Crematori (Bernhardiana nº 65)

No es va saber mai de ciència certa - i potser aquesta és, al cap i a la fi, una qüestió menor - de qui fou la idea d'encarregar la construcció del cub de vidre de dos metres d'amplada, dos metres de llarg i dos metres d'alçada, si de l’escriptor, del músic o del pintor - qui sap si l'ocurrència no va ser, a fi de comptes, del cineasta.

Es tractava en tot cas d’un projecte pioner, no ideat mai abans, van argumentar el music, el pintor, l’escriptor i el cineasta, perquè a ningú se li havia acudit mai d'instal·lar un cub de vidre de dos metres de llarg, dos metres d'ample i dos metres d'alçada al cim del puig de D., un turó de forma cònica situat al centre geomètric de l’illa, coronat per una esplanada des d’on és possible observar, circumdada per la mar, la totalitat del territori de l’illa - les carreteres i els nuclis urbans, els ermassos i els sementers, les pistes de l'aeroport i els frondosos pinars.

El projecte consistia en que l'escriptor, el pintor i el músic havien de romandre dins del cub durant vint-i-un dies en torns alterns de vuit hores i a dins aquell estudi transparent, havien de crear, cadascun per separat, una obra única i irrepetible que reflectís i per així dir-ho, revelés l’ànima de l’illa. Al seu torn, durant els vint i un dies, el cineasta els gravaria les vint-i-quatre hores del dia per registrar i produir la pel·lícula definitiva de l’ànima dinàmica de l’illa.

El projecte es va desenvolupar amb gran concòrdia i creativitat fins el matí del dissetè dia quan, en acabar el seu torn, a les vuit del matí, l’escriptor es va negar en rodó a abandonar el cub. Adduïa que necessitava imperiosament continuar treballant. El pintor i el músic intentaren convèncer-lo per tots els mitjans, primer amb bones paraules i després, amb velades amenaces que tampoc sortiren efecte - a tot això, el cineasta no deixava de gravar ni un instant. Al cap d'unes quantes hores, el músic i el pintor, que, segons van testificar amb posterioritat, van notar com se'ls encomanava també una incontrolable necessitat de crear, van empènyer el cub transparent fins a l'extrem de l'esplanada, on va quedar col·locat en equilibri sobre el marge de pedra. Quan van constatar que l’escriptor no només no accedia a sortir del cub sinó que a més, continuava escrivint frenèticament com si no res, van perdre els estreps, com s'acostuma a dir, i van fer tombar el cub de vidre, que es va estimbar més de cinc metres marge avall.

(El cineasta va seguir gravant, fins i tot després que el cub colpegés les roques)

L'escriptor en va sortir amb només amb una fractura al canell dret perquè, sortosament, el cub havia estat fabricant de policarbonat irrompible, seguint unes indicacions d'última hora del cineasta, com si hagués previst, en el guió que no havia escrit, la caiguda del cub.

Mai es sabrà quin era el text que urgia l’escriptor a seguir escrivint i que al mateix temps l'impedia d'abandonar el cub, perquè després que els sanitaris van atendre el seu amic i se l'emportaren en ambulància, el músic i el pintor van procedir a cremar el seu quadern allà mateix així com les partitures del músic i els quadres i els materials del pintor.

Mesos després, en projectar-se el muntatge de la pel·lícula davant de la intel·lectualitat de l’illa en el principal teatre de la ciutat i en arribar el darrer pla, el públic va romandre en silenci fins el final: una seqüència amb un pla ascendent que mostrava un fumerol negre elevant-se, incommovible, en el cel immaculadament blau de l’illa. En aquell moment, l'escriptor, el músic, el pintor i el cineasta van saber, sense cap ombra de dubte, que havien aconseguit el seu objectiu.

Experiment (Bernhardiana nº 64)

No fa gaire ens vam assabentar que tres anys enrere, el banquer més poderós i el filòsof més important de l’illa van accedir a participar en un experiment que consistia en permutar les seves ocupacions de forma indefinida . Durant el temps que ha durat l'intercanvi de papers, que, com no podia ser d'altra manera, ha passat desapercebut per l'així anomenat públic, el banquer, en tant que filòsof, ha dictat conferències, escrit articles i publicat investigacions filosòfiques i el filòsof, en tant que banquer, ha freqüentat els cercles econòmics, ha conversat amb empresaris i polítics i ha pressionat els governants per tal de millorar els comptes del banc. A pesar de tot, durant aquests tres anys tant l'així anomenat estat dels afers públics com l'estat del pensament de l’illa s'han mantingut estables. Segons fonts autoritzades, encara és massa prest per deduir-ne, de tot plegat, una llei.

L'altre, irremeiablement (Bernhardiana nº 63)

Milers de persones forçaven el coll aquell matí de setembre en els abarrotats carrers de Manhattan per contemplar l'espectacle inèdit - terrorífic i magnètic alhora - dels incendis de les Torres Bessones del World Trade Center. Quan els esblaimats espectadors van albirar les diminutes figures desplomant-se des de les finestres o bé fugint de les flames i el fum enfilant-se com ocells atemorits en el refugi últim d'uns ferros torçats penjant sobre el buit per a continuació precipitar-se a una així dita mort segura, molts d'ells no van poder sufocar un crit d'espant i d'altres van apartar la vista, girant el cap bruscament, només per, al cap d'uns segons, sense moure's del lloc, buscar de nou, inevitablement unes noves figures caiguent de l'abisme de ferralla roent, com qui busca perseids en en cel nocturn d'agost.

Per contra, els estiuejants que aquests dies gaudeixen d’un dia de platja a Lampedusa, a un centenar de metres d’un vaixell estibat de migrants sud-saharians, fan tot el possible per no veure el vaixell, carregat de gom a gom amb refugiats provinents de països en guerra, ni tan sols necessiten torçar el coll, simplement fan com si no hi fos amb tanta perfecció que, de fet, no veuen el vaixell mentre juguen sobre l'arena lluent amb els seus fills, es remullen en l'aigua transparent, prenen el sol a la coberta dels iots fondejats a la cala o fan un gelat al xibiu i si per un casual els hi arriba l'esquinç d’un xiscle de desesperació d’un tripulant, fan com si sentissin una gavina i busquen innocentment el traç ociós del seu vol en el cel blavíssim.

Massa (Bernhardiana nº 62)

El diari local ve avui amb la notícia que uns turistes que contemplaven la posta de sol des del seu iot ahir a la tarda van albirar el cos d’un home en avançat estat de descomposició, com s’acostuma a dir, surant en l'aigua a poques milles del port d’una localitat costera al sud-oest de l’illa. El cadàver corresponia a un funcionari de justícia de vint-i-vuit anys que s’havia incorporat recentment a un jutjat d’instrucció de la ciutat.

Es sospita que l’home, que havia desaparegut dues setmanes abans i de qui l’última cosa que se sabia era que havia acudit a la celebració de la nit de Sant Joan en una platja de la ciutat, s’havia introduït en l’aigua completament vestit.

La mare del funcionari de justícia, que havia estat traslladat a l’illa tres mesos abans, ha explicat als així anomenats mitjans que el seu fill, el funcionari de justícia, s’havia resistit al trasllat obligatori a l’illa fins el darrer moment, degut a l’elevat preu de l’habitatge i a la claustrofòbia que patia i ha responsabilitzat directament l’Estat i l’illa de la mort del seu fill.

Que ja sabia que l’illa seria simplement massa per al seu fill, ha dit la mare del funcionari de justícia, i que l’Estat i l’Illa han assassinat el seu fill.

Una vida simple (Bernhardiana nº 61)

Un marbrista analfabet i fadrí de cinquanta-dos anys de la localitat italiana de Carrara va guanyar un milió d’euros a la loteria després de vint-i-vuit anys jugant sense èxit al mateix número i va decidir, seguint el consell d’un client del bar - un funcionari interí del serveis administratius de l’ajuntament de Carrara - on anava cada matí sense falta, des dels catorze anys d'edat, a fer el cafè, continuar jugant a la loteria, comprant tots els números disponibles a excepció d’aquell que havia sortit premiat amb el milió d’euros, amb mires a augmentar la seva fortuna.

Al cap de pocs anys, el marbrista de Carrara, que s’havia retirat tot després just guanyar el premi per dedicar-se integrament a la seva nova ocupació, havia dilapidat el milió d’euros jugant una i una altra vegada a la loteria i no va ser sinó quan li quedaven cent euros al compte corrent del banc que un dels números que comprava de forma indiscriminada va sortir premiat de nou, aquest cop amb mig milió d’euros.

Un cop cobrats els diners, el marbrista va fer-se construir el mausoleu més gran i més car del cementeri de Carrara amb marbre de Carrara, com no podia ser d’altra manera, i va seguir jugant a la loteria, doncs, segons va manifestar en el diari poc abans d’exaurir tots els diners de nou, realment no hi havia res a la vida que se li donés bé a excepció de jugar a la loteria i que això, i no els diners, ni l’èxit ni el marbre de Carrara eren el seu somni i la causa de la seva felicitat, res més que això.

Sobre un Artista de la Fam

Cap al final d'aquest conte, el supervisor que descobreix l’artista de la Fam entre la palla escampada pel terra de la gàbia escolta, com un mèdium, els darrers mots, el prec final que estremeix el lector. Aquest estremiment recupera el que provoca la caiguda del fill a La Condemna després de penjar aferrat a l'arrambador del pont del riu «com un home afamegat s'aferra al menjar» en el clímax del relat.

«Perdonau-me», ens suplica en el darrer moment l’artista de la Fam. Considera que l'art al que ha dedicat la vida no té, realment, cap mèrit. Si mai, per exemple, hagués trobat satisfacció en el menjar, s'hauria "empatxat com qualsevol altre", ens confessa. Però l’artista de la Fam no coneix altre ofici ni vocació que lliurar-se incondicionalment a la representació del seu art.

La pugna constant pel reconeixement és característica de l'obra de Kafka. No s’afanya K. en "El Castell" per res més que per ser ratificat com agrimensor, com si alguna cosa més que la seva dignitat estigués en joc?

L’artista de la Fam ha de fer front una vegada i una altra a la suspicàcia dels altres. Alguns espectadors no dissimulen la incredulitat davant el dejuni continuat, un dia rere l’altre. De totes formes, l'oposició més ferma i perversa és la del supervisor al final del relat, quan respon a la seva súplica amb cruel solemnitat: «Et perdonam!», com si concedís els arguments d’un nen, un ancià o algú que no està en possessió de totes les facultats mentals.

Tant Josef K. en El procés com K. en El castell es desviuen, a la seva manera, per vèncer la resistència dels altres a reconèixer-los. És una resistència tova, de substància onírica, enganxifosa com l’abraçada d’un boxejador exhaust i gairebé vençut al seu adversari al mig del ring. La lluita més difícil de l’artista de la Fam és contra sí mateix. Degut a la suspicàcia insuperable dels altres, ell és «l’únic espectador completament satisfet», i alhora, és el jutge més estricte: res l’enutja més que la renitència de l’empresari a superar els quaranta jorns de dejuni.

D'un dia per l'altre, l'espectacle del dejuni perd l'interès dels espectadors. Quan la seva gàbia és traslladada al passadís del circ, ha de fer front a la competència dels animals salvatges. La multitud que acudeix a la funció s’espitja en el passadís. Però ara només tenen ulls per les feres en les gàbies (entreteniment banal que passa de llarg de l’art autèntic?). Els espectadors que s’aturen per casualitat davant de la seva gàbia son empesos pels que venen darrera. L’artista de la Fam ha de conformar-se amb «la primera visió dels espectadors en la distància». Just quan, paradoxalment, li consenten superar el límit dels quaranta dies, el seu art no interessa ja ningú. De fet, li consenten per deixadesa: la gàbia és descuidada pels encarregats i ningú compta els dies de dejuni.

Abans de la seva extinció, la darrera visió que tenim de l'artista de la fam són els ulls on espurneja la «ferma però humil convicció de seguir dejunant». Un cop es fa desaparèixer el seu cos exigu, res més adequat que substituir-lo per una jove pantera. Aquesta s'adapta a les mil meravelles al seu rol. El fet de viure entre reixes no minva, als ulls dels espectadors, l'aura de llibertat que «aguaita entre les seves mandíbules». 

Acabam la lectura estremits per la culpa que confessa l’artista de la Fam. La seva fi és grotesca com la Josef K. al final de El Procés. Aquesta història, formalment una paràbola, destil·la una moralitat profunda i inaprehensible alhora. O potser és que ens resistim a minvar l’efecte de la prosa de Kafka per a poder-hi tornar una vegada i una altra i sentir de nou, com el primer cop, la mateixa esgarrifança.

«The complete Stories» - Schocken / Random House

CONSIDERACIÓ SUPLEMENTÀRIA 1. En aquestes alçades, està de més, sota el meu punt de vista, confrontar aspectes d’aquesta història amb la vida de Franz Kafka. És suficientment interessant i digne d’anàlisi el text en sí i per sí mateix.

CONSIDERACIÓ SUPLEMENTÀRIA 2. No he estat capaç d’esbrinar quina és la funció del rellotge, única peça de mobiliari que hi ha dins de la gàbia de l’artista de la Fam.

Lucidesa (Bernhardiana nº 60)

L’escriptor il·lustre va ser reconegut, en el discurs de la presidenta del govern durant la cerimònia d’entrega dels premis als artistes més relevants del món artístic insular, com l’artista que millor havia sabut comprendre l’ànima de l’illa i per tant copsar l’esperit total de l’illa i en conseqüència, representar l’ànima i l’esperit de l’illa de forma artística amb una excel·lència i lucidesa que ningú abans havia aconseguit.

Després que alguns dels seus col·legues l’ajudessin a pujar a l’escenari - doncs havia perdut la vista tot just abans de començar la seva última novel·la i als cent tres anys, ja no tenia forces per caminar per si mateix - l’escriptor il·lustre va dir, amb un fil de veu, com s’acostuma a dir, entre atacs d’una tossina tan violenta que l’obligava a interrompre’s al mig de les frases, que tot just feia unes quantes setmanes, precisament en el moment en què escrivia la darrera frase de la seva última novel·la, se n’havia adonat que durant tota la seva vida artística no havia fet altra cosa que intentar copsar la idea de l’illa per tal de deslliurar-se de la idea de l’illa i d’aquesta manera, per així dir-ho, emancipar-se intel·lectual i espiritualment de l’illa i al cap i a la fi, desfer-se d’una vegada per sempre de l’illa, la qual no havia abandonat des dels vint-i-vuit anys, després d’una estança de deu anys en el continent.

Va insistir especialment en el fet que la seva així anomenada per ell fugida del continent havia estat l’errada més lamentable de la seva existència i alhora la decisió més decisiva de la seva vida artística i que en qualsevol cas, la seva fugida del continent senzillament l’havia anihilat com artista i com a persona ja als vint-i-vuit any d’edat.

La darrera novel·la de l’escriptor il·lustre s’ha publicat de forma pòstuma i, com no podia ser d’altra manera ha estat ignorada pels així anomenats cercles intel·lectuals de l’illa i en la majoria de les ressenyes de les revistes literàries del continent ha estat estimada com una obra menor en la seva ingent producció literària.

Autonomia

"La idea de l’individu autònom que controla el seu destí mai no m’ha fet el pes. L’experiència em diu que sempre que he cregut que tenia les coses controlades, l’endemà mateix me n’ha passat alguna que desfeia absolutament tot el que tenia planejat. I sempre és així."

W.G Sebald, Revista El funàmbul, nº 6.

Embriaguesa, Nietzsche, Baudélaire

L’embriaguesa de Baudélaire i Nietzsche, a la revista El funàmbul.

Infern (Bernhardiana nº 59)

Un jubilat de seixanta-set anys, habitant de la ciutat belga de Antwerp, explica en l’edició d’avui del diari digital que des de fa gairebé una dècada rep periòdicament la visita d’un repartidor o repartidora a domicili, que li porta una comanda que no ha demanat i que consisteix, invariablement, en una pizza tropical i una llauna de cervesa americana.

El ciutadà belga desconeix qui realitza les comandes i per quin motiu, diu, el “tortura dia i nit”, ja que les comandes, que provenen no només de les pizzeries situades en el centre històric d’Antwerp, on habita el ciutadà belga, sinó també de les pizzeries situades en la totalitat de l’així anomenada àrea metropolitana de la ciutat d’Antwerp son sempre realitzades per una persona anònima.

El ciutadà belga emfatitza que els repartidors piquen a la porta de casa seva, una residència unifamiliar a la riba del riu Escalda, a qualsevol hora del dia i de la nit, fins i tot de matinada i per si això fos poc, diu, no suporta la pizza, que ha tastat només un cop a la vida, ni la cervesa americana, i que, per tant, la idea d’una pizza amb pinya combinada amb una cervesa americana és suficient per a regirar-li l’estómac.

Explica a més que ha perdut el compte de les comandes que ha rebut a casa seva així com ha perdut el compte de les denúncies que ha formalitzat a la comissaria de policia en els darrers nou anys i que està visquent “un autèntic infern” però tot i així, des del primer dia, ha recollit i ha pagat totes i cadascuna de les comandes que fins el moment han portat a casa seva els repartidors i repartidores de les pizzeries d’Antwerp i de l’area metropolitana d’Antwerp, i que, invariablement, en el moment en què la motocicleta parteix, obre el cartró de la pizza i després de comprovar que efectivament es tracta d’una pizza tropical, llença el cartó amb la pizza i la llauna de cervesa al riu Escalda, motiu pel qual ha estat denunciat desenes de vegades per la policia d’Antwerp.

És d'esperar que el judici per un delicte continuat contra el medi ambient no s’endarreixi gaire, segons l’article del diari digital.

Transcendència (Bernhardiana nº 58)

Durant un debat electoral en el paranimf de la facultat de filosofia, els dos candidats presidencials dels dos principals partits de l'illa van ser ser qüestionats pels estudiants i per les estudiants universitàries sobre quins eren els seus autors filosòfics de capçalera, com s’acostuma a dir.

Els candidats presidencials van indicar els noms de Hegel i Spinoza i quan els estudiants i les estudiants universitàries van sol·licitar als candidats presidencials que citessin una obra de referència de Spinoza i Hegel respectivament, els candidats presidencials van intercanviar per error els autors de l’Ètica de Espinoza i l’Estètica de Hegel.

Quan els estudiants i les estudiants universitàries van assabentar els candidats presidencials de l'errada en l’atribució de les obres, tots dos van insistir, cadascun per la seva banda, que Hegel i Spinoza respectivament havien estat uns autors transcendentals en els inicis de la seva carrera política i que encara avui a dia d’avui, com s’acostuma a dir, els inspiraven i que sense cap dubte, mai haurien arribat al lloc on es trobaven en aquells moments de no ser per l’Ètica de Hegel i l’Estètica de Spinoza i que no podien imaginar-se les seves carreres polítiques sense la filosofia.

Covidianes-19 (LV) - Reflexions apocalíptiques

Mitjanit davant la televisió. “La mascareta ha arribat per quedar-se”, diu la presentadora dels informatius de TV3. Com si de una moda es tractàs: primer els tatuatges, després els patinets elèctrics i ara la mascareta. En sortir de casa, revisar que portes a sobre les claus, la cartera, el mòbil i la mascareta. On guardar-la, a dins la cartera? Doblegada dins d'una butxaca? Per què no a sota del capell? Tornar a posar de moda el capell

Armageddon a TVE1. Bruce Willis, Ben Affleck (BW i BA d'ara endavant). Astronautes de la NASA. La humanitat en perill d’anihilament a causa de la trajectòria capritxosa d’un meteorit que es dirigeix cap a la Terra. Em ve al cap una frase de Bruce Willis a Motherless Brooklyn: “I gotta keep this under my hat”, que es pot traduir, per què no, per “Deixeu-m’ho a mi”. A la pantalla, es produeix una forta explosió. Altres dos astronautes son engolits per una onada de foc i destrucció. “Do you believe what just happened?”, demana un estupefacte BA a BW o viceversa– fa mal distingir les cares amb el tremolor de la càmera i els reflexos en el vidre de les escafandres

“És el meu torn ara”, diu BW després d'enganyar BA per a fer-lo pujar a la nau que tornarà els astronautes sans i estalvis a la Terra. A tots excepte a ell, és obvi: el dramatisme específic de l’escena anticipa que BW es sacrificarà per tots els tripulants i per tota la humanitat, així com a Motherless Brooklyn és evident, en el moment que pronuncia aquella frase, “I gotta keep this under my hat”, que al personatge no li queden gaires minuts de vida.

L’argument d’Armageddon fa venir al cap, naturalment, el de Malenconia de Lars Von Trier, on és un planeta, anomenat precisament Malenconia, i no un meteorit el que amenaça amb estavellar-se contra la Terra. En la seva trajectòria, passa de llarg però en un gir tràgic del destí planetari, fa mitja volta acaba impactant contra el món

BW detona una càrrega explosiva que esmicola el meteorit. En els següents plans, veim gent que surt corrensos de les esglésies, de les mesquites i altres llocs de culte, salta de pura joia i aclama els seus salvadors

L’Armageddon és la batalla final entre els exèrcits del bé i el mal. El bé: la Humanitat, representada simbòlicament pel dit providencial de BW que activa el detonador. El mal: un meteorit que, sense voler-ho, amenaça la vida a la terra. A Malenconia, Claire observa el planeta amb el telescopi. “It looks friendly”, diu. Quan és evident que el final s’acosta Justine, la depressiva, la inútil, la incapaç, és precisament que assumeix el comandament de la situació i crea la cova màgica sota la qual es refugien Claire i el nen abans del final

Tant a Armaggedon com a Malenconia, es Déu qui salva o condemna la humanitat i també, qui la posa en perill en primer lloc. Les coses passen perquè han de passar. “Déu no juga als daus”. Pensava que la cèl·lebre frase era de Wittgenstein, Google em confirma que va ser Einstein. Spinoza ja ho anticipava dos segles abans, que Déu no improvisa, ni tan sols té un pla, maldament en ell està l’origen de tot allò que és i existeix, inclosa la missió èpica de la NASA a Armageddon i la cova màgica de Justine a Malenconia.

No només la mascareta, també ha vingut per quedar-se la por irracional a esdeveniments catastròfics de caire bíblic – una epidèmia més mortífera, una plaga o l’esbucament fatal del sistema capitalista. Succeirà encara que no ho volguem.

Si aquesta crisi ha de servir per alguna cosa, que sigui per desmuntar definitivament els mites de que els humans som el centre de l’univers i de l’antagonisme entre l’ésser humà i la natura. I que la desmitificació ens porti a la humilitat: som uns pobres éssers que, en darrera instància, només podem defensar-nos de les forces desencadenades de l’univers amb la imaginació i la compassió.

Covidianes-19 (LIV) - Cafarnaüm

EEUU. Manifestacions per la mort de George Floyd a mans de la policia. Incendis de cotxes i comissaries de policia. Genolls a terra i gasos lacrimògens. Les protestes podrien provocar una segona onada de contagis, alerten els experts, segons el New York Times. Es commina els manifestants a mantenir la distància de seguretat. Ahir a la nit, en produir-se disturbis molt aprop de la Casa Blanca, el president, Trump es va refugiar en un bunker. Com Hitler quan l’exèrcit rus assetjava el Reichstag, penso


Ha mort Christo. Juntament amb la seva esposa i coautora de les seves obres Jean Claude, va recobrir amb una tela el Reichstag de Berlin i el Pont Neuf de Paris, entre d’altres intervencions. Christo i Jean Claude no van rebre mai cap subvenció pública. Viatjaven en avions separats per a que, en cas d’accident, un dels dos sobrevisqués i pogués continuar l’obra. L’obra de Christo i Jean Claude seguirà endavant a pesar de la mort de Christo, adverteix la web de Christo i Jean Claude


Imaginar-se el sermó de la muntanya de Jesús en temps de coronavirus: els feligresos seguint-ho a través de Google Meet o bé situats, com les peces d'uns escacs, en les caselles d'una graella gegantina que recobreixi tota l'extensió de la vessant de la muntanya


El messianisme segons Trump: «Podria disparar algú al bell mig de la cinquena avinguda i no perdria cap votant»


Trump és molt actiu de les xarxes socials. Salvini és molt actiu de les xarxes socials. Trump és, com Salvini, un expert en l’art de mostrar-se, en l’art d’aparentar, en l’art del simulacre (simulacre: acció simulada). Trump és potser, penso – pensar no és altra cosa que construir fràgils hipòtesis per passar el temps -, el prototipus de feixista en el segle XXI


De cada cop, ens relacionam manco de manera presencial. Presència: Fet d’ésser, de trobar-se en un lloc. D'uns anys ençà, s'està produint una creixent deshumanització de les relacions socials. La generalització de l’ús de les xarxes socials durant els darrers anys té molt a veure amb aquesta creixent deshumanització. Marc Augé diu que «paradoxalment, les xarxes socials estan destruint les relacions socials». Durant la pandèmia, la interacció per mitjà de les xarxes socials ha augmentat en relació proporcionalment inversa a la disminució de la interacció presencial

Breu història de la comunicació entre dues persones separades físicament:
El correu va permetre escriure's de forma asíncrona
El telèfon va permetre parlar-se de forma síncrona
El sms va permetre escriure's de forma gairebé síncrona
El xat va permetre escriure's de forma síncrona
La videoconferència va permetre parlar-se i veure's de forma síncrona
Les xarxes socials permeten tot allò que permeten els sistemes anteriors i més coses encara


Una metàfora de la videoconferència: les pantalles de vidre de les sales de visita de les presons que surten a les pel·lícules. El pres i el visitant parlen per un intèrfon. Es poden veure les cares i tocar-se en un simulacre de contacte. Les així anomenades xarxes socials, penso, haurien d’anomenar-se xarxes inter-personals  o més bé, xarxes inter-individuals


Marc Augé: «relacionar-se amb l’altre requereix dedicar un espai i un temps concrets». L’adveniment de les xarxes socials ha creat una nova noció de lloc i una nova noció de presència. Els interlocutors de les xarxes socials es troben en nou lloc on només ells hi son presents de forma virtual (Virtual: Que ha estat creat artificialment, per analogia amb el món real). Augé de nou: que avui dia, estam constantment en un no-lloc


L’endemà, Trump surt del búnker anar a l’esglèsia de Saint John Parish. La policia dispersa els manifestants per a que Trump hi pugui anar caminant des de la Casa Blanca. Sosté una biblia davant els fotògrafs.
- «És la seva biblia», demana un fotògraf?
- «Es una biblia», contesta Trump – la cursiva és del diari (no recordo quin)


Des d’algun punt en la història, la tècnica ha evolucionat molt mes ràpidament que l’ètica
Imaginar què escriuria Walter Benjamin sobre les així anomenades xarxes socials. Les relacions socials en l’era del totalitarisme tecnològic o quelcom per l’estil
Imaginar-se què escriuria Hannah Arendt
Nota: profunditzar en la relació entre les xarxes socials i el feixisme
Nota: llegir a Hannah Arendt
Nota: llegir més a Marc Augé

                                Wolfgang Volz/Christo