El primer ministre d’un país de l’anomenat primer món decidí, en contra de l’opinió dels seus assessors i de la majoria dels diputats del seu partit i fins i tot en contra de l'opinió pública majoritària promulgar un decret que fou qualificat de forma unànime pels mitjans de comunicació nacionals i internacionals d’arbitrari, injust, abusiu, absurd, irresponsable i xenòfob.
L’endemà el primer ministre, que el dia anterior s’havia negat a realitzar cap tipus de declaració oficial oral o escrita, va publicar a través del compte oficial del govern en una així anomenada xarxa social una sèrie de 12 missatges, de manco de vuitanta paraules cadascun, escrits amb un llenguatge groller i ple de faltes sintàctiques, semàntiques i ortogràfiques en els quals reprenia, criticava, censurava i pràcticament anihilava els seus opositors, els mitjans de comunicació i fins i tot l’així anomenada opinió pública.
En contra del que podria esperar-se, els 12 missatges del primer ministre foren molt ben rebuts per l’opinió pública, de tal manera que a partir d’aquell moment aquesta es posicionà majoritàriament a favor del decret i fins i tot els editorials d’alguns dels mitjans de comunicació durament atacats pel primer ministre aplaudiren la intrepidesa i determinació d’aquest i els diputats del seu partit s’admiraren de la sagacitat del seu líder i el més reputat analista polític del país puntualitzà que
el primer ministre havia demostrat, en contra dels escrúpols generalitzats i absolutament d’una altra època, que la finalitat, definitivament, justifica els mitjans.
31 d’ag. 2019
30 d’ag. 2019
Massacre (Bernhardiana nº 36)
La jove nord-americana de 22 anys que havia planejat, juntament amb el seu al·lot, un adolescent de 19 anys que havia conegut en un xat d’Internet, una massacre en un centre comercial de Halifax, Nova Escòcia, la qual sortosament va ser evitada per la policia de Halifax, que havia sospitat en revisar els perfils dels dos joves a la xarxa social, havia preparat una carta d’acomiadament que tenia intenció de compartir amb els seus així anomenats seguidors just després de la massacre i poc abans de suïcidar-se i en aquesta carta hi havia inclòs una cita d’Així parlà Zaratustra amb la qual pretenia justificar el seu crim.
En bona llei, al cap i a la fi, el delicte més sagnant que havia comès la jove nord-americana havia estat haver mal interpretar Nietzsche de la forma més grollera, tosca i estúpida possible i haver malbaratat el pensament de Nietzsche de forma irrevocable per als milers de persones que llegiren la noticia en el diari digital i haver així massacrat Nietzsche per a tota aquella gent - tot i que, en bona llei, molt poques d’aquestes persones haguessin llegit Nietzsche en el futur i molt manco amb un vertader interès en entendre el més mínim aspecte del pensament de Nietzsche.
En bona llei, al cap i a la fi, el delicte més sagnant que havia comès la jove nord-americana havia estat haver mal interpretar Nietzsche de la forma més grollera, tosca i estúpida possible i haver malbaratat el pensament de Nietzsche de forma irrevocable per als milers de persones que llegiren la noticia en el diari digital i haver així massacrat Nietzsche per a tota aquella gent - tot i que, en bona llei, molt poques d’aquestes persones haguessin llegit Nietzsche en el futur i molt manco amb un vertader interès en entendre el més mínim aspecte del pensament de Nietzsche.
29 d’ag. 2019
Silenci
"Hem estat asseguts davant la televisió fins les deu. Miram la conferència de premsa de Schranz. Omplo el tassó de Thomas fins a dalt de vi calent i faig unes quantes observacions, però en Thomas manté un silenci impertorbable durant dues hores i mitja. Em resisteixo a pensar que sigui impossible dissoldre el seu mal humor, vull aconseguir que almanco em miri un cop. Quan el presentador diu que en Karl Schranz ha de volar demà cap a Innsbruck, jo dic: “En Schranz hauria de tenir un accident mortal; ha arribat al punt més alt i aquesta és la sortida més digna que té; en el futur, les coses només poden anar a pitjor per a ell”. Espero almanco l’assentiment de Thomas, perquè la mort és el seu tema preferit i normalment reacciona amb un somriure instantani a tot el que té a veure amb la mort. Roman en silenci. A les deu en punt, s’aixeca i diu “Bona nit” a la meva família. L’acompanyo fins a la porta. Habitualment l’acompanyo fins a l’aparcament mentre conversam; aquest cop m'he quedat a la porta, he dit “Bona nit” amb retard i ell ha partit sense dir-me res".
Text trobat en el blog de Lars Iyer. La meva versió és una traducció lliure de la traducció de Douglas Robertson Karl del text de Ignaz Hennetmair, localitzada a A Year With Thomas Bernhard.
Text trobat en el blog de Lars Iyer. La meva versió és una traducció lliure de la traducció de Douglas Robertson Karl del text de Ignaz Hennetmair, localitzada a A Year With Thomas Bernhard.
25 d’ag. 2019
Nutshell
“I could be bounded in a nutshell, and count myself a king of infinite space”
La cita de Hamlet continua: “were it not that i have bad dreams”.
Desconeixo si Albert Speer, l’arquitecte i ministre d’armament del Tercer Reich, va ser assetjat pels malsons durant els vint anys (set mil tres-centes cinc nits) que va passar reclòs a la presó d’Spandau, a Berlin, el més probable és que, si somniava, ho fés amb el dia llunyà del seu alliberament. La pena de presó havia estat un mal menor, tenint en compte que es va salvar pels pèls de la pena capital en els judicis de Nuremberg. Dotze anys més tard d'entrar en el cercle de poder de Hitler després de crear l'espectacular "catedral de llum" en el congrés del partit nazi de 1934, en la mateixa ciutat, però aquest cop en el Palau de Justícia, va enlluernar la majoria dels seus jutges amb la seva retòrica i uns innegables dots dramàtics.
El que si es sap, o almanco així s’afirma a la wikipedia, és que durant aquelles dues dècades va llegir prop de cinc mil llibres, va estudiar anglès i francès, va dissenyar un jardí en el pati de la presó amb parterres i hi va sembrar flors, arbres fruiters i mates, seguint les línies generals d’uns plànols que havia mostrat a Hitler, i que a partir del vuitè any de presó va dur el compte de totes i cadascuna de les passes que feia en el seu jardí en un imaginari viatge al voltant del globus terraqüi. En acabar la seva condemna, havia realitzat, segons els seus propis càlculs, un total de trenta-un mil nou-cents trenta-sis quilòmetres i havia arribat fins a Guadalajara, Mèxic.
La cita de Hamlet continua: “were it not that i have bad dreams”.
Desconeixo si Albert Speer, l’arquitecte i ministre d’armament del Tercer Reich, va ser assetjat pels malsons durant els vint anys (set mil tres-centes cinc nits) que va passar reclòs a la presó d’Spandau, a Berlin, el més probable és que, si somniava, ho fés amb el dia llunyà del seu alliberament. La pena de presó havia estat un mal menor, tenint en compte que es va salvar pels pèls de la pena capital en els judicis de Nuremberg. Dotze anys més tard d'entrar en el cercle de poder de Hitler després de crear l'espectacular "catedral de llum" en el congrés del partit nazi de 1934, en la mateixa ciutat, però aquest cop en el Palau de Justícia, va enlluernar la majoria dels seus jutges amb la seva retòrica i uns innegables dots dramàtics.
El que si es sap, o almanco així s’afirma a la wikipedia, és que durant aquelles dues dècades va llegir prop de cinc mil llibres, va estudiar anglès i francès, va dissenyar un jardí en el pati de la presó amb parterres i hi va sembrar flors, arbres fruiters i mates, seguint les línies generals d’uns plànols que havia mostrat a Hitler, i que a partir del vuitè any de presó va dur el compte de totes i cadascuna de les passes que feia en el seu jardí en un imaginari viatge al voltant del globus terraqüi. En acabar la seva condemna, havia realitzat, segons els seus propis càlculs, un total de trenta-un mil nou-cents trenta-sis quilòmetres i havia arribat fins a Guadalajara, Mèxic.
24 d’ag. 2019
Raó de ser (Bernhardiana nº 35)
Un cèlebre xef anglès que viatjà a la Índia i visità el suburbi de Dharavi, el més miserable de la ciutat de Mumbai, que segons el diari The Telegraph era en aquells moments l’indret de tot el país més visitat pels turistes, més i tot que el Taj Mahal, i que va quedar colpit i fascinat alhora per la extremes condicions de vida dels seus habitants i l’aparent bonhomia amb la que aquests portaven les seves humils existències, va dinar en un restaurant d’un carrer qualsevol del suburbi on servien un curry excel·lent i va travar amistat amb el cuiner, un indi de la seva edat que n’era també el propietari i li va proposar a l’instant intercanviar les seves vides durant un any, de manera que el xef es faria càrrec del restaurant de Dharavi i propietari del restaurant de Dharavi es posaria al capdavant del restaurant de dues estrelles Michelin que el xef tenia a Londres.
Al cap d’un any, el xef anglès i el cuiner de Dharavi van posar-se en contacte via correu electrònic i van acordar intercanviar les seves vides per sempre. El xef va establir-se definitivament a la barraca de Dharavi que havia pertangut al cuiner indi i aquest va establir-se definitivament a la mansió de Londres.
Els clients del restaurant de Londres van manifestar, en ser entrevistats poc després que la premsa s’assabentés de la curiosa situació, que no havien notat cap canvi en l'excel·lència habitual del restaurant, que segons tots els pronòstics aconseguiria aquell mateix any la tercera estrella Michelin. Per la seva banda, el restaurant de Dharavi és, des que es va fer pública la notícia, el restaurant més ben valorat de la ciutat de Mumbai i de tota l’India.
Tant el cuiner com el xef van declarar a la premsa, cadascun per la seva banda, que finalment havien trobat la raó de ser de la seva existència.
Al cap d’un any, el xef anglès i el cuiner de Dharavi van posar-se en contacte via correu electrònic i van acordar intercanviar les seves vides per sempre. El xef va establir-se definitivament a la barraca de Dharavi que havia pertangut al cuiner indi i aquest va establir-se definitivament a la mansió de Londres.
Els clients del restaurant de Londres van manifestar, en ser entrevistats poc després que la premsa s’assabentés de la curiosa situació, que no havien notat cap canvi en l'excel·lència habitual del restaurant, que segons tots els pronòstics aconseguiria aquell mateix any la tercera estrella Michelin. Per la seva banda, el restaurant de Dharavi és, des que es va fer pública la notícia, el restaurant més ben valorat de la ciutat de Mumbai i de tota l’India.
Tant el cuiner com el xef van declarar a la premsa, cadascun per la seva banda, que finalment havien trobat la raó de ser de la seva existència.
19 d’ag. 2019
104
Casualitat o Causalitat?
El número d'històries del recull L'imitador de veus de Thomas Bernhard, 104, coincideix amb el número de capses que conté l'arxiu d'Elias Canetti al búnquer sota terra de la Biblioteca Central de Zurich.
El número d'històries del recull L'imitador de veus de Thomas Bernhard, 104, coincideix amb el número de capses que conté l'arxiu d'Elias Canetti al búnquer sota terra de la Biblioteca Central de Zurich.
16 d’ag. 2019
Thaumetopoea pityocampa (Conte, Bernhardiana nº 34)
1.
En aclarir-se el cel, tal com havia previst el servei nacional de meteorologia del país i disminuir, en conseqüència, el risc d’un accident, els centenars de muntanyers returats al Camp 4 s’apressaren a reprendre la marxa amb vista a aprofitar l’interval de dotze hores durant el qual el temps es mantendria favorable - sempre segons la previsió del servei nacional de meteorologia del país - per tal d’intentar arribar al cim de la muntanya.
La muntanya era un colós nevat de més de vuit mil metres i malgrat es tractava de la muntanya més alta de la cadena muntanyenca, disposava de la ruta més accessible, amb diferència, de totes les rutes d’escalada existents en totes les muntanyes de vuit mil metres de la cadena muntanyenca i àdhuc del món sencer i per aquest fet, per tractar-se de la ruta més assequible per assolir la – anomenem-la així - glòria vuit milenària, havia atret durant dècades a milers i fins i tot desenes de milers de muntanyers àvids de coronar-la i sobretot de fotografiar-se al cim amb la bandera del seu respectiu país onejant alegrement al seu costat per contrast amb les seves estoiques figures.
2.
Aquell matí de primavera eren gairebé tres-cents els muntanyers disposats a atènyer el cim a qualsevol preu. Per això havien vingut de tots els punts del globus, mirant d’acomplir un feta - la culminació d’una ardidesa majúscula o d’una bestiesa megalòmana, segons de quin costat es mirava - que portaven anys perseguint com una obsessió malaltissa. Per fer realitat un somni o posar punt final a un malson, portaven tres dies i tres nits embolcallats com crisàlides en els sacs de dormir, esperant que des del camp base els comuniquessin per ràdio que ja no hi havia perill d'allaus ni de tempestes assassines i finalment aquell matí va arribar l’ansiada comunicació del camp base, segons la qual els esperaven dotze hores de cel clar i lliure de núvols, de sospites de tempesta i de ventegueres traïdores. Els sherpas, espolsant-se a dures penes la letàrgia, sortiren de les tendes, que procediren a alliberar del semi-enterrament en què els havia sumit la neu, es carregaren a l’esquena les bombones d’oxigen, els centenars de metres de corda i la resta de material imprescindible per l’últim tram i començaren la marxa, obrint el camí als patrons en el darrer tram de la seva aventura.
Darrere els sherpas, tots i cadascun els muntanyers, amb la impaciència refulgint en la mirada, van partir del camp 4. El dia era esplèndid i van ascendir a bon ritme i d’acord amb el pla fins que, a primera hora de la tarda, un cop superada la darrera canal i just davant del darrer pas, va produir-se una situació insòlita. El pas era una espècie de passarel·la d'uns cent metres de longitud, empinada, aèria i estreta com el tall d’una navalla, sotmesa a un vent gèlid i de velocitat variable amb un precipici pregon i insondable a banda i banda. Els primers en arribar van travessar la passarel·la amb precaució i van accedir a la minúscula plataforma del cim sense problemes. En canvi, a mesura que anaven arribant més muntanyers, s'anava formant una cua que al cap d’unes hores ja s'estenia de punta a punta de la passarel·la.
Des del cim, les vistes eren excepcionals. Gràcies a l'aire esboirat, es veien clarament les muntanyes dels voltants, nevades i majestuoses també però inferiors en mida i en fama a pesar de ser molt més difícils d’escalar i només aptes per a experts. Els que accedien a la plataforma es prenien el seu temps per fotografiar-se a si mateixos, com és natural en una situació tan excepcional, per això havien esperat pacientment el seu torn al peu de l’abisme i era amb recança si no directament de mala gana que cedien el seu lloc de privilegi als següents. Tot això alentia encara més l'accés al cim, juntament amb el fet que quan els que acabaven de coronar iniciaven el descens, havien de travessar l’atapeïda passarel·la amb infinites precaucions. Com si de la fila de seients d'un cinema es tractès, havien de passar pel costat dels fardells de cara tapada per la màscara d’oxígen i dels sherpas, amb l'afegit que el que descendia i aquell pel costat del qual passava es veien obligats a donar-se una abraçada efimera i mil·limètrica per tal d'evitar caure tots dos al buit. Aquesta lenta maniobra involucrava cada vegada un gran perill i mantenia en tensió tota la fila de muntanyers.
Això sí, tot plegat, vist des d’una certa distància, no feia més impressió que la que causa l'observació d’una fila multicolor de Thaumetopoea pityocampa en la branca d’un pi.
3.
Increïblement, cap muntanyer va precipitar-se al buit durant la delicada maniobra i tots aquells que van fer la insòlita i civilitzada cua al cim del món van arribar al cim i es van fer la fotografia de rigor i aconseguiren així l’ansiada imatge que els proporcionaria, per dir-ho així, l'ingrés al panteó d’aquells que han escalat una muntanya de més de vuit mil metres.
Uns pocs muntanyers, els més covards o potser els més prudents, segons com es miri, quan es trobaven a manco d’un centenar de metres del cim, en vista de la llarga i interminable processó fins a la glòria, decidiren a contracor fer cas a la seva raó i abandonar; frustrats, descendiren fins el camp 4 i des d’allà, en unes hores, atenyiren el camp base sans i estalvis. No obstant, molts d’aquells que van arribar al cim aquell dia van sofrir congelacions en els dits de les mans i dels peus a causa de la llarga espera en la passarel·la i de la fatiga acumulada, i alguns d’ells no aconseguiren arribar mai al camp 4: allà on els abandonaren les seves forces, quedaven quiets, coberts a poc a poc per un llençol de fredor blanca, invisibles com pupes soterrades fins el dia en què, en fondre’s la neu a causa de l’escalfament global o simplement per la calor, sortirien a la superfície de nou i els seus abrics de marques de gamma alta i vius colors es mostrarien a la vista, com fites en la ruta de tots aquells que en el futur intentarien aconseguir també en aquell racó del món la seva porció d’immortalitat.
En aclarir-se el cel, tal com havia previst el servei nacional de meteorologia del país i disminuir, en conseqüència, el risc d’un accident, els centenars de muntanyers returats al Camp 4 s’apressaren a reprendre la marxa amb vista a aprofitar l’interval de dotze hores durant el qual el temps es mantendria favorable - sempre segons la previsió del servei nacional de meteorologia del país - per tal d’intentar arribar al cim de la muntanya.
La muntanya era un colós nevat de més de vuit mil metres i malgrat es tractava de la muntanya més alta de la cadena muntanyenca, disposava de la ruta més accessible, amb diferència, de totes les rutes d’escalada existents en totes les muntanyes de vuit mil metres de la cadena muntanyenca i àdhuc del món sencer i per aquest fet, per tractar-se de la ruta més assequible per assolir la – anomenem-la així - glòria vuit milenària, havia atret durant dècades a milers i fins i tot desenes de milers de muntanyers àvids de coronar-la i sobretot de fotografiar-se al cim amb la bandera del seu respectiu país onejant alegrement al seu costat per contrast amb les seves estoiques figures.
2.
Aquell matí de primavera eren gairebé tres-cents els muntanyers disposats a atènyer el cim a qualsevol preu. Per això havien vingut de tots els punts del globus, mirant d’acomplir un feta - la culminació d’una ardidesa majúscula o d’una bestiesa megalòmana, segons de quin costat es mirava - que portaven anys perseguint com una obsessió malaltissa. Per fer realitat un somni o posar punt final a un malson, portaven tres dies i tres nits embolcallats com crisàlides en els sacs de dormir, esperant que des del camp base els comuniquessin per ràdio que ja no hi havia perill d'allaus ni de tempestes assassines i finalment aquell matí va arribar l’ansiada comunicació del camp base, segons la qual els esperaven dotze hores de cel clar i lliure de núvols, de sospites de tempesta i de ventegueres traïdores. Els sherpas, espolsant-se a dures penes la letàrgia, sortiren de les tendes, que procediren a alliberar del semi-enterrament en què els havia sumit la neu, es carregaren a l’esquena les bombones d’oxigen, els centenars de metres de corda i la resta de material imprescindible per l’últim tram i començaren la marxa, obrint el camí als patrons en el darrer tram de la seva aventura.
Darrere els sherpas, tots i cadascun els muntanyers, amb la impaciència refulgint en la mirada, van partir del camp 4. El dia era esplèndid i van ascendir a bon ritme i d’acord amb el pla fins que, a primera hora de la tarda, un cop superada la darrera canal i just davant del darrer pas, va produir-se una situació insòlita. El pas era una espècie de passarel·la d'uns cent metres de longitud, empinada, aèria i estreta com el tall d’una navalla, sotmesa a un vent gèlid i de velocitat variable amb un precipici pregon i insondable a banda i banda. Els primers en arribar van travessar la passarel·la amb precaució i van accedir a la minúscula plataforma del cim sense problemes. En canvi, a mesura que anaven arribant més muntanyers, s'anava formant una cua que al cap d’unes hores ja s'estenia de punta a punta de la passarel·la.
Des del cim, les vistes eren excepcionals. Gràcies a l'aire esboirat, es veien clarament les muntanyes dels voltants, nevades i majestuoses també però inferiors en mida i en fama a pesar de ser molt més difícils d’escalar i només aptes per a experts. Els que accedien a la plataforma es prenien el seu temps per fotografiar-se a si mateixos, com és natural en una situació tan excepcional, per això havien esperat pacientment el seu torn al peu de l’abisme i era amb recança si no directament de mala gana que cedien el seu lloc de privilegi als següents. Tot això alentia encara més l'accés al cim, juntament amb el fet que quan els que acabaven de coronar iniciaven el descens, havien de travessar l’atapeïda passarel·la amb infinites precaucions. Com si de la fila de seients d'un cinema es tractès, havien de passar pel costat dels fardells de cara tapada per la màscara d’oxígen i dels sherpas, amb l'afegit que el que descendia i aquell pel costat del qual passava es veien obligats a donar-se una abraçada efimera i mil·limètrica per tal d'evitar caure tots dos al buit. Aquesta lenta maniobra involucrava cada vegada un gran perill i mantenia en tensió tota la fila de muntanyers.
Això sí, tot plegat, vist des d’una certa distància, no feia més impressió que la que causa l'observació d’una fila multicolor de Thaumetopoea pityocampa en la branca d’un pi.
3.
Increïblement, cap muntanyer va precipitar-se al buit durant la delicada maniobra i tots aquells que van fer la insòlita i civilitzada cua al cim del món van arribar al cim i es van fer la fotografia de rigor i aconseguiren així l’ansiada imatge que els proporcionaria, per dir-ho així, l'ingrés al panteó d’aquells que han escalat una muntanya de més de vuit mil metres.
Uns pocs muntanyers, els més covards o potser els més prudents, segons com es miri, quan es trobaven a manco d’un centenar de metres del cim, en vista de la llarga i interminable processó fins a la glòria, decidiren a contracor fer cas a la seva raó i abandonar; frustrats, descendiren fins el camp 4 i des d’allà, en unes hores, atenyiren el camp base sans i estalvis. No obstant, molts d’aquells que van arribar al cim aquell dia van sofrir congelacions en els dits de les mans i dels peus a causa de la llarga espera en la passarel·la i de la fatiga acumulada, i alguns d’ells no aconseguiren arribar mai al camp 4: allà on els abandonaren les seves forces, quedaven quiets, coberts a poc a poc per un llençol de fredor blanca, invisibles com pupes soterrades fins el dia en què, en fondre’s la neu a causa de l’escalfament global o simplement per la calor, sortirien a la superfície de nou i els seus abrics de marques de gamma alta i vius colors es mostrarien a la vista, com fites en la ruta de tots aquells que en el futur intentarien aconseguir també en aquell racó del món la seva porció d’immortalitat.
13 d’ag. 2019
Canetti i Bernhard, Bernhard i Canetti
La relació de Elias Canetti i Thomas Bernhard durà més o manco l’espai de temps en què es desenvolupa una trama en una novel·la de Bernhard: un parell (mallorquí) d’hores.
Dos escriptors que es respectaven i s’admiraven, cadascun a la seva manera: Berhard havia llegit Auto de Fe, l’única novel·la de Canetti, i l’obra teatral de Bernhard està inspirada en part en l’obra teatral de Canetti (ja que jo no he llegit l’obra teatral de Bernhard, i molt manco l’obra teatral de Canetti, i tampoc, com és natural - donat que no entenc ni parlo ni evidentment llegeixo l’alemany, i als meus trenta-cinc anys crec que, lamentablement, ja no estic a temps de subsanar aquesta mancança - he presenciat mai cap representació d’una obra de Thomas Bernhard ni cap representació de cap obra d’Elias Canetti, no puc corroborar, com és natural, l’afirmació precedent, ho he sentit a dir algun cop o ho he llegit no sé on, però de totes maneres, en l’escrit que ens ocupa, no crec que això, o sigui corroborar aquesta afirmació, sigui massa important) i Elias Canetti, per la seva banda, sentia interès per Thomas Bernhard, possiblement molt més interès per Thomas Bernhard la persona que per Thomas Bernhard l’escriptor, a qui considerava - l’escriptor Thomas Bernhard, no la persona Thomas Bernhard a qui encara no coneixia - un presumptuós que havia escrit una o dues novel·les originals i trencadores i després s’havia de dedicat a plagiar-se a sí mateix una vegada i una altra, obra rere obra. Precisament en fer-se pública aquesta crítica vehement d’Elias Canetti a Thomas Bernhard s’inicià el començament del final de la seva relació, que havia estat fins llavors, la seva relació, més bé incidental, però, com s’acostuma a dir, no avancem aconteixements.
Un sol cop s’havien trobat, Canetti i Bernhard, quan el primer, complerts els seixanta-cinc i amb una salut envejable, va visitar el segon, que s’acostava contra tot pronòstic a la quarentena, contra tot pronòstic, dic, perquè, com és ben sabut, durant tota la seva existència havia gaudit d’una salut paupèrrima: per dir-ho d’una manera gràfica, havia estat durant tota la seva existència constantment, a qualsevol hora del dia o la nit, en perill de morir-se, a causa dels problemes de salut que arrossegava des de l’adolescència i que constitueixen part del tema de la seva autobiografia. Com es natural, Thomas Bernhard no seria Thomas Bernhard, ni l’escriptor l’obra del qual havia causat admiració en Europa ni la persona què Elias Canetti estava interessat en conèixer fins al punt de desplaçar-se des de Zurich, on residia, fins a l’Alta Àustria, on es trobava la finca rural de Bernhard, si no fos per les seves malalties, per aquells vint anys en un continuat i constant i imperturbable estat morbós, així com Elias Canetti no seria Elias Canetti si el seu pare no hagués estat fulminat per la noticia del començament de la gran guerra a Manchester, un matí, a casa seva i no hagués resultat, el pare, mort a l'instant per aquesta fulminació i no hagués estat tota la seva vida, el fill, Elias Canetti, obsessionat per la mort. Precisament era aquesta obsessió per la mort el que els unia més, a Bernhard i Canetti, tot i que potser ells dos no ho sabien abans d’aquesta trobada, que es va produir el 1970 i en la qual van estar parlant durant hores precisament de la mort, com no podia ser d’una altra manera. L'encontre fou profitós per Elias Canetti, qui va veure confirmada les seves impressions sobre el Thomas Bernhard l'escriptor amb les de la persona Thomas Bernhard i es despatxa a gust, com s’acostuma dir, en una nota encara inèdita, segons Ignacio Echevarría, amb les rareses de Thomas Bernhard i sobretot en el seu mode de vida, el buit que l’envoltava en les sales sense moblar i la falta d'humanitat del seu entorn proper, com si d’un personatge de la seva única novel·la es tractàs, una mescla entre un Kien renuent al contacte humà i un Fischerle obsessionat amb dedicar la seva vida a una sola tasca i arribar al més alt - a l’excel·lència, hagués escrit, si no em fes venir basques el so d’aquesta paraula només evocar el seu so, per la sobreexplotació que se'n fa avui dia - en el desenvolupament d’aquesta tasca. A Thomas Bernhard, per la seva banda, la visita d’Elias Canetti el va esgotar física i sobretot mentalment, potser només l’admiració o el respecte que sentia per l’escriptor Canetti van evitar que despatxés el Canetti persona a la mitja hora, ja que Bernhard era conegut per tenir pocs miraments quan se li acabava la paciència, Elias Canetti parlava i parlava sobre la mort, que l'obsessionava des de petit, com es pot comprovar als primers capítols de "La llengua salvada" i més encara a causa de la recent mort de la seva esposa i musa Veza i l'agonia del seu germà Georg, que morí el 1971 i Thomas Bernhard escoltava i s’anava cansant i esgotant, i com és natural després de les més de tres hores de conversa va acabar completament exhaust, o potser no va anar així sinó com diu Ignacio Echevarria, van conversar cordial i educadament durant hores i només després li va sobrevenir a Bernhard el cansament, un cansament sense cap dubte mortal o de connotacions suïcides que va motivar que el proper pic que Elias Canetti es va oferir a visitar-lo de nou a Obernathal, dos anys més tard, Thomas Bernhard refusés de forma terminant, perquè amb tota seguretat encara no s’havia recuperat de la visita anterior i de la conversa interminable al voltant de la mort. Potser ja n’havia tingut prou, d’aquest tema, i per aquest motiu els darrers lustres de la seva vida viatjava sovint a Espanya, a Mallorca i a Torremolinos, segurament per oblidar-se del pes de l’existència que durant anys l’havia oprimit i l’havia exprimit i l’havia fet escriure un bon grapat de novel·les genials.
Al cap d’un temps, Canetti, que, com tothom que ha llegit la seva peculiar i excel·lentment escrita autobiografia sap, tenia un ego descomunal i les seves pròpies idees sobre el que havia de ser un Escriptor i la funció que havia de complir un Escriptor, amb majúscula, naturalment, no per res es considerava un continuador de l’obra de Thomas Mann i Hermann Broch i Robert Musil, o sigui una combinació d’aquells tres amb el seu admirat Karl Krauss i per tant un superador de Mann i Broch i Musil i Krauss i per tant un Escriptor total, Canetti, dic, va publicar un article en el que criticava els escriptors poc compromesos amb el seu temps, als que considerava poc més que uns vulgars copistes, uns Bartleby sense ànima i també criticava la impostura de presentar-se davant el públic com algú que escriu. Bernhard va llegir la crítica de Canetti i com és natural, la va interpretar com un atac al seu jo escriptor, al Thomas Bernhard escriptor i també al Thomas Bernhard persona, perquè per a Bernhard existir i escriure eren dues activitats que, des què era ben jove i va començar a morir-se o més bé a ser conscient de que es podia morir a cada instant, aquelles dues activitats no podien donar-se de forma independent, no almanco en un ser de la seva especial idiosincràsia, i arrel d’això Canetti, aquell ancià tan pesat que li havia fet perdre el temps i la salut una tarda a la seva finca de l’Alta Austria va guanyant-se de manera definitiva el menyspreu de Thomas Bernhard, que s’havia començat a forjar durant aquella primera i per decisió de Thomas Bernhard definitiva visita de Canetti a Obernathal.
La resposta de Thomas Bernhard fou fulminant i desproporcionada, pròpia d'un monòleg de qualsevol dels seus personatges més carismàtics i destructius, com ara el príncep de Trastorn o Reger de Mestres Antics, i suposava el final d’una relació que a dures penes s’havia iniciat entre dos escriptors majúsculs i amb més afinitats de les que pugui semblar a primera vista, com, per exemple, les manies amb el futur pòstum de la seva producció artística. Bernhard morí el 1989 i Canetti, amb qui mai es va reconciliar tot i un tímid i força ridícul intent que no val la pena mencionar, el va sobreviure encara sis anys.
https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-1
https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-2
https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-y-3
Dos escriptors que es respectaven i s’admiraven, cadascun a la seva manera: Berhard havia llegit Auto de Fe, l’única novel·la de Canetti, i l’obra teatral de Bernhard està inspirada en part en l’obra teatral de Canetti (ja que jo no he llegit l’obra teatral de Bernhard, i molt manco l’obra teatral de Canetti, i tampoc, com és natural - donat que no entenc ni parlo ni evidentment llegeixo l’alemany, i als meus trenta-cinc anys crec que, lamentablement, ja no estic a temps de subsanar aquesta mancança - he presenciat mai cap representació d’una obra de Thomas Bernhard ni cap representació de cap obra d’Elias Canetti, no puc corroborar, com és natural, l’afirmació precedent, ho he sentit a dir algun cop o ho he llegit no sé on, però de totes maneres, en l’escrit que ens ocupa, no crec que això, o sigui corroborar aquesta afirmació, sigui massa important) i Elias Canetti, per la seva banda, sentia interès per Thomas Bernhard, possiblement molt més interès per Thomas Bernhard la persona que per Thomas Bernhard l’escriptor, a qui considerava - l’escriptor Thomas Bernhard, no la persona Thomas Bernhard a qui encara no coneixia - un presumptuós que havia escrit una o dues novel·les originals i trencadores i després s’havia de dedicat a plagiar-se a sí mateix una vegada i una altra, obra rere obra. Precisament en fer-se pública aquesta crítica vehement d’Elias Canetti a Thomas Bernhard s’inicià el començament del final de la seva relació, que havia estat fins llavors, la seva relació, més bé incidental, però, com s’acostuma a dir, no avancem aconteixements.
Un sol cop s’havien trobat, Canetti i Bernhard, quan el primer, complerts els seixanta-cinc i amb una salut envejable, va visitar el segon, que s’acostava contra tot pronòstic a la quarentena, contra tot pronòstic, dic, perquè, com és ben sabut, durant tota la seva existència havia gaudit d’una salut paupèrrima: per dir-ho d’una manera gràfica, havia estat durant tota la seva existència constantment, a qualsevol hora del dia o la nit, en perill de morir-se, a causa dels problemes de salut que arrossegava des de l’adolescència i que constitueixen part del tema de la seva autobiografia. Com es natural, Thomas Bernhard no seria Thomas Bernhard, ni l’escriptor l’obra del qual havia causat admiració en Europa ni la persona què Elias Canetti estava interessat en conèixer fins al punt de desplaçar-se des de Zurich, on residia, fins a l’Alta Àustria, on es trobava la finca rural de Bernhard, si no fos per les seves malalties, per aquells vint anys en un continuat i constant i imperturbable estat morbós, així com Elias Canetti no seria Elias Canetti si el seu pare no hagués estat fulminat per la noticia del començament de la gran guerra a Manchester, un matí, a casa seva i no hagués resultat, el pare, mort a l'instant per aquesta fulminació i no hagués estat tota la seva vida, el fill, Elias Canetti, obsessionat per la mort. Precisament era aquesta obsessió per la mort el que els unia més, a Bernhard i Canetti, tot i que potser ells dos no ho sabien abans d’aquesta trobada, que es va produir el 1970 i en la qual van estar parlant durant hores precisament de la mort, com no podia ser d’una altra manera. L'encontre fou profitós per Elias Canetti, qui va veure confirmada les seves impressions sobre el Thomas Bernhard l'escriptor amb les de la persona Thomas Bernhard i es despatxa a gust, com s’acostuma dir, en una nota encara inèdita, segons Ignacio Echevarría, amb les rareses de Thomas Bernhard i sobretot en el seu mode de vida, el buit que l’envoltava en les sales sense moblar i la falta d'humanitat del seu entorn proper, com si d’un personatge de la seva única novel·la es tractàs, una mescla entre un Kien renuent al contacte humà i un Fischerle obsessionat amb dedicar la seva vida a una sola tasca i arribar al més alt - a l’excel·lència, hagués escrit, si no em fes venir basques el so d’aquesta paraula només evocar el seu so, per la sobreexplotació que se'n fa avui dia - en el desenvolupament d’aquesta tasca. A Thomas Bernhard, per la seva banda, la visita d’Elias Canetti el va esgotar física i sobretot mentalment, potser només l’admiració o el respecte que sentia per l’escriptor Canetti van evitar que despatxés el Canetti persona a la mitja hora, ja que Bernhard era conegut per tenir pocs miraments quan se li acabava la paciència, Elias Canetti parlava i parlava sobre la mort, que l'obsessionava des de petit, com es pot comprovar als primers capítols de "La llengua salvada" i més encara a causa de la recent mort de la seva esposa i musa Veza i l'agonia del seu germà Georg, que morí el 1971 i Thomas Bernhard escoltava i s’anava cansant i esgotant, i com és natural després de les més de tres hores de conversa va acabar completament exhaust, o potser no va anar així sinó com diu Ignacio Echevarria, van conversar cordial i educadament durant hores i només després li va sobrevenir a Bernhard el cansament, un cansament sense cap dubte mortal o de connotacions suïcides que va motivar que el proper pic que Elias Canetti es va oferir a visitar-lo de nou a Obernathal, dos anys més tard, Thomas Bernhard refusés de forma terminant, perquè amb tota seguretat encara no s’havia recuperat de la visita anterior i de la conversa interminable al voltant de la mort. Potser ja n’havia tingut prou, d’aquest tema, i per aquest motiu els darrers lustres de la seva vida viatjava sovint a Espanya, a Mallorca i a Torremolinos, segurament per oblidar-se del pes de l’existència que durant anys l’havia oprimit i l’havia exprimit i l’havia fet escriure un bon grapat de novel·les genials.
Al cap d’un temps, Canetti, que, com tothom que ha llegit la seva peculiar i excel·lentment escrita autobiografia sap, tenia un ego descomunal i les seves pròpies idees sobre el que havia de ser un Escriptor i la funció que havia de complir un Escriptor, amb majúscula, naturalment, no per res es considerava un continuador de l’obra de Thomas Mann i Hermann Broch i Robert Musil, o sigui una combinació d’aquells tres amb el seu admirat Karl Krauss i per tant un superador de Mann i Broch i Musil i Krauss i per tant un Escriptor total, Canetti, dic, va publicar un article en el que criticava els escriptors poc compromesos amb el seu temps, als que considerava poc més que uns vulgars copistes, uns Bartleby sense ànima i també criticava la impostura de presentar-se davant el públic com algú que escriu. Bernhard va llegir la crítica de Canetti i com és natural, la va interpretar com un atac al seu jo escriptor, al Thomas Bernhard escriptor i també al Thomas Bernhard persona, perquè per a Bernhard existir i escriure eren dues activitats que, des què era ben jove i va començar a morir-se o més bé a ser conscient de que es podia morir a cada instant, aquelles dues activitats no podien donar-se de forma independent, no almanco en un ser de la seva especial idiosincràsia, i arrel d’això Canetti, aquell ancià tan pesat que li havia fet perdre el temps i la salut una tarda a la seva finca de l’Alta Austria va guanyant-se de manera definitiva el menyspreu de Thomas Bernhard, que s’havia començat a forjar durant aquella primera i per decisió de Thomas Bernhard definitiva visita de Canetti a Obernathal.
La resposta de Thomas Bernhard fou fulminant i desproporcionada, pròpia d'un monòleg de qualsevol dels seus personatges més carismàtics i destructius, com ara el príncep de Trastorn o Reger de Mestres Antics, i suposava el final d’una relació que a dures penes s’havia iniciat entre dos escriptors majúsculs i amb més afinitats de les que pugui semblar a primera vista, com, per exemple, les manies amb el futur pòstum de la seva producció artística. Bernhard morí el 1989 i Canetti, amb qui mai es va reconciliar tot i un tímid i força ridícul intent que no val la pena mencionar, el va sobreviure encara sis anys.
https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-1
https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-2
https://elcultural.com/Elias-Canetti-y-Thomas-Bernhard-una-confrontacion-y-3
12 d’ag. 2019
Ascens (Bernhardiana nº 33)
Després de més de cinc anys d’investigació, la jutgessa del tribunal militar va fer públic l'auto en el què tractava de dilucidar la causa de l’accident d'un avió F-14 durant un vol de formació en el que va perdre la vida l’instructor, el comandant M. i el seu alumne, el capità P., en va sortir greument ferit.
Segons es deriva de la lectura de l’auto, de format inusual, amb una extensió superior a les dos-centes setanta pàgines i amb més de mil sis-centes notes a peu de pàgina, la causa de l’accident fou que un disc de la turbina del motor esquerre, en el qual, anys enrere, durant una revisió rutinària, s'havia detectat una clivella que no havia estat reparada per la negligència dels encarregats de taller mecànic, es va fragmentar, provocant problemes d’estabilitat en l’aparell i un cop enlairat l’aparell, el comandant M., qui no havia completat ni una cinquena part de les hores de formació requerides per poder desenvolupar la seva tasca com instructor però havia rebut totes les autoritzacions necessàries per part del seu superior, el tinent coronel F., va oblidar-se o va negar-se a realitzar les obligatòries proves de controlabilitat de l’aparell i tampoc va comprovar si el tren d’aterratge funcionava amb normalitat i maldament el més recomanable en aquella situació era saltar de l’aparell i salvar la vida dels tripulants, va decidir arriscar-se a aterrar en l’aeroport amb el beneplàcit del personal de la sala de control - al comandament de la qual es trobava precisament, segons l’auto, el tinent coronel F.
Finalment, com no podia ser d’altra manera, el tren d’aterratge es va trencar durant l'aterratge i l'avió va xocar violentament contra el terra i es va calar foc. Els bombers, que arribaren amb retard, realitzaren una extinció tan deficient de les flames que els tripulants van veure's obligats a ejectar-se dels seus seients per no morir calcinats: El capità P., maldament colpejar-se amb el terra, va salvar la vida; el comandant M., per la seva banda, va impactar sobre el camió de bombers i va morir a l’instant.
Com no podia ser d’altra manera, el tinent coronel F., que fa fer els ulls grossos amb la falta de formació del comandant M. en qualitat d'instructor i va gestionar pèssimament l’emergència, durant els gairebé sis anys que va passar entre l'accident i el final de la investigació per part de la jutgessa va ser ascendit pels seus superiors al rang de coronel.
Segons es deriva de la lectura de l’auto, de format inusual, amb una extensió superior a les dos-centes setanta pàgines i amb més de mil sis-centes notes a peu de pàgina, la causa de l’accident fou que un disc de la turbina del motor esquerre, en el qual, anys enrere, durant una revisió rutinària, s'havia detectat una clivella que no havia estat reparada per la negligència dels encarregats de taller mecànic, es va fragmentar, provocant problemes d’estabilitat en l’aparell i un cop enlairat l’aparell, el comandant M., qui no havia completat ni una cinquena part de les hores de formació requerides per poder desenvolupar la seva tasca com instructor però havia rebut totes les autoritzacions necessàries per part del seu superior, el tinent coronel F., va oblidar-se o va negar-se a realitzar les obligatòries proves de controlabilitat de l’aparell i tampoc va comprovar si el tren d’aterratge funcionava amb normalitat i maldament el més recomanable en aquella situació era saltar de l’aparell i salvar la vida dels tripulants, va decidir arriscar-se a aterrar en l’aeroport amb el beneplàcit del personal de la sala de control - al comandament de la qual es trobava precisament, segons l’auto, el tinent coronel F.
Finalment, com no podia ser d’altra manera, el tren d’aterratge es va trencar durant l'aterratge i l'avió va xocar violentament contra el terra i es va calar foc. Els bombers, que arribaren amb retard, realitzaren una extinció tan deficient de les flames que els tripulants van veure's obligats a ejectar-se dels seus seients per no morir calcinats: El capità P., maldament colpejar-se amb el terra, va salvar la vida; el comandant M., per la seva banda, va impactar sobre el camió de bombers i va morir a l’instant.
Com no podia ser d’altra manera, el tinent coronel F., que fa fer els ulls grossos amb la falta de formació del comandant M. en qualitat d'instructor i va gestionar pèssimament l’emergència, durant els gairebé sis anys que va passar entre l'accident i el final de la investigació per part de la jutgessa va ser ascendit pels seus superiors al rang de coronel.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)