Caça (Bernhardiana nº 79)

Ens assabentem per casualitat que als Estats Units, un matrimoni que havia partit de cap de setmana a la costa per celebrar el seu aniversari de noces deixant els set fills càrrec dels avis materns ha estat estat tirotejat mentre circulava amb el vehicle familiar per l’autopista estatal. Tot apunta que l’autor dels trets ha estat el conductor d’un Nissan Gazelle qui, segons es desprèn de les declaracions dels testimonis, ha abaixat la finestra del cotxe abans de disparar el vehicle del matrimoni i ferir mortalment la dona. Es desconeix qui és l’autor dels trets i què exactament ha motivat la seva acció, tot i que tot sembla indicar que en canviar de carril, el vehicle de la parella, simplement, se li ha acostat en excés.

Influència (Bernhardiana nº 78)

Un escriptor mediocre ha denunciat en un breu escrit publicat a les aixi anomenades xarxes socials que ha estat acomiadat del diari comarcal on acostumava escriure diàriament una columna d’opinió sense cap explicació. Sempre segons l’opinió de l’escriptor mediocre, el seu contracte ha estat rescindit per haver realitzat una «critica demolidora» de la darrera obra de l’autor pater familias de l’illa qui, incidentalment, és un antic amic d’infància del director del diari, com tothom a l’illa sap, segons assegura l’escriptor mediocre.

L’escriptor mediocre, que portava dos mil quatre-cents vuitanta-quatre dies consecutius firmant un article d’opinió al seu nom en el diari comarcal i ha descrit el seu acomiadament com una «venjança personal», ha rebut un ampli suport a les així anomenades xarxes socials fins el punt que, com a conseqüència d’aquest mateix suport, totes les edicions publicades de les seves novel·les s’han esgotat en pocs dies i la seva darrera obra, en concret, considerada de forma unànime per la crítica especialitzada i no especialitzada com a prescindible i que ha estat titllada de «insubstancial», «pedant» i «estilísticament deficient» per part d’aquesta mateixa crítica especialitzada i no especialitzada, ha esdevingut, d’un dia a l’altre, com s’acostuma a dir, rècord de vendes a l’illa i de fet, ha venut ja més exemplars que cap dels llibres de poemes i novel·les i assajos de l’autor pater familias, que ha publicat desenes de llibres, alguns dels quals han estat qualificats per la crítica estrangera de "cim de la literatura mediterrània".

Infants

"És la fi", diu W. "Tot ha acabat. Tot és tan fastigós", diu. "No obstant, estam contents, i per què? Perquè som puerils", diu W. "Perquè som insignificants. Això ens salva, però també ens condemna".

Lars Iyer, Magma

Muntatge (Bernhardiana nº 77)

La darrera producció del cineasta oriental, famós per la seva dissidència des de fa dècades contra el govern autocràtic del seu país, era un documental en el què es mostrava una, per així dir-ho, vista panoràmica de la situació política al seu país, amb especial èmfasi en la pobresa generalitzada i la precarietat democràtica.

Tot i que ser qualificada d’«obra mestra» pels mitjans occidentals especialitzats, les distribuïdores van rebutjar distribuir la pel·lícula a causa de les pressions rebudes per part del govern del país del cineasta oriental, que, com és bén sabut, controla la industria cinematogràfica mundial, tant pel que fa a la realització i la producció com pel que fa a la distribució i el consum de cinema.

Per aquest motiu, contra el que s’esperava, el cinesta oriental va decidir refer completament el muntatge i fa poc ha presentat una nova versió del documental, que les distribuidores s’han negat novament a distribuir i per la seva banda, el festivals més prestigiosos d’Europa s’han negat a estrenar per considerar que no encaixa en els criteris estètics actuals.

Per la seva banda, els responsables del ministeri cultural del govern oriental han bloquejat novament la distribució perquè, ara, diuen, el nou muntatge presenta una imatge massa laudatòria i massa positiva, en definitiva, massa poc realista del seu país, fins i tot per a ells, han manifestat.

Expiació (Bernhardiana nº 76)

Havia estat en un moment de feblesa que l’artista vienès havia acceptat la invitació dels seus vells amics i antics mecenes, el matrimoni Schutzberger, a l’així anomenat per ells sopar de societat que celebraven per a la flor i nata de la societat vienesa aquell mateix vespre en el seu apartament al Leopoldstadt.

Mentre es preparava per assistir al sopar de societat organitzat pel matrimoni Shutzberger, l’artista vienès va pensar que aquella tarda, quan passejava pel Prater totalment absorvit en els seus pensaments havia comès dos errors: en primer lloc, aturar-se a conversar amb el matrimoni Schutzberger i en segon lloc, haver-se deixat endur de forma lamentable per la seva inveterada debilitat de caràcter en acceptar la invitació al sopar de societat, doncs la veritat era - ara, en la soledat de la seva habitació, mentre es nuava corbata davant el mirall, n’era plenament conscient - que no podia suportar la presència del matrimoni Schutzberger des de feia anys i fins i tot lustres i fins i tot decennis i per això mateix els havia estat esquivant durant vint anys fins al punt de, ara ho descobria, haver emigrat a la Gran Bretanya a causa d’ells i haver evitat durant dues dècades tornar a Viena a causa d’ells també.

Naturalment, no va faltar a l’aixi anomenat sopar de societat i de fet va ser el primer en arribar i hi va restar fins el final de la vetllada, quan la pràctica totalitat dels convidats havia abandonat el pis de matrimoni Shutzberger i els pocs que quedaven estaven completament gats, aclofats en les butaques de la sala d’estar o endormiscats amb el front descansant sobre la taula del menjador i de fet va ser també el darrer en abandonar l’apartament del Leopoldstadt a les quatre de la matinada.

Mentre caminava a grans passes per l’avinguda al costat del Danubi i el silenci de la ciutat li permetia, de nou, pensar, se li va fer clar de cop i volta, com una revelació que realment si havia acceptat la invitació del matrimoni Schutzberger contra tot pronòstic havia estat amb la intenció de saturar-se, sadollar-se, atipar-se i realment afartar-se de forma definitiva del matrimoni Schutzberger i de tot el relacionat amb el matrimoni Schutzberger i així per així dir-ho saturar-se i afartar-se de repulsió i de repugnància envers el matrimoni Schutzberger i els així anomenats sopar de societat fins el final dels seus dies.

Aquella matinada, en entrar al seu apartament l’artista vienès va poder, finalment, per primera vegada després de dues setmanes de persistent insomni, o sigui, per primera vegada des que havia tornat a la ciutat, dormir com un innocent.

Plusvàlua (Bernhardiana nº 75)

Una així anomenada coleccionista d’art de setanta-dos anys procedent d'Austin va adquirir en subhasta, per una quantitat desorbitada de diners, una de les obres més polèmiques dels darrers decennis, consistent en un estudi de Els menjadors de Patates de Van Gogh – esbossat, naturalment, pel propi Van Gogh, uns mesos abans de pintar Els menjadors de Patates – el qual - i en això consistia, en essència l’obra d’art que s’oferia a la subhasta - havia de ser destruït tan bon punt es tanquès l’operació de venda i efectivament, just en el moment en què sonava el tercer cop de maça després de l’oferta imbatible de la coleccionista, un jove amb el tors nu ple de tatuatges d’inspiració religiosa i el cap cobert amb un passamuntanyes va cremar amb un llançaflames l’estudi de Els menjadors de Patates, del qual no va quedar més que el marc socarrimat sobre un munt de cendra negra.

El subhastador es va apressar a mostrar l’esglaiat públic de la sala el rebut que certificava la posessió de l’obra, un full imprès que el jove del llançaflames, en qualitat de creador, va signar amb gest decidit.

Fa pocs dies, en assabentàvem que l’aixi considerada obra d’art en qüestió havia acabat a la màquina trituradora de paper a causa d’un descuit del personal de neteja de l’oficina de la coleccionista i que com no podia ser d’altra manera, en línia amb les tendències més actuals en compravenda d’art, la subhasta de la màquina trituradora va superar no solament el preu del rebut que certificava l’aniquil·lació de l’estudi de Els menjadors de patates de Van Gogh, sinó també el preu màxim mai assolit en subhasta per una obra de Van Gogh.

El comprador, un marxant armeni arrelat a Tiflis, va manifestar que ara és un bon moment per invertir en art.

Idea fixa (Bernhardiana nº 74)

D’acord amb el relat de les autoritats nepalís, l’alpinista suís August K., considerat unànimament com el millor del món en la seva especialitat, va arribar una tarda del passat mes de març al poblet remot del Nepal des d’on pretenia iniciar l’ascensió al Kanchenjunga per tal de completar així l’ascens als catorze vuit mils del planeta en temps rècord. Va instal·lar-se immediatament amb el seu equip de muntanyencs experts i un escamot de xerpes en l’unica pensió del llogaret, que disposava d’un modest jardí des del qual es dominava una vista notable de la vessant oest del Himalaya. August K. va asseure’s en una cadira per contemplar el paisatge i va quedar tan absort en la contemplació que no es va moure del seu seient fins que els darrers raigs de llum del sol ponent banyaven de roig el cim del Kanchenjunga i llavors va aixecar-se i va reunir el seu equip per comunicar-lis que havia decidir renunciar a iniciar a l’expedició l’endemà de matí, com estava planejat inicialment, i que restaria a la pensió per un temps indefinit.

Els membres del seu equip, els empresaris que patrocinaven l’expedició i fins i tot els familiars més propers, als quals havia comunicat la seva decisio per telèfon - a la pensió hi havia un rudimentari aparell que era l’únic de què disposava l’humil llogaret - van provar de totes les maneres possibles de fer-lo desistir de la seva dèria, però aquesta havia pres possessió d’August K. fins el punt que es passava mati i tarda assegut al jardí, consumint begudes alcohòliques de forma ininterrompuda i absort en la contemplació del cim de la muntanya que li faltava ascendir per obtenir l’ansiat rècord. A tot aquell que passava pel seu costat, li repetia una vegada i una altra, que des d’aquell seient en el jardinet aconseguia no només veure sinó també comprendre la muntanya i l’alpinisme com mai abans havia estat capaç.

August K. va restar a la pensió fins i tot després que el seu equip decidís tornar a Suïssa i els xerpes al seus pobles. Quan se li van acabar els diners, els propietaris de la pensió van avisar la policia nepalí que va desallotjar l’eminent alpinista. La seva extradició va ser tramitada amb urgència, doncs les notícies de la fallida expedició i l’inaudit comportament d’August K. s’havien escampat pel planeta i tot plegat afectava la reputació del país, que com tothom sap, basa una part gens despreciable de la seva economia en el noble esport de l’alpinisme.

Com no podia ser d’una altra manera, August K. es va retirar de l’alpinisme i des de llavors viu a Berna, on es dedica, amb reconegut èxit, a l’especulació financera.

Sufocació i escriptura

Tot el que he escrit, ho he escrit per escapar a una sensació d'opressió, de sufocació, no per inspiració, com es diu. Se tractava de deslliurar-me, de poder respirar.

Cioran, una entrevista de Jason Weiss

L'argument de la soledat creixent

En les persones més escrupuloses, els remordiments de consciència són poca cosa comparats amb el sentiment de «això està en contra de la moral de la nostra societat». Fins i tot els més forts temen l'esguard glaçat o desdenyós d’aquells entre els quals han estat educats. Peò de què tenen por realment? Doncs de la soledat creixent. Vet aquí l’argument que refuta els millors arguments a favor d’una persona o d’una causa – així parla en nosaltres l’instint del ramat.

Nietzsche, La ciència gaia (50)

Primícia (Bernhardiana nº 73)

L’autoanomenat periodista, que havia publicat en una aixi anomenada xarxa social la noticia de la mort del futbolista de segona fila després de rebre al mòbil un missatge del sanitari - amic seu des de l'escola - que havia acudit en ambulància al lloc de l’accident i havia presenciat en primera persona el decés de l’esportista, es vanava de ser el primer en haver publicat la notícia. 

Hores més tard, la seva acció va ser reprovada i fins i tot denunciada per altres usuaris de la xarxa social, especialment per un altre periodista, que havia capturat, per així dir-ho, el text de la notícia de l'altre i que com no podia ser d’altra manera, es vanava de ser l’únic que havia capturat, per així dir-ho, el text de la noticia de la mort del futbolista abans la publicació no fos esborrada pel seu autor, juntament amb el seu així anomenat perfil de la xarxa social, i aprofitava per lamentar la falta d’ètica a les així anomenades xarxes socials i la mala fe dels que aprofiten un esdeveniment luctuós per obtenir atenció pública; naturalment, la seva postura va ser lloada per una multitud entusiasta d’usuaris que van esdevenir automàticament seguidors seus.