Els nostres assassins (Bernhardiana nº 48, nadalenca)

A Nadal tothom intenta, com s’acostuma a dir, treure el millor de sí mateix. Tothom intenta ser amable i benevolent amb els veïns, els companys de treball, els així anomenats amics i fins i tot amb els enemics i especialment amb els familiars quan és precisament en les famílies i sobre tot en els així anomenats àpats familiars en els que mitjançant el procés de treure el millor de sí mateixes, les persones treuen precisament el pitjor de sí mateixes; traguent el millor de sí mateixes i intentant fer-nos sentir com a casa, realment ens irriten i ens fastiguegen - encara més de l’habitual - i ens inciten, amb les seves bones intencions, a escapar del seu costat i ens recorden, any rere any, que el més important per a nosaltres en la vida no és ser feliços, sinó mantenir-nos allunyats d’aquells que pretenen infeccionar-nos la seva infelicitat crònica i incurable, mantenir-nos tan com sigui possible al marge d’ells, enfora d’ells i tan com sigui possible aclofats en el nostre món interior, alluny d’ells, els nostres assassins.
Realment, a Nadal no s’està enlloc millor que amb un mateix.

Viral (Bernhardiana nº 47)

Segons els indicis de que disposava la policia, tot semblava indicar que la causa principal del suïcidi de la treballadora del departament de comptabilitat de la planta de fabricació de medicaments antivírics es trobava en la difusió d'un vídeo privat de la treballadora del departament de comptabilitat que aquesta havia enviat una setmana abans de la seva mort a un treballador de la secció d'empaquetament.
La treballadora del departament de comptabilitat, en assabentar-se que no solament tot el departament de comptabilitat sinó també una immensa part dels treballadors de la planta de fabricació de medicaments antivírics havien vist el vídeo o s’havien assabentat de la seva existència, va llevar-se la vida llençant-se des del pont de l'autopista.
Naturalment, quan els dies posteriors al suïcidi de la treballadora del departament de comptabilitat la policia va interrogar tots i cadascun dels treballadors del departament de comptabilitat i la majoria dels treballadors de la planta de fabricació de medicaments antivírics, tots i cadascun dels treballadors interrogats van reconèixer haver rebut en els seus terminals portàtils un missatge amb el vídeo privat de la treballadora del departament de comptabilitat però van assegurar haver esborrat el vídeo abans de mirar-lo. Els més vehements entre ells van afirmar que havien evitat mirar el vídeo per pudor.

La mort és acostar-se dia a dia al silenci

El mitjà és el missatge (Bernhardiana nº 46)

Una estudiant d’economia del Boston College de vint-i-un anys d’edat ha estat acusada per la fiscalia del condat de Suffolk, Massachussets de causar la mort del seu al·lot, un estudiant de biologia del Boston College de vint-i-dos anys d’edat qui, dues hores abans de graduar-se en el Boston College, va entrar amb el seu vehicle en els aparcaments Renaissance de Boston i va pujar fins el desè pis i es va llançar al buid des del desè pis. Segons ha fet públic la fiscalia, la al·lota havia enviat al seu al·lot, en els dos mesos abans de llevar-se la vida, segons els investigadors, aproximadament quaranta-set mil missatges de text, en el contingut dels quals incitava al seu al·lot a que es llevàs la vida "no centenars sino milers de vegades". La noticia no aclareix si l’estudiant del Boston College va llençar-se al buit des del desè pis dels aparcaments Renaissance amb el vehicle o sense el vehicle.

   Per norma general, els homes esperen la decepció; saben que no s'han d'impacientar, que ella arribarà tard o d'hora, que els concedirà els terminis necessaris per a que es puguin lliurar als projectes del moment. Pel contrari, als desenganats la decepció els sobrevé durant l'acció; no hi ha cap necessitat de sotjar-la, ella està present. En haver-se alliberat de la successió, ha devorat el possible i ha fet superflu el futur. "Jo no vos puc trobar en el vostre futur", diu el desenganat als altres. "No tenim cap instant en comú". Això és així perquè per a ell, tot el futur ja és aquí.
   Quan un percep el final en el començament, va més ràpid que el temps. La il·luminació, decepció fulgurant, atorga una certitud que transforma al desenganat en alliberat.

Emil Cioran, "De l'inconvénient d'être né", Edicions Gallimard, 1973

Postveritat (Bernhardiana nº 45)

Un diputat del partit A va ser descobert in fraganti mentre feia la sesta en el seu escó durant una sessió del Parlament local dedicada a debatre una llei de mesures per a la prevenció del fracàs escolar i va ser fotografiat mentre dormia per alguns diputats del partit B. En no res, les fotografies es van escampar, per així dir-ho, com la pólvora per les aixi anomenades xarxes socials. No obstant això, el diputat del partit A no solament no va dimitir del seu càrrec, com demanaven un gran nombre de diputats del partit B en les susdites xarxes socials sino que l’endemà, en el mateix Parlament local, va acusar els diputats del partit B de passar-se totes i cadascuna de les sessions del Parlament local dormint amb els ulls oberts a la seva bancada i com no podia ser d’altra manera, les seves paraules van ser aplaudides de forma atronadora per la bancada del partit A.

Escriptor de culte (Bernhardiana nº 44)

Un escriptor de culte publicava cada quatre o cinc anys una novel·la o un recull de contes en una editorial marginal i poc coneguda. L’aparició de cadascun dels seus llibres era rebuda gairebé com una epifania pels seus escassos i fidelíssims lectors, la majoria dels quals desconeixia que el motiu de l’espaiament en el temps de les publicacions de l’escriptor de culte no era tant la inspiració fugissera o l’així anomenada autoexigència com les estretors econòmiques de la seva família, que el forçaven a treballar més dotze hores al dia en diversos oficis i li deixaven molt poc temps per escriure.

Inopinadament un dia com qualsevol altre les penúries de l’escriptor de culte es van acabar gairebé per art de màgia, quan la campanya de crowdfunding que sense el seu coneixement havia posat en marxa un dels seus lectors més entusiastes va aconseguir, contra tots els pronòstics, com s’acostuma a dir, col·lectar una quantitat ingent i realment desproporcionada de diners, cosa que va permetre a l’escriptor de culte dedicar-se exclusivament a la literatura durant dos anys.

Passats els dos anys, els lectors més fidels de l’escriptor de culte, els mateixos que en el passat havien llegit amb veneració totes i cadascuna de les seves esparses publicacions i s’havien deixat la pell, com s’acostuma a dir, per a sustentar l’escriptor de culte per a que l’escriptor de culte escrivís l’obra de la qual les estretors econòmiques de l’escriptor de culte els havia privat durant els anys, van manifestar de forma unànime a través de les així anomenades xarxes socials, després de llegir íntegrament però amb una veneració decreixent les cinc novel·les i els quatre reculls de contes que l’escriptor de culte havia publicat durant aquells dos anys, que el seu antigament preferit escriptor de culte s’havia deixat atrapar per la convencionalitat des que, per així dir-ho, havia escapat del pes d’una existència penosa.

Com és natural, des d'aquell moment l’antigament escriptor de culte va esdevenir un escriptor cèlebre i per tant no ja de culte i amb els anys li van ser concedits tots i cadascun dels premis literaris del país i va ser entrevistat per totes i cadascuna de les així anomenades publicacions literàries del país i per les publicacions no literàries del país i àdhuc va aparèixer qualque vegada a la televisió i naturalment les penúries econòmiques de l’escriptor cèlebre i les de la seva família es van acabar per sempre.

Ideals (Bernhardiana nº 43)

L’esportista d'elit que havia deixat els periodistes esportius amb un pam de nas, com s’acostuma a dir, en anunciar un matí en roda de premsa que es retirava de la competició, que donava tota la seva fortuna a la beneficència i que des de l’endemà d'aquell dia s’integrava com a treballador social en una ONG on es dedicaria en cos i ànima, com s’acostuma a dir, a millorar les paupèrrimes condicions de vida dels habitats del barri més degradat de la capital del país, va afirmar en un comunicat de premsa publicat el mateix dia per la tarda que havia decidit rectificar i no deixar la competició i com a conseqüència no esdevenir treballador social, perquè se n'havia adonat, en el transcurs del matí a la tarda, que la seva decisió sobtada havia estat motivada no tant per la compassió envers els desgraciats habitants del barri degradat com per l’odi que li inspirava des de feia anys el seu esport, els esportistes, els aficionats, els periodistes esportius i els dirigents del seu esport i tot el relacionat amb el seu esport en particular i l'esport en general, excepte els diners que havia guanyat “amb el suor del seu front” durant els anys en què havia estat indiscutiblement el millor en el seu esport - i que seguiria guanyant fins el moment de la seva retirada vertadera - i que naturalment no donaria ja a cap ONG ja que més endavant, en retirar-se definitivament, li permetrien, va dir, ser lliure de viure la seva vida ideal.

Avançar simplement

"Conscients que no hi ha res en absolut segur i que no hi ha res en absolut perfecte, hem de, encara que sigui amb la inseguretat més gran i amb el dubte més gran, començar i avançar en allò que ens hem proposat"

link

Igualment (Bernhardiana nº 42)

Una illa noruega de la que mai ningú havia sentit a parlar fins llavors va ser notícia en els mitjans de comunicació de tot el món i va aflorar en les converses de tots aquells que segueixen amb un mínim d'interès l’així anomenada actualitat després que hi fos aprovat, mitjançant referèndum. una moció per a l’abolició del temps, que havia estat presentada pel més extravagant dels seus tres-cents habitants.

Segons el criteri els experts consultats, la supressió dels horaris en l’illa que preveia la moció aprovada comportaria els lògics problemes de coordinació en els serveis bàsics i en el transport però suposaria a la llarga una disminució de l’estrès i d'altres alteracions derivades de l’estil de vida modern.

Però vet aquí que al cap d’uns dies es va saber que la noticia de l’abolició del temps no era més que una invenció del ministeri de Turisme difosa amb l’objectiu de promocionar l’illa com a destinació turística.

Passats tres anys de la difusió i posterior desmentiment de la falsa notícia, s'ha sabut que en l’illa noruega el número de turistes s’ha multiplicat per deu, la renda per càpita s’ha incrementat un setanta per cent en el mateix període i s’han disparat el nivells d’estrès i ansietat entre la població.

També s’ha incrementat durant els darrers tres anys el nombre d’intents de suïcidi entre els habitants de l’illa, cosa que, segons els mateixos experts consultats tres anys enrere, hagués succeït igualment si la noticia hagués estat certa.

Werden (Bernhardiana nº 41)

Mentre passejam amunt i avall la Prater Hauptallee amb un vell amic que en la seva joventut havia posseït totes les potències, li parlem d’un conegut poema i el nostre amic, per al nostre astorament, diu no recordar el poema i no reconèixer el nom de l’autor, a pesar de que va ser precisament ell qui ens va descobrir aquell poema i aquell autor en un moment decisiu per a nosaltres vint-i-cinc anys enrere. Tot plegat provoca en nosaltres la certesa abrupta i inequívoca de fins a quin punt el nostre vell amic ha esdevingut un altre.