Ideals (Bernhardiana nº 43)

L’esportista d'elit que havia deixat els periodistes esportius amb un pam de nas, com s’acostuma a dir, en anunciar un matí en roda de premsa que es retirava de la competició, que donava tota la seva fortuna a la beneficència i que des de l’endemà d'aquell dia s’integrava com a treballador social en una ONG on es dedicaria en cos i ànima, com s’acostuma a dir, a millorar les paupèrrimes condicions de vida dels habitats del barri més degradat de la capital del país, va afirmar en un comunicat de premsa publicat el mateix dia per la tarda que havia decidit rectificar i no deixar la competició i com a conseqüència no esdevenir treballador social, perquè se n'havia adonat, en el transcurs del matí a la tarda, que la seva decisió sobtada havia estat motivada no tant per la compassió envers els desgraciats habitants del barri degradat com per l’odi que li inspirava des de feia anys el seu esport, els esportistes, els aficionats, els periodistes esportius i els dirigents del seu esport i tot el relacionat amb el seu esport en particular i l'esport en general, excepte els diners que havia guanyat “amb el suor del seu front” durant els anys en què havia estat indiscutiblement el millor en el seu esport - i que seguiria guanyant fins el moment de la seva retirada vertadera - i que naturalment no donaria ja a cap ONG ja que més endavant, en retirar-se definitivament, li permetrien, va dir, ser lliure de viure la seva vida ideal.

Avançar simplement

"Conscients que no hi ha res en absolut segur i que no hi ha res en absolut perfecte, hem de, encara que sigui amb la inseguretat més gran i amb el dubte més gran, començar i avançar en allò que ens hem proposat"

link

Igualment (Bernhardiana nº 42)

Una illa noruega de la que mai ningú havia sentit a parlar fins llavors va ser notícia en els mitjans de comunicació de tot el món i va aflorar en les converses de tots aquells que segueixen amb un mínim d'interès l’així anomenada actualitat després que hi fos aprovat, mitjançant referèndum. una moció per a l’abolició del temps, que havia estat presentada pel més extravagant dels seus tres-cents habitants.

Segons el criteri els experts consultats, la supressió dels horaris en l’illa que preveia la moció aprovada comportaria els lògics problemes de coordinació en els serveis bàsics i en el transport però suposaria a la llarga una disminució de l’estrès i d'altres alteracions derivades de l’estil de vida modern.

Però vet aquí que al cap d’uns dies es va saber que la noticia de l’abolició del temps no era més que una invenció del ministeri de Turisme difosa amb l’objectiu de promocionar l’illa com a destinació turística.

Passats tres anys de la difusió i posterior desmentiment de la falsa notícia, s'ha sabut que en l’illa noruega el número de turistes s’ha multiplicat per deu, la renda per càpita s’ha incrementat un setanta per cent en el mateix període i s’han disparat el nivells d’estrès i ansietat entre la població.

També s’ha incrementat durant els darrers tres anys el nombre d’intents de suïcidi entre els habitants de l’illa, cosa que, segons els mateixos experts consultats tres anys enrere, hagués succeït igualment si la noticia hagués estat certa.

Werden (Bernhardiana nº 41)

Mentre passejam amunt i avall la Prater Hauptallee amb un vell amic que en la seva joventut havia posseït totes les potències, li parlem d’un conegut poema i el nostre amic, per al nostre astorament, diu no recordar el poema i no reconèixer el nom de l’autor, a pesar de que va ser precisament ell qui ens va descobrir aquell poema i aquell autor en un moment decisiu per a nosaltres vint-i-cinc anys enrere. Tot plegat provoca en nosaltres la certesa abrupta i inequívoca de fins a quin punt el nostre vell amic ha esdevingut un altre.

Tota una vida (Bernhardiana nº 40!)

Un professor de l’així anomenada educació secundària obligatòria que portava quaranta-un anys exercint la seva professió sense cap mena d'incident ressenyable i que des dels primers dies de la seva llarga carrera com a docent havia adoptat el costum de, cada cop que qualcun dels seus alumnes li feia perdre els papers, amenaçar amb llençar-lo per la finestra si no callava o no s’asseia o no abandonava l’aula quan ell ho requeria va ser citat al despatx del director de l’institut on havia treballat ininterrompudament durant quaranta-un anys i allà va ser informat pel director de l’institut en persona de la denúncia presentada el dia anterior a la Conselleria d'Educació per una dotzena de pares i mares, en la que acusaven el professor d'haver amenaçar de mort com a mínim una dotzena d'alumnes de l’institut. El professor, a qui faltaven quatre mesos per jubilar-se després de, com s’acostuma a dir, tota una vida dedicada a l’ensenyament, va abandonar el despatx del director i va dirigir-se immediatament al punt més alt de l’edifici i es va deixar caure al carrer des d'aquell mateix punt més alt, que sortosament es trobava a una alçada inferior a cinc metres. A pesar de tot, algú va fer arribar a l’habitació de l’hospital on es trobava ingressat el professor acusat d'intent d'homicidi un ram de flors amb una targeta on s'expressaven desitjos per una completa recuperació i una feliç i merescuda jubilació.

Transcendència (Bernhardiana nº 39)

Cadascun dels set individus de diferent edat, sexe i condició que s’havien resguardat de la pluja torrencial sota el toldo d’un comerç un horabaixa de tardor va gravar durant deu minuts amb el seu així anomenat terminal mòbil la dona que, a deu metres del grup, després de quedar atrapada dins el seu cotxe en el bassal d’aigua marró que nega el carrer, abandona el vehicle a la deriva per la finestra del conductor i és arrossegada per l’aigua turbulenta fins el tronc esquelètic d’un arbre al què es subjecta de forma precària. Durant uns segons, que es fan eterns en visualitzar tots i cadascun vídeos, l’espectador manté una mínima esperança, infundada però visceral que aquest cop sí aconseguirà salvar la vida, però poc després de l'aflorament d'aquest humanitari sentiment, una escomesa de l’aiguada s'emporta definitivament la dona avinguda avall en direcció a la platja.

L’endemà, en ser entrevistats pels així anomenats mitjans de comunicació, els set individus s’acusen mútuament de no fer res per salvar la vida de la dona i al mateix temps es vanen d'haver realitzar un vídeo de més bona qualitat i sobretot més artístic que els dels seus companys d'aixopluc i per altra banda emfatitzen que sense la seva acció filmadora i especialment sense els seus vídeos, tots i cadascun dels quals van ser penjats a l’així anomenada xarxa social aprofitant que la connexió no va decaure en cap moment durant tota l’estona que la tempesta i la pluja torrencial van assotar la localitat costanera, la mort de la dona no hagués transcendit.

L'Ovella negra

Fa molts d'anys, en un país llunyà, hi havia una vegada una ovella negra.
Fou afusellada.
Un segle després, el ramat, penedit, va erigir-li una estàtua eqüestre que va quedar molt bé en el parc.
Així, successivament, cada cop que apareixien ovelles negres, eren ràpidament executades per a que les futures generacions d'ovelles normals i corrents poguessin exercitar-se també en l'escultura.

Augusto Monterroso, "El Paraíso imperfecto", Antología tímida

Hábitos (Bernhardiana nº 38)

Café que no sabe a café, un café absolutamente imbebible, dijo A. “El café que sirven aquí, sabes, es un café de los llamados torrefactos, aunque a mi me parece más bien un café putrefacto”, dijo. Que era un café “absolutamente no apto para el consumo humano”. Sin embargo, cada mañana, nada más llegar a la oficina, bajaba al bar y pedía un café, a pesar de que un segundo antes de llamar al camarero y también en el momento en el que éste se inclinaba solícito hacia la mesa, retorciendo invariablemente las manos en un gesto “sutilmente repulsivo”, le venía a la mente el sabor del café que servían en esa cafetería. El mismo sabor desde hacía años, dijo, un sabor tan repugnante como el retorcer de manos del camarero, que quizá le parecía repugnante, dijo, el retorcer de manos, a causa del sabor del café. O quizá fuese al revés, “quién sabe, y de todas maneras a quién le importa”. Naturalmente, se arrepentía una y otra vez de pedir café, así como se arrepentía de acudir a la terraza de esa cafetería un día tras otro. Pero de alguna manera, dijo, sabía que era inútil resistirse; así como de alguna manera Josef K. sabía en su fuero interno que era inútil resistirse a sus acusadores desde el comienzo de El Proceso, aunque fuese incapaz de reconocerlo, él mismo, en el fondo, era incapaz de confesarse a sí mismo que era incapaz de resistirse a bajar a la cafetería un día tras otro y a tomar café en esa cafetería un día tras otro. “Hábitos”, repitió A. varias veces, “Hábitos, hábitos, hábitos”, mientras vertía el resto del sobre de azúcar en la taza de café y removía metódica y sonoramente con la cuchara. “Durante nuestra juventud, creamos nuestros hábitos a tientas, y en la vejez somos esclavos de nuestros hábitos y no podemos ya escapar de ellos”, dijo. Y luego, a continuación, “Los hábitos, esa cárcel”. Siempre terminaba por sorber el resto de la taza, y si el camarero pasaba en ese momento cerca de la mesa, levantaba con una agilidad inusitada su enorme y nervuda mano y pedía, casi suplicaba, con un murmullo de voz,“¿Me puedes traer otro café?”.

Incomunicació (Adorno)

"No hi ha cap pensament que sigui immune a la comunicació i manifestar-lo en el lloc equivocat o en la companyia equivocada és suficient per minar la seva veritat"

Adorno, Minima Moralia (1951)