Covidianes-19 (VIII) - La vida recobrada

Avui em arribat al dia número 10. M’ha passat més poc a poc i m’he sentit més inquiet que els dies anteriors. Així que intento superar el desassossec pensant en positiu: mai més tornarem a respirar un aire més pur, aprofitem que el món s’ha aturat (gairebé).
Tanmateix, al poc temps començo a pensar que maldament hem avançat un bon tros, el que queda de camí sembla més dur que ascendir el Galibier amb tricicle. I si ho serà per a nosaltres, no em vull ni imaginar com passaran el tràngol les families nombroses o desestructurades, les parelles inestables i la gent anciana o solitària reclosa als seus apartaments, com rates de laboratori en gàbies. Si les mesures estrictes de confinament segueixen per més temps de l’establert, se’m fa difícil pensar que no es produeixin protestes i aldarulls. Ja ens podríem conformar amb que els veïnats dels edificis de ciutat exterioritzin la seva frustració com en aquella famosa escena de Network, de Sydney Lumet.
L’ànim dels primers dies i la motivació per a enfrontar-se a un repte insòlit semblen anar esvaint-se. Constato que la circulació de memes sobre el coronavirus ha minvat de forma exponencial, en direcció contrària a l’expansió de l’epidèmia i de l’angoixa. Imagino que el decreixement s’ha estès a una menor compartició de videos de gatets en situacions suposadament gracioses o de famosos llançant-se per sobre una galleda d’aigua suposadament gelada.
La venjança de la natura és semàntica, la paraula viral ha recuperat el seu significat primigeni. Trencant la hipòtesi misàntropa de que res es transmet més ràpidament que la ignorancia i la mala bava, aquest virus que no respecta fronteres, com el capital en l'època pre-Covid-19, continua extenent-se arreu i enclaustrant multituds al seu pas. Hi ha una certa bellesa en tot això, en l’exactitud de les ignorades prediccions matemàtiques, sempre i quan s’observi des d’una certa distància, com quan gaudeixes d’un partit vibrant maldament el teu equip acabi perdent.
De totes maneres, acabarem vencent el virus, l’espècie humana sobreviurà inevitablement a ell, en això no hi ha divergència possible entre els tweets dels epidemiòlegs. Al cap d’un cert temps recuperarem l’aire pol·luït, el soroll de les obres i els embussos, la tan enyorada normalitat, vaja. I l'estrès de la nostra vida recobrada no ens deixarà recordar, per sort, el neguit de les setmanes d’aquesta quarantena interminable.

Covidianes-19 (VII) - Mort i Coronat

A causa de la pandèmia que fa estralls a Europa, els hospitals vessen d’infectats i els morts s’acumulen en les estadístiques i desborden les morgues. En els recomptes, es distingeix escrupolosament entre els òbits sense o amb el virus. Els segons són distingits com a màrtirs del camp de batalla.
Seguint la narrativa bèl·lica que se’ns intenta imposar en aquesta lluita global, els sanitaris es juguen la pell en primera línia mentre poders fàctics, monarques i estrategues atribolats es projecten en milions de pantalles despullats i buits d’ànima, com els carrers callats a la força.
En aquesta guerra sense soldats, que només els morts siguin coronats.

Covidianes-19 (VI) - Per anant-nos preparant

Des que va començar el confinament, que porto la mateixa indumentària tot el dia, els pantalons de muntanya Qetchua i el forro polar prim de color beige, com un uniforme. A dins de les butxaques del forro hi guardo una llibreta malmesa, regalada per un sindicat educatiu i uns quants llàpissos de divers calibre i procedència. Així estic sempre a punt per anotar les idees que em passin pel cap. Penso que potser faria un fila més professional amb un guardapit amb butxaques, com un reporter de trinxera. No va dir anit el president del govern que estam en una guerra contra el virus? Hi ha una certa ironia en el fet que uns mesos enrere, escrigués jo un text sobre un escriptor que està cinquanta anys sense publicar des de l’èxit aclaparador de la primera novel·la, malgrat es passa el dia escrivint en les llibretes que té escampades per tota la casa. En aquest text, l’escriptor mor atropellat per una furgoneta de repartiment. En el món posterior al solc que deixarà el pas de la Covid-19, on previsiblement hom haurà de guardar la distància de seguretat durant un temps, el repartiment a domicili guanyarà un major protagonisme, així que els Gaudi del futur tendran moltíssimes més probabilitats de morir per l’impacte d’una furgoneta de SEUR que per un vehicle particular. El món de futur serà una altra història, que ara, en la treva que ens concedeixen els cels sense avions i els carrers sense sorolls ni pol·lució, és difícil d’imaginar, per molt que un s’hi escarrassi tot el dia mentre camina amunt i avall de la casa. Més val aprofitar per atipar-se de cinema distòpic. Per anar-nos preparant.

Covidianes-19 (V) Declaració de Guerra

El dijous de la setmana passada vam prendre consciència del que se’ns venia a sobre. Per la tarda, vaig portar la nena a nadar.

Covidianes-19 (IV) - A Bèrgamo

A Bèrgamo, diu la notícia d’un diari estatal, no donen l’abast amb la quantitat de morts que hi ha hagut aquesta setmana. La secció d’obituaris del diari local, L’Eco di Bergamo, ha passat de les dues pàgines habituals a onze, de manera que sembla més un butlletí de guerra, diu el director del diari local, que una secció d’obituari. Els taüts s’acumulen a les esglèsies i als cementeris, ja que els forns crematoris de la ciutat, segueix la notícia, només poden incinerar vint-i-cinc cossos per dia, i això que funcionen les vint-i-quatre hores, com les modernes màquines de vending que envaeixen els carrers del casc històric de les ciutats italianes. Finalment han hagut de recórrer als militars per a que reparteixin els taüts per les localitats veïnes, on de moment, dedueixo, encara sí hi ha la possibilitat d’incinerar-los, veurem fins quan.

Bérgamo, com Itàlia sencera, s’està quedant, poc a poc, sense ancians, i els seus difunts, no son objecte d’exèquies ni de funerals, a causa de la quarentena. Itàlia no és ja, lamentablement, un país per a vells.

Covidianes-19 (III)

Entrenament. Sempre que anam de viatge amb les nines, ja sigui al Pirineu com a Menorca, i ja sigui per deu dies o per dos, no puc evitar, al poc temps d’instal·lar-nos a l’habitació de l’hotel o al bungalow del camping, començar el compte enrere del temps que falta per tornar a casa - no per arribar a casa, sinó per a emprendre el viatge de tornada. Faig, doncs el compte enrere del temps que he de passar fora de casa, o sigui, en circumstàncies extraordinàries.

L’origen d’aquesta mania es troba, segurament, en el primer cop que vaig passar més de dos dies allunyat de la meva família, l'estiu que em van enviar al meu germà i a mi a un càmping a la costa per dues setmanes. A partir del segon dia, ho passava fatal, m’enyorava moltíssim i no podia evitar que unes càlides llàgrimes em rodessin per les infantils galtes cada cop que telefonava a casa. El matí del dissabte que vam tornar a casa, contemplava des de la finestra de l’autobús, amb un goig ingenu, com amaven quedant enrere els solcs oblicus dels sembrats.

Per això, sempre que som de vacances, porto impulsivament el compte tant els dies com les hores que falten per acabar el període excepcional. Penso ara en la ironia que aquesta mania personal, que a pesar de ser un inconvenient, em serveix per esmorteir el neguit que sempre em produeixen els viatges, m'hagi servit, durant dècades, d’entrenament per a aquesta quarantena, que si no dura ben bé quaranta dies - nou-centes seixanta hores - hi farà aprop.

Covidianes-19 (II)

22.40h. La quarentena deguda a l’assetjament del Covid-19 ha convertit el sempre aplaçable moment de sortir a llençar les escombreries en tota una aventura. Amb la bossa balancejant-se en una mà, com un sauf-conduit, volto pels carrers deserts, pendent de l’aparició sobtada dels fanals d’un vehicle de l’autoritat (la policia local, la guàrdia civil o fins i tot, en algunes ciutats espanyoles, una patrulla militar). L’objectiu d’aquesta aventura no és altre que caminar tantes passes com sigui possible - són un compulsiu comptador de passes - i capturar tants moments memorables com sigui possible - uns llums de nadal, com estrelles oblidades, en les branques nues d’un arbret: el silenci imposant dels carrers, o una pluja inesperada que maleïria en una altra ocasió i que he rebut com si d’aigua beneïda es tractés. Savorejo la llibertat i em permeto, fins i tot, durant uns metres la correguda alvoroçada d’un mosso que sap que comet una entramaliadura i frueix de la sensació inigualable d'una dosi d'adrenalina .
Vivim dies estranys.

Covidianes-19 (I)

De sobte, les paraules prenen cos, adquereixen gravetat, recuperen significacions prístines, que havien romàs ocultes durant decenis, esperant per un moment com aquest per a reeixir del seu amagatall. Enfront l’amenaça latent, les paraules recuperen la seva força oculta.

Consparanoies (Bernhardiana nº 53)

Un estatunidenc de 64 anys ha mort en estavellar-se el cohet en què viatjava, el qual havia fabricat ell mateix a casa seva amb l’ajut d’uns amics. L’home, que no va poder saltar en paracaigudes ja que aquest es va desprendre del coet durant l'enlairament, pretenia arribar fins els 5,000 peus per tal d’obtenir proves de què la terra és plana. El seu representant ha acusat l’FBI, la CIA i per extensió el govern dels Estats Units i la comunitat científica internacional d’estar darrere el sabotatge del coet del seu representat, qui ostentava, segons informa la premsa, el rècord Guiness de salt d’altura en limusina.

Psicologia (Bernhardiana nº 52)

El nostre paisà, el professor B. ens va explicar en la cafeteria que el dia anterior a mig matí havia recollit de l’aeroport un col·lega de la Universitat de Nothingam que no coneixia personalment però que des del primer moment havia despert en ell un "sentiment de vaga familiaritat" i que en el trajecte de la terminal a l’aparcament de l’aeroport i posteriorment en el trajecte de l’aparcament de l’aeroport a l’aparcament de la Universitat i més tard mentre dinaven plegats en el menjador universitari un pensament poc definit li rondava un cop i un altre pel cap, i només en el moment de ficar-se a llit i apagar de llum de la tauleta de nit se li va fer evident aquest pensament, que consistia en la certesa que la fesomia i personalitat del seu col·lega eren el resultat de la combinació de fragments de la personalitat i la fesomia de tres persones les quals havia tractat en tres períodes diferents de la seva vida i de les quals no havia tornat a saber res des de feia anys.

Quan li vam indicar que segons la teoria d'un eminent professor de Psicologia, totes les persones que coneixem a partir d’una certa edat se’ns representen com a combinació de fragments d’altres persones que hem conegut amb anterioritat, el professor B. va decidir en aquell precís instant abandonar la seva càtedra en Psicologia i tornar en el menor termini de temps a l’illa amb la idea de no abandonar-la mai més i amb la missió de, en les seves pròpies paraules, "intentar endinsar-me, en el que em queda de vida i tant com sigui possible, en l’essència de l’home".

Sang freda (Bernhardiana nº 51)

El bucòlic camí rural per on acostumava passejar tot sol la primavera d’aquell any decisiu per la meva recuperació física, mental, espiritual i emocional i en general decisiu per a la meva vida i el nom del qual havia oblidat naturalment després de més d’una dècada sense sentir-ne parlar, va sortir mencionat en un article en el diari més llegit de l'illa unes setmanes enrere, ja que en les casa més imponent i millor cuidada del camí, situada a sobre d’un suau turó, on vivia una família "molt apreciada" en el poble més proper, el pare havia assasinat la seva dona i els seus dos fills de set i cinc anys d’edat mentre dormien amb una escopeta de caça i a sang freda, segons l'article del diari més llegit de l'illa, el qual, em dic ara mateix, pel meu benestar, he de deixar de llegir, he de deixar de llegir per sempre més.