L'altre, irremeiablement (Bernhardiana nº 63)

Milers de persones forçaven el coll aquell matí de setembre en els abarrotats carrers de Manhattan per contemplar l'espectacle inèdit - terrorífic i magnètic alhora - dels incendis de les Torres Bessones del World Trade Center. Quan els esblaimats espectadors van albirar les diminutes figures desplomant-se des de les finestres o bé fugint de les flames i el fum enfilant-se com ocells atemorits en el refugi últim d'uns ferros torçats penjant sobre el buit per a continuació precipitar-se a una així dita mort segura, molts d'ells no van poder sufocar un crit d'espant i d'altres van apartar la vista, girant el cap bruscament, només per, al cap d'uns segons, sense moure's del lloc, buscar de nou, inevitablement unes noves figures caiguent de l'abisme de ferralla roent, com qui busca perseids en en cel nocturn d'agost.

Per contra, els estiuejants que aquests dies gaudeixen d’un dia de platja a Lampedusa, a un centenar de metres d’un vaixell estibat de migrants sud-saharians, fan tot el possible per no veure el vaixell, carregat de gom a gom amb refugiats provinents de països en guerra, ni tan sols necessiten torçar el coll, simplement fan com si no hi fos amb tanta perfecció que, de fet, no veuen el vaixell mentre juguen sobre l'arena lluent amb els seus fills, es remullen en l'aigua transparent, prenen el sol a la coberta dels iots fondejats a la cala o fan un gelat al xibiu i si per un casual els hi arriba l'esquinç d’un xiscle de desesperació d’un tripulant, fan com si sentissin una gavina i busquen innocentment el traç ociós del seu vol en el cel blavíssim.