Una vida simple (Bernhardiana nº 61)

Un marbrista analfabet i fadrí de cinquanta-dos anys de la localitat italiana de Carrara va guanyar un milió d’euros a la loteria després de vint-i-vuit anys jugant sense èxit al mateix número i va decidir, seguint el consell d’un client del bar - un funcionari interí del serveis administratius de l’ajuntament de Carrara - on anava cada matí sense falta, des dels catorze anys d'edat, a fer el cafè, continuar jugant a la loteria, comprant tots els números disponibles a excepció d’aquell que havia sortit premiat amb el milió d’euros, amb mires a augmentar la seva fortuna.

Al cap de pocs anys, el marbrista de Carrara, que s’havia retirat tot després just guanyar el premi per dedicar-se integrament a la seva nova ocupació, havia dilapidat el milió d’euros jugant una i una altra vegada a la loteria i no va ser sinó quan li quedaven cent euros al compte corrent del banc que un dels números que comprava de forma indiscriminada va sortir premiat de nou, aquest cop amb mig milió d’euros.

Un cop cobrats els diners, el marbrista va fer-se construir el mausoleu més gran i més car del cementeri de Carrara amb marbre de Carrara, com no podia ser d’altra manera, i va seguir jugant a la loteria, doncs, segons va manifestar en el diari poc abans d’exaurir tots els diners de nou, realment no hi havia res a la vida que se li donés bé a excepció de jugar a la loteria i que això, i no els diners, ni l’èxit ni el marbre de Carrara eren el seu somni i la causa de la seva felicitat, res més que això.