Naturalment per error (Bernhardiana nº 6)

Va ser naturalment per error, va pensar, que a les sis del matí del diumenge havia rebut un missatge procedent del terminal mòbil del seu vell amic K., amb qui havia compartit una part substancial de la seva joventut i un viatge decisiu, que contenia únicament la fotografia de la pantalla d’un ordinador on apareixia la aixi anomenada imatge promocional d’una pel licula estrangera del mil nou-cents noranta-nou.

Malgrat passar una bona estona observant la imatge, va ser incapaç de contestar al missatge i tampoc es va veure capaç, durant tot aquell temps, d’allunyar de si el pensament de que la pel·licula, que no havia vist i de la qual no n’havia sentit a parlar mai, era completament prescindible.

Per la tarda, mentre observava per primer cop la així anomenada imatge de perfil de K. en el terminal mòbil, en la que es mostrava la sil·lueta d’un home saltant des de dalt d’una roca amb el rostre enfosquit i irreconeixible a causa del contrallum, va pensar que feia quatre anys que no havia tingut cap contacte amb K., qui, per altra banda, havia significat tant en la seva existència.

Murs (Bernhardiana nº 5)

L’escriptor fracassat, que exercia de crític literari sense pena ni glòria, com s’acostuma a dir, i de censor amb un implacabilitat inquisitorial en seu mur de Facebook, on no tolerava cap dissensió amb les seves opinions que, en les seves pròpies paraules, no s’expressés amb educació i respecte per la diferència i bloquejava tot aquell seguidor que no complís amb els seus estrictes criteris, presumia l’altre dia, en el seu immaculat mur, d’haver escrit una crítica inclement en el d’un cantautor d’èxit, perquè l’opinió política d'aquest divergia de la seva.

L’escriptor fracassat es vanava especialment davant els seus circumspectes seguidors d'haver estat grosser.

Equilibrista (Bernhardiana nº 4)

Un matí del mes d'agost de mil nou-cents setanta-quatre, en una clínica de Nova York, durant un examen psiquiàtric, el psiquiatra va preguntar a l’equilibrista, que unes hores abans havia travessat l'espai entre les torres bessones del World Trade Center caminant sobre un cable, quantes hores feia que no s’hidratava. L’equilibrista, qui, segons l’agent de policia que l’havia detingut, era més un ballarí que un equilibrista, perquè, en la seva opinió, durant la mitja hora que l’havia estat observant mentre esperava l'ocasió de poder-lo enxampar, l'equilibrista no havia fet altra cosa de dançar sobre un fil tensat sobre l’abisme, va contestar al psiquiatra demanant-li si estava boig. Està vostè boig?, va preguntar l'equilibrista al psiquiatra.

Arran de la resposta, el psiquiatra va concloure que les facultats mentals de l’equilibrista estaven en bon estat.

Mort a la muntanya (Bernhardiana nº 3)

Llegeixo astorat al diari digital de la tarda que tres dels millors alpinistes del món han mort a causa d'un allau de neu a les muntanyes Rocoses del Canadà. Aquestes notícies, que s'esdevenen de tant en tant (amb una certa regularitat), m'indueixen com un esvoranc a dins de la caixa toràcica, devers la zona precordial, que és com la reminiscència d'una angoixa latent dels meus temps de muntanyenc. "L'aventura és explorar", deia no fa gaire un dels decesos, David Lama, austríac de pare nepalí.
Sempre que en penso, m'és inconcebible aficar-me al cap d'un d'aquests éssers d'aura sobrenatural, déus efímers que desafien, amb la més agosarada de les lògiques i el càlcul del moviment precís en el tall que separa la vida de la mort, el sentit comú més ultrancer.
Davant de qui s'aferra amb ambdues mans a la cornisa del seu destí amb la determinació del superhome de Nietzsche, encarnant l'ideal de Zaratustra per a l'admiració, l'esglai o la incomprensió dels seus congèneres, no es pot fer d'altre que treure's metafòricament el barret.