Trastorn (Bernhardiana nº 32)

Un jove finlandès, gran aficionat a la música jazz des que era un nen, va estampar una matinada el seu vehicle contra la porta de l’ajuntament d’Amsterdam. 

 

El jove va explicar posteriorment a la policia que després de recórrer gairebé dos-mil quilòmetres des de Turku fins Amsterdam en el vehicle del seu oncle, havia passat més de quatre hores buscant infructuosament el lloc exacte en què havia mort el trompetista Chet Baker després de precipitar-se per la finestra de l’habitació de l’hotel on havia passat els darrers dies de la seva turmentosa existència.

 

Maldament havia preguntat pels carrers del Districte Roig a més de cinquanta persones - la immensa majoria de les quals van reconèixer ser turistes - va ser incapaç de localitzar l'indret, malgrat el carrer venia indicat en la guia turística que portava el jove i que també pertanyia al seu oncle, qui havia mort setmanes enrere en precipitar-se des de la teulada de casa seva.

 

Així com era un enigma, fins aquell dia, la raó per la qual el trompetista s’havia precipitat de la finestra de la seva habitació - si s’havia tirat o algú l’havia empès no es sabia del cert - no es sabia encara del cert si l’oncle havia genegat mentre realitzava unes simples tasques de manteniment en la teulada o si s’havia llençat voluntàriament, l’autoritat competent havia estat incapaç d’esbrinar-ho.

El jove va va emfatitzar en la declaració que allò que li havia fet perdre el cap era un text de la guia que assegurava que al lloc on havia romàs el cos inert del trompetista fins ser descobert i recollit pels serveis funeraris, l’ajuntament havia instal·lat una placa daurada on es podia llegir que aquesta mateixa placa daurada constituïa “un homenatge per part de tots els habitants d’Amsterdam al trompetista Chet Baker”.

(Idea sorgida tot escoltant Ocell de Foc d’Igor Stravinsky, Juliol 2019)

Claustrofòbia (Bernhardiana nº 31)

Un home de trenta-cinc anys d’edat que vivia a la localitat de P., situada a l’extrem septentrional de l’illa, es va fer fonedís un dia d’estiu de mil nou-cents noranta-quatre. En el moment de la seva desaparició, únicament portava a sobre la seva documentació i vint-mil pessetes. L’home va estar desaparegut durant quatre anys i mig i així hagués continuat de no ser per l'encontre casual amb un jubilat veïnat del poble de Q., antic soci del seu pare en una empresa de producció i venda de patates, que el va reconèixer en un alberg de Sarria mentre recorria el Camí de Sant Jaume en companyia d’una vintena de jubilats de l’illa.

El desaparegut va explicar a la Guàrdia Civil que havia estat recorrent el Cami de Sant Jaume durant quatre anys i mig ininterrompudament de Roncesvalles a Finisterre i de Finisterre a Roncesvalles i que, si per ell fos, hagués continuat la peregrinació durant un temps indefinit. Quan li van demanar pel motiu de la seva escapada, va dir simplement que, aquella nit d’estiu, havia patit un atac de claustrofòbia perquè l’illa se li havia fet, de sobte, massa petita.

Al cap d’uns mesos de tornar a l’illa i establir-se de nou a la localitat de P. a la casa familiar, una nit de forta tramuntana va furtar furgoneta del seu pare i va travessar l’illa a tota velocitat fins a l’extrem més meridional, concretament fins els alts penya-segats del cap de R. i amb la primera llum del dia es va estimbar amb la furgoneta pel precipici.

Paradoxes (Bernhardiana nº 30)

Paradoxalment, cap esdeveniment en la història de la ciutat havia aconseguit unir emocionalment la població al voltant d’un sol sentiment com ho va fer l’incendi i el posterior esfondrament de la catedral un dia de finals d’estiu, precisament quan es complien dos-cents trenta anys del saqueig de la catedral per part d’una gernació de ciutadans enfurismats.

El dia següent a la catàstrofe, quan encara s’elevava dels enderrocs una fina columna de fum cendrós i el ciutadans que es reunien davant les ruïnes es fregaven els ulls sense donar crèdit al que veien, els posseïdors de les dues fortunes més grans del país, el propietari de la major aerolínia i el propietari del major touroperador, es feien lloc a colzades, com s’acostuma a dir, a les portades dels diaris nacionals i en els titulars del telenotícies anunciant les generoses donacions que pensaven destinar a la reconstrucció del temple.

Quan, al cap d’unes setmanes, es van fer públics el plànols realitzats per l’arquitecte contractat per la diòcesi, en els quals proposava aixecar una rèplica exacta de la catedral ensorrada, es van produir les primeres discrepàncies entre la diòcesi i els dos mecenes, ja que cadascun dels dos mecenes tenia en ment una idea de catedral incompatible amb la de la diòcesi i al mateix temps, les idees dels dos mecenes eren completament oposades entre si.

Naturalment, es va produir un estira-i-arronsa entre els dos mecenes i la diòcesi, que necessitava imperiosament les donacions dels dos mecenes per emprendre la reconstrucció del temple, així com un estira-i-arronsa particular entre els dos mecenes. Al cap d’unes setmanes d’àrdues negociacions, va arribar-se finalment a un acord, segons el qual el temple seria reconstruït seguint els plànols de l’arquitecte contractat per la diòcesi, és a dir, com una rèplica idèntica de la catedral abans de l’incendi i posterior esfondrament. A canvi, el propietari de les aerolínia i el propietari del touroperador explotarien a mitges el negoci de les visites turístiques a la catedral durant les properes dècades i, com és natural, es quedarien amb la major part dels ingressos derivats d’aquesta activitat.

Uns quants anys després, la premsa va revelar el testimoni anònim segons el qual l’incendi de la catedral havia estat provocat per la llosca d’una cigarreta que un turista havia llençat al terra durant la visita a la torre del campanari. L’alcalde s’apressà a manifestar que gràcies a les mesures de seguretat implantades arran de la reobertura del temple, una imprudència com aquella no es tornaria a repetir i que la catedral, que qualificà en la seva al·locució de patrimoni dels ciutadans així com de patrimoni universal, no havia estat mai, en tota la seva història, en millors mans.

Amor propi (Bernhardiana nº 29)

El màgic indi, que en els seus inicis diguem-ne artístics havia provat sort amb la poesia i havia fracassat amb la poesia, va obtenir finalment la fama com a màgic, gràcies sobretot al número de “l’escapada aquàtica”, en el qual era submergit en les aigües terroses del riu de la ciutat lligat de mans i peus i al cap d’un minut aproximadament, quan l’angoixa començava a escampar-se entre els espectadors que es congregaven massivament a la riba, sorgia a la superfície i nedava alegrement entre els aplaudiments i l’admiració general. No obstant, en els darrers anys la màgia, com espectacle d’entreteniment, anava perdent adeptes. Per si no bastés amb això, el número de “l’escapada aquàtica” havia perdut credibilitat des què, en les així anomenades xarxes socials, on algú havia distribuït els vídeos de les actuacions del màgic, i molts dels així anomenats usuaris de tot el planeta dubtaven de la fermesa de les lligadures. En assabentar-se, el màgic sentí una fiblada en l’amor propi i decidí que les coses no podien quedar així. En la següent actuació, el seu assistent, seguint les seves ordres, li va fermar les cames amb una cadena d’acer assegurada amb un cadenat i li va subjectar els canells amb unes manilles amb les mans darrere l’esquena. Quan ja l’havien enganxat pels peus al ganxo de la grua que l’introduiria lentament dins el riu d'aigües tèrboles per darrer cop, va dir, segons consta en la declaració d’alguns dels espectadors, que si aquest cop aconseguia executar el seu truc amb èxit, seria un prodigi artístic que el faria popular de forma indiscutible i que si no ho aconseguia, seria una tragèdia artística, que el faria immortal.

Degut a tres errors

"En els darrers segles s’ha fomentat l’estudi de la ciència, en part perquè hi havia esperances d’entendre millor la bondat i la saviesa de Déu mitjançant la ciència – aquest era la principal motivació d’alguns anglesos il·lustres, com Newton; en part, perquè hi havia un convenciment en la utilitat absoluta del coneixement, especialment en l'íntima relació entre coneixement, moralitat i felicitat – aquesta era la principal motivació d’alguns francesos il·lustres, com Voltaire; en part, perquè es pensava que mitjançant la ciència s’apreciava i s’accedia a qualque cosa altruista, inofensiva, autosuficient i realment innocent, on no hi prenien part els mals impulsos – aquesta era la principal motivació d’Spinoza, que es pensava que un esdevenia diví en assolir el coneixement; o sigui, a causa de tres errors"

Nietzsche, La ciència gaia (37) - La traducció és meva

Dialèctica (Bernhardiana nº 28)

La nit en què s’havia reclòs en la seva habitació per llegir l’Enciclopèdia de les Ciències Filosòfiques de Hegel i durant la qual esperava comprendre per fi la dialèctica, va rebre de sobte la cridada telefònica i als pocs minuts abandonava l’apartament i no hi tornava fins els primers rajos de sol, completament borratxo però amb la certesa perible i autèntica d’haver copsat de forma definitiva en algun moment durant el camí de tornada l’essència del pensament filosòfic de Hegel.

Ad hoc (Bernhardiana nº 27, Caldersiana nº 1)

Encara bo que la durant dècades pronosticada i anunciada pujada del nivell de les aigües en la ciutat costanera que constituia la destinació preferida pels turistes - els quals durant tot l’any desembarcaven dels creuers atracats en la dàrsena de la ciutat i inundaven els carrers de la ciutat i omplien a vessar els allotjaments hotelers i els així anomenats allotjaments de turisme residencial de la ciutat - provocà el negament de les plantes baixes, els palaus, els patis i les places en el nucli històric durant la celebració de les protestes dels autodenominats residents del nucli històric de contra el turisme de masses - que, segons el seu parer, havia convertit la seva ciutat, coneguda i estimada internacionalment per l'hospitalitat dels seus habitants i la harmònica convivència de diverses races en un entorn multicultural, en una ciutat inhabitable - perquè amb la subseqüent declaració de zona catastròfica  per part del Govern Central, el Govern Local va aprofitar per posar fi a les protestes de forma expeditiva i per manar, organitzar i executar el desallotjament complet de les cases del nucli històric i la reubicació de la totalitat dels habitants en uns campaments instal·lats ad hoc a la part continental de la península on es troba la ciutat.

--------

Donat que, contra tot pronòstic, la declaració de zona catastròfica per part del Govern Central no solament no havia foragitat el turisme de masses sinó que ans al contrari, durant les setmanes següents el número de reserves s’incrementà, per així dir-ho, de forma exponencial, el Govern Local, reunit en Consell extraordinari, decidí per unanimitat destinar els fons que el Govern Central havia proveït per al drenatge dels palaus, les places, els patis i les plantes baixes a la construcció de dos nous molls d’embarcament pels grans creuers i al bastiment d’un mur de tres metres entre la part continental de la península i el centre històric per tal d’evitar l’accés dels autodenominats residents de la part històrica a les seves antigues residències, en les quals el Govern Local tenia pensat ubicar els turistes que no capiguessin a les residències hoteleres ni als així anomenats allotjaments de turisme residencial.

-------

Com és natural, les autoritats del Govern Local es felicitaren d’haver donat amb una solució que si bé no acontentava totes les parts, almanco havia resolt una situació molt adversa d’una forma imaginativa i completament innovadora i havia donat un nou impuls a la primera indústria del país.

Patriota (Bernhardiana nº 26)

L’eminent patriota que, des de la seva joventut, havia observat la muntanya en la distància, de la finestra del seu despatx estant, amb el desig inalterat pel pas dels anys d'ascendir algun dia al cim per tal de poder contemplar des d'aquell punt la vista que, segons es deia, comprenia l’extensió total del territori del seu petit país, finalment es decidí a intentar l’ascens de la muntanya en companyia d’un guia. El matí de cel blaus i aire diàfan que va atènyer el cobejat cim de la muntanya, la contemplació demorada i completa del paisatge al seu voltant es sintetitzà en la seva consciència en un pensament decisiu que  l’exasperà de tal manera que, de sobte, va intentar llençar-se pel precipici, i hagués aconseguit el seu objectiu de no ser per la providencial intervenció del guia, que va subjectar l'eminent patriota i per tant va salvar-li la vida i fou considerat des de llavors pels seus conciutadans com un heroi nacional.

Premis (Bernhardiana nº 25)

El primer pensament que va tenir el jove escriptor quan s’assabentà que havia guanyat el seu primer premi literari, ni més ni manco que el premi B. per unanimitat del jurat, va ser, naturalment, emular l’escriptor que més admirava - qui, segons explicava a la seva autobiografia, havia rebutjat tots i cadascun dels guardons literaris que li havien estat concedits durant la seva llarga i prolífica carrera - i per això va rebutjar el premi, de forma fulminant, per mitjà d’un comunicat de premsa breu i sec, que va causar estupefacció i fins i tot escàndol entre la comunitat literària del país.

No obstant, immediatament després de fer-se pública la noticia del rebuig del segon premi literari més important del país, el jove escriptor s’empenedí de la seva irreflexiva decisió, perquè es va adonar que la vertadera raó per la qual havia rebutjat el premi era que hagués estat pràcticament incapaç de fer el discurs d'agraïment a causa del quequeig que arrossegava des de l’infància.

El jove escriptor va continuar escrivint i publicant sense descans durant dècades, contes i novel·les, poesia i assaig, però l'idealisme jovenívol i les seves ambicions més pures havien quedat de costat: ara la única finalitat de tot plegat ja no altre que aconseguir ser distingit de nou amb un premi, ja no pensava res més que en això, i en com enfrontaria els seus temors més íntims el dia de la cerimònia.

Com és natural, després del seu inesperat refús al segon premi literari més important del país, cap institució, editorial o organisme públic o privat va gosar atorgar-li un premi mai més, tot i que va quedar finalista vàries vegades.

Molts anys després, li fou concedit finalment per unanimitat, el premi literari A., el més important del país, en reconeixement a la totalitat de la seva obra, quan l’escriptor ja no estava en condicions d’acceptar o rebutjar el guardó ni d’angoixar-se a causa del discurs d’agraïment. Era el primer cop en gairebé cent anys que aquest premi s’adjudicava a títol pòstum.

Circ sense Lleons (Bernhardiana nº 24)

Els autodenominats animalistes, emparant-se en els principis ètics de defensa dels drets dels animals i en la llibertat d’expressió, empraren tots els mitjans al seu abast, incloent notícies en els diaris més sensacionalistes i la publicació arreu d’un vídeo de baixa resolució que havia estat gravat d’amagat pel pallasso - qui, com tothom sabia en el circ, era l’enemic mortal del domador de feres - per acusar el domador de maltractar, verbal i físicament, els lleons del circ i només van donar per finalitzada la seva croada quan el cos del domador, que portava quaranta anys en l’ofici, fou descobert un matí penjant inert d’un trapezi.

Com és natural, ningú es va fer responsable del suïcidi del domador i el públic en general, que havia mostrat fins aquell moment un gran interès i sensibilitat per l’afer, incendiant les xarxes, com s'acostuma a dir, amb crítiques despietades al domador, es va despreocupar des d’aquell moment del destí dels lleons, els quals, donada la dificultat en trobar un domador de feres avui dia, foren venuts pel propietari del circ a un país d’Orient Mitjà de dubtosa reputació en quant als drets dels animals i de les persones.

Penitenciaria (Bernhardiana nº 23)

Gràcies a l’hemeroteca digital del principal diari local, aquest matí he sabut que vuit anys enrere, un dels principals diaris britànics, en un article sobre la nova directora de la penitenciaria de Palermo (Sicilia) va emprar la imatge - subministrada per una de les principals agències fotogràfiques del món - d’una política del meu país imputada per corrupció en diversos casos, que s’anomenava igual que la flamant directora de la penitenciaria italiana. En el citat article, el corresponsal del diari britànic a Itàlia informava de la decisió de la directora de la presó - en la què, segons les males llengües, un padrino de la màfia siciliana hi havia celebrat, dècades enrere, el seu aniversari amb tota mena de luxes, com xampany i ostres, i per aquest fet va començar a ser coneguda com el “Grand Hotel” - de privar alguns reclusos dels seus “privilegis", entre d’altres, l’exempció de portar l’uniforme carcerari, amb l’ànim de servir d’exemple a la resta de penitenciaries del país. Segons l’article del diari local, que reprodueix amb més o manco fidelitat les paraules de l’article del diari britànic, fins aquell moment molts de reclusos vestien amb tota normalitat americanes Armani, pantalons Valentino, camises Versace i últims models de sabatilles esportives Nike en la seva vida diària dins la presó. Cap al migdia, gràcies a un article publicat en un diari digital italià, m’he assabentat que la directora de la penitenciaria italiana s’ha jubilat recentment de la seva tasca. Per la seva banda, la política del meu país va morir fa dos anys a causa d’un infart que va sofrir en l’habitació de l’hotel de cinc estrelles de la capital on estava allotjada. Mai va arribar mai a ser jutjada i per tant mai va arribar a ser condemnada pels múltiples casos de corrupció en què estava implicada i per tant mai va arribar a trepitjar una presó.