Prenc un glop de cafè assegut a l’escriptori de l’estudi, mentre dubto entre continuar la lectura de la segona part de White Noise de Don DeLillo o seguir amb la segona part de Monsieur Teste de Paul Válery, que estic llegint en francès en l’edició de Gallimard amb el suport d’una edició anglesa en pdf. Dubtant entre una lectura o l’altra he acabat encenent el terminal fix.
En disposar d’una estona lliure, molts cops ens decantam per malgastar-la manipulant una de les múltiples pròtesis tecnològiques al nostre abast. Ens hi porta una rauxa, la manifestació espontània d’una il·lusòria llibertat d’elecció. Més enllà de l’accés il·limitat a informació i entreteniment, en el plànol físic, la pantalla ofereix a la vista una miríada de punts lumínics que atreu l’atenció i tot el ser, xuclats com per una força gravitatòria. Com un cel estelat, la pantalla ens guia, dòcils, i per mitjà de les seves idiosincràsies, aterram en una aplicació, un joc o un vídeo, a planes de diaris curulles de titulars que llegim de passada en un intent subreptici d’establir una harmonia subtil i provisional, terapèutica, entre la realitat externa i els rampells de pensament que pampalluguen en la consciència: la paradoxa de la llibertat digital és que és compulsiva.
No poques vegades em planto davant del terminal fix decidit a escriure en aquest mateix document, denominat “Diari d’una quarantena.odt” i acabo, no sé com, intentant desxifrar un obtús article de biologia molecular, jugant una partida d’escacs amb un desconegut o escoltant a Michael Jordan explicar els motius de la seva primera retirada. Un flux que no controlo, anterior a mi i al món, m’arrossega a un ball caòtic de representacions nascuda de les entranyes de la màquina. En un moment donat, com d’un encanteri, expulsat del locus virtual, desperto en el meu escriptori, com d’una migdiada inesperada que m’hagi afonat fins les fondàries abismals de la consciència.
El més fantàstic de tot plegat és que davant el terminal, tot es succeeix amb un progressiu abandonament de la voluntat, tal i com en l’endormiscament. L’experiència sembla tramada per un entreteixit digital pregon i indestriable, més enllà de la consciència i els algorismes, que connecta els seus filats artificials amb la subtil malla de les xarxes neuronals i els organs cerebrals. Una vegada superat l’encanteri, restam estupefactes, amb la impressió de que l’estona ha rutllat d’una forma sorprenentment natural. Per dir-ho amb Válery: la ment està feta de tal manera que faci el que faci, mai és incoherent amb sí mateixa.
30 d’abr. 2020
27 d’abr. 2020
Covidianes-19 (IL) - No news
1.
La noticia més llegida del dia al principal diari digital estatal és la mort de Kim Jong-il. Kim Jong-il era l’anterior líder de Corea del Nord i pare de l’actual líder, Kim Jong-un i va morir el 2011. Segons la BBC, el passat 15 d’abril Kim Jong-un no va acudir a les celebracions de l’aniversari del naixement del seu avi, Kim II Sung, qui, segons la Wikipedia, va fundar de Corea del Nord i en va ser cap d’estat durant 45 anys. S’especula amb que Kim Jong-un està malalt i per aquest motiu no ha donat senyals de vida des d’aquell dia, tot i que els serveis d’espionatge de Corea del Sur asseguren que el líder suprem nord-coreà no es troba greument malalt i que simplement està passant una temporada en un complex hoteler al costat de la mar
La noticia de la mort de Kim Jong-il és la més llegida d’avui en el diari, penso, perquè molts dels així anomenats internautes han buscat en els seus terminals la noticia de la mort de Kim Jong-un i han confós Kim Jong-un amb Kim Jong-il i també perquè molts d’aquests internautes, després de llegir la noticia sobre la suposada malaltia de Kim Jong-un, esperaven la mort de Kim Jong-un, que s'anunciés la mort de Kim Jong-un de forma imminent en els propers dies, així com dues setmanes enrere esperaven la mort imminent mort de Boris Johnson.
Així com aquests internautes estan a l’expectativa de la mort de Kim Jong-un, el públic en general està a l’expectativa dels milers de morts diaris al món i especialment de la mort de personalitats cèlebres. Això no és cap novetat, el públic, des que existeixen els així anomenats mitjans de comunicació, està pendent a diari de la mort i tot allò que té a veure amb la mort. En general, el públic cobeja a diari les morts i les noticies pessimistes, o com s’acostuma a dir, negatives, maldament si els demanessin un per un als lectors dels diaris i als que s’empassen els informatius de la televisió de principi a fi, assegurarien que no desitgen res més que les noticies optimistes, o com s’acostuma a dir, positives. A un li fan creure des de ben petit que el públic està pendent dels diaris i dels informatius per obtenir informació objectiva sobre el món, perquè considera que és el seu deute moral estar pendent del que succeeix al planeta, quan la veritat és que en un nivell psíquic profund, el públic no anhela altra cosa que notícies morboses o catastrofistes.
La família de Jack Gladney passa la nit d’un divendres enfront del televisor visionant “inundacions, terratrèmols, esllavissades i erupcions de volcans”. Gladney confessa que “Cada desastre feia que desitgéssim que el següent fos major, més sobrecollidor, més arrasador...”. Segons Alfonse Stompanato, el president del departament d’estudis nord-americans de la facultat on Gladney ensenya la història del nacionalsocialisme, necessitam els desastres naturals i les noticies horripilants per tal d’aturar el flux constant d’informació als nostres cervells. No desitjam res més que catàstrofes i assassinats, violacions i massacres. Sempre i quan, això sí, no ens afectin personalment
2.
Aquesta pandèmia ens ha agafat desprevinguts, però no perquè alguns no l’estiguessim esperant. Tots els que hem nascut i crescut dins de l’així anomenat estat del benestar – que hauria d’anomenar-se estat d’anorreament mental permanent -, l’apoteosi del qual és el món rutilant, ensucrat i sense fissures vam aprendre a venerar amb la televisió i seguim venerant ara a través de les noves i ubiqües pròtesis tecnològiques, hem crescut i ens hem fet adults a l'aguait d'alguna forma d’apocalipsi. Finalment, la Història, que es nega a assumir el seu pronosticat final tres dècades més tard, ens ha obsequiat amb aquesta pandèmia, que ha resultat ser poca cosa en comparació amb altres pandèmies anteriors i els desastres que la humanitat a provocat en el relativament poc temps que es passeja pel planeta.
Per tant, aquesta apocalipsi té molt de profecia auto-complerta. Impressiona, perquè és el primer contratemps seriós que les societats occidentals han experimentat en tres quarts de segle. Però no hi ha comparació amb la bomba atòmica, Auschwitz o la pesta negra. De totes maneres, molt probablement, si hem de fer cas als científics, veurem coses pitjors en els propers anys, encara que, això sí, difícilment superaran en monstruositat els camps de concentració i el gulag. Encara que a la humanitat li hem de reconèixer, en especial als governants, la seva capacitat de superar-se generació rere generació. Que li demanin sinó als nord-coreans.
La noticia més llegida del dia al principal diari digital estatal és la mort de Kim Jong-il. Kim Jong-il era l’anterior líder de Corea del Nord i pare de l’actual líder, Kim Jong-un i va morir el 2011. Segons la BBC, el passat 15 d’abril Kim Jong-un no va acudir a les celebracions de l’aniversari del naixement del seu avi, Kim II Sung, qui, segons la Wikipedia, va fundar de Corea del Nord i en va ser cap d’estat durant 45 anys. S’especula amb que Kim Jong-un està malalt i per aquest motiu no ha donat senyals de vida des d’aquell dia, tot i que els serveis d’espionatge de Corea del Sur asseguren que el líder suprem nord-coreà no es troba greument malalt i que simplement està passant una temporada en un complex hoteler al costat de la mar
La noticia de la mort de Kim Jong-il és la més llegida d’avui en el diari, penso, perquè molts dels així anomenats internautes han buscat en els seus terminals la noticia de la mort de Kim Jong-un i han confós Kim Jong-un amb Kim Jong-il i també perquè molts d’aquests internautes, després de llegir la noticia sobre la suposada malaltia de Kim Jong-un, esperaven la mort de Kim Jong-un, que s'anunciés la mort de Kim Jong-un de forma imminent en els propers dies, així com dues setmanes enrere esperaven la mort imminent mort de Boris Johnson.
Així com aquests internautes estan a l’expectativa de la mort de Kim Jong-un, el públic en general està a l’expectativa dels milers de morts diaris al món i especialment de la mort de personalitats cèlebres. Això no és cap novetat, el públic, des que existeixen els així anomenats mitjans de comunicació, està pendent a diari de la mort i tot allò que té a veure amb la mort. En general, el públic cobeja a diari les morts i les noticies pessimistes, o com s’acostuma a dir, negatives, maldament si els demanessin un per un als lectors dels diaris i als que s’empassen els informatius de la televisió de principi a fi, assegurarien que no desitgen res més que les noticies optimistes, o com s’acostuma a dir, positives. A un li fan creure des de ben petit que el públic està pendent dels diaris i dels informatius per obtenir informació objectiva sobre el món, perquè considera que és el seu deute moral estar pendent del que succeeix al planeta, quan la veritat és que en un nivell psíquic profund, el públic no anhela altra cosa que notícies morboses o catastrofistes.
La família de Jack Gladney passa la nit d’un divendres enfront del televisor visionant “inundacions, terratrèmols, esllavissades i erupcions de volcans”. Gladney confessa que “Cada desastre feia que desitgéssim que el següent fos major, més sobrecollidor, més arrasador...”. Segons Alfonse Stompanato, el president del departament d’estudis nord-americans de la facultat on Gladney ensenya la història del nacionalsocialisme, necessitam els desastres naturals i les noticies horripilants per tal d’aturar el flux constant d’informació als nostres cervells. No desitjam res més que catàstrofes i assassinats, violacions i massacres. Sempre i quan, això sí, no ens afectin personalment
2.
Aquesta pandèmia ens ha agafat desprevinguts, però no perquè alguns no l’estiguessim esperant. Tots els que hem nascut i crescut dins de l’així anomenat estat del benestar – que hauria d’anomenar-se estat d’anorreament mental permanent -, l’apoteosi del qual és el món rutilant, ensucrat i sense fissures vam aprendre a venerar amb la televisió i seguim venerant ara a través de les noves i ubiqües pròtesis tecnològiques, hem crescut i ens hem fet adults a l'aguait d'alguna forma d’apocalipsi. Finalment, la Història, que es nega a assumir el seu pronosticat final tres dècades més tard, ens ha obsequiat amb aquesta pandèmia, que ha resultat ser poca cosa en comparació amb altres pandèmies anteriors i els desastres que la humanitat a provocat en el relativament poc temps que es passeja pel planeta.
Per tant, aquesta apocalipsi té molt de profecia auto-complerta. Impressiona, perquè és el primer contratemps seriós que les societats occidentals han experimentat en tres quarts de segle. Però no hi ha comparació amb la bomba atòmica, Auschwitz o la pesta negra. De totes maneres, molt probablement, si hem de fer cas als científics, veurem coses pitjors en els propers anys, encara que, això sí, difícilment superaran en monstruositat els camps de concentració i el gulag. Encara que a la humanitat li hem de reconèixer, en especial als governants, la seva capacitat de superar-se generació rere generació. Que li demanin sinó als nord-coreans.
Covidianes-19 (XXXIX) - Trenes
12h. Empenyo el tricicle de la meva filla petita pel carril bici. La roda del davant té l’eix tort i el tricicle va fent esses a banda i banda. La nina aferra amb fermesa el manillar i mira fixament cap endavant. (Amb resolució? Amb esglai?)
En una cantonada, em trobo amb la mare d’una companya d’escola de la meva filla gran. Passeja acompanyada de les seves tres filles. Parlam a dos metres de distància i controlant de cua d’ull que cap altre passejant envaeixi el respectiu perímetre de seguretat
Diu la mare que tant ella com el seu (marit | parella | company) han continuat treballant en el supermercat d’un centre comercial durant la quarantena. Torns de deu hores. Que la padrina s’ha hagut de fer càrrec de les nines durant el dia, diu la mare
Les nenes tenen 7, 5 i 1 any respectivament ( 7+5+1 són tretze, penso mentre parlo amb la mare. 7, 5 i 1 són nombres primers)
Diu la mare que la padrina de les nenes – que és també la seva mare - ha hagut d’aprendre a emprar l’ordinador i a fer trenes a les nenes. Això em recorda l’entrevista a un futbolista anglès que vaig veure a Youtube fa anys. Tenia tres filles. La seva dona havia mort sobtadament de càncer. He hagut d’aprendre a fer trenes, va confessar, entre sanglots, a l’entrevistador. (De la boca del rostre del futbolista que veig en el meu record, surt la paraula beads. Però no pot ser, perquè beads són grans, com els del rosari. En anglès, trena es diu braid)
Trena, segons el dlc: Porció de cabells que, dividits en tres o més badies, s’entreteixeixen de manera que cadascuna de les badies, seguint una línia sinuosa, va entrecreuant-se amb les altres passant-los alternativament per sobre i per sota
Imagino la padrina fent trenes a les nenes per torns. Resolguent dubtes de matemàtiques, de llengua. La neta més gran li ensenya a emprar l’ordinador, a enviar correus electrònics als seus mestres. Taules de multiplicar, enfilalls de preposicions, noms de rius (deuen obligar els infants a memoritzar els noms dels rius, com quan jo era petit? - Quin riu apareix i desapareix a sota de terra? - El Guadiana - Un positiu per a Z.!)
Les nenes del futbolista les devia guardar una assistent, no la padrina, o més bé unes quantes assistents, amb tota probabilitat. El futbolista havia de seguir entrenant i jugant partits. Amb això i les trenes ja en devia tenir a bastament. I la pena immensa i inconsolable carregada a l’esquena
A l'esquena, la mare porta una motxilla infantil. Fa unes ulleres considerables i la cara és lívida, quasi transparent. Els ulls vermellosos. Com si hagués guardat dol. Al cap i a la fi, penso, la quarantena ha estat una espècie de dol col·lectiu.
La meva filla amolla el manillar, vacil·la el seu cos menut i la sostenc abans no caigui al terra. Espantada, comença a bramar. Em despedeixo de la mare i de les tres nenes i continuam el passeig.
En una cantonada, em trobo amb la mare d’una companya d’escola de la meva filla gran. Passeja acompanyada de les seves tres filles. Parlam a dos metres de distància i controlant de cua d’ull que cap altre passejant envaeixi el respectiu perímetre de seguretat
Diu la mare que tant ella com el seu (marit | parella | company) han continuat treballant en el supermercat d’un centre comercial durant la quarantena. Torns de deu hores. Que la padrina s’ha hagut de fer càrrec de les nines durant el dia, diu la mare
Les nenes tenen 7, 5 i 1 any respectivament ( 7+5+1 són tretze, penso mentre parlo amb la mare. 7, 5 i 1 són nombres primers)
Diu la mare que la padrina de les nenes – que és també la seva mare - ha hagut d’aprendre a emprar l’ordinador i a fer trenes a les nenes. Això em recorda l’entrevista a un futbolista anglès que vaig veure a Youtube fa anys. Tenia tres filles. La seva dona havia mort sobtadament de càncer. He hagut d’aprendre a fer trenes, va confessar, entre sanglots, a l’entrevistador. (De la boca del rostre del futbolista que veig en el meu record, surt la paraula beads. Però no pot ser, perquè beads són grans, com els del rosari. En anglès, trena es diu braid)
Trena, segons el dlc: Porció de cabells que, dividits en tres o més badies, s’entreteixeixen de manera que cadascuna de les badies, seguint una línia sinuosa, va entrecreuant-se amb les altres passant-los alternativament per sobre i per sota
Imagino la padrina fent trenes a les nenes per torns. Resolguent dubtes de matemàtiques, de llengua. La neta més gran li ensenya a emprar l’ordinador, a enviar correus electrònics als seus mestres. Taules de multiplicar, enfilalls de preposicions, noms de rius (deuen obligar els infants a memoritzar els noms dels rius, com quan jo era petit? - Quin riu apareix i desapareix a sota de terra? - El Guadiana - Un positiu per a Z.!)
Les nenes del futbolista les devia guardar una assistent, no la padrina, o més bé unes quantes assistents, amb tota probabilitat. El futbolista havia de seguir entrenant i jugant partits. Amb això i les trenes ja en devia tenir a bastament. I la pena immensa i inconsolable carregada a l’esquena
A l'esquena, la mare porta una motxilla infantil. Fa unes ulleres considerables i la cara és lívida, quasi transparent. Els ulls vermellosos. Com si hagués guardat dol. Al cap i a la fi, penso, la quarantena ha estat una espècie de dol col·lectiu.
La meva filla amolla el manillar, vacil·la el seu cos menut i la sostenc abans no caigui al terra. Espantada, comença a bramar. Em despedeixo de la mare i de les tres nenes i continuam el passeig.
26 d’abr. 2020
Covidianes-19 (XXXVIII) - La Gent
Els infants surten per fi al carrer i insuflen vida a les ciutats i als pobles, grisos i agonitzants durant una quarantena completa, quaranta-dos dies exactament.
Avui comença el desconfinament real, ja que la tornada a l’activitat de molts treballadors la setmana passada no va suposar, en molts casos, més que un canvi de cel·la i en altres, sense unes mínimes mesures higièniques i de protecció, exposar-se al contagi, motiu això de més estrés i angoixa.
La sobtada alenada vital que ha suposat l’alliberament dels nens ha disgustat molts usuaris de les així anomenades xarxes socials, que, esgrimint com a prova fotografies dels diaris digitals o realitzades amb els seus terminals mòbils, denuncien que la ciutadania s’ha concentrat massivament en parcs, passejos o platges. Naturalment, ignoren o passen per alt que les estimacions dels models epidemiològics que els governs empren per decidir les mesures de desconfinament incorporen un marge d’error que preveu incompliments puntuals de la normativa. Igualment ignoren o passen per alt que la distància real entre vianants no pot obtenir-se d'una imatge en dues dimensions. Moltes vegades no es veu en una imatge el que hi ha, sinó el que es vol veure. Ni les ciències ni les matemàtiques no son el punt fort d’aquests justiciers anònims, sorgits amb les noves tecnologies, aixi com durant el confinament ha btotat la figura del policia de balcó.
Sempre n’hi haurà que tendran necessitat de justificar una pretesa superioritat moral que els porta a tractar el proïsme – que anomenen, simplement, la gent - d’inconscients. Altres, en l’extrem oposat, clamen des de fa setmanes contra les estrictes mesures de confinament, adduint que es coarta la seva sacrosanta llibertat i obviant que és un sacrifici que tothom fa pel bé de tots, seguint al peu de la lletra les recomanacions dels científics. Confonen el liberalisme amb un egoisme infantil.
Al final, com s’acostuma a dir, la qüestió és queixar-se d’alguna cosa o fer-se notar. Deixem que s’amargui qui vulgui i gaudim d’aquest diumenge de sol, calor i previsions optimistes. I d’aquesta efímera victòria, que esperem no sigui pírrica.
Avui comença el desconfinament real, ja que la tornada a l’activitat de molts treballadors la setmana passada no va suposar, en molts casos, més que un canvi de cel·la i en altres, sense unes mínimes mesures higièniques i de protecció, exposar-se al contagi, motiu això de més estrés i angoixa.
La sobtada alenada vital que ha suposat l’alliberament dels nens ha disgustat molts usuaris de les així anomenades xarxes socials, que, esgrimint com a prova fotografies dels diaris digitals o realitzades amb els seus terminals mòbils, denuncien que la ciutadania s’ha concentrat massivament en parcs, passejos o platges. Naturalment, ignoren o passen per alt que les estimacions dels models epidemiològics que els governs empren per decidir les mesures de desconfinament incorporen un marge d’error que preveu incompliments puntuals de la normativa. Igualment ignoren o passen per alt que la distància real entre vianants no pot obtenir-se d'una imatge en dues dimensions. Moltes vegades no es veu en una imatge el que hi ha, sinó el que es vol veure. Ni les ciències ni les matemàtiques no son el punt fort d’aquests justiciers anònims, sorgits amb les noves tecnologies, aixi com durant el confinament ha btotat la figura del policia de balcó.
Sempre n’hi haurà que tendran necessitat de justificar una pretesa superioritat moral que els porta a tractar el proïsme – que anomenen, simplement, la gent - d’inconscients. Altres, en l’extrem oposat, clamen des de fa setmanes contra les estrictes mesures de confinament, adduint que es coarta la seva sacrosanta llibertat i obviant que és un sacrifici que tothom fa pel bé de tots, seguint al peu de la lletra les recomanacions dels científics. Confonen el liberalisme amb un egoisme infantil.
Al final, com s’acostuma a dir, la qüestió és queixar-se d’alguna cosa o fer-se notar. Deixem que s’amargui qui vulgui i gaudim d’aquest diumenge de sol, calor i previsions optimistes. I d’aquesta efímera victòria, que esperem no sigui pírrica.
 |
| SALAS (EFE) |
Covidianes-19 (XXXVII) - u
I.
23.25h. Aquesta tarda, compareixença del president del govern estatal amb motiu de la nova pròrroga de l’estat d’alarma
a partir de demà els infants podran sortir a passejar un cop al dia, entre les nou del matí i les nou del vespre, acompanyats per un dels deus progenitors o cuidadors durant una període màxim d’una hora i no es podran allunyar més d’una quilòmetre del seu domicili
és la regla 1111
1 hora, 1 quilòmetre, 1 acompanyant, 1 cop
com si es tractàs del nom d’una dieta miraculosa - “segueixi la dieta 1111 si vol etc.”
si el govern estatal estat hagués restringit també el nombre de joguines que els nens poden portar en el passeig diari, seria la regla 11111 (cinc uns)
si l’espai temporal s’hagués establert entre la una del migdia i l’una de la nit, seria la regla 111111 (sis uns) o 1111111 (set uns)
i així successivament
la regla 1111 pot agradar més o manco, però no es pot discutir que la seva formulació és coherent
la regla 111111 o 1111111 seria absurda i fins i tot estúpida, però seguiria sent coherent
II.
avui també hem sabut que a partir de demà, els així anomenats uniformats no sortiran a les rodes de premsa
els uniformats poden agradar-nos o no, però solen ser coherents amb uns principis (que poden agradar-nos o no)
als uniformats els agrada el número 1. al govern estatal li agrada el número 1. el número 1 representa unitat. el número 1 representa diversitat integrada en la unitat
o la falta de diversitat (tot és segons el color del vidre amb què es mira, va dir ramon de campoamor, diu google)
diu google també que en l’antiga grècia el número 1 representava l’essència de l’univers (sigui el que sigui el que això significa). i que els humans primitius representaven el número 1 amb una ratlla
segons la wikipèdia, l’any 1 va començar en dissabte
durant l’any 1 el budisme es va introduir a la Xina, es va produir un gran terratrèmol al mediterrani i els cherokees s’establiren al sud dels apalatxes
avui també és dissabte i en uns minuts serà diumenge i començarà el desconfinament pels infants (i pels pares)
demà, doncs, donarem la primera passa cap a la nova normalitat, en l’any 1 després del còvid-19
23.25h. Aquesta tarda, compareixença del president del govern estatal amb motiu de la nova pròrroga de l’estat d’alarma
a partir de demà els infants podran sortir a passejar un cop al dia, entre les nou del matí i les nou del vespre, acompanyats per un dels deus progenitors o cuidadors durant una període màxim d’una hora i no es podran allunyar més d’una quilòmetre del seu domicili
és la regla 1111
1 hora, 1 quilòmetre, 1 acompanyant, 1 cop
com si es tractàs del nom d’una dieta miraculosa - “segueixi la dieta 1111 si vol etc.”
si el govern estatal estat hagués restringit també el nombre de joguines que els nens poden portar en el passeig diari, seria la regla 11111 (cinc uns)
si l’espai temporal s’hagués establert entre la una del migdia i l’una de la nit, seria la regla 111111 (sis uns) o 1111111 (set uns)
i així successivament
la regla 1111 pot agradar més o manco, però no es pot discutir que la seva formulació és coherent
la regla 111111 o 1111111 seria absurda i fins i tot estúpida, però seguiria sent coherent
II.
avui també hem sabut que a partir de demà, els així anomenats uniformats no sortiran a les rodes de premsa
els uniformats poden agradar-nos o no, però solen ser coherents amb uns principis (que poden agradar-nos o no)
als uniformats els agrada el número 1. al govern estatal li agrada el número 1. el número 1 representa unitat. el número 1 representa diversitat integrada en la unitat
o la falta de diversitat (tot és segons el color del vidre amb què es mira, va dir ramon de campoamor, diu google)
diu google també que en l’antiga grècia el número 1 representava l’essència de l’univers (sigui el que sigui el que això significa). i que els humans primitius representaven el número 1 amb una ratlla
segons la wikipèdia, l’any 1 va començar en dissabte
durant l’any 1 el budisme es va introduir a la Xina, es va produir un gran terratrèmol al mediterrani i els cherokees s’establiren al sud dels apalatxes
avui també és dissabte i en uns minuts serà diumenge i començarà el desconfinament pels infants (i pels pares)
demà, doncs, donarem la primera passa cap a la nova normalitat, en l’any 1 després del còvid-19
25 d’abr. 2020
Covidianes-19 (XXXVI) - Lleixiu
Diu Donald Trump que potser seria bona idea, per què no, injectar-se desinfectant per tal de curar-se del covid-19 o del còvid 19. Ja que el desinfectant és tan efectiu contra el còvid-19 o el covid-19 en l’exterior de les persones, per què no injectar-lo en l’interior de les persones, afirma Donald Trump, el president Trump, en una roda de premsa, obrint els braços desmesuradament i dibuixant un òval perfecte amb els llavis.
Naturalment, els demòcrates no han desaprofitat aquesta nova oportunitat d’escarnir el president Trump a les així anomenades xarxes socials, que és el locus on es juga el partit de la política en el segle XXI. En resposta a les declaracions del president Trump, el candidat demòcrata a les properes eleccions presidencials dels Estats Units, Joe Biden, ha demanat als nord-americans en un missatge a la principal xarxa social que per favor no beguin lleixiu.
El candidat demòcrata escarneix el president Trump tractant-lo com un vell senil, penso, com algú que no sap el que diu, i la veritat és que el president Trump la majoria de les vegades no sap el que diu, la majoria de les vegades diu, a les rodes de premsa i a les xarxes socials, el primer que li passa pel cap, o bé allò que els seus assessors consideren que ha de dir a les xarxes socials o a les rodes de premsa per tal de causar el major impacte possible, maldament faci la impressió de que es tracta de l’exabrupte d’un transtornat que ha acabat ocupant el despatx oval de la Casa Blanca per casualitat.
En la política del segle XXI, el més important és tenir impacte, és causar impacte i que a conseqüència d’aquest impacte, s’incrementi el nombre dels així anomenats seguidors, augmenti exponencialment el nombre de seguidors en les xarxes socials, com si d’una epidèmia es tractés, una epidèmia social, per dir-ho d’alguna manera. Com en un partit de tennis, el més important és impactar la pilota amb força, però a diferència d’un partit de tennis, no és necessari que la pilota impactada aterri dins els límits del camp de joc del rival, realment, en el partit que és la política del segle XXI i que es juga 24/7, com els agrada dir als nord-americans, les jugades més bones i mes celebrades pels seguidors d’un polític són aquelles en que la metafòrica pilota acaba a la grada o surt de l’estadi, com quan un batejador colpeja una pilota en un partit de beisbol.
Així doncs, Joe Biden escarneix la nova ocurrència, la nova excentricitat del seu futur contrincant en les properes eleccions presidencials, el president Trump, de la mateixa manera que els mitjans de comunicació contraris al president Trump i afins als demòcrates i els seguidors de Joe Biden i els seguidors dels mitjans de comunicació contraris al president Trump escarneixen, gairebé a diari, el president Trump i tot el que el president Trump representa a través de les xarxes socials, tots ells escarneixen el president Trump 24/7 des de l’inici del mandat presidencial a la aixi anomenada Casa Blanca i fins i tot des del moment que el president Trump va anunciar la candidatura a ocupar el despatx oval de la així anomenada Casa Blanca.
Mentre els mitjans de comunicació afins al president Trump minimitzen, com s’acostuma a dir aquests dies, les recomanacions sanitàries del president Trump, la “simpàtica ocurrència” del president Trump, els mitjans de comunicació contraris al president Trump s’acarnissen amb el president Trump, qui, per la seva banda, ataca sense pietat els mitjans de comunicació contraris a la seva gestió i a la seva manera de ser al món, acusant-los de divulgar fake news. You’re fake, replica Donald Trump quan un periodista alineat amb els mitjans de comunicació contraris a la seva gestió desmenteix una afirmació o realitza una crítica, You know you’re fake, replica el president Trump, arrufant les espatlles i arrodonint la seva boca com el canó d’una arma de foc.
2.
Que no beguin lleixiu, demana Joe Biden als seus seguidors a les xarxes socials, i no es sap si ho diu seriosament o fa broma, perquè és obvi, penso, que els seguidors de Joe Biden, que son els lectors i televidents i oients dels mitjans de comunicació afins a Joe Biden i per tant contraris al president Trump, mai farien cas d’una recomanació del president Trump. Si el president Trump els suggereix que beguin lleixiu per curar-se del covid-19 o la còvid-19, cap d’ells beurà lleixiu de la mateixa manera que si el candidat demòcrata recomanés beure Budweisser per a curar-se del còvid-19 o covid-19, cap dels així anomenats seguidors del president Trump li faria cas. Per tant, penso, es obvi que el candidat demòcrata simplement va befa, simplement es pren a broma que el president dels Estats Units d’Amèrica recomani als nord-americans de beure lleixiu per tractar-se el coronavirus, la qual cosa és un escàndol. És escandalós que el president Trump recomani beure lleixiu per curar-se del còvid o el covid-19 i és escandalós que el candidat presidencial es prengui a broma les afirmacions irresponsables del president Trump. Realment un no sap per què escandalitzar-se més, si de l’afirmació del president Trump o de la contestació del candidat demòcrata.
Em mans de qui estam, pensaria jo si fos nord-americà, penso, així com penso em mans de qui estam maldament no som nord-americà; realment, no sé com dormim el vespre, penso, com no restam insomnes 24/7 davant l’avenir que se’ns dibuixa en l’horitzó, per dir-ho metafòricament, als no nord-americans i als nord-americans; penso que realment, m’espanta la paraula seguidor, m’esfereeix mes que el propi virus, el còvid-19 o la còvid-19, la paraula seguidor evoca en mi una processó d’individus vestits amb hàbits blancs i amb un con blanc al cap i sostenint una torxa que representa una idea; els així anomenats seguidors son una processó sinistra d’individus fendint la negra nit del segle XXI amb una idea, el segle XXI de la polarització política, de les així anomenades xarxes socials i del covid o el còvid, el segle del futur negre i del lleixiu, realment un segle en blanc i negre.
Naturalment, els demòcrates no han desaprofitat aquesta nova oportunitat d’escarnir el president Trump a les així anomenades xarxes socials, que és el locus on es juga el partit de la política en el segle XXI. En resposta a les declaracions del president Trump, el candidat demòcrata a les properes eleccions presidencials dels Estats Units, Joe Biden, ha demanat als nord-americans en un missatge a la principal xarxa social que per favor no beguin lleixiu.
El candidat demòcrata escarneix el president Trump tractant-lo com un vell senil, penso, com algú que no sap el que diu, i la veritat és que el president Trump la majoria de les vegades no sap el que diu, la majoria de les vegades diu, a les rodes de premsa i a les xarxes socials, el primer que li passa pel cap, o bé allò que els seus assessors consideren que ha de dir a les xarxes socials o a les rodes de premsa per tal de causar el major impacte possible, maldament faci la impressió de que es tracta de l’exabrupte d’un transtornat que ha acabat ocupant el despatx oval de la Casa Blanca per casualitat.
En la política del segle XXI, el més important és tenir impacte, és causar impacte i que a conseqüència d’aquest impacte, s’incrementi el nombre dels així anomenats seguidors, augmenti exponencialment el nombre de seguidors en les xarxes socials, com si d’una epidèmia es tractés, una epidèmia social, per dir-ho d’alguna manera. Com en un partit de tennis, el més important és impactar la pilota amb força, però a diferència d’un partit de tennis, no és necessari que la pilota impactada aterri dins els límits del camp de joc del rival, realment, en el partit que és la política del segle XXI i que es juga 24/7, com els agrada dir als nord-americans, les jugades més bones i mes celebrades pels seguidors d’un polític són aquelles en que la metafòrica pilota acaba a la grada o surt de l’estadi, com quan un batejador colpeja una pilota en un partit de beisbol.
Així doncs, Joe Biden escarneix la nova ocurrència, la nova excentricitat del seu futur contrincant en les properes eleccions presidencials, el president Trump, de la mateixa manera que els mitjans de comunicació contraris al president Trump i afins als demòcrates i els seguidors de Joe Biden i els seguidors dels mitjans de comunicació contraris al president Trump escarneixen, gairebé a diari, el president Trump i tot el que el president Trump representa a través de les xarxes socials, tots ells escarneixen el president Trump 24/7 des de l’inici del mandat presidencial a la aixi anomenada Casa Blanca i fins i tot des del moment que el president Trump va anunciar la candidatura a ocupar el despatx oval de la així anomenada Casa Blanca.
Mentre els mitjans de comunicació afins al president Trump minimitzen, com s’acostuma a dir aquests dies, les recomanacions sanitàries del president Trump, la “simpàtica ocurrència” del president Trump, els mitjans de comunicació contraris al president Trump s’acarnissen amb el president Trump, qui, per la seva banda, ataca sense pietat els mitjans de comunicació contraris a la seva gestió i a la seva manera de ser al món, acusant-los de divulgar fake news. You’re fake, replica Donald Trump quan un periodista alineat amb els mitjans de comunicació contraris a la seva gestió desmenteix una afirmació o realitza una crítica, You know you’re fake, replica el president Trump, arrufant les espatlles i arrodonint la seva boca com el canó d’una arma de foc.
2.
Que no beguin lleixiu, demana Joe Biden als seus seguidors a les xarxes socials, i no es sap si ho diu seriosament o fa broma, perquè és obvi, penso, que els seguidors de Joe Biden, que son els lectors i televidents i oients dels mitjans de comunicació afins a Joe Biden i per tant contraris al president Trump, mai farien cas d’una recomanació del president Trump. Si el president Trump els suggereix que beguin lleixiu per curar-se del covid-19 o la còvid-19, cap d’ells beurà lleixiu de la mateixa manera que si el candidat demòcrata recomanés beure Budweisser per a curar-se del còvid-19 o covid-19, cap dels així anomenats seguidors del president Trump li faria cas. Per tant, penso, es obvi que el candidat demòcrata simplement va befa, simplement es pren a broma que el president dels Estats Units d’Amèrica recomani als nord-americans de beure lleixiu per tractar-se el coronavirus, la qual cosa és un escàndol. És escandalós que el president Trump recomani beure lleixiu per curar-se del còvid o el covid-19 i és escandalós que el candidat presidencial es prengui a broma les afirmacions irresponsables del president Trump. Realment un no sap per què escandalitzar-se més, si de l’afirmació del president Trump o de la contestació del candidat demòcrata.
Em mans de qui estam, pensaria jo si fos nord-americà, penso, així com penso em mans de qui estam maldament no som nord-americà; realment, no sé com dormim el vespre, penso, com no restam insomnes 24/7 davant l’avenir que se’ns dibuixa en l’horitzó, per dir-ho metafòricament, als no nord-americans i als nord-americans; penso que realment, m’espanta la paraula seguidor, m’esfereeix mes que el propi virus, el còvid-19 o la còvid-19, la paraula seguidor evoca en mi una processó d’individus vestits amb hàbits blancs i amb un con blanc al cap i sostenint una torxa que representa una idea; els així anomenats seguidors son una processó sinistra d’individus fendint la negra nit del segle XXI amb una idea, el segle XXI de la polarització política, de les així anomenades xarxes socials i del covid o el còvid, el segle del futur negre i del lleixiu, realment un segle en blanc i negre.
24 d’abr. 2020
Covidianes-19 (XXXV) - Saba (experimental)
I.
És diumenge dematí i plou una pluja blana, insubstancial. A través dels vidres observo una alzina. L’oratge esvalota el seu fullatge (aquí un adjectiu).
M’aixeco de la cadira per obrir de bat a bat la finestra de l’estudi i contemplar la soca, les ramificacions, la cortiça, per tal d’intentar retenir en la memòria les nodositats, les fendidures i els abonyegaments, i les branques absents en els talls arran del tronc.
Miro l’arbre i m’esforç per per corporificar la seva percepció, per copsar l’arbre més enllà del que representa o significa.
Simultàniament, la música que surt de la pantalla reclama atenció. És un concert de jazz. Em fixo ara en els avantbraços de Chick Corea, les venes tibants que sobresurten en la pell bruna, els dits arrelats en el teclat.
II.
Ara miro un tall en el tronc de l'alzina. Per on circulava la saba? Quins canvis interns experimenta un arbre quan se li amputa una branca, quan una branca esdevé una absència?
El tall és un (aquí un substantiu) tumescent i esquerdat.
El percussionista agita un instrument fet d’enfilalls d’aglans mentre Corea, vinclat sobre els teclats, alterna dos acords. El vent udola a les planes, fa murmurar les fulles de l'alzina. (Quin temps feia que no escoltava el vent?)
III.
Les nostres vides han estat podades. Algunes branques de la nostra existència no brotaran pus, almanco no de la mateixa manera (Els dits de Corea degoten sobre les tecles i contrasten amb la tensió dels antebraços bruns. Els llavis desgranen un sortilegi o una lletania que sembla fluir del fons de la consciència).
IV.
Quina relació té la música amb el llenguatge (aquí un adjectiu) dels arbres, la pluja i el vent?
És diumenge dematí i plou una pluja blana, insubstancial. A través dels vidres observo una alzina. L’oratge esvalota el seu fullatge (aquí un adjectiu).
M’aixeco de la cadira per obrir de bat a bat la finestra de l’estudi i contemplar la soca, les ramificacions, la cortiça, per tal d’intentar retenir en la memòria les nodositats, les fendidures i els abonyegaments, i les branques absents en els talls arran del tronc.
Miro l’arbre i m’esforç per per corporificar la seva percepció, per copsar l’arbre més enllà del que representa o significa.
Simultàniament, la música que surt de la pantalla reclama atenció. És un concert de jazz. Em fixo ara en els avantbraços de Chick Corea, les venes tibants que sobresurten en la pell bruna, els dits arrelats en el teclat.
II.
Ara miro un tall en el tronc de l'alzina. Per on circulava la saba? Quins canvis interns experimenta un arbre quan se li amputa una branca, quan una branca esdevé una absència?
El tall és un (aquí un substantiu) tumescent i esquerdat.
El percussionista agita un instrument fet d’enfilalls d’aglans mentre Corea, vinclat sobre els teclats, alterna dos acords. El vent udola a les planes, fa murmurar les fulles de l'alzina. (Quin temps feia que no escoltava el vent?)
III.
Les nostres vides han estat podades. Algunes branques de la nostra existència no brotaran pus, almanco no de la mateixa manera (Els dits de Corea degoten sobre les tecles i contrasten amb la tensió dels antebraços bruns. Els llavis desgranen un sortilegi o una lletania que sembla fluir del fons de la consciència).
IV.
Quina relació té la música amb el llenguatge (aquí un adjectiu) dels arbres, la pluja i el vent?
22 d’abr. 2020
Covidianes-19 (XXXIV) - Sobre els governants
1...paraules
Dissabte passat, el president del govern estatal va declarar que el cap de setmana següent, després de quaranta-dos dies de confinament, els infants podrien sortir al carrer. Per a “gaudir una estona de l’aire lliure”, va dir. Finalment, ahir al migdia, la portaveu del govern estatal va confirmar oficialment la mesura. Però el permís es limitava a la possibilitat d’acompanyar un adult al supermercat, a la papereria, a la fruiteria, a la farmàcia, al banc.
“Aire lliure”.
Som esclaus dels nostres fets, va dir algú. Som esclaus de les nostres paraules, també, va dir un altre (o la mateixa persona).
2...adverbis
Naturalment, després de fer-se pública la mesura, els experts en salut infantil es van llençat, com s’acostuma a dir, a la jugular del govern, així com els experts en epidemiologia – ja que els nens són més “perillosos”, epidemiològicament parlant, en un espai tancat que en un espai obert (en aquestes alçades, per saber això, no fa falta ser cap expert en epidemiologia).
També ha protestat iradament, com no podia ser d’altra manera, l’oposició al govern estatal. Fins i tot els socis del govern estatal han protestat tímidament – tímidament perquè, naturalment, de l’estabilitat del govern estatal depèn que conservin les seves cadires – metonímicament parlant.
3...filosofia
No obstant, ahir a la nit, el ministre de sanitat – el ministre filòsof - va anunciar que els nens podrien sortir a passejar. Passejar, simplement, de forma intransitiva. I a més, va avançar vint-i quatre hores el final del captiveri infantil. Va advertir, però, en el to d’un mestre d’escola antic, que “passejar és passejar”.
Passejar, segons el dlc: (1) Anar d’un costat a l’altre per deport, per fer exercici, prendre l’aire. Exemple: Vam passejar una hora pels voltants del poble. (2) Passejar portant o vigilant (algú) que no es val per ell mateix o de qui tenim cura.
Imagino que el ministre filòsof es referia a la segona accepció. Els pares hauran de portar els seus fills estretament vigilats (Això em recorda que en la seva autobiografia, Thomas Bernhard anomenava el seu padrastre “el meu guardià”).
4...semàntica
Alguns diaris, entre ells el diari oficial del règim, aplaudeixen figuradament el canvi de criteri del govern. Empren de forma unànime un verb: rectificar. Exemple: “El govern ha rectificat”.
Recrtificar, segons el dlc, en primera accepció: fer recta una cosa.
Rectificar és de savis, diu un comentari d’un dels diaris afins al govern. Definició de savi: aquell que fa rectes les coses (definició inventada per mi).
“Fútbol és futbol”, va dir Boskhov. Considerada la frase més sàvia mai dita sobre aquest esport. (Això és també una aportació personal)
Penso que rectificar no és propi de savis. Que rectificar és propi dels humans, així com és propi dels humans equivocar-se i no dels caixers automàtics, per exemple.
5...retòrica
Altres diaris critiquen el president del govern estatal i el ministre filòsof. Un editorial acusa el president del govern estatal de ser un polític frívol. Encara més, de ser “l’arquetip del polític frívol”- la qual cosa és, naturalment, una exageració. L’exageració és una figura retòrica acceptable en literatura per a crear efecte, això ho sabia bé Kafka i Thomas Bernhard especialment.
Frívol, segons el dlc: (1) De poc pes, de poca importància, perquè hom s’hi interessi. (2) Que dona gran importància a les coses vanes, que no valen la pena.
Diu Maquiavel a El príncep que “l’home que està avesat a actuar d’una manera no canvia i quan els temps deixen d’estar alineats amb la seva manera de fer, esta acabat”. A l'hora de la veritat, el president del govern, el seu ministre filòsof i la portaveu bocamoll s'estimen seguir tractant els adults com a nens i als nens com a mobles.
Naturalment, quan tot això comenci a passar, el temps els jutjarà, o millor, els fets i especialment, les paraules.
Dissabte passat, el president del govern estatal va declarar que el cap de setmana següent, després de quaranta-dos dies de confinament, els infants podrien sortir al carrer. Per a “gaudir una estona de l’aire lliure”, va dir. Finalment, ahir al migdia, la portaveu del govern estatal va confirmar oficialment la mesura. Però el permís es limitava a la possibilitat d’acompanyar un adult al supermercat, a la papereria, a la fruiteria, a la farmàcia, al banc.
“Aire lliure”.
Som esclaus dels nostres fets, va dir algú. Som esclaus de les nostres paraules, també, va dir un altre (o la mateixa persona).
2...adverbis
Naturalment, després de fer-se pública la mesura, els experts en salut infantil es van llençat, com s’acostuma a dir, a la jugular del govern, així com els experts en epidemiologia – ja que els nens són més “perillosos”, epidemiològicament parlant, en un espai tancat que en un espai obert (en aquestes alçades, per saber això, no fa falta ser cap expert en epidemiologia).
També ha protestat iradament, com no podia ser d’altra manera, l’oposició al govern estatal. Fins i tot els socis del govern estatal han protestat tímidament – tímidament perquè, naturalment, de l’estabilitat del govern estatal depèn que conservin les seves cadires – metonímicament parlant.
3...filosofia
No obstant, ahir a la nit, el ministre de sanitat – el ministre filòsof - va anunciar que els nens podrien sortir a passejar. Passejar, simplement, de forma intransitiva. I a més, va avançar vint-i quatre hores el final del captiveri infantil. Va advertir, però, en el to d’un mestre d’escola antic, que “passejar és passejar”.
Passejar, segons el dlc: (1) Anar d’un costat a l’altre per deport, per fer exercici, prendre l’aire. Exemple: Vam passejar una hora pels voltants del poble. (2) Passejar portant o vigilant (algú) que no es val per ell mateix o de qui tenim cura.
Imagino que el ministre filòsof es referia a la segona accepció. Els pares hauran de portar els seus fills estretament vigilats (Això em recorda que en la seva autobiografia, Thomas Bernhard anomenava el seu padrastre “el meu guardià”).
4...semàntica
Alguns diaris, entre ells el diari oficial del règim, aplaudeixen figuradament el canvi de criteri del govern. Empren de forma unànime un verb: rectificar. Exemple: “El govern ha rectificat”.
Recrtificar, segons el dlc, en primera accepció: fer recta una cosa.
Rectificar és de savis, diu un comentari d’un dels diaris afins al govern. Definició de savi: aquell que fa rectes les coses (definició inventada per mi).
“Fútbol és futbol”, va dir Boskhov. Considerada la frase més sàvia mai dita sobre aquest esport. (Això és també una aportació personal)
Penso que rectificar no és propi de savis. Que rectificar és propi dels humans, així com és propi dels humans equivocar-se i no dels caixers automàtics, per exemple.
5...retòrica
Altres diaris critiquen el president del govern estatal i el ministre filòsof. Un editorial acusa el president del govern estatal de ser un polític frívol. Encara més, de ser “l’arquetip del polític frívol”- la qual cosa és, naturalment, una exageració. L’exageració és una figura retòrica acceptable en literatura per a crear efecte, això ho sabia bé Kafka i Thomas Bernhard especialment.
Frívol, segons el dlc: (1) De poc pes, de poca importància, perquè hom s’hi interessi. (2) Que dona gran importància a les coses vanes, que no valen la pena.
Diu Maquiavel a El príncep que “l’home que està avesat a actuar d’una manera no canvia i quan els temps deixen d’estar alineats amb la seva manera de fer, esta acabat”. A l'hora de la veritat, el president del govern, el seu ministre filòsof i la portaveu bocamoll s'estimen seguir tractant els adults com a nens i als nens com a mobles.
Naturalment, quan tot això comenci a passar, el temps els jutjarà, o millor, els fets i especialment, les paraules.
21 d’abr. 2020
Covidianes-19 (XXXIII) - El meu veí és arquitecte
Mu mare publica en una xarxa social el fotomontatge del primer pla d’un rostre femení amb llàgrimes als ulls i el següent text sobreimprès: “La vida no et demana si vols ser fort, la vida et fa ser fort”.
Was mich nicht umbringt macht mich stärker, diu Nietzsche al Crepuscle dels Idols. “El que no te fa perir, t’enforteix”.
Cada matí, el meu veïnat català surt a la terrassa de casa seva vestit d’excursionista. Pantalons curts, botes de muntanya i una jaqueta paravent sobre un forro polar. Motxilla a l’espatlla amb els bastons enganxats amb una cinta. Tresca per la terrassa, de la porxada a la tanca i de la tanca a la porxada, durant una hora o més.
En una entrevista recent, Emilio Lledó diu que es passa la jornada caminant per l’estudi, per a poder pensar amb claretat (per a poder pensar). Nietzsche era un gran caminador i les seves idees sorgien directament de seves llargues caminades.
El meu veinat català camina amb la vista fixa en la pantalla del terminal mòbil. Parla amb els seus socis, amb amics, amb familiars. Parla a la pantalla i camina, amunt i avall. Recorr quilòmetres amb la vista fixa al mòbil, sense sortir del estrictes límits de la seva propietat.
Emilio Lledó es va plantar amb 20 anys a Alemanya amb una maleta petita i sense parlar una paraula d’alemany. Devia saber, però què significava Was mich nicht umbringt macht mich stärker
Mumare és depressiva i durant anys es va penedir de tenir tants de fills.
El meu veïnat català té un aspecte envejable. Rostre bronzejat. Melucs vigorosos. Somriu en mirar la pantalla i quan no mira la pantalla també somriu. És un optimista de mena, penso, el meu veïnat català.
Emili Lledó és filòsof. Emilio Lledó té 92 anys. Emilio Lledó diu que no se’n penedeix de res del que ha fet a la seva vida.
Mon pare també camina durant vàries hores. De paret a paret del pati. És un pati petit, envoltat d’edificis. Mon pare no ha sortit de casa en tres setmanes i camina amunt i avall de la pati, com un presidiari.
“A la presó, o t’ensorres o t’enforteixes”, diu en una entrevista l’expresident del Barça empresonat per corrupció i alliberat recentment per falta de proves.
Que les àvies recorrin a frases de llibre d’autoajuda extretes de Nietzsche és un símptoma agut que la crisi que estam passant és molt seriosa.
El veïnat català, si plou, es posa un impermeable i cobreix la motxilla amb una funda groga. I continua parlant a la pantalla del mòbil.
“Sóc el mateix que era als 20 anys”, diu Emilio Lledó.
“Sóc el mateix que veis a través de la pantalla”, pensa el veí català quan parla amb els seus amics, els seus familiars i els seus socis.
Mon pare té 80 anys i no he parlat amb ell des què ha començat tot això.
L’expresident del Barça somriu a la càmera i és la viva imatge del patiment redimit.
Nietzsche va abraçar un cavall esbatussat pel seu amo i va embogir.
El meu veïnat és arquitecte, crec.
Was mich nicht umbringt macht mich stärker, diu Nietzsche al Crepuscle dels Idols. “El que no te fa perir, t’enforteix”.
Cada matí, el meu veïnat català surt a la terrassa de casa seva vestit d’excursionista. Pantalons curts, botes de muntanya i una jaqueta paravent sobre un forro polar. Motxilla a l’espatlla amb els bastons enganxats amb una cinta. Tresca per la terrassa, de la porxada a la tanca i de la tanca a la porxada, durant una hora o més.
En una entrevista recent, Emilio Lledó diu que es passa la jornada caminant per l’estudi, per a poder pensar amb claretat (per a poder pensar). Nietzsche era un gran caminador i les seves idees sorgien directament de seves llargues caminades.
El meu veinat català camina amb la vista fixa en la pantalla del terminal mòbil. Parla amb els seus socis, amb amics, amb familiars. Parla a la pantalla i camina, amunt i avall. Recorr quilòmetres amb la vista fixa al mòbil, sense sortir del estrictes límits de la seva propietat.
Emilio Lledó es va plantar amb 20 anys a Alemanya amb una maleta petita i sense parlar una paraula d’alemany. Devia saber, però què significava Was mich nicht umbringt macht mich stärker
Mumare és depressiva i durant anys es va penedir de tenir tants de fills.
El meu veïnat català té un aspecte envejable. Rostre bronzejat. Melucs vigorosos. Somriu en mirar la pantalla i quan no mira la pantalla també somriu. És un optimista de mena, penso, el meu veïnat català.
Emili Lledó és filòsof. Emilio Lledó té 92 anys. Emilio Lledó diu que no se’n penedeix de res del que ha fet a la seva vida.
Mon pare també camina durant vàries hores. De paret a paret del pati. És un pati petit, envoltat d’edificis. Mon pare no ha sortit de casa en tres setmanes i camina amunt i avall de la pati, com un presidiari.
“A la presó, o t’ensorres o t’enforteixes”, diu en una entrevista l’expresident del Barça empresonat per corrupció i alliberat recentment per falta de proves.
Que les àvies recorrin a frases de llibre d’autoajuda extretes de Nietzsche és un símptoma agut que la crisi que estam passant és molt seriosa.
El veïnat català, si plou, es posa un impermeable i cobreix la motxilla amb una funda groga. I continua parlant a la pantalla del mòbil.
“Sóc el mateix que era als 20 anys”, diu Emilio Lledó.
“Sóc el mateix que veis a través de la pantalla”, pensa el veí català quan parla amb els seus amics, els seus familiars i els seus socis.
Mon pare té 80 anys i no he parlat amb ell des què ha començat tot això.
L’expresident del Barça somriu a la càmera i és la viva imatge del patiment redimit.
Nietzsche va abraçar un cavall esbatussat pel seu amo i va embogir.
El meu veïnat és arquitecte, crec.
Covidianes-19 (XXXII) - So young, and true
en l’estudi. llibres arrenglerats al fons i llibres apilats verticalment en l’extrem de les prestatgeries
en fràgils equilibris
només llegesc dels llibres amuntegats. N’agaf un (intentant no fer caure la pila), l’obr i grufo a dins, com un animal afamegat.
(Al quarto del costat, la nina alinea peluixos i pepes i jo faig mateix amb els meus llibres)
llibres, fidels consellers en el captiveri inconsolable
incapaç de llegir més de dues pàgines seguides, m’aliment de fragments i de noms personatges i idees suren ingràvids en l’aire de l’estudi, com electrons lliures,
Lear i Perec
Foix i Pessoa
Nietzsche i Hrabal, Coetze,
Rilke i Bernhard
en la confusió del confinament, no distingeixo Camus de Canetti ni Barthes de Blanchot
i l’escriptura? pluja de rajos còsmics, mai igual a sí mateixa diversa. quàntica.
però hi ha una unitat indestriable de la diversitat dels escrits, si més no en la legió de monstres que la raó irradia en aquest tancament solipsista.
Mimèticament, la nina alliçona bebès i ossos mentre jo, sobre el paper, provo de conciliar les veus alterades que (vull pensa que em) murmuren des de les pàgines.
donar un sentit, donar un sentit, donar un sentit (més sentit del que té de per sí no és possible trobar-lo, el cervell no dóna per més)
diu Vila-Matas que l’escriptura comença en trobar una frase vertadera, una frase que sigui vera, una frase de veres (l’escriptura de veres, no l’altre, espuria). tautologia.
en el captiveri però, no sembla que la veritat importi (quina veritat?),
en l’enclaustrament no hi ha més veritat que el temps posant-se com pols fina en els prestatges. res és el que sembla, o tot és el que aparenta no ser. antimatèria.
volums acaramullats en precari equilibri, rengleres desbaratades, per a què és una biblioteca assortida, em deman, si no per fer-ne un ús voluble i vel·leïtós, com fan els infants amb les joguines?. no mirar prim. Arrossegar-los al present, capolar-los a lectures capricioses.
Aixi doncs, escriure sense parar entre fiblades per mirar de trobar el final del camí entre les runes que són aquesta vida confinada.
en fràgils equilibris
només llegesc dels llibres amuntegats. N’agaf un (intentant no fer caure la pila), l’obr i grufo a dins, com un animal afamegat.
(Al quarto del costat, la nina alinea peluixos i pepes i jo faig mateix amb els meus llibres)
llibres, fidels consellers en el captiveri inconsolable
incapaç de llegir més de dues pàgines seguides, m’aliment de fragments i de noms personatges i idees suren ingràvids en l’aire de l’estudi, com electrons lliures,
Lear i Perec
Foix i Pessoa
Nietzsche i Hrabal, Coetze,
Rilke i Bernhard
en la confusió del confinament, no distingeixo Camus de Canetti ni Barthes de Blanchot
i l’escriptura? pluja de rajos còsmics, mai igual a sí mateixa diversa. quàntica.
però hi ha una unitat indestriable de la diversitat dels escrits, si més no en la legió de monstres que la raó irradia en aquest tancament solipsista.
Mimèticament, la nina alliçona bebès i ossos mentre jo, sobre el paper, provo de conciliar les veus alterades que (vull pensa que em) murmuren des de les pàgines.
donar un sentit, donar un sentit, donar un sentit (més sentit del que té de per sí no és possible trobar-lo, el cervell no dóna per més)
diu Vila-Matas que l’escriptura comença en trobar una frase vertadera, una frase que sigui vera, una frase de veres (l’escriptura de veres, no l’altre, espuria). tautologia.
en el captiveri però, no sembla que la veritat importi (quina veritat?),
en l’enclaustrament no hi ha més veritat que el temps posant-se com pols fina en els prestatges. res és el que sembla, o tot és el que aparenta no ser. antimatèria.
volums acaramullats en precari equilibri, rengleres desbaratades, per a què és una biblioteca assortida, em deman, si no per fer-ne un ús voluble i vel·leïtós, com fan els infants amb les joguines?. no mirar prim. Arrossegar-los al present, capolar-los a lectures capricioses.
Aixi doncs, escriure sense parar entre fiblades per mirar de trobar el final del camí entre les runes que són aquesta vida confinada.
18 d’abr. 2020
Covidianes-19 (XXXI) - Infanticidi
Diu Cioran que en els moments de desesperació, la filosofia no serveix per a res. L’alcaldessa de barcelona demana al govern estatal en un text llarg, repetitiu i sentimental en una xarxa social que relaxi en confinament i els nens i les nenes puguin sortir a passejar, i acaba amb la proclama: “allibereu els nostres infants!”. Una pedagoga diu que el confinament té conseqüències per a la salut, el benestar i el desenvolupament físic i psicològic dels infants. El ministre de sanitat és llicenciat en filosofia.
Dies enrere, el govern estatal concedí l’aprovat a tots els alumnes de primària i secundària, a excepció dels de segon curs de batxillerat. En la resta de països europeus, no hi ha restriccions específiques per als infants, diuen en un article. Però sí a l’estat (em demano si és sintàcticament escriure Però després d’un punt). No es diu, però es pensa que són més inconscients. Els nens, és clar, no els polítics. Diuen en un altre article que no miren on posen les mans, etc.
L’estat ha aprovat als nens i a les nenes. Però no els deixa trepitjar el carrer, si no és per una emergència. (Es veu que sí, que es pot escriure Però després de punt). Trepitjar el carrer permetrà als nens construir la vivència del confinament més enllà de les parets de casa seva, diu una experta en educació. Els nens seran els primers en sortir del confinament, diu una notícia de fa quatre dies, sempre i quan baixi el nombre de morts. A Grècia, només han mort un centenar llarg de persones a causa del Covid-19. L’alcaldessa de barcelona parla de “adult centrisme” (potser no ha volgut ajuntar les dues paraules per a que no l’acusin de pretendre crear un neologisme). Que ningú ha pensat en els nens, diu l’alcaldessa. (Em demano si a l’estat, s’és infant fins els 18 anys, si els adolescents són considerants nens també). Sòcrates fou acusat de corrompre la joventut.
Una veu autoritzada adverteix que els nens, si surten al carrer, podrien tocar alguna cosa – una paret, un fanal, una paperera, un unicorn - i contagiar-se o contagiar algú. (deu ser, penso, que si un adult surt al carrer i toca alguna cosa - un unicorn, una paperera, un fanal, una paret – té manco probabilitats de contagiar-se). Que els nens no es contagien més que els adults, diu Unicef. Gent anònima protesta a les xarxes socials i diu que els gossos tenen més drets que els nens. (Em demano si el franquisme sociològic és un mite social o una realitat palpable) Plató va deixar escrit que els governants ideals de les nacions són els filòsofs.
Una altra veu autoritzada diu que hi ha més riscos que beneficis en el desconfinament prematur dels infants (Em demano si no és més arriscat, per la salut dels infants i per la salut pública en general, mantenir els infants tancats que exposar-los al contagi). Els nens es contagien més que els adults, diu Save The Children. A Itàlia, fa dues setmanes que els nens poden sortir al carrer. Plató va escapar per cames de Siracusa de l'ira de Dionisi.
Degut a la falta de mà d’obra, el govern estatal permetrà contractar aturats i immigrants per a les feines del camp. La OMS recomana una hora al dia d’activitat física a l’exterior durant el confinament. (Si no s’hagués abolit el treball infantil, penso, els nens podrien sortir al carrer. Serien treballadors essencials). Ahir, l’estat va decidit canviar el criteri del recompte dels morts. Em dic que els nens i els ancians són unes víctimes propiciatòries que no surten a cap comptabilitat de víctimes. Diu la wikipèdia que la Wehrmacht va reclutar una gran quantitat de nens 1945. (No només els infants, penso, també els ancians i les persones que pateixen determinats trastorns psicològics i aquells que sofriran algun tipus de trastorn psicològic a causa del confinament, necessiten sortir al carrer després de trenta-quatre dies).
En l'intercanvi d'opinions sobre el desconfinament infantil, s’han detectat contradiccions manifestes entre el govern estatal i els governs autonòmics, entre els diaris i els governs, entre els especialistes i les veus autoritzades, entre les veus autoritzades i els no especialistes, entre els governs i els especialistes, entre les veus autoritzades i el sentit comú. Quan veurem les primeres manifestacions de nens, organitzades pels nens? És possible un moviment social d’infants, un infantisme? “Allibereu-nos dels adults!”.
 |
| JUSTIN PAGET VIA GETTY IMAGES |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)