Es tractava en tot cas d’un projecte pioner, no ideat mai abans, van argumentar el music, el pintor, l’escriptor i el cineasta, perquè a ningú se li havia acudit mai d'instal·lar un cub de vidre de dos metres de llarg, dos metres d'ample i dos metres d'alçada al cim del puig de D., un turó de forma cònica situat al centre geomètric de l’illa, coronat per una esplanada des d’on és possible observar, circumdada per la mar, la totalitat del territori de l’illa - les carreteres i els nuclis urbans, els ermassos i els sementers, les pistes de l'aeroport i els frondosos pinars.
El projecte consistia en que l'escriptor, el pintor i el músic havien de romandre dins del cub durant vint-i-un dies en torns alterns de vuit hores i a dins aquell estudi transparent, havien de crear, cadascun per separat, una obra única i irrepetible que reflectís i per així dir-ho, revelés l’ànima de l’illa. Al seu torn, durant els vint i un dies, el cineasta els gravaria les vint-i-quatre hores del dia per registrar i produir la pel·lícula definitiva de l’ànima dinàmica de l’illa.
El projecte es va desenvolupar amb gran concòrdia i creativitat fins el matí del dissetè dia quan, en acabar el seu torn, a les vuit del matí, l’escriptor es va negar en rodó a abandonar el cub. Adduïa que necessitava imperiosament continuar treballant. El pintor i el músic intentaren convèncer-lo per tots els mitjans, primer amb bones paraules i després, amb velades amenaces que tampoc sortiren efecte - a tot això, el cineasta no deixava de gravar ni un instant. Al cap d'unes quantes hores, el músic i el pintor, que, segons van testificar amb posterioritat, van notar com se'ls encomanava també una incontrolable necessitat de crear, van empènyer el cub transparent fins a l'extrem de l'esplanada, on va quedar col·locat en equilibri sobre el marge de pedra. Quan van constatar que l’escriptor no només no accedia a sortir del cub sinó que a més, continuava escrivint frenèticament com si no res, van perdre els estreps, com s'acostuma a dir, i van fer tombar el cub de vidre, que es va estimbar més de cinc metres marge avall.
(El cineasta va seguir gravant, fins i tot després que el cub colpegés les roques)
L'escriptor en va sortir amb només amb una fractura al canell dret perquè, sortosament, el cub havia estat fabricant de policarbonat irrompible, seguint unes indicacions d'última hora del cineasta, com si hagués previst, en el guió que no havia escrit, la caiguda del cub.
Mai es sabrà quin era el text que urgia l’escriptor a seguir escrivint i que al mateix temps l'impedia d'abandonar el cub, perquè després que els sanitaris van atendre el seu amic i se l'emportaren en ambulància, el músic i el pintor van procedir a cremar el seu quadern allà mateix així com les partitures del músic i els quadres i els materials del pintor.
Mesos després, en projectar-se el muntatge de la pel·lícula davant de la intel·lectualitat de l’illa en el principal teatre de la ciutat i en arribar el darrer pla, el públic va romandre en silenci fins el final: una seqüència amb un pla ascendent que mostrava un fumerol negre elevant-se, incommovible, en el cel immaculadament blau de l’illa. En aquell moment, l'escriptor, el músic, el pintor i el cineasta van saber, sense cap ombra de dubte, que havien aconseguit el seu objectiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada