Covidianes-19 (I)

De sobte, les paraules prenen cos, adquereixen gravetat, recuperen significacions prístines, que havien romàs ocultes durant decenis, esperant per un moment com aquest per a reeixir del seu amagatall. Enfront l’amenaça latent, les paraules recuperen la seva força oculta.

Consparanoies (Bernhardiana nº 53)

Un estatunidenc de 64 anys ha mort en estavellar-se el cohet en què viatjava, el qual havia fabricat ell mateix a casa seva amb l’ajut d’uns amics. L’home, que no va poder saltar en paracaigudes ja que aquest es va desprendre del coet durant l'enlairament, pretenia arribar fins els 5,000 peus per tal d’obtenir proves de què la terra és plana. El seu representant ha acusat l’FBI, la CIA i per extensió el govern dels Estats Units i la comunitat científica internacional d’estar darrere el sabotatge del coet del seu representat, qui ostentava, segons informa la premsa, el rècord Guiness de salt d’altura en limusina.

Psicologia (Bernhardiana nº 52)

El nostre paisà, el professor B. ens va explicar en la cafeteria que el dia anterior a mig matí havia recollit de l’aeroport un col·lega de la Universitat de Nothingam que no coneixia personalment però que des del primer moment havia despert en ell un "sentiment de vaga familiaritat" i que en el trajecte de la terminal a l’aparcament de l’aeroport i posteriorment en el trajecte de l’aparcament de l’aeroport a l’aparcament de la Universitat i més tard mentre dinaven plegats en el menjador universitari un pensament poc definit li rondava un cop i un altre pel cap, i només en el moment de ficar-se a llit i apagar de llum de la tauleta de nit se li va fer evident aquest pensament, que consistia en la certesa que la fesomia i personalitat del seu col·lega eren el resultat de la combinació de fragments de la personalitat i la fesomia de tres persones les quals havia tractat en tres períodes diferents de la seva vida i de les quals no havia tornat a saber res des de feia anys.

Quan li vam indicar que segons la teoria d'un eminent professor de Psicologia, totes les persones que coneixem a partir d’una certa edat se’ns representen com a combinació de fragments d’altres persones que hem conegut amb anterioritat, el professor B. va decidir en aquell precís instant abandonar la seva càtedra en Psicologia i tornar en el menor termini de temps a l’illa amb la idea de no abandonar-la mai més i amb la missió de, en les seves pròpies paraules, "intentar endinsar-me, en el que em queda de vida i tant com sigui possible, en l’essència de l’home".

Sang freda (Bernhardiana nº 51)

El bucòlic camí rural per on acostumava passejar tot sol la primavera d’aquell any decisiu per la meva recuperació física, mental, espiritual i emocional i en general decisiu per a la meva vida i el nom del qual havia oblidat naturalment després de més d’una dècada sense sentir-ne parlar, va sortir mencionat en un article en el diari més llegit de l'illa unes setmanes enrere, ja que en les casa més imponent i millor cuidada del camí, situada a sobre d’un suau turó, on vivia una família "molt apreciada" en el poble més proper, el pare havia assasinat la seva dona i els seus dos fills de set i cinc anys d’edat mentre dormien amb una escopeta de caça i a sang freda, segons l'article del diari més llegit de l'illa, el qual, em dic ara mateix, pel meu benestar, he de deixar de llegir, he de deixar de llegir per sempre més.

Oxímoron (Bernhardiana nº 50)

Diumenge passat, poc després d’assabentar-me de la mort en accident d’helicòpter del millor jugador de bàsquet dels darrers vint-i-cinc anys, vaig enviar un missatge de felicitació a través del terminal mòbil al meu amic M. i després de llegir la resposta de M. en mateix terminal mòbil, vaig adonar-me que era el primer cop que felicitava el meu amic, gran aficionat al bàsquet dès que era petit, en el dia del seu aniversari.
Naturalment a mi, que, com el meu amic, m’he sentit igualment atret pel bàsquet dès que era un nen, em serà més fàcil, penso, a partir d’ara, recordar la data del seu anniversari.

Paradoxalment - (Bernhardiana nº 49, nostàlgica)

Paradoxalment, va pensar el diletant, les èpoques de la seva vida en les quals havia escrit amb més freqüència i clarividència en el seu diari personal eren precisament les èpoques manco interessants de la seva vida, i les èpoques de les quals no conservava pràcticament cap fragment escrit eren precisament aquelles en les que pensava més sovint i de les quals li hauria agradat tant llegir sobre sí mateix. Conservava, doncs, la imatge més precisa d'aquells jo seus que hauria preferit oblidar.

Els nostres assassins (Bernhardiana nº 48, nadalenca)

A Nadal tothom intenta, com s’acostuma a dir, treure el millor de sí mateix. Tothom intenta ser amable i benevolent amb els veïns, els companys de treball, els així anomenats amics i fins i tot amb els enemics i especialment amb els familiars quan és precisament en les famílies i sobre tot en els així anomenats àpats familiars en els que mitjançant el procés de treure el millor de sí mateixes, les persones treuen precisament el pitjor de sí mateixes; traguent el millor de sí mateixes i intentant fer-nos sentir com a casa, realment ens irriten i ens fastiguegen - encara més de l’habitual - i ens inciten, amb les seves bones intencions, a escapar del seu costat i ens recorden, any rere any, que el més important per a nosaltres en la vida no és ser feliços, sinó mantenir-nos allunyats d’aquells que pretenen infeccionar-nos la seva infelicitat crònica i incurable, mantenir-nos tan com sigui possible al marge d’ells, enfora d’ells i tan com sigui possible aclofats en el nostre món interior, alluny d’ells, els nostres assassins.
Realment, a Nadal no s’està enlloc millor que amb un mateix.

Viral (Bernhardiana nº 47)

Segons els indicis de que disposava la policia, tot semblava indicar que la causa principal del suïcidi de la treballadora del departament de comptabilitat de la planta de fabricació de medicaments antivírics es trobava en la difusió d'un vídeo privat de la treballadora del departament de comptabilitat que aquesta havia enviat una setmana abans de la seva mort a un treballador de la secció d'empaquetament.
La treballadora del departament de comptabilitat, en assabentar-se que no solament tot el departament de comptabilitat sinó també una immensa part dels treballadors de la planta de fabricació de medicaments antivírics havien vist el vídeo o s’havien assabentat de la seva existència, va llevar-se la vida llençant-se des del pont de l'autopista.
Naturalment, quan els dies posteriors al suïcidi de la treballadora del departament de comptabilitat la policia va interrogar tots i cadascun dels treballadors del departament de comptabilitat i la majoria dels treballadors de la planta de fabricació de medicaments antivírics, tots i cadascun dels treballadors interrogats van reconèixer haver rebut en els seus terminals portàtils un missatge amb el vídeo privat de la treballadora del departament de comptabilitat però van assegurar haver esborrat el vídeo abans de mirar-lo. Els més vehements entre ells van afirmar que havien evitat mirar el vídeo per pudor.

La mort és acostar-se dia a dia al silenci

El mitjà és el missatge (Bernhardiana nº 46)

Una estudiant d’economia del Boston College de vint-i-un anys d’edat ha estat acusada per la fiscalia del condat de Suffolk, Massachussets de causar la mort del seu al·lot, un estudiant de biologia del Boston College de vint-i-dos anys d’edat qui, dues hores abans de graduar-se en el Boston College, va entrar amb el seu vehicle en els aparcaments Renaissance de Boston i va pujar fins el desè pis i es va llançar al buid des del desè pis. Segons ha fet públic la fiscalia, la al·lota havia enviat al seu al·lot, en els dos mesos abans de llevar-se la vida, segons els investigadors, aproximadament quaranta-set mil missatges de text, en el contingut dels quals incitava al seu al·lot a que es llevàs la vida "no centenars sino milers de vegades". La noticia no aclareix si l’estudiant del Boston College va llençar-se al buit des del desè pis dels aparcaments Renaissance amb el vehicle o sense el vehicle.

   Per norma general, els homes esperen la decepció; saben que no s'han d'impacientar, que ella arribarà tard o d'hora, que els concedirà els terminis necessaris per a que es puguin lliurar als projectes del moment. Pel contrari, als desenganats la decepció els sobrevé durant l'acció; no hi ha cap necessitat de sotjar-la, ella està present. En haver-se alliberat de la successió, ha devorat el possible i ha fet superflu el futur. "Jo no vos puc trobar en el vostre futur", diu el desenganat als altres. "No tenim cap instant en comú". Això és així perquè per a ell, tot el futur ja és aquí.
   Quan un percep el final en el començament, va més ràpid que el temps. La il·luminació, decepció fulgurant, atorga una certitud que transforma al desenganat en alliberat.

Emil Cioran, "De l'inconvénient d'être né", Edicions Gallimard, 1973