Tempus Fugit (Bernhardiana nº 70)

During our last visit to their island, which incidentally was their homeland too, while walking by the seaside or striding in the mountains, while driving between the pine trees or sitting in a cafe, I wanted to talk time and again about the past, exclusively about the past and that’s why, time and again I talked about the past in the beach or in the forest, in the road or in the cafe, whereas they refused completely to talk about the past time and again. 

Years after that last visit to their island, I have reflected upon it and have arrived to the conclusion that although we had been friends for more than twenty years, during those twenty years I have only been interested in the past version of my friends and as a consequence of that I have refused the present version of my friends for twenty years. Naturally I doubt that I’ll visit them again although they invite me over again, which I doubt too.

Qualitats

"Son esclaus que han perdut el seu senyor i no poden viure sense allò que anomenen orgull, honor i coratge, que fa que les seves ànimes ho suportin tot, encara que en fons dels seus caparrots senten que aquelles qualitats no els son pròpies, que simplement han estat visquent a l'ombra dels seus senyors". 

Sátántango, Lázsló Krasznahorkai

Epitafi (Bernhardiana nº 69)

Que la vida és una caixa de sorpreses, aquestes van ser, segons tots els indicis, les darreres paraules del nostre amic, que apareixien en el missatge que havia escrit i publicat en el compte d’una aixi anomenada xarxa social minuts després d'acomiadar-se de nosaltres i de marxar del sopar anual que solíem celebrar a la casa de X. i minuts abans de sortir-se de la carretera amb el cotxe i estavellar-lo contra el mur d’una antiga teulera. Naturalment, com no podia ser d’altra manera, vam proposar que fossin exactament aquestes paraules les que fossin inscrites com a epitafi en la seva tomba.

Revelació (Bernhardiana nº 68)

L'eminent professor H., cap del departament de filosofia de la universitat i una reconeguda veu en els estudis internacionals en fenomenologia de l’esperit, va rebre de ple l’impacte d’un llamp en el transcurs d’una de les seves acostumades caminades solitàries pels voltants del campus. Després de ser-li induït el coma i passar més de sis mesos a l’hospital, es va recuperar completament i sis mesos més tard, va presentar un estudi en el congrés internacional de fenomenologia de l’esperit on introduïa matisos i punts de vista desconeguts fins llavors i en l’opinió dels majors experts internacionals en fenomenologia de l’esperit, absolutament revolucionaris. Arrel de l’èxit aclaparador del seu estudi i de les múltiples sol·licituds per part dels departaments de filosofia d’universitats d’arreu del mon per a que hi realitzes conferències, el professor H. va decidir abandonar la docència i la investigació i passar la resta de la seva existència meditant sobre, en les seves pròpies paraules, la incomunicable revelació de què havia estat objecte quan va rebre l’impacte del llamp i des de llavors se’l pot trobar trescant per camins i tiranys arreu de la serra, dormint en coves recòndites, clapers de boscos i parkings de centres comercials o caminant per carreteres i voravies d’autopista sota el sol canicular o els vents de tramuntana, en busca de la seva propera revelació.

Covidianes-19: En positiu

I.

Llegit per casualitat en un diari digital: «Antonio Banderas anuncia que «ha donat positiu» per coronavirus»
«donar positiu», expressió usada tradicionalment en la premsa per indicar que un esportista - habitualment, ciclista – ha fet trampa
en l’era Covid-19, actors i actrius, polítiques, polítics, metges i metgesses, toreros, toreres, infermeres, infermers, poetes i poetes i la resta de la població, gent comú, com tu i com jo, també podem «donar positiu»

tots estam, doncs, sota sospita, simptomàtics i asimptomàtiques, simptomàtiques i asimptomàtics, grans i petits, vells i joves, homes i dones
així com tots i cadascun estam constantment sota sospita per qualsevol causa,
doncs en el món modern ultramodern que ens ha tocat viure, podem ser acusats, en qualsevol moment, de qualsevol cosa - especialment, si «som» a les xarxes socials

II.

Degut a que, en el món covid-19, el distanciament físic entre persones s’ha extremat (més encara del que era habitual), les xarxes socials han esdevingut més que un indret alternatiu a l’espai físic, l’únic lloc on queda constància de molts fenòmens de la vida pública. En un número creixent de situacions, si «no-ets» a les xarxes socials, no existeixes

L’únic avantatge de les xarxes socials és que no pots encomanar-t’hi el covid-19 o la covid-19 i està permès ocultar la identitat, falsejar-la o bé adornar la teva personalitat tant com vulguis – no hi ha límits a l’egolatria. Fer trampes és un fet consubstancial en el món paral·lel de les xarxes socials, on tothom es mostra com li agradaria ser, al contrari del món real, on un és el que emmiralla en als altres

Si en les xarxes socials es fessin tests d'honestedat, la immensa majoria dels usuaris «donia negatiu». Però ser honest o deshonest a les xarxes socials és quelcom irrellevant. No obstant, qui escrigui una frase que sigui interpretada pels vigilants de la moral com a sexista, racista, homòfoba, xovinista o socavadora de qualsevol de les categories de la correctesa política, «donarà positiu» a l'instant i a partir d’aquell moment, en ambdós mons, tant el real com el virtual, no hi haurà quarantena ni remei que guareixi la seva reputació

Covidianes-19 - Pensant en Fabio Jakobsen

Tot el vespre d’ahir amb un nom al cap,
Fabio Jakobsen
Tot el vespre pensant en la cara de Fabio Jakobsen després de l’accident en l’sprint de la primera etapa del Tour de Polònia,
tot el vespre i de matinada també, quan m’he desvetllat i he anat al bany
Tots els ossos de la cara trencats, diu una altra publicació
Fabio Jakobsen, campió d’holanda o dels països baixos, segons es vulgui dir d’una manera o de l’altra

Estable dins la gravetat. Coma induït.
Que ha perdut totes les dents, llegeixo per aquí
Per allà, diuen que es troba bé, in good condition. Que no es morirà, vaja, venen a dir els organitzadors del Tour de Polònia en el compte d'una així anomenada xarxa social

L’accident ha estat provocat per un altre sprinter – o sigui, un altre corredor especialista en disputar la victòria en les arribades massives -
Es diu Groenewegen, crec que s’escriu així,
per altra banda, no estic segur que Jakobsen s'escrigui així: Jakobsen,
però això no és important ara mateix.

Groenewegen ha estat acusat poc menys que d’intent d’assassinat
En el video, es veu com Groenewegen, en pressentir que Jakobsen l’avança per l’espai disponible entre el seu cos enorme - de butxí medieval - i les tanques de seguretat, oscil·la ostensiblement cap a la dreta
(que Groenewegen sembla un butxí medieval és una apreciació subjectiva meva:
cal aclarir les coses quan s’escriu, si es vol ser clar i dins del possible, just)
Jakobsen xoca contra les tanques de seguretat, les tanques de seguretat cedeixen
Jakobsen desapareix de la vista de la càmera fent una volta de campana

les imatges de l'accident són horripilants però al mateix, incruentes
no veim sang
no veim la cara de Fabio Jakobsen, ens la imaginam només


En un primer moment, tothom apunta, com s'acostum a dir, cap a Groenewegen, l’sprinter amb cos de butxí medieval
El director de l’equip de Fabio Jakobsen denuncia Groenewegen a la policia polonesa
la Unió Ciclista Internacional qualifica l’acció de Groenewegen de criminal
la Unio Ciclista Internacional no diu res, però, de les tanques de seguretat
les tanques de seguretat no haurien de cedir i menjar-se els ciclistes
per això es diuen tanques de seguretat

Unio Ciclista Internacional es pronuncia UCI, talment
Com UCI, Unitat de Cures Intensives

A Fabio Jakobsen li reconstrueixen la cara
diuen que ja es comunica amb els metges
puc imaginar-me la cara de Fabio Jakobsen comunicant-se amb els metges
Tots podem imaginar-nos la cara de Fabio Jakobsen, només que mirem el video de l’accident i tenguem una certa experiència com espectadors en el món audiovisual

(Just ara he m’ha vengut al cap un altre Fabio
 – Fabio Casartelli
qui va morir en una caiguda en el Tour de França del 94
després de colpejar el cap contra l’asfalt
de Fabio a Fabio
el rostre ensangonat de Fabio Casartelli, el cos inert,
replegat en posició fetal, sobre l'asfalt,
hi ha imatges que no oblidam mai
i ens acompanyen sempre, en tot allò que fem o pensam)

Diuen que una imatge val més que mil paraules
això val també per un vídeo
un vídeo val més que deu-mil paraules
però en aquest cas, no és així
de fet, necessitam imatges alienes a l’accident per imaginar-nos la cara de fabio jakobsen
per imaginar-nos l’horror

L’horror

Sembla més un accident de formula 1 que de ciclisme
les tanques de seguretat s’envolen i fan caure una desena de ciclistes més

diuen que a causa de l’amenaça de la segona onada de Covid-19, els ciclistes corren amb ansietat,
perquè la temporada ciclista, que tot just acaba de començar, es pot suspendre en qualsevol moment
perquè molts equips ciclistes no sobreviuran el covid-19
perquè molts ciclistes es quedaran sense equip i per tant, sense feina
fabio jakobsen, la cara de fabio jakobsen, una altra víctima del covid-19

a fabio jakobsen
li van adjudicar la victòria, tot i no haver arribat a creuar la meta
tot i que qui va arribar primer va ser l’així jutjat – per obra i gràcia de les així anomenades xarxes socials - botxí, que va traspassar la meta just en el moment que trabucava de la seva bicicleta

justícia salomònica en un món girat damunt davall,
en un món ingovernable, com un cavall frenètic, desbocat,
el món-covid-19

La mort i la pressa (Bernhardiana nº 67)

Aquell dia estava especialment nerviós, va dir A. tot just arribar a la cafeteria, a causa de la malaltia d’una amiga seva. Portava unes quants dies inquiet i unes quantes nits d' insomni, va dir, mentre aixecava la mà, demanava un cafè sol al cambrer amb una frase senzilla i perfectament modulada - que semblava pensada ex professo - i es treia el barret i el col·locava amb gran cura a sobre de la taula. La malaltia de la seva amiga, va dir A., s’acostava a la fase final, i com no podia ser d’altra manera, aquesta fase final no podia portar a cap més lloc que a la mort. "La desaparició", va dir, girant el cap en direcció a l’interior del bar i fent una senya al cambrer. Un cafè amb llet, que fes el favor de portar-li un cafè amb llet en lloc d’un cafè sol. Que era espantós pensar en la mort amb el matí tan fantàstic que feia, va dir A., però que quan una persona estimada s’acosta al final, és inevitable pensar tota l’estona en la mort, fins i tot en els moments més poc adequats per pensar en la mort. Entre el xivarri dels cotxes i de les converses de les taules, entre l’apoteosi del sol tardorenc i l’excés de vida al carrer, ell pensava en la mort, en la no-vida, la qual cosa era espantosa i extraordinària al mateix temps, va dir. Quan el cambrer va portar el cafè amb llet, A. va pagar de més i abans el cambrer no obrís la boca, li va dir queda’t amb el canvi, fes el favor, queda’t amb el canvi, i sense vessar-hi els dos sobres de sucre, com feia habitud, va fer un xarrup apressat al cafè amb llet i ens va demanar disculpes doncs se li havia passat que havia d’estar en un altre lloc en aquell precís instant. Per poc no es deixa, a més del cafè amb llet a mig acabar, el barret perfectament plantat a sobre de la taula.

La hipertròfia de la raó (I) - Habermas sobre Adorno i Horkheimer

«En el procés històric-universal de la il·lustració,
l’especie humana s’ha allunyat
cada cop més del seu origen
però, així i tot,
no s’ha alliberat
de la compulsió mítica
a la repetició.


El món modern,
plenament racionalitzat,
només està
desencantat en apariència;
sobre ell penja la maledicció
de la cosificació
demoníaca
i de l'aïllament mortal.


En les fenòmens de paràlisi d’una emancipació que ha perdut el nord,
queda patent la venjança
que els poders de l’origen
s’han cobrat contra aquells
que no van tenir mes remei que emancipar-se i que,
tanmateix,
no van aconseguir escapar del tot.


La necessitat que té l'home
de dominar racionalment les forces naturals que l’amenacen
ha portat el Subjecte a un procés de deformació
que incrementa fins a l'infinit
les forces productives per mor de la pura autoconservació,
emperò
no fa res per a que
les forces de la reconciliació
que transcendeixen aquesta pura conservació
no s’atrofiïn.


La dominació
sobre la natura externa objectivada
i la natura interna reprimida
és el signe permanent de la il·lustració».

Jürgen Habermas, «el discurs filosòfic de la modernitat», pg. 139, Taurus Humanidades

(La traducció del castellà i la interpretació lliure del text són meves)

Covidianes-19 (??) - Un fantasma recorr Europa

Un fantasma es passeja per Europa: el fantasma del Confinament.

La policia tanca platges on s’han produït aglomeracions. S’estableixen restriccions de moviment de persones en algunes localitats. Obligació de portar mascareta als espais exteriors. Tancament de bars, gimnasos, espais d’oci.

Estam assistint, en ple estiu, al procés de confinament del mes de març, però a càmera lenta. Per a que ens anem fent a la idea, entre capbussades a la mar i glops de cervesa.

Deia Spinoza que les advertències dels deu manaments que déu revela Moisès a dalt del Sinaí i la performance de l’esser suprem en forma de núvols, llamps, trons i so de trompetes eren sobretot una forma d’assegurar-se l’obediència del seu poble. 

Assimilar el so d’una trompeta al d’un tro. Les trompetes de l’apocalipsi, que anuncien el judici final.

L’adveniment de la Covid com una forma d’apocalipsi. Apocalipsi significa «revelació». La revelació de la petitesa de l’home enfront de la impredictibilitat de la natura. 

La gent, en massa, es comporta d’una forma impredictible. Més com un manat d’ovelles que com un conjunt d’individus (suposadament) racionals. Una gernació atemorida és tan perillosa com una massa de gent inconscient del perill d’una amenaça latent, una massa de gent que no està en guàrdia – i qui està en guàrdia durant l’estiu?

L’única forma d’assegurar-se l’obediència de la gent és, o bé espantant-la amb calamitats, o bé a garrotades – i el déu de l’antic testament n’era un especialista.

El Coordinador del Centre d’Emergències, amb el seu aspecte demacrat, la mirada serena i la retòrica de predicador paternalista i el dit índex estès, podria passar per un un profeta. Un Moisès pels nous temps que ens esperen, almanco per un any.

El que ens espanta dels fantasmes és que puguin materialitzar-se en quelcom visible o tangible. A ningú li fa impressió un fantasma incapaç de manifestar-se.

El discurs del Coordinador del Centre d’Emergències seria més creïble si durant el seu discurs, es produís una bona tempesta d’estiu, amb llamps i trons i aigua a dojo. Alguna manifestació d’un ésser suprem. Però ningú llegeix la Bíblia avui dia – i menys que ningú, els creients. Així que tornarem al confinament, a algun estat proper a allò.  A no ser que succeeixi un miracle, la secreta esperança de la majoria de la població. D’aquests, n’hi ha per triar, a les xarxes socials.  I de fantasmes més esfereïdors, també.

Covidianes-19 (??) - La soca, la mort i la puta vacuna

Han passat més de quaranta dies des de la darrera covidiana. Avui em sento empès a escriure de nou sobre el present, sobre l’així anomenada actualitat, que no és altra cosa que la Covid o el Covid-19.

Tot sembla indicar que, passa a passa, sense pressa però sense pausa, es va tornant a la situació de partida del mes de març. A la casella de sortida, com en el joc de l’oca.

Rebrot. És la nova paraula de moda en l’així anomenada Nova Normalitat. S’estan produint rebrots arreu de la geografia de l’estat.

La manera més senzilla i directa d’anestesiar una por, és intentar definir-la. Rebrot: Herba que torna a créixer o brotar després d’haver estat dallada (DLC).

Una comarca de Lleida porta aïllada uns quants dies. A la província de Barcelona, es recomana no sortir al carrer.

Mai miro la televisió, però aquesta nit m’hi he plantat al davant durant vint minuts (temps suficient per a rebre tal quantitat d'informació que em costarà dies processar-la i digerir-la). La televisió diu que en aquests moments, hi ha 165 rebrots actius. No obstant, hi ha transmissió comunitària – sigui el que sigui el que això significa: probablement, que el virus torna a escampar-se de forma descontrolada.

La televisió diu a través de la boca mòbil d’un expert calb i d’apariència honesta– un epidemiòleg, potser? -  que el cep del virus ha mutat. Que ja no és el cep B. Que ara el que es transmet és el cep G del virus – sigui el que sigui el que això significa. Després de buscar una bona estona, descobreixo que en català, el mot castellà «cepa», referit al tema que ens ocupa, es tradueix com «soca» i no com a «cep»

Soca: Conjunt d’individus el genotip dels quals presenta un o més caràcters fixos que els diferencien dels altres individus de la [...] població a la qual pertanyen (DLC).

Aquesta definició no em tranquil·litza, ans al contrari, m’inquieta en un sentit existencialista.

El virus, al cap i a la fi, és un organisme viu, com l’herba. L’herba creix perquè ha de créixer, el virus s’escampa perquè està en la seva natura. La seva natura consisteix en això. El virus no té dubtes existencialistes – o si en té, duren, com a màxim, el temps que dura una mutació.

Avançam doncs a les palpentes per un territori minat, per una fila de caselles i en una d’elles, entre l’herba, s’amaga la figura de la mort - que, paradoxalment, ha estat representada, tradicionalment, com un esquelet amb una dalla.

Mort, dalla, caselles: em ve al cap El Setè Segell, naturalment. 

No és la mort en sí sinó la por a la mort, el que ens tornarà a portar al confinament.

El director del Centre d’Emergències Sanitàries mira a la càmera – la que té al front – estén el dit índex. Un any, diu.

Que només hem de fer bonda durant un any. Després ja estarà. 

Al joc de l’oca, si caus a la casella de l’hostal, et quedes dos cops sense tirar. Caure a la casella de l’hostal i estar sense tirar una, dues, tres, deu, cinquanta rondes. O més. Però, com a màxim, 365 rondes. És un consol – per algú altre, imagino: per a mi, no.

Un mal, si està limitat en el temps, no espanta tant. La mort és per sempre. Estadísticament, un podria estar jugant al joc de l’oca durant tota l’eternitat i no atényer la casella final. Qüestió de sort. Qüestió d’estadística.

A veure si arriba la vacuna d’una puta vegada (mentrestant, seguirem escrivint covidianes).

Les figues a l'agost (Bernhardiana nº 66)

La setmana passada, un turista britànic es va precipitar de la setena planta d’un hotel d’una localitat costanera i va aterrar a sobre d’un conegut empresari, propietari de les discoteques de més anomenada i enredat en vàries causes judicials, qui en el moment de ser aixafat pel turista britànic, estava sopant amb uns inversors estrangers en el restaurant de moda de la localitat costanera, que casualment era de la seva propietat. S’ha sabut, a partir de fonts fiables, que en el moment de la seva mort, l'empresari estava enllestint la venda dels seus negocis doncs tenia pensat abandonar l’illa i mudar-se a una illa privada del Pacífic amb tota la seva família. El govern insular té previst homenatjar el turista britànic, qui es trobava a l’illa celebrant el seu comiat de fadrí i en la autòpsia de qual s’ha detectat alcohol, cocaïna, èxtasi i altres substàncies i també l’empresari, a qui anomenarà fill il·lustre de l’illa a títol pòstum. Tot això, naturalment, en haver passat l’estiu i la temporada turística que està sent, segons els mitjans de comunicació, una temporada turística històrica.