Trastorn (Bernhardiana nº 32)

Un jove finlandès, gran aficionat a la música jazz des que era un nen, va estampar una matinada el seu vehicle contra la porta de l’ajuntament d’Amsterdam. 

 

El jove va explicar posteriorment a la policia que després de recórrer gairebé dos-mil quilòmetres des de Turku fins Amsterdam en el vehicle del seu oncle, havia passat més de quatre hores buscant infructuosament el lloc exacte en què havia mort el trompetista Chet Baker després de precipitar-se per la finestra de l’habitació de l’hotel on havia passat els darrers dies de la seva turmentosa existència.

 

Maldament havia preguntat pels carrers del Districte Roig a més de cinquanta persones - la immensa majoria de les quals van reconèixer ser turistes - va ser incapaç de localitzar l'indret, malgrat el carrer venia indicat en la guia turística que portava el jove i que també pertanyia al seu oncle, qui havia mort setmanes enrere en precipitar-se des de la teulada de casa seva.

 

Així com era un enigma, fins aquell dia, la raó per la qual el trompetista s’havia precipitat de la finestra de la seva habitació - si s’havia tirat o algú l’havia empès no es sabia del cert - no es sabia encara del cert si l’oncle havia genegat mentre realitzava unes simples tasques de manteniment en la teulada o si s’havia llençat voluntàriament, l’autoritat competent havia estat incapaç d’esbrinar-ho.

El jove va va emfatitzar en la declaració que allò que li havia fet perdre el cap era un text de la guia que assegurava que al lloc on havia romàs el cos inert del trompetista fins ser descobert i recollit pels serveis funeraris, l’ajuntament havia instal·lat una placa daurada on es podia llegir que aquesta mateixa placa daurada constituïa “un homenatge per part de tots els habitants d’Amsterdam al trompetista Chet Baker”.

(Idea sorgida tot escoltant Ocell de Foc d’Igor Stravinsky, Juliol 2019)

Claustrofòbia (Bernhardiana nº 31)

Un home de trenta-cinc anys d’edat que vivia a la localitat de P., situada a l’extrem septentrional de l’illa, es va fer fonedís un dia d’estiu de mil nou-cents noranta-quatre. En el moment de la seva desaparició, únicament portava a sobre la seva documentació i vint-mil pessetes. L’home va estar desaparegut durant quatre anys i mig i així hagués continuat de no ser per l'encontre casual amb un jubilat veïnat del poble de Q., antic soci del seu pare en una empresa de producció i venda de patates, que el va reconèixer en un alberg de Sarria mentre recorria el Camí de Sant Jaume en companyia d’una vintena de jubilats de l’illa.

El desaparegut va explicar a la Guàrdia Civil que havia estat recorrent el Cami de Sant Jaume durant quatre anys i mig ininterrompudament de Roncesvalles a Finisterre i de Finisterre a Roncesvalles i que, si per ell fos, hagués continuat la peregrinació durant un temps indefinit. Quan li van demanar pel motiu de la seva escapada, va dir simplement que, aquella nit d’estiu, havia patit un atac de claustrofòbia perquè l’illa se li havia fet, de sobte, massa petita.

Al cap d’uns mesos de tornar a l’illa i establir-se de nou a la localitat de P. a la casa familiar, una nit de forta tramuntana va furtar furgoneta del seu pare i va travessar l’illa a tota velocitat fins a l’extrem més meridional, concretament fins els alts penya-segats del cap de R. i amb la primera llum del dia es va estimbar amb la furgoneta pel precipici.

Paradoxes (Bernhardiana nº 30)

Paradoxalment, cap esdeveniment en la història de la ciutat havia aconseguit unir emocionalment la població al voltant d’un sol sentiment com ho va fer l’incendi i el posterior esfondrament de la catedral un dia de finals d’estiu, precisament quan es complien dos-cents trenta anys del saqueig de la catedral per part d’una gernació de ciutadans enfurismats.

El dia següent a la catàstrofe, quan encara s’elevava dels enderrocs una fina columna de fum cendrós i el ciutadans que es reunien davant les ruïnes es fregaven els ulls sense donar crèdit al que veien, els posseïdors de les dues fortunes més grans del país, el propietari de la major aerolínia i el propietari del major touroperador, es feien lloc a colzades, com s’acostuma a dir, a les portades dels diaris nacionals i en els titulars del telenotícies anunciant les generoses donacions que pensaven destinar a la reconstrucció del temple.

Quan, al cap d’unes setmanes, es van fer públics el plànols realitzats per l’arquitecte contractat per la diòcesi, en els quals proposava aixecar una rèplica exacta de la catedral ensorrada, es van produir les primeres discrepàncies entre la diòcesi i els dos mecenes, ja que cadascun dels dos mecenes tenia en ment una idea de catedral incompatible amb la de la diòcesi i al mateix temps, les idees dels dos mecenes eren completament oposades entre si.

Naturalment, es va produir un estira-i-arronsa entre els dos mecenes i la diòcesi, que necessitava imperiosament les donacions dels dos mecenes per emprendre la reconstrucció del temple, així com un estira-i-arronsa particular entre els dos mecenes. Al cap d’unes setmanes d’àrdues negociacions, va arribar-se finalment a un acord, segons el qual el temple seria reconstruït seguint els plànols de l’arquitecte contractat per la diòcesi, és a dir, com una rèplica idèntica de la catedral abans de l’incendi i posterior esfondrament. A canvi, el propietari de les aerolínia i el propietari del touroperador explotarien a mitges el negoci de les visites turístiques a la catedral durant les properes dècades i, com és natural, es quedarien amb la major part dels ingressos derivats d’aquesta activitat.

Uns quants anys després, la premsa va revelar el testimoni anònim segons el qual l’incendi de la catedral havia estat provocat per la llosca d’una cigarreta que un turista havia llençat al terra durant la visita a la torre del campanari. L’alcalde s’apressà a manifestar que gràcies a les mesures de seguretat implantades arran de la reobertura del temple, una imprudència com aquella no es tornaria a repetir i que la catedral, que qualificà en la seva al·locució de patrimoni dels ciutadans així com de patrimoni universal, no havia estat mai, en tota la seva història, en millors mans.

Amor propi (Bernhardiana nº 29)

El màgic indi, que en els seus inicis diguem-ne artístics havia provat sort amb la poesia i havia fracassat amb la poesia, va obtenir finalment la fama com a màgic, gràcies sobretot al número de “l’escapada aquàtica”, en el qual era submergit en les aigües terroses del riu de la ciutat lligat de mans i peus i al cap d’un minut aproximadament, quan l’angoixa començava a escampar-se entre els espectadors que es congregaven massivament a la riba, sorgia a la superfície i nedava alegrement entre els aplaudiments i l’admiració general. No obstant, en els darrers anys la màgia, com espectacle d’entreteniment, anava perdent adeptes. Per si no bastés amb això, el número de “l’escapada aquàtica” havia perdut credibilitat des què, en les així anomenades xarxes socials, on algú havia distribuït els vídeos de les actuacions del màgic, i molts dels així anomenats usuaris de tot el planeta dubtaven de la fermesa de les lligadures. En assabentar-se, el màgic sentí una fiblada en l’amor propi i decidí que les coses no podien quedar així. En la següent actuació, el seu assistent, seguint les seves ordres, li va fermar les cames amb una cadena d’acer assegurada amb un cadenat i li va subjectar els canells amb unes manilles amb les mans darrere l’esquena. Quan ja l’havien enganxat pels peus al ganxo de la grua que l’introduiria lentament dins el riu d'aigües tèrboles per darrer cop, va dir, segons consta en la declaració d’alguns dels espectadors, que si aquest cop aconseguia executar el seu truc amb èxit, seria un prodigi artístic que el faria popular de forma indiscutible i que si no ho aconseguia, seria una tragèdia artística, que el faria immortal.