29 de gen. 2017

L'home útil


Ésser un home útil m'ha semblat sempre una cosa ben repugnant"

Être un homme utile m'a paru toujours quelque chose de bien hideux

Ch.B.

21 de gen. 2017

Discurs de la boja



Monòleg (editat i adaptat per mi) que la dona dels gossos pronuncia davant Karrer en Perdició de Béla Tarr (sota la pluja, al costat del mur en un descampat anegat i enfangat) és extret d'Ezequiel, 7:14, “Anunci de la gran catàstrofe”.

Coneix l'antic testament, jove?
"La trompeta sona i tothom es prepara, però ningú es presenta a la batalla.
El meu furor amenaça tot el poble.
L'espasa és a fora, la pesta i la fam són a dins: qui sigui al camp morirà per l'espasa, la fam i la pesta consumiran qui estigui a la ciutat.
Si queden supervivents, vagaran per les muntanyes, gemegant com els coloms a les valls, cadascun per la seva pròpia culpa.
Les mans no tenen força, les cames no s'aguanten, l'espant les torna balbes.
Llançaran pels carrers la seva plata i tractaran el seu or com si fos immundícia, perquè ni la plata ni l'or no podran salvar-los el dia que arribi la fúria del senyor.
No satisfaran la fam, no ompliran el ventre, perquè l'or i la plata els faran caure en el pecat.
Jo els giraré la cara, i els deixaré profanar el meu tresor.
A la terra hi ha vessament de sang, la ciutat és plena de violència.
Faré venir la xusma per a que ocupi les seves cases.
Quan el terror arribi, cercaran la pau i no la trobaran.
Consultaran en va el profeta, el sacerdot no tindrà resposta i l'ancià no donarà consell.
El rei entonarà un plany i a la gent del poble els tremolaran les mans.
Els tractaré segons la seva conducta i els jutjaré tal com ells han jutjat.
Llavors sabran que jo sóc el senyor."

6 de gen. 2017

Mala consciència o mala reputació

El que sabem sobre nosaltres mateixos i recordam no és tan decisiu per a la nostra felicitat com es pensa la gent. Un dia, el que els altres saben de nosaltres (o es pensen que saben) ens agafa per sorpresa - i llavors en n'adonam de que això és més poderós. És més fàcil suportar una mala consciència que una mala reputació.

Nietzsche, La Ciència Gaia (52)

*Foto: Winter Sleep, Nuri Bilge Ceylan, 2014

5 de gen. 2017

En contra del remordiment

El pensador contempla les seves accions com a experiments i qüestions – (com a) intents d’esbrinar qualque cosa. El fracàs i l’èxit són considerats principalment respostes. El remordiment i l’amargor els deixa per aquells que actuen seguint ordres o per als que témen rebre una bescollada del senyor si aquest no està satisfet amb el resultat.

Nietzsche, La Ciència Gaia (41)

1 de gen. 2017

Sacrifici i Poder

"El fet de que beneficiem o ferim els altres sacrificant-nos no afecta el valor últim de les nostres accions. Fins i tot si oferim la nostra vida, com feien els màrtirs per la seva església, es tracta d’un sacrifici que realitzam per preservar el nostre sentiment de poder"

Nietzsche, La Ciència Gaia (13)

*Foto: Sacrifici, Andrei Tarkovsky (1986)

28 de des. 2016

Llum dins la foscor

Una frase que sembla escrita per un racionalista:

La llum resplendeix en la fosca, i la fosca no l'ha poguda ofegar.

Joan, 1:5

21 de des. 2016

Sobre l'escriure

Però per què escrius? 
 
- A: Jo no sóc un d’aquests que pensen amb una ploma a la mà, molt manco un d’aquests que davant d’un tinter s’abandonen a les seves passions mentre seuen a la cadira i miren fixament el paper. Escriure és una molèstia i m’empegueeix; escriure és per a mi una necessitat vergonyosa i punyent, i fins i tot el fet de parlar-ne en paràboles em disgusta.
- B: Però llavors, per què escrius?
- A: Amic meu, per ser-te franc: fins ara no he descobert cap altre manera de desfer-me dels pensaments.
- B: Però per què vols desfer-te d’ells?
- A: Voler? Voler? He de!

Nietzsche, La ciència gaia (93)

15 de des. 2016

Discurs del borratxo


BERNHARD:   Se m'ha acabat la palinka. Me'n donaríeu una botella?

VELL:  Per què no vas a la ciutat?

BERNHARD: El temporal se l'ha endut.

VELL: Com així?

BERNHARD: S'ha ensorrat.

VELL: Com ha pogut passar?

BERNHARD: Perquè tot ha estat arruïnat, degradat, diria que són ells qui ho han arruïnat... i degradat tot. No es tracta de cap cataclisme que hagi caigut damunt els homes. Pel contrari, es tracta del judici dels homes, del judici sobre sí mateixos, en el qual Déu hi té alguna cosa a veure, àdhuc diria que hi pren part. I sigui el que sigui això en que pren part, és la més espantosa creació imaginable. Perquè el món ha estat corromput.
Així que no importa el que jo digui, tot allò del que s'han apoderat ha estat corromput i com que, astutament, s'han apoderat de tot, ho han corromput tot.
Perquè tot el que toquen - i ells ho toquen tot - ha estat corromput. Així fins la victòria final, fins al final triomfant. Apoderar-se, corrompre, corrompre, apoderar-se. O amb altres paraules, si vols: tocar, corrompre i per tant, apoderar-se; o tocar, apoderar-se i per tant, corrompre. Així durant segles, sempre endavant, sempre el mateix, uns cops de forma astuta, uns cops de forma ruda, a vegades amb compte, a vegades amb brutalitat, Sempre en la mateixa direcció, com l'atac per sorpresa d'una rata. Per a la victòria perfecta, era essencial que l'altre bàndol, o sigui, tot el que és excel·lent i de qualque manera gran i noble, defugís qualsevol tipus de lluita. No hi havia d'haver cap lluita, només la sobtada  desaparició d'un bàndol que signifiqués la desaparició del que és excel·lent, gran, noble, per a que els guanyadors, els que ataquen per sorpresa, governessin la terra.
I no hi ha el més mínim racó on puguis amagar-lis res, perquè tot allò on hi posen les mans els hi pertany. Àdhuc allò que pensam que no poden atènyer - però realment sí poden - és seu també. Perquè el cel ja és seu, i els nostres somnis també. Seu és el moment, la natura, l'infinit silenci. Fins i tot la immortalitat és seva, entens? Tot, tot està perdut, per sempre!
I tots els que eren nobles, grans i excel·lents quedaren palplantats, si ho puc dir així: renunciaren a l'acció i van haver de comprendre, d'acceptar que no hi ha Déu, ni déus. I els excel·lents, els grans i els nobles van haver de comprendre, d'acceptar des del començament.
Però naturalment eren incapaços de comprendre res. S'ho cregueren i ho acceptaren però no ho varen comprendre. Es quedaren allà palplantats, perplexos però no resignats, fins que quelcom – una espurna en el cervell - finalment els il·luminà. I llavors comprengueren de sobte que no hi ha déu ni déus. De sobte veren que no hi el bé, ni el mal. Veren i comprengueren que essent així les coses, ells tampoc no existien.
Veus? Crec que aquell va ser el moment en què podem dir que foren extingits, consumits. Extingits i consumits com una foganya que es deixa cremant en un prat.
Un era l'incessant perdedor, l'altre l'incessant guanyador.
Derrota, victòria, victòria, derrota, i un dia que era per aquests voltants, vaig haver d'acceptar, i vaig acceptar, en conseqüència, que estava equivocat. Estava equivocat quan pensava que mai hi ha hagut i mai podrà haver cap canvi aquí, a la terra. Perquè, creu-me, ara sé que aquest canvi ja ha tingut lloc.

VELL - Ja basta! Tot això són desbarats!

Béla Tarr, O Torinói Ló
Traducció d'A.A.S

14 de des. 2016

Pertanyo a aquella espècie d'homes...

"Pertanyo, però, a aquella espècie d'homes que estan sempre al marge d'allò a què pertanyen, i no veuen només la multitud de la qual són, sinó també els grans espais que hi ha al voltant. Per això ni he abandonat Déu tan amplament com ells ni he acceptat mai la Humanitat. Vaig considerar que Déu, essent improbable, podria ser, poguent per tant haver de ser adorat; però que la Humanitat, essent una simple idea biològica que no significa res més que l'espècie animal humana, no és més digna d'adoració que qualsevol altra espècie animal. Aquest culte a la Humanitat, amb els seus rites de Llibertat i Igualtat, m'ha semblat sempre una reminiscència dels cultes antics en què els animals eren com déus i els déus tenien caps d'animals".
link

Pertenço, porém, àquela espécie de homens que estão sempre na margem daquilo a que pertencem, nem vêem só a multidão de que são, senão também os grandes espaços que há ao lado. Por isso nem abandonei Deus tão amplamente como ele, nem aceitei nunca a Humanidade. Considerei que Deus, sendo improvável, poderia ser, podendo pois dever ser adorado; mas que a Humanidade, sendo uma mera ideia biológica, e não significando mais que a espécie animal humana, não era mais digna de adoração do que qualquer outra espécie animal. Este culto da Humanidade, com seus ritos de Liberdade e Igualdade, pareceu-me sempre uma reviviscência dos cultos antigos, em que animais eram como deuses, ou os deuses tinham cabeças de animais.

13 de des. 2016

10 de des. 2016

Blanc i negre celestial


Dissabte horabaixa: ara m’acabo d’assabentar que el maig va morir Esther Cidoncha, fabulosa fotògrafa de jazz (DEP).

Ornitologia (Bernhardiana nº 97)

El passat dissabte, a primera hora del matí, vam coincidir en un punt d'observació de l'aiguamoll del parc natural amb un prestigiós...