17 de juny 2020

Sobre un Artista de la Fam


Cap al final d'aquest conte, el supervisor que descobreix l’artista de la Fam entre la palla escampada pel terra de la gàbia escolta, com un mèdium, els darrers mots, el prec final que estremeix el lector. Aquest estremiment recupera el que provoca la caiguda del fill a La Condemna després de penjar aferrat a l'arrambador del pont del riu «com un home afamegat s'aferra al menjar» en el clímax del relat.

«Perdonau-me», ens suplica en el darrer moment l’artista de la Fam. Considera que l'art al que ha dedicat la vida no té, realment, cap mèrit. Si mai, per exemple, hagués trobat satisfacció en el menjar, s'hauria "empatxat com qualsevol altre", ens confessa. Però l’artista de la Fam no coneix altre ofici ni vocació que lliurar-se incondicionalment a la representació del seu art.

La pugna constant pel reconeixement és característica de l'obra de Kafka. No s’afanya K. en "El Castell" per res més que per ser ratificat com agrimensor, com si alguna cosa més que la seva dignitat estigués en joc?

L’artista de la Fam ha de fer front una vegada i una altra a la suspicàcia dels altres. Alguns espectadors no dissimulen la incredulitat davant el dejuni continuat, un dia rere l’altre. De totes formes, l'oposició més ferma i perversa és la del supervisor al final del relat, quan respon a la seva súplica amb cruel solemnitat: «Et perdonam!», com si concedís els arguments d’un nen, un ancià o algú que no està en possessió de totes les facultats mentals.

Tant Josef K. en El procés com K. en El castell es desviuen, a la seva manera, per vèncer la resistència dels altres a reconèixer-los. És una resistència tova, de substància onírica, enganxifosa com l’abraçada d’un boxejador exhaust i gairebé vençut al seu adversari al mig del ring. La lluita més difícil de l’artista de la Fam és contra sí mateix. Degut a la suspicàcia insuperable dels altres, ell és «l’únic espectador completament satisfet», i alhora, és el jutge més estricte: res l’enutja més que la renitència de l’empresari a superar els quaranta jorns de dejuni.


D'un dia per l'altre, l'espectacle del dejuni perd l'interès dels espectadors. Quan la seva gàbia és traslladada al passadís del circ, ha de fer front a la competència dels animals salvatges. La multitud que acudeix a la funció s’espitja en el passadís. Però ara només tenen ulls per les feres en les gàbies (entreteniment banal que passa de llarg de l’art autèntic?). Els espectadors que s’aturen per casualitat davant de la seva gàbia son empesos pels que venen darrera. L’artista de la Fam ha de conformar-se amb «la primera visió dels espectadors en la distància». Just quan, paradoxalment, li consenten superar el límit dels quaranta dies, el seu art no interessa ja ningú. De fet, li consenten per deixadesa: la gàbia és descuidada pels encarregats i ningú compta els dies de dejuni.


Abans de la seva extinció, la darrera visió que tenim de l'artista de la fam són els ulls on espurneja la «ferma però humil convicció de seguir dejunant». Un cop es fa desaparèixer el seu cos exigu, res més adequat que substituir-lo per una jove pantera. Aquesta s'adapta a les mil meravelles al seu rol. El fet de viure entre reixes no minva, als ulls dels espectadors, l'aura de llibertat que «aguaita entre les seves mandíbules». 


Acabam la lectura estremits per la culpa que confessa l’artista de la Fam. La seva fi és grotesca com la Josef K. al final de El Procés. Aquesta història, formalment una paràbola, destil·la una moralitat profunda i inaprehensible alhora. O potser és que ens resistim a minvar l’efecte de la prosa de Kafka per a poder-hi tornar una vegada i una altra i sentir de nou, com el primer cop, la mateixa esgarrifança.




CONSIDERACIÓ SUPLEMENTÀRIA 1. En aquestes alçades, està de més, sota el meu punt de vista, confrontar aspectes d’aquesta història amb la vida de Franz Kafka. És suficientment interessant i digne d’anàlisi el text en sí i per sí mateix.

CONSIDERACIÓ SUPLEMENTÀRIA 2. No he estat capaç d’esbrinar quina és la funció del rellotge, única peça de mobiliari que hi ha dins de la gàbia de l’artista de la Fam.

Cap comentari:

Publica un comentari

La mort i la primavera (Bernhardiana nº 96)

Avui dilluns, en arribar a l'escola, diu A, "un espectacle dantesc" ens estava esperant. Mosques inertes, amb les potetes arru...