Tancar els ulls

«La condició prèvia de la imatge és la vista», deia Janouch a Kafka; i Kafka, somriguent, responia: «Fotografiam coses per foragitar-les de l'esperit. Les meves històries són una manera de tancar els ulls­»

Roland Barthes, La càmara lúcida (22) 

"...els esforços de la humanitat s'han dirigit sempre a l'enfortiment de la consciència. A aquest objectiu serviren els rites, les representacions col·lectives, els dogmes; tots ells eren dics i murs aixecats contra els perills de l'inconscient"

C.G. Jung, Sobre els arquetips de l'inconscient col·lectiu

Close your eyes for black thoughts, Getty Images

Covidianes-19 (XXVI) - L'illa dels morts

11.35h. És l’hora dels morts. l’hora del recompte diari de casualties – de baixes.

A l’estat, s’arriba a la xifra diària més baixa en dues setmanes: cinc-cents i escaig. A la Gran Bretanya, 980. A l’estat de Nova York, gairebé 800.

A Nova York enterren els cossos que ningú reclama en fosses comunes en una illa a l’est del Bronx, que es diu Hart island, l’illa de Hart, he llegit a un diari.

Caven una síquia i després col·loquen, amb la pala de l’excavadora, les capses blanques, sense ornamentar, una al costat de l’altre i les unes sobre les altres, com fitxes de dominó.
Es veu que és una pràctica habitual que es du a terme des de fa dècades.

L’illa és plena de fosses comuns. Estan indicades en un mapa de la pàgina web del Hart Island Project. Les fosses estan numerades. La que es veu al vídeo de la noticia del diari és la 390.

"És l'illa dels morts", me diu en T. quan li explico a través del terminal mòbil.

En clicar sobre una fossa, s’apilen a la columna de l’esquerra les fitxes amb els noms de les persones enterrades. N’hi ha que només son un llinatge o un nom. Dias. Smith. Samad. Girl. Hi ha fosses comuns de nens. Hi ha nens que han viscut dies. N'hi ha que han viscut minuts. Un nen va viure 2 minuts.

Algunes persones tenen una espècie de biografia.

Erik Lindstrom va néixer a Escotolm. Va arribar a Nova York en un vaixell en els anys 20, que va partir de Copenhaguen. Va començar a treballar com a obrer metal·lúrgic. Es va casar. Es va establir en una adreça de Nova York. Va seguir treballant com a obrer metal·lúrgic. I es va morir.

Llavors el van enterrar a l’illa de Hart amb altre gent, amb o sense biografia.

A la part inferior de la fitxa de cada persona, hi ha un rellotge que indica el temps que fa que els van enterrar a l’illa de Hart. Els que van ser enterrats el mateix dia i en la mateixa fossa estan separats per un segon. El rellotge digital va corrent en les fitxes mentre les miram. Ara mateix, fa deu anys, 4 mesos, 7 dies, 10 hores, 8 minuts i 12 segons que Erik Lindstrom va ser enterrat a l'illa de Hart.

Hi ha gent de la que no sabem més que el seu nom. I el dia i l’hora en què els van enterrar.

Em demano si la mort és digital o analògica. Si anar-se morint és part de la mort. O si un es mor només quan traspassa (Segons el diccionari: Traspassar: passar a l'altre costat)

Em demano si els hi fan un funeral, als que enterren a l’illa de Hart.

Em demano com s'oficia el funeral d'una fossa comú.

El 39% dels habitants de NY són catòlics romans. El 32% són protestants. El 6% són jueus. M’imagino un capellà o un rabí en l’enterrament. Té els cabells de color terrós, com el barquer del quadre de Bocklin.

En el mapa digitalitzat de l’illa digitalitzat es perceben amb detall les construccions, els arbres, les variacions de tonalitat del terra, els terrats de les cases, la marques de les fosses, la cinta d’asfalt que envolta l’illa. Al davant de l’única construcció que està en un estat mínimament decent, es veuen les màquines que empren per cavar les síquies, transportar els taüts i enterrar-los.

La terra de l’illa de Hart és negra. Les platges estan plenes de pedres arrossegades i arrenglerades per la mar.

Els colors de la imatge de l’illa de Hart tenen una bellesa tardorenca que incita a la reflexió.

Em demano qui era Hart.

Busco l’illa de Hart al Google Maps. Em moc pels carrers urbanitzats de la península estreta de terra que hi ha enfront de l’illa. Un d’ells acaba amb una reixa just davant les roques. A sobre de la reixa hi ha un senyal en forma de romb amb una paraula escrita en negre sobre un fons groc: END.

Covidianes-19 (XXV) - Autoesbucament

La nina s'acosta a quatre grapes, treu el cap de sota la taula i emet un so onomatopeic amb la boca ben badada. A la ràdio, el locutor presenta el nou tema d'un grup indie i opina amb to que es pretén optimista, que no tot han estat males notícies en 2020. A continuació, un músic diu que ens ha tocat viure en una època molt estranya. Em recorda el darrer diàleg de Fight Club quan Edward Norton (o Tyler Durden) diu a Elena Bonham Carter (o Marla Singer) que you met me at a very strange time of my life i tot seguit presencien com s'esbuquen, un darrere l'altre, els imponents gratacels enmig de la negra nit.

Traslladada al context de l'illa, en la ficció serien hotels en primera línia de platja en lloc d'edificis de grans corporacions, bancs i companyies d'assegurances els que veuriem esfondrar-se. No obstant, en la realitat, l’esfondrament ha estat virtual i econòmic, no físic. Viatges en avió, reserves d'habitacions, d'excursions i esdeveniments d'oci cancel·lats. Aeroports, hotels, restaurants i discoteques tancats. En un obrir i tancar d'ulls, en el temps que tarda un infant en di ta i tomar d'una manotada un castell de cubs de cartró, s'ha vingut avall tota la així anomenada indústria turística.

A l'illa n'hi ha que som turistòfobs, com diria el poder i portam un Tyler Durden a dins contra el turisme. Diran que som uns privilegiats, que no depenem, almanco directament, dels ingressos d'aquesta activitat econòmica. Que som uns insensibles enfront el sofriment que la subseqüent crisi econòmica causarà entre les classes mitges i baixes.

No obstant, abans no érem així. No ens feien nosa, abans, els visitants. Érem tolerants i amables amb ells, abans no es metamorfoseessin en bitllets de cinquanta euros amb potes. Abans no s'allotgessin en les vivendes que els nostres conciutadans no poden pagar-se. Abans no envaïssin els carrers de les ciutats i les viles costaneres i provoquessin amb la seva presència i l’activitat immobiliària i de restauració associada al turisme, la conversió dels barris tradicionals en centres comercials. Quan eren simples visitants i no simples consumidors, quan nosaltres érem ciutadans i no locals, quan érem tolerants i hospitalaris amb ells i no se’ns acusava d'intolerants per desijar que el turisme ens deixés, simplement, viure d’una manera llunyanament similar a com ho hem fet sempre.

I ara, de cop i volta, tot s'ha ensorrat. L’eslògan de l’illa de calma s’ha fet realitat, com una irònica profecia. Party's over, mother fuckers es llegeix en una pintada en un carrer del centre.

It’s only after we’ve lost everything that we’re free to do anything, ens recorda, nietzscheà, Tyler Durden. Potser es trobaran - ells, els empresaris; ells, els polítics - amb una segona oportunitat per fer les coses d’una altra manera. Per diversificar l'economia, per crear un model econòmic i social sostenible. Tabula rasa. Com un infant, que sempre és a temps de recomençar el castell amb els cubs. El més probable, però, és que seguiran collant la gallina d'ous d'or fins que no doni més de si. Qui sap, potser, com diu Tyler, Maybe self-improvement isn’t the answer, maybe self-destruction is the answer.

Covidianes-19 (XXIV) - Fallada de sistema

23.50h. Anit he estat de sort. El contenidor de plàstics era ple fins adalt. Hi havia bosses a sobre, bosses enganxades al contenidor, bosses al terra. Una d’elles, plena de cd. Aplicacions informàtiques de l’any de la picor. Alguns dels cd tenien el plàstic posat i tot. Havia cd escampats per terra. Dic que he estat de sort, perquè he pogut caminar fins a l’altre punt verd, que està a l’aparcament d’enfront la Casa de la Vila, a tres-cents o quatre cents metres de casa en l’altra direcció. En deixar el primer punt verd, he vist un ca gran al costat del contenidor verd fosc de rebuig que em fitava. Era un ca gran, un ca noble, un ca silenciós i noble i expectant. M’ha fitat i jo l’he fitat a ell. He temut per un moment que m’ataqués. En partir, ha ensumat el contenidor i s’ha perdut entre la penombra de les ombres. Me n’he adonat que estava tan espantat com jo. He fantasiat amb la possibilitat de gossos salvatges, escapats dels xalets dels seus amos o abandonats a la seva sort per no haver d’alimentar-los, formant autèntiques gossades que atemoreixen la població. La gent evita sortir de casa. Llencen les escombraries per la finestra. Carrers fetorosos, intransitables. El contenidor de plàstics del punt verd de l’ajuntament no està ple, estranyament, és més accessible i més cèntric que l’altre, situat en una avinguda poc transitada de la urbanització. Passo per davant la casa d’una amiga de na M. Ahir va dir que setmanes enrere, havia vist una pel·lícula infantil a casa de l’amiga, i que el germà gran d’aquesta s’havia anat a dutxar perquè havia de veure el fútbol amb el seu pare. La porta està tancada, les finestres barrades. Rere el finestrons del primer pis hi pampallugueja ha un llum blanc vacil·lant. Avui no hi ha futbol, penso. Som al mes d’abril i no hi ha futbol. Per primer cop en tres quarts de segle, no hi ha futbol al mes d’abril. Això espanta, penso. Que els nens siguin amenaçats, ni que sigui per això, per l’absència de la normalitat, acollona. No comptàvem amb això. Comptàvem amb la possibilitat de trobar un contenidor ple. Comptàvem amb la possibilitat de l’excés, no amb la possibilitat de la fallada. No amb la possibilitat de que el nostre món, el de tots, per imperfecte que sigui, trontolli. No comptam amb la possibilitat de que falti menjar als supermercats. Ni amb la possibilitat de ser amenaçats per les nostres pròpies mascotes. I potser sí, que hi hauriem de comptar. Potser sí, que ens hem de preparar pel que sigui. Potser sí, que la vida era això.

Covidianes-19 (XXIII) - Lockdown blues

Començo Ruido de Fondo de Don DeLillo. Al final del tercer capítol, Gladney acompanya Murray a visitar “el establo más fotografiado de Norteamérica”. Amb els seus vehicles particulars, amb autobús, turistes arriben contínuament a sobre d’un suau turó per fotografiar l’estable. “Nadie ve el establo”, enuncia Murray. Això em fa pensar en unes consideracions sobre la videoconferència que he llegit en un article d'una revista digital de literatura: passem més estona mirant la imatge pròpia que la de la persona que tenim a l’altra banda de les ones eletromagnètiques. I d'aquí, a pensar en La cámara lúcida de Roland Barthes, que tenc en format pdf però no he llegit encara. Obro el fitxer i hi trobo subratllats i anotacions meves en el pròleg, que no recordo haver fet.

Torno a Ruido de Fondo. El començament del quart capítol: “Cuando corren malos tiempos, la gente se muestra ansiosa por sobrealimentarse”. La familia de Gladney, típicament nord-americana, menja desordenadament “aliments de brillants colors”. Penso que porto tres setmanes sense controlar el que menjo. Devoro a totes hores. Sobretot el capvespre, m’atip per obturar el forat negre sobre l’abdomen per por que s’escapi el pànic, com un gas tòxic i infecti el cervell, tot el cos. “Cada fotografia no hace sino incrementar su aura”, diu encara Murray sobre l’estable més fotografiat de Nord-amèrica, al final del tercer capítol. Barthes replica: “la fotografia converteix el subjecte en objecte”. Sóc objecte, quan m’obligo a caminar amunt i avall del passadís per cremar caloríes, o som subjecte que intenta calmar-se per mitjà amb l’exercici físic? Visualitzar imatges idíl·liques, un altre remei per l’ansietat que he llegit o he vist no sé on, diria que en una pel·lícula  – entreveig un home gras que esbufega mentre intenta concentrar-se en una imatge paradisíaca i algú que intenta impedir-li – potser en una comèdia?

“És una tragèdia o una comèdia?”, es demana el personatge d’un conte de Thomas Bernhard. El personatge camina amunt i avall del Burgtheater, indecís sobre si entrar o no. Diu Barthes que la fotografia, en aparèixer, crea un “trastorn de civilització”. I més: “La fotografia crea el meu cos o el mortifica, segons el seu caprici”.  “El món sencer és un presidi”, diu en algun lloc el personatge trabucat de Bernhard. El món sencer ara, sota el confinament, és com una presó a causa de l’emergència sanitària. Un lockdown.

Murray acaba demanant: “Com era l’estable abans de ser fotografiat?”. Ens està prenent el pèl? Com serà el món, la civilització, després de la Covid-19, em demano? Com era abans?, ens demanarem després, amb o sense nostàlgia, amb o sense alleujament. Conservaran el seu record l'excés de vídeos i fotografies i arxius dels nostres dispositius digitals?

(“Lockdown Blues”, el nou tema del grup Iceage sona de fons mentre escric tot això)

Covidianes-19 (XXII) - Inferno

18.15h. Ahir, passada la mitjanit, després d’una tarda i una nit angoixoses, saltant d’una web a una altra buscant algun indici de quan començarà l’així anomenat desconfinament de la població, em vaig dir que l’endemà només llegiria les notícies un cop, al migdia. Avui les 12 he fet una pausa en la feina i he fet una àvida i ràpida repassada dels diaris habituals (El Pais, Vilaweb, El Diario, The Guardian, Ara.cat, Ultima Hora, Diario Insular i el Diário da Peste de Gonçalo M Tavares al portuguès Expresso) i des de llavors – han passat ja sis hores i quinze minuts – he resistit la temptació.
Així doncs, aprofitant aquest temps que no passaré rebuscant entre els titulars renovats però tan similars als dels darrers dies i setmanes – tenc la impressió de viure, cada dia, dins una nova versió dels anteriors, substancialment indiferenciada de les altres – enumeraré les notícies que recordo del repàs del migdia:

   * una ministra ha dit el confinament s’allargarà fins dia vint-i-sis d’aquest mes i que a partir de llavors es començaran a implantar (implementar) unes mesures de desconfinament progressives o mesures de desescalat del confinament (preferesc aquesta denominació que relativitza el pes del mot confinament, que evoca la sonoritat del mot coffin, que en anglès significa taüt o fèretre - i que és aquest confinament, sinó un enterrament en vida però amb sobreabundància d’aliments al rebost i connexió de fibra òptica i envoltats de família i pantalles, però enterrament al cap i a la fi, no literal perquè no és sota terra però si circumscrit als límits infranquejables del pis o de la casa o de la propietat o de l’habitació, i que és aquesta manca de llibertat personal sinó una absència de vida, un simulacre de mort amb l’afegit que degut a la incertesa que tot ho amara, a estones ens falta l’aire, com si necessitessim nosaltres també, persones sanes o malalts així anomenats asimptomàtics de la Covid-19, un respirador d’aquests que escassegen, que són muntats a tota pressa en fàbriques de vehicles i d’electrodomèstics i fins i tot en cotxeries, no és la pneumònia incipient sinó l’angoixa que s'aferra al coll com una mà, que es pot combatre, crec haver llegit o m'imagino, caminant amunt i avall el passadís o sortint al balcó a cridar fill de puta! al veí que passeja amunt i avall del carrer amb el gos o fent push ups, que és una altra manera de dir flexions o empassant-se episodis d’una sitcom que és com s'anomena ara una sèrie televisiva, un episodi darrera l’altre, acció per expresar la qual ha estat creat ex-professo un verb anglès que ara mateix no record, per expressar l’empassolar-se capítols d’una sitcom com qui s’empassola galetes, videos de Youtube o els titulars insípids dels diaris digitals);

   * s’ha mort alguna personalitat il·lustre, un escriptor o un músic o un polític;

   * els morts diaris arriben a un rècord a la gran bretanya: vuit-cents i escaig;

i això es tot. Ara, deixar escórrer el temps fins a l’endemà, sense noticies ni novetats, sense falses esperances ni sobtades contrarietats, sense neguits que no porten enlloc.

Covidianes-19 (XXI) - vintidós

vint-i-dos dies.

en un vídeo, el cap d’estat major diu que els ciutadans són soldats (un periodista diu que ell és un periodista).

diu ramoneda que en les guerres hi ha dos bàndols oposats. diu ramoneda que l’estimació del nombre de baixes és cabdal en l’estratègia a seguir en les guerres.

un altre diari diu que l’estratègia del govern no és transparent (per tant, és opaca).

reclosa, la població aguanta estoicament el setge (tot i així, diu na J. que un malalt es va llençar per la finestra de l’habitació de l’hospital on estava ingressat – malgrat tot, a hores d’ara, com s’acostuma a dir, les evidències de desesperació ciutadana són mínimes).

en un poble, vessen un munt de terra a l’entrada per a que els estranys no hi entrin.

en un altre poble (o el mateix), multen un ancià per recollir una lletuga del seu hort.

a tots els diaris i informatius, epidemiòlegs asseveren que. sociòlegs opinen que. polítics afirmen que els experts asseveren que.

una infermera nord-americana plora d’impotència davant la càmara.

al diari espanyol de referència, una guia explica com fer-se una mascareta amb una samarreta de cotó i cintes elàstiques.

(totes) les meves camisetes venen d’àsia. i tots els meus pantalons. i tots els meus calcetins. i tots etc.

infermers mostren màscares noves de trinca fabricades amb caretes de busseig.

al diari portuguès de referència, un jove dibuixant diu que està passant un núvol negre per sobre nostre.

a wuhan, ahir o avui era o és el dia de difunts que no poden o no han pogut celebrar.

el nombre morts es esfereïdor, però baixa per segon dia consecutiu, a l’estat i a itàlia.

pel costat de casa, el capvespre, passa la policia local amb la música de the final countdown sonant pels altaveus.

tot anirà bé
(tot anirà)

Covidianes-19 (XX) - Kafka, qui si no?

Ara sabem que l’horror és això, un dia repetint l’anterior que repeteix l’anterior. Aquesta incertesa sense fi. Em dic que aquest confinament és el més semblant a un càncer que he patit mai. Una altra vegada: Em dic que aquest confinament és el més semblant a una història de Kafka que he viscut mai. En les tres setmanes que portam, no he vist l’adjectiu kafkià emprat en cap article, curiosament. Curiosament, perquè la situació actual té molts elements kafkians – la sensació continua de desorientació, d’estar visquent dins d'un somni, senyors instal·lats en llunyans castells  que pronuncien discursos incomprensibles que son interpretables de diferents maneres depenent de qui porta el missatge, de qui el llegeix, de qui l’interpreta, etc. Centenars d’intermediaris del poder, cadascun amb la seva versió personal de la veritat, pugnen per fer-se escoltar.

Alternança d’estats d’ànim. Esperances fútils que reemplacen desesperances casolanes que reemplacen esperances infundades. Alegries frívoles que trepitgen moments de desànim que substitueixen tendreses insofribles. Un dia i un altre dia i un altre. Despertar-se de nit i constatar amb espant que el malson és la vigília, no al revés. Kafka li va dir un cop a Brod que potser hi havia altres maneres d’escriure, però que ell només sabia fer-ho de nit, quan la por li impedia dormir-se. Llavors, insomne, creava la substància del malson en la què ara, com en una teranyina, estam enganxats tots.

Covidianes-19 (XIX) - Herois moderns

Naturalment, ens hauríem d’haver començat a alarmar quan els experts en epidemiologia del país van començar a avisar, per terra i aire, com s’acostuma a dir, que la cosa era seriosa i que era possible arribar en algun moment al desbordament de les UCI. No obstant, la majoria de la població, potser perquè no va entendre la cèlebre la gràfica amb l’ona travessada per la línia horitzontal que representa de la màxima capacitat hospitalària, sols va prendre consciència de la gravetat de la situació en trobar-se casualment, de camí al súper, amb una patrulla militar. Com en les grans ocasions.
En les rodes de premsa diàries del govern estatal, els responsables polítics, escarransits i titubejants, apareixien en pantalla flanquejats per dos paios amb uniforme i cara de mala baba, que costa de creure que s’aguantin drets amb la quantitat d’insignies que porten penjant de la jaqueta. Alguns, sense menystenir els mèrits obtinguts en el terreny militar o policial, creim que obtendriem una imatge més representativa de la situació excepcional en la que ens trobam si aquests dos individus fossin substituïts per dues persones vestides amb bata mèdica.
En la guerra contra el virus, el protagonisme exclusiu hauria de ser per l’exèrcit anònim dels sanitaris. En canvi, els militars semblen obstinats a colar-se en la foto. Al diari local han aparegut imatges anacròniques de parelles de soldats passejant-se sense cap tipus de protecció i ben arran l’un de l’altre per llocs icònics de Ciutat, com si acabessin d’ocupar l’illa per aclamació popular, quan les que hauríem de veure cada dia són les instantànies dels herois moderns, metges i infermers en primera línia del front de batalla, sense armes, amb l’alè del coronavirus en el clatell, salvant vides a carretades.
En comentar la poca traça dels qui han tret els militars al carrer, un amic em demanava que per a què, si no, invertia tants diners l’estat en defensa. Qui s’hagi fet aquesta pregunta i no hagi percebut a la primera que és clarament retòrica, té un problema més greu que el coronavirus. I qui no entengui que és en investigació, en sanitat i en educació i no en defensa que s’haurien d'invertir els diners, més li valdria tornar a l’escola.

Bartomeu Pons'20

Covidianes-19 (XVIII) - Un conte moral

(Per manca d'imaginació, avui ens adentrarem, per un dia, en el pantanós terreny de l'assaig sociopolític)

La darrera gran crisi mundial, iniciada el 2008, va tenir causes purament econòmiques: la debilitat dels sistemes financers i l’especulació bursàtil i immobiliària. Va posar en dubte els mecanismes del capitalisme neoliberal i aquest qüestionament ha arribat fins els nostres dies.

La crisi que ha encetat l’expansió inesperada del coronavirus és, per la seva banda, en origen  purament sanitària, però tendrà unes notables conseqüències econòmiques, però també socials. I no només per si mateixa. No oblidem que s’ha desencadenat inesperadament en una època en que la humanitat s’enfronta a una altra amenaça desconeguda i temible, el canvi climàtic, que ara ja no sembla l’argument d’una novel·la distòpica ordida per uns quants científics.

Aquesta autèntica crisi mundial sistèmica – sanitària, política, social i econòmica i mundial - hauria de portar-nos a afrontar la redefinició d’un concepte bàsic de les societats democràtiques occidentals: el de llibertat. La llibertat personal és el valor més preuat pels ciutadans de l’autodenominat primer món i està protegit a les constitucions de tots els països. Aquesta noció hauria de ser reconfigurada per tal de lligar-lo de forma indefectible al de responsabilitat individual.

Els estats haurien d’incitar els ciutadans a fer una reflexió profunda sobre l’estil de vida de l’època anterior a la Covid-19: el consum il·limitat de recursos, el consumisme desenfrenat, els viatges innecessaris en mitjans de transport contaminants, la desigualtat econòmica, la insolidaritat social. Per citar només alguns aspectes, com s’acostuma a dir. Totes les institucions i entitats polítiques i socials s’haurien d’implicar en aquest canvi, un canvi de mentalitat global i total.

No ens facem, però, il·lusions. El que veurem amb tota seguretat una vegada passat l’ensurt - la quarentena quedarà en el record de tothom com un desafiament afortunadament superat i serà cel·lebrat de forma contundent per tal de no pensar-hi més -,  després del previsible shock, és un reforçament del status-quo. I, de retruc, un altre turn of the screw en la progressiva i imparable infantilització de la població. Basta veure la gent s’ha llençat als braços de múltiples eines tecnològiques de videotelefonia i compartició de dades, que son controlades per megacorporacions que violen sistemàticament la privacitat dels seus usuaris i conculquen els seus drets més fonamentals. En l’escenificació d’un complex d’Estocolm de dimensions planetàries, ningú denuncia aquesta situació escandalosa – i qui ho fa, és silenciat en ser ignorat pels mitjans de comunicació que controlen des de fa dècades l’opinió pública.

De totes maneres, aquests dies ningú està pendent d’altra cosa que de la corba d’infectats i de les previsions del final del mal son en el que estam inmersos. I per altra banda, des de fa mesos, fins i tot anys, els informatius i els diaris no fan més que informar sobre escàndols. L’opinió pública està avesada ja a estar escandalitzada, ja que els mitjans de comunicació no fan més que parlar-nos d’escàndols (I això, com deia Thomas Bernhard, també és un escàndol).

La conseqüència més evident de la pandèmia serà un augment del control social. La gent no només ha obert les portes de casa seva de bat a bat a les corporacions digitals. Aviat, seus els telèfons mòbils seran monitoritzats, en principi, només per registrar dades del mapa de l’epidèmia. D’aquí, però, a un control total de les existències de les persones hi ha solament una passa.

L’oportunitat que obre aquesta crisi per a redefinir el concepte de llibertat dins del nou context mundial serà, no hi ha dubte, una oportunitat perduda. En nom de la seguretat, de la salut i de la conservació del medi ambient, els ciutadans, a través de les seves pròtesis tecnològiques, seran seguits i controlats per tal d’evitar que els robin o violin, que contagiïn els altres o es contagiïn ells mateixos o que malbaratin els recursos. O el que és el mateix, per registrar els seus moviments, cobrar-lis més imposts o bombardejar-los amb publicitat.

En l'aspecte purament econòmic, veurem en què queden les mesures keynesianes que la majoria de governs del món, sense distingir situació geogràfica o política, estan anunciant – aquesta desacostumada unanimitat ja ens hauria de posar en guàrdia. El Keynesianisme va permetre aixecar el món en el que vivíem fins unes setmanes enrere, perquè després de la II Guerra Mundial, la humanitat tenia davant seu un solar buit i tots els mitjans al seu abast per construir una nova societat. Ara, però, el que tenim davant és un camp de mines. Qüestió de temps que el nostre futur, i nosaltres amb ell, volem, metafòricament, pels aires.

Covidianes-19 (XVII) - Untori

Des dels temps de Caín, sempre que els sobrevé un problema gros, els éssers humans cerquen primer el culpable i després la solució.
La pandèmia de la Covid-19 no n’és una excepció. A la Xina, els habitants d’altres regions acusaren als de Wuhan d’estendre la malaltia; els italians, per la seva banda, acusaren als xinesos, els espanyols als italians i els sud-americans, als espanyols. Tots ells, un cop trobat un cap de turc, es posaren a la feina. Tard i malament, això sí.
A nivell particular, molta gent, com que no pot culpar el govern – a fi de comptes, el confinament és un mal menor – vomita la seva ira per la finestra. Proliferen arreu els anomenats “policies de balcó”, que insulten qui passeja el gos massa estona o pitjor encara, els que acompanyen a fer un tomb el seu fill autista. A Itàlia està de moda amenaçar els que surten a córrer per espassar els nervis. Son, diu el diari, els nous Untori. Amb aquesta paraula es denominava els sospitosos de provocar voluntàriament contagis de pesta durant la edat mitjana.
La por irracional i injustificada a que els corredors escampin el virus pels carrers i acabin contagiant-nos és estúpida. Ni que expiressin radiació nuclear per la boca en lloc d’alè. Però la desinformació fa estralls, com els sorolls i els problemes de convivència als edificis de pisos. Al pas que anam, esclataran guerres civils a les comunitats.
Si alguna cosa es pot aprendre de l’Antic Testament, és que cal estar llest pel pitjor, sempre. Homo hominis lupus.