Ornitologia (Bernhardiana nº 97)

El passat dissabte, a primera hora del matí, vam coincidir en un punt d'observació de l'aiguamoll del parc natural amb un prestigiós ornitòleg sense qui no haguéssim estat capaços d'identificar una espècie poc habitual de corriol. L'ornitòleg ens va explicar que en la seva joventut, s'havia llicenciat en Ciències Polítiques i que tan bon punt havia finalitzat els estudis, havia ingressat en l'així anomenat servei públic i que durant vint anys s'havia dedicat en exclusiva de forma ininterrompuda a l'així anomenat servei públic en cos i ànima, com s’acostuma a dir i que passats aquests vint anys, s'havia anat apassionant de forma progressiva pels ocells en general i per la ciència dels ocells en particular fins el punt d’esdevenir, vint anys més tard, un dels majors experts en avifauna mediterrània.

De no ser per l'ampli coneixement de la naturalesa humana que havia acumulat en l'així anomenat servei públic, va confessar, mai hauria esdevingut l'expert ornitòleg que era avui dia, quaranta anys més tard, doncs, va dir-nos tot just abans d’acomiadar-se, com més havia anat aprofundint en el coneixement de l'ésser humà, més se sentia repel·lit pels homes i allunyat d’ells, de forma inversament proporcional a com s’havia anat sentit de cada cop més atret pels animals en general i pels ocells en particular.

Que els animals, i, en especial, els ocells, son els nostres antagonistes, va dir, tot just abans de dirigir envers nosaltres una mirada estranya i carregat amb els seus estris d’ornitòleg, marxar amb passes curtes i ràpides en direcció al següent punt d'observació.

La mort i la primavera (Bernhardiana nº 96)

Avui dilluns, en arribar a l'escola, diu A, "un espectacle dantesc" ens estava esperant. Mosques inertes, amb les potetes arrufades, esteses pel terra, vora els rodapeus, en les cantonades. Cucs també, dessecats i desmembrats com mòmies saquejades i l’ocasional cuca molla, panxa amunt sobre les rajoles de dissenys geomètrics.

La calor i el bon temps no han fet més que insinuar-se i ja deixen "un reguer de cadàvers", diu A. Però no era al revés, no propiciava la primavera "el desplegament formidable de la vida" sobre la terra i no la seva aniquilació?

Que avui de matí, se li feia impossible deambular pels passadissos o estar-se a l'aula, pensant en la mort escampada arreu mentre intentava, debades, instruir els alumnes, absents, com d'habitud, davant les seves pantalles.

Impossible ignorar l'acumulació grossera d'insectes sota les taules o a plena llum, en els ampits dels finestrals, com una amenaça velada, diu.

Que de cada dia li és més inversemblant educar en aquesta escola, on "la mort s'ensenyoreix de tot", diu, especialment del "procés educatiu", doncs l'educació impartida en aquesta escola forma part d'un "procés instructiu absolutament mòrbid". Els plans d'estudis són, per se, d'una "consistència morbosa".

L'holocaust de cucs, mosques i cuques molles no és més que el símbol o el símptoma d'un mal superior, d'una decadència suprema, d'una aniquilació "cerebrointel·lectual" a gran escala,  massiva, "inimaginable en la seva absolutesa".

És el primer cop que A. deixa intacte l'entrepà de cuixot salat i formatge. Amb prou feines ha xarrupat el cafè amb llet, que avui és d'una tonalitat excessivament esblanqueïda  (em repugna el cafè amb llet amb excés de llet). S'aixeca lentament, es posa el capell, es carrega la bossa de mà a l'espatlla, deixa caure unes monedes sobre el taulell i parteix en direcció contrària a l'escola. El seguim amb la mirada fins que desapareix per la cantonada -  ell no es gira per mirar-nos. Amb sort, li hem dit abans que partís, demà l'equip de neteja haurà agranat l'escola de dalt a baix. "Tanmateix", ens ha contestat, "tant és", i la seva cara era lívida com la cara d'un mort. 

Epifania (Bernhardiana nº 95)

Algú menciona de passada el nom d'un director portuguès per qui sent una especial predilecció i llavors A., que aquest matí es troba d’un humor excel·lent, se'n recorda d'un documental que ha vist recentment, basat en la correspondència entre un poeta portuguès que viu a Brasil i una poeta portuguesa que viu a Portugal. Al començament, el documental l’havia entusiasmat, realment s’havia sentit corprès, diu, per l'autenticitat de les imatges i els sons de les paraules, per les imatges en moviment i per la música parlada, per la polifonia en les imatges i en la melodia; tot allò l'havia trasbalsat i com a conseqüència d'aquest trasbalsament, s'havia incorporat a mitges de la butaca, havia estirat el braç dret fins la taula baixa, on reposava el terminal mòbil  i havia escrit missatges entusiastes a tots els seus amics, col·legues i coneguts on recomanava vivament el documental, que qualificava en tots i cadascun dels missatges com d’autèntica revelació. En haver acabat d’enviar els missatges, no van passar ni deu minuts, diu, que amb la mà esquerra, va prémer el botó del comandament a distància per apagar el televisor quan restava més de mig documental, doncs el que havia experimentat en els darrers deus minuts, tot just després d’enviar els missatges amb el terminal mòbil, era el més aproximat a l'antítesi del que havia experimentat durant els primers deu minuts, realment un altre documental i una altra experiència fílmica, i en les seves paraules, realment res més que autocomplaença baratera en els darrers deu minuts, res més que beneitura fílmica i documentalista elevada al màxim exponent. Llavors me n'adono que l’humor de A. ha experimentat una mudança completa, un canvi de cent vuitanta graus, com s'acostuma a dir, i fins i tot li ha fuit la fam: l’entrepà de formatge i pernil salat que ha comanat i que havia començat a devorar amb una gana extraordinària ha quedat a mitges, com el documental. Després de romandre uns quants segons sorrut i en silenci, diu que, com és natural, no va enviar cap missatge de rectificació als seus amics, col·legues i coneguts, Que es fotin, diu, Que es fotin, tot recuperant el sentit de l’humor i fins on és possible, l’alegria de viure, Que es fotin, Que es fotin, repeteix una altra vegada abans de clavar una formidable mossegada a l’entrepà.

Senyals

La vida era com el bosc, va dir, on una vegada i una altra, un es trobava amb senyals, amb indicacions fins que, de sobte, ja no n'apareixia cap.

Thomas Bernhard, Gelada

Objectivitat (Bernhardiana nº 94)

Els locutors de l'emissora de ràdio van lloar de forma unànime el gest de l'entrenador de l'equip X, el qual s'havia negat a saludar l'arbitre al final partit. Quan un aficionat els va recordar, en un missatge en les així anomenades xarxes socials, que la setmana anterior, quan l'entrenador de l'equip Y, el màxim rival de l'equip X, s'havia negat a saludar l'arbitre al final del partit, havien recriminat la seva actitud i l'havien qualificat d'antiesportiva, els locutors van adduir que era evident per sí mateix i per tant evident per la immensa majoria dels seus oients que l'entrenador de l'equip X havia actuat amb honestedat mentre que l'entrenador de l'equip Y havia actuat de mala fe i que no feia cap falta veure les imatges per arribar a aquesta conclusió.

Errata (Bernhardiana nº 93)

A., que visita regularment el psicòleg des de fa més de vint-i-cinc anys, i segons pròpia confessió, seguirà consultant el psicòleg mentre li restin diners en el compte corrent, ens assegura que el psicòleg al que visita darrerament, és, sens dubte, el millor psicòleg que ha tengut mai, i que des que freqüenta la consulta d’aquest psicòleg, la seva salut mental ha experimentat una notable millora i que, de fet, es troba mental i psicològicament millor que mai o millor del que recorda haver-se trobat mai. No obstant, diu, cada cop que acudeix a la consulta, el psicòleg pronuncia equivocadament una determinada paraula. El darrer cop que hi va anar, ahir a la tarda, va tornar a pronunciar aquella paraula equivocadament no una, sinó vàries vegades i diu que, per aquest motiu, ha decidit no tornar a visitar aquest psicòleg, ja que, com és evident, senzillament seria aberrant tornar a la consulta i escoltar de nou aquella paraula mal pronunciada perquè,  tard o d'hora, el seu benestar mental es veuria afectat i acabaria per degenerar fins un punt de no retorn. Al cambrer, que s'acosta a la seva taula, li diu que avui no prendrà res més que un cafè amb llet, perquè ha concertat una cita amb un altre psicòleg que li han recomanat. Les dues primeres consultes són de franc, això li han assegurat, diu.

Au moribunda (Bernhardiana nº 92)

En el nostre passeig setmanal en bicicleta, hem passat pel costat d'un gorrió - passer domesticus - estàtic com un ocell dissecat sobre la línia blanca de la carretera. De la vida només esperava ser atropellat mortalment.

Migrant (Bernhardiana nº 91)

L'enginyer polonès que gaudia del seu dia d'esbarjo bevent una copa de vi ajaçat en un matalàs inflable en la terrassa de casa seva en un barri exclusiu de Londres es va aixecar de bursada i es va llençar a tota velocitat per la carretera amb la seva motocicleta. Havia cregut distingir en el cel blavíssim un objecte voluminós d'apariència humana caient d'un avió en el moment en què l'aparell desplegava el tren d'aterratge en ple descens a l'aeroport, situat a cinc quilòmetres. Davant la reixa del jardí del xalet on l'objecte s'havia estavellat i a causa d'això, hi havia esbucat part de la teulada, es va trobar amb un vehicle policial i amb l'esguard corglaçat d'un jove, enginyer també, que s'estava dret i immòbil i amb una llauna de cervesa a la mà. Els seus ulls li va confirmar la realitat d'allò que s'hagués estimat més no haver presenciat.

JFK (Bernhardiana nº 90)

El franctirador que va encertar d'un precís tir el lòbul parietal del president aquella tarda assolellada de diumenge a la ciutat dotada d'amples i airejades avingudes i edificis anodins va ser disparat l'endemà a boca de canó amb un revòlver Colt per un activista d'extrema dreta que al seu torn va ser apunyalat el dia següent per un activista d'extrema esquerra que en ser preguntat insistentment pels periodistes per les seves motivacions, va declarar, amb inusual clarividència, que qui era ell per contradir el vent de la Història.

Solo (Bernhardiana nº 89)

Molt de tant el tant ens creuàvem a les darreries del capvespre en algun dels estrets carrerons enllosats de la ciutat antiga i cada cop, la conversa desembocava, inevitablement, en una afició comuna a tots dos, el jazz: meva, perquè havia tocat el piano en una banda local de dubtós prestigi i pitjor afinació i seva, perquè d'adolescent escoltava una vegada i una altra els discos del seu pare, que disposava d’una assortida col·lecció dels millors intèrprets clàssics i dels renovadors del gènere. El seu instrument preferit era la trompeta i mai ens acomiadàvem sense que m'expliqués de nou - amb la veu apagada en un mormoleig entre esporuguit i desenganyat, la boca encongida en un rictus d'extremat sofriment, el coll en tensió, travessat per una vena tibant i els ulls estràbics, com els d'un intèrpret en el trànsit d'un solo - aquesta vella història: quan tenia vint anys, el destí o la casualitat, mitjançant el seu progenitor, havia posat en les seves mans una entrada per a l'únic concert que Miles Davis va fer a l'illa, però ell, en el darrer moment, havia declinat la invitació per un motiu imperiós i inaplaçable d'índole sentimental que passats els anys, era incapaç de recordar ja.

Com és natural, s'havia penedit sempre d’haver rebutjat aquella invitació i de no haver assistit al concert i de no haver vist en persona i sobretot de no haver escoltat i especialment de no haver estat en presència de Miles Davis.

Poc després d’aquesta nova confessió cadascun seguia el seu camí. Record que el darrer cop em vaig girar per observar-lo mentre s’allunyava entre les parets de marès, gomboldat per les ombres, la figura corbada i arrossegant els peus sobre l’empedrat, com un penitent en una processó. I no hi havia cap música ni blues que pogués alleugerir un caminar tan culpable.

Mal de literatura (Bernhardiana nº 88)

D’ençà que era una nena, havia covat la il·lusió d'esdevenir una escriptora de prestigi mundial i en un moment donat, va decidir-se a intentar fer realitat el seu somni, com s'acostuma a dir, i com que, segons li havien assegurat en el taller literari en el que s'havia inscrit, calia escriure tantes hores i minuts com fos possible, començava a escriure tot just després de llevar-se, corria els matins per agafar l’autobús i dinava d’un àpat fred el migdia a l’oficina, d’on sortia escapada per no perdre l’autobús de tornada i així poder continuar escrivint fins a la matinada.  

Es va acostumar a dormir unes poques hores i es feia portar les compres del super a casa. Per evitar distraccions, va arribar al punt de tallar el fil del telèfon i abandonar el televisor vora un contenidor, tot això per disposar de més temps per escriure més i més. El darrer cop que ens vam trobar per casualitat davant el portal de casa seva, ens va confessar que havia decidit reduir al mínim el contacte amb la família i els així anomenats amics i més endavant ens vam assabentar que havia arribat a l’extrem de deixar la feina i passar a subsistir dels seus escassos estalvis. Per tal de dedicar-se més intensament a la seva dèria, va deixar d'acudir al taller literari i es va recloure a casa seva d'on ja no va sortir més. Menjava i bevia només l'imprescindible, i l'únic plaer que es permetia era fumar sense aturall, perquè li havien dit, també al taller literari, que mai hi hagut literatura bona que hagi brotat sense l'ajut inestimable del tabac.

Van passar uns anys fins que, un migdia, van forçar la porta del seu apartament i van ser necessàries set furgonetes per carregar manuscrits, llibretes i fulls esparsos que cobrien íntegrament el terra de totes les habitacions. Encara que no n’hem tengut notícies darrerament, la tarda que vam telefonar la germana ens va dir, emocionada, que conservaven esperances en el zel dels especialistes que afirmaven en els seus informes que no era, ni de lluny, la primera persona que es transformava en literatura, que els estudis en aquest camp han avançat en consonància amb la disminució de la mortalitat de la malaltia i que tanmateix, n’hi ha que sobreviuen a afeccions més letals.