Covidianes-19 (XIX) - Herois moderns

Naturalment, ens hauríem d’haver començat a alarmar quan els experts en epidemiologia del país van començar a avisar, per terra i aire, com s’acostuma a dir, que la cosa era seriosa i que era possible arribar en algun moment al desbordament de les UCI. No obstant, la majoria de la població, potser perquè no va entendre la cèlebre la gràfica amb l’ona travessada per la línia horitzontal que representa de la màxima capacitat hospitalària, sols va prendre consciència de la gravetat de la situació en trobar-se casualment, de camí al súper, amb una patrulla militar. Com en les grans ocasions.
En les rodes de premsa diàries del govern estatal, els responsables polítics, escarransits i titubejants, apareixien en pantalla flanquejats per dos paios amb uniforme i cara de mala baba, que costa de creure que s’aguantin drets amb la quantitat d’insignies que porten penjant de la jaqueta. Alguns, sense menystenir els mèrits obtinguts en el terreny militar o policial, creim que obtendriem una imatge més representativa de la situació excepcional en la que ens trobam si aquests dos individus fossin substituïts per dues persones vestides amb bata mèdica.
En la guerra contra el virus, el protagonisme exclusiu hauria de ser per l’exèrcit anònim dels sanitaris. En canvi, els militars semblen obstinats a colar-se en la foto. Al diari local han aparegut imatges anacròniques de parelles de soldats passejant-se sense cap tipus de protecció i ben arran l’un de l’altre per llocs icònics de Ciutat, com si acabessin d’ocupar l’illa per aclamació popular, quan les que hauríem de veure cada dia són les instantànies dels herois moderns, metges i infermers en primera línia del front de batalla, sense armes, amb l’alè del coronavirus en el clatell, salvant vides a carretades.
En comentar la poca traça dels qui han tret els militars al carrer, un amic em demanava que per a què, si no, invertia tants diners l’estat en defensa. Qui s’hagi fet aquesta pregunta i no hagi percebut a la primera que és clarament retòrica, té un problema més greu que el coronavirus. I qui no entengui que és en investigació, en sanitat i en educació i no en defensa que s’haurien d'invertir els diners, més li valdria tornar a l’escola.

Bartomeu Pons'20

Covidianes-19 (XVIII) - Un conte moral

(Per manca d'imaginació, avui ens adentrarem, per un dia, en el pantanós terreny de l'assaig sociopolític)

La darrera gran crisi mundial, iniciada el 2008, va tenir causes purament econòmiques: la debilitat dels sistemes financers i l’especulació bursàtil i immobiliària. Va posar en dubte els mecanismes del capitalisme neoliberal i aquest qüestionament ha arribat fins els nostres dies.

La crisi que ha encetat l’expansió inesperada del coronavirus és, per la seva banda, en origen  purament sanitària, però tendrà unes notables conseqüències econòmiques, però també socials. I no només per si mateixa. No oblidem que s’ha desencadenat inesperadament en una època en que la humanitat s’enfronta a una altra amenaça desconeguda i temible, el canvi climàtic, que ara ja no sembla l’argument d’una novel·la distòpica ordida per uns quants científics.

Aquesta autèntica crisi mundial sistèmica – sanitària, política, social i econòmica i mundial - hauria de portar-nos a afrontar la redefinició d’un concepte bàsic de les societats democràtiques occidentals: el de llibertat. La llibertat personal és el valor més preuat pels ciutadans de l’autodenominat primer món i està protegit a les constitucions de tots els països. Aquesta noció hauria de ser reconfigurada per tal de lligar-lo de forma indefectible al de responsabilitat individual.

Els estats haurien d’incitar els ciutadans a fer una reflexió profunda sobre l’estil de vida de l’època anterior a la Covid-19: el consum il·limitat de recursos, el consumisme desenfrenat, els viatges innecessaris en mitjans de transport contaminants, la desigualtat econòmica, la insolidaritat social. Per citar només alguns aspectes, com s’acostuma a dir. Totes les institucions i entitats polítiques i socials s’haurien d’implicar en aquest canvi, un canvi de mentalitat global i total.

No ens facem, però, il·lusions. El que veurem amb tota seguretat una vegada passat l’ensurt - la quarentena quedarà en el record de tothom com un desafiament afortunadament superat i serà cel·lebrat de forma contundent per tal de no pensar-hi més -,  després del previsible shock, és un reforçament del status-quo. I, de retruc, un altre turn of the screw en la progressiva i imparable infantilització de la població. Basta veure la gent s’ha llençat als braços de múltiples eines tecnològiques de videotelefonia i compartició de dades, que son controlades per megacorporacions que violen sistemàticament la privacitat dels seus usuaris i conculquen els seus drets més fonamentals. En l’escenificació d’un complex d’Estocolm de dimensions planetàries, ningú denuncia aquesta situació escandalosa – i qui ho fa, és silenciat en ser ignorat pels mitjans de comunicació que controlen des de fa dècades l’opinió pública.

De totes maneres, aquests dies ningú està pendent d’altra cosa que de la corba d’infectats i de les previsions del final del mal son en el que estam inmersos. I per altra banda, des de fa mesos, fins i tot anys, els informatius i els diaris no fan més que informar sobre escàndols. L’opinió pública està avesada ja a estar escandalitzada, ja que els mitjans de comunicació no fan més que parlar-nos d’escàndols (I això, com deia Thomas Bernhard, també és un escàndol).

La conseqüència més evident de la pandèmia serà un augment del control social. La gent no només ha obert les portes de casa seva de bat a bat a les corporacions digitals. Aviat, seus els telèfons mòbils seran monitoritzats, en principi, només per registrar dades del mapa de l’epidèmia. D’aquí, però, a un control total de les existències de les persones hi ha solament una passa.

L’oportunitat que obre aquesta crisi per a redefinir el concepte de llibertat dins del nou context mundial serà, no hi ha dubte, una oportunitat perduda. En nom de la seguretat, de la salut i de la conservació del medi ambient, els ciutadans, a través de les seves pròtesis tecnològiques, seran seguits i controlats per tal d’evitar que els robin o violin, que contagiïn els altres o es contagiïn ells mateixos o que malbaratin els recursos. O el que és el mateix, per registrar els seus moviments, cobrar-lis més imposts o bombardejar-los amb publicitat.

En l'aspecte purament econòmic, veurem en què queden les mesures keynesianes que la majoria de governs del món, sense distingir situació geogràfica o política, estan anunciant – aquesta desacostumada unanimitat ja ens hauria de posar en guàrdia. El Keynesianisme va permetre aixecar el món en el que vivíem fins unes setmanes enrere, perquè després de la II Guerra Mundial, la humanitat tenia davant seu un solar buit i tots els mitjans al seu abast per construir una nova societat. Ara, però, el que tenim davant és un camp de mines. Qüestió de temps que el nostre futur, i nosaltres amb ell, volem, metafòricament, pels aires.

Covidianes-19 (XVII) - Untori

Des dels temps de Caín, sempre que els sobrevé un problema gros, els éssers humans cerquen primer el culpable i després la solució.
La pandèmia de la Covid-19 no n’és una excepció. A la Xina, els habitants d’altres regions acusaren als de Wuhan d’estendre la malaltia; els italians, per la seva banda, acusaren als xinesos, els espanyols als italians i els sud-americans, als espanyols. Tots ells, un cop trobat un cap de turc, es posaren a la feina. Tard i malament, això sí.
A nivell particular, molta gent, com que no pot culpar el govern – a fi de comptes, el confinament és un mal menor – vomita la seva ira per la finestra. Proliferen arreu els anomenats “policies de balcó”, que insulten qui passeja el gos massa estona o pitjor encara, els que acompanyen a fer un tomb el seu fill autista. A Itàlia està de moda amenaçar els que surten a córrer per espassar els nervis. Son, diu el diari, els nous Untori. Amb aquesta paraula es denominava els sospitosos de provocar voluntàriament contagis de pesta durant la edat mitjana.
La por irracional i injustificada a que els corredors escampin el virus pels carrers i acabin contagiant-nos és estúpida. Ni que expiressin radiació nuclear per la boca en lloc d’alè. Però la desinformació fa estralls, com els sorolls i els problemes de convivència als edificis de pisos. Al pas que anam, esclataran guerres civils a les comunitats.
Si alguna cosa es pot aprendre de l’Antic Testament, és que cal estar llest pel pitjor, sempre. Homo hominis lupus. 

Covidianes-19 (XVI) - Crucifixió

El Papa ha impartit la benedicció urbi et orbi en una plaça de Sant Pere buida, d’aspecte lúgubre, sota un cel feixuc. Els creients han pogut seguir l’inèdit event via streaming.

Gràcies a la televisió i a Internet, als ordinadors i als mòbils, arribam, des del confinament, a qualsevol punt del món i el món arriba a nosaltres. No obstant, estam més sols que mai entre tanta multitud digital.

De dins la cripta estant, captam les ombres del món i a penes imaginam els que ens espera a fora quan poguem sortir. En passar la quarantena, tot haurà canviat per tal de seguir igual: els Pilats de fireta pontificant des dels trons, el capital desbocat a la caça del benefici immediat i nosaltres, carregant la creu.

Amén.

Bartomeu Pons'20

Covidianes-19 (XV) - Guerra psicològica

Passen les hores, els dies se succeeixen i es converteixen en setmanes. Com reclusos a una presó, necessitam una rutina diària per no caure en el desànim i la deixadesa. Per no perdre el boll entre l’espai limitat del confinament i el rebombori il·limitat de les pantalles.

Com Travis, el protagonista de Taxi Driver, cal que ens organitzem, com més aviat millor. Enlloc de a la jungla urbana de la Nova York dels anys 70, hem d’adaptar-nos a romandre enclaustrats a dins de casa i aguantar tan temps com sigui necessari.

Al sud d’Itàlia, la gent comença a perdre la paciència amb els veïnats i amb els polítics. Ja gairebé ningú canta cançons patriòtiques des del balcó. Aviat ens arribarà. Són les conseqüències de la falta de llibertat i del desgast mental.

A fi de comptes, la guerra de la majoria no és contra un virus. És una guerra contra un mateix.

Covidianes-19 (XIV) - Temptativa d'esgotament d'un viatge fins el contenidor

Sents batre les ales de la mort per sobre del carrer desconsolat.

• A la mà, el pes de la bossa d’escombraries com un salconduit.
• En la distància, per sobre de la fosca dels camps, els fanals d’un camió passen com una esperança fugissera
• Aferrat en un pal, un paper amb la foto esvaïda d’un moix extraviat
• Al voltant, el silenci ominós dels arbres i dels gossos
• En tancar la tapa, el contenidor ressona com un taüt
• En el cel, un avió mut escarneix un estel fugaç
• Al final del carrer, el confí del món aquests dies, els fanals del passeig il·luminen la tensa espera
• Un senyal amb un cercle de leds vermells pipelleja al voltant d’un 40

I tota l’estona que ets dins la nit, les finestres enceses sotgen la teva angoixa.

Covidianes-19 (XIII) - Morts i presagis

El professor d’Anàlisi deia sovint, per encoratjar-nos davant un problema difícil, que tot a la vida té solució, manco la mort, la incògnita inabastable. Paradoxalment, en el ball de xifres en què vivim per la manca de proves a la població, sols una corba és fiable: la corba dels morts.

L’acumulació de decesos comença a ser obscena i el neguit que provoca només minva si el guarisme diari és inferior al d'ahir. Tanmateix, l’endemà l’increment es dispara de nou i la corba continua grimpant, imparable, cap el cel. I els morts s’amunteguen, en piles llunyanes i inodores des del confinament.

Ja són quinze jorns tancats. Amb les UCI saturades arreu, no es veu altra solució a aquesta equació funesta que el col·lapse del sistema. Mals presagis.

Bartomeu Pons'20

Covidianes-19 (XII) - Tots som axolotl

Diuen que la tarda del dia que van assassinar l’arxiuduc Francesc Ferran, els vienesos, despreocupats, continuaven omplint els bars i escoltant música i bevent vi als bars com si allò no anés amb ells. Setmanes enrere, miràvem els vídeos dels xinesos cantant des de les finestres dels edificis de Wuhan amb una mescla d’estupor i compadiment distant. Ens semblava que allò no anava amb nosaltres, acostumats com estam que les desgràcies que assolen periòdicament l’altra banda del món - la misèria, la fam, les guerres, els naufragis dels migrants i altres epidèmies – no ens afectin més que el temps que tardam en canviar de canal.

I ara, en un gir inesperat, ens hem convertit en un d’aquells xinesos cantaires. Ens hem metamorfosat en el peix exòtic de l’altra banda del vidre de l’aquari, com en el conte de Julio Cortázar. Tots som axolotl. I, maldament ens resistim a acceptar-ho en l’isolament hipertecnològic en què vivim, “quelcom infinitament perdut i distant continua unint-nos”.

Covidianes-19 (XI) - Schopenhauer

Un microbi voluntariós ha irromput enmig de la pandèmia de postveritat i fake news i ens recorda la base de la nostra condició no és dialèctica, sinó material, biològica i química. De sobte, prioritzam de nou les necessitats bàsiques. Ahir omplíem compulsivament carretons al súper, avui esgotem les existències de medicaments genèrics de les farmàcies.

L’expansió universal de la Covid-19 fa resorgir en l’inconscient col·lectiu la memòria de les plagues medievals. Com en èpoques que pensàvem superades, la gent s’aferra irracionalment a allò que té més a mà, o sigui, la ignorància. Així, no és d’estranyar que aquí, rebin les ambulàncies dels malalts a pedrades, com als leprosos en l’antic testament i allà, es busqui la cura miraculosa en un líquid de neteja que conté cloroquina, un remei no confirmat al mal.

I és que ens aferram a la vida, i poca cosa més som.

Covidianes-19 (X) - Spleen

Confinament centrípet.
Pleonasme d’hores. Dies com a llonganisses, concèntriques i repetides.
Impressió d’haver sumit en un bucle del temps.
Desorientat en aquesta vida recaragolada en un mateix jorn repetit, igual a sí mateix.
Aliens a la varietat immanent a l’existència, resistim el desterrament interior.
Aclofats entre els murs d’aquest claustre odiós, el viure ens és aliè.
Em dic que l’esplín deu ser això.

Covidianes-19 (IX) - Que continuï l'espectacle

O Make me a mask - Dylan Thomas

Fa poques setmanes, quan la Història seguia encara el seu rumb aparentment inalterable, i tots feiem broma sobre l’ànsia d’alguns de proveir-se de paper higiènic, s’esgotaren les mascaretes en les farmàcies i només se’n trobaven a la revenda. Ara que (diuen que) arribam al pic de la pandèmia, no n’hi ha ni per als metges ni per a les infermeres ni per al personal assistencial de les residències d’ancians. En algunes d’aquestes, els virus ha causat massacres. S’han donat situacions macabres, amb residents compartint habitació amb cadàvers, com si d’una història escrita per Poe es tractés. I algun avi s’ha evadit per salvar la vida, emulant el protagonista d’aquell best-seller suec. Ja hauríem de saber, en aquestes alçades, que la realitat, si no la supera, almanco sí que imita força bé la ficció.

D’ara endavant, ens haurem d’avesar a portar-la a sobre de l’altra, tan necessària o més que la primera, en aquests anys de correcció política i intolerància a la dissensió. En la nova realitat profilàctica, viurem, encara més, parapetats rere les pantalles, en un món digital fet a mida, sense contradiccions, i a tota màquina: sobretot que no pari l’orquestra mentre no ens enfonsem del tot. I que continuï l’espectacle.