abans d’acomiadar-se, com més havia anat aprofundint en el coneixement de l'ésser humà, més se sentia repel·lit pels homes i allunyat d’ells, de forma inversament proporcional a com s’havia anat sentit de cada cop més atret pels animals en general i pels ocells en particular.
Que els animals, i, en especial, els ocells, son els nostres antagonistes, va dir, tot just abans de dirigir envers nosaltres una mirada estranya i carregat amb els seus estris d’ornitòleg, marxar amb passes curtes i ràpides en direcció al següent punt d'observació.
