Operació de neteja (Bernhardiana nº 71)

Tot just després de desvetllar-se, mentre apuntava en el diari les restes del somni, si tancava els ulls era capaç de recrear-ne la penombra del local habitual de reunió passada la mitjanit i reconeixia els perfils dels companys enyorats i els saludava pel seu nom i de sobte, en sentir-se envoltat per aquella càlida atmosfera familiar tant temps oblidada, feia una passa enrere en direcció a la porta del local sense deixar de mirar-los i després una altra passa enrere i en el moment exacte, obria la porta amb l’espatlla sense deixar de guaitar-los i sortia al carrer i començava a caminar i a allunyar-se amb tanta velocitat com el somni li permitia bellugar les cames i realment, pensava, abandonava els seus amics de juventut i realment fugia d’ells una altra vegada i aquest cop, pensava amb un residu d’aflicció i al mateix temps i sobretot amb renovat alleujament, per sempre més.

Tempus Fugit (Bernhardiana nº 70)

During our last visit to their island, which incidentally was their homeland too, while walking by the seaside or striding in the mountains, while driving between the pine trees or sitting in a cafe, I wanted to talk time and again about the past, exclusively about the past and that’s why, time and again I talked about the past in the beach or in the forest, in the road or in the cafe, whereas they refused completely to talk about the past time and again. 

Years after that last visit to their island, I have reflected upon it and have arrived to the conclusion that although we had been friends for more than twenty years, during those twenty years I have only been interested in the past version of my friends and as a consequence of that I have refused the present version of my friends for twenty years. Naturally I doubt that I’ll visit them again although they invite me over again, which I doubt too.

Qualitats

"Son esclaus que han perdut el seu senyor i no poden viure sense allò que anomenen orgull, honor i coratge, que fa que les seves ànimes ho suportin tot, encara que en fons dels seus caparrots senten que aquelles qualitats no els son pròpies, que simplement han estat visquent a l'ombra dels seus senyors". 

Sátántango, Lázsló Krasznahorkai

Epitafi (Bernhardiana nº 69)

Que la vida és una caixa de sorpreses, aquestes van ser, segons tots els indicis, les darreres paraules del nostre amic, que apareixien en el missatge que havia escrit i publicat en el compte d’una aixi anomenada xarxa social minuts després d'acomiadar-se de nosaltres i de marxar del sopar anual que solíem celebrar a la casa de X. i minuts abans de sortir-se de la carretera amb el cotxe i estavellar-lo contra el mur d’una antiga teulera. Naturalment, com no podia ser d’altra manera, vam proposar que fossin exactament aquestes paraules les que fossin inscrites com a epitafi en la seva tomba.

Revelació (Bernhardiana nº 68)

L'eminent professor H., cap del departament de filosofia de la universitat i una reconeguda veu en els estudis internacionals en fenomenologia de l’esperit, va rebre de ple l’impacte d’un llamp en el transcurs d’una de les seves acostumades caminades solitàries pels voltants del campus. Després de ser-li induït el coma i passar més de sis mesos a l’hospital, es va recuperar completament i sis mesos més tard, va presentar un estudi en el congrés internacional de fenomenologia de l’esperit on introduïa matisos i punts de vista desconeguts fins llavors i en l’opinió dels majors experts internacionals en fenomenologia de l’esperit, absolutament revolucionaris. Arrel de l’èxit aclaparador del seu estudi i de les múltiples sol·licituds per part dels departaments de filosofia d’universitats d’arreu del mon per a que hi realitzes conferències, el professor H. va decidir abandonar la docència i la investigació i passar la resta de la seva existència meditant sobre, en les seves pròpies paraules, la incomunicable revelació de què havia estat objecte quan va rebre l’impacte del llamp i des de llavors se’l pot trobar trescant per camins i tiranys arreu de la serra, dormint en coves recòndites, clapers de boscos i parkings de centres comercials o caminant per carreteres i voravies d’autopista sota el sol canicular o els vents de tramuntana, en busca de la seva propera revelació.

Covidianes-19: En positiu

I.

Llegit per casualitat en un diari digital: «Antonio Banderas anuncia que «ha donat positiu» per coronavirus»
«donar positiu», expressió usada tradicionalment en la premsa per indicar que un esportista - habitualment, ciclista – ha fet trampa
en l’era Covid-19, actors i actrius, polítiques, polítics, metges i metgesses, toreros, toreres, infermeres, infermers, poetes i poetes i la resta de la població, gent comú, com tu i com jo, també podem «donar positiu»

tots estam, doncs, sota sospita, simptomàtics i asimptomàtiques, simptomàtiques i asimptomàtics, grans i petits, vells i joves, homes i dones
així com tots i cadascun estam constantment sota sospita per qualsevol causa,
doncs en el món modern ultramodern que ens ha tocat viure, podem ser acusats, en qualsevol moment, de qualsevol cosa - especialment, si «som» a les xarxes socials

II.

Degut a que, en el món covid-19, el distanciament físic entre persones s’ha extremat (més encara del que era habitual), les xarxes socials han esdevingut més que un indret alternatiu a l’espai físic, l’únic lloc on queda constància de molts fenòmens de la vida pública. En un número creixent de situacions, si «no-ets» a les xarxes socials, no existeixes

L’únic avantatge de les xarxes socials és que no pots encomanar-t’hi el covid-19 o la covid-19 i està permès ocultar la identitat, falsejar-la o bé adornar la teva personalitat tant com vulguis – no hi ha límits a l’egolatria. Fer trampes és un fet consubstancial en el món paral·lel de les xarxes socials, on tothom es mostra com li agradaria ser, al contrari del món real, on un és el que emmiralla en als altres

Si en les xarxes socials es fessin tests d'honestedat, la immensa majoria dels usuaris «donia negatiu». Però ser honest o deshonest a les xarxes socials és quelcom irrellevant. No obstant, qui escrigui una frase que sigui interpretada pels vigilants de la moral com a sexista, racista, homòfoba, xovinista o socavadora de qualsevol de les categories de la correctesa política, «donarà positiu» a l'instant i a partir d’aquell moment, en ambdós mons, tant el real com el virtual, no hi haurà quarantena ni remei que guareixi la seva reputació

Covidianes-19 - Pensant en Fabio Jakobsen

Tot el vespre d’ahir amb un nom al cap,
Fabio Jakobsen
Tot el vespre pensant en la cara de Fabio Jakobsen després de l’accident en l’sprint de la primera etapa del Tour de Polònia,
tot el vespre i de matinada també, quan m’he desvetllat i he anat al bany
Tots els ossos de la cara trencats, diu una altra publicació
Fabio Jakobsen, campió d’holanda o dels països baixos, segons es vulgui dir d’una manera o de l’altra

Estable dins la gravetat. Coma induït.
Que ha perdut totes les dents, llegeixo per aquí
Per allà, diuen que es troba bé, in good condition. Que no es morirà, vaja, venen a dir els organitzadors del Tour de Polònia en el compte d'una així anomenada xarxa social

L’accident ha estat provocat per un altre sprinter – o sigui, un altre corredor especialista en disputar la victòria en les arribades massives -
Es diu Groenewegen, crec que s’escriu així,
per altra banda, no estic segur que Jakobsen s'escrigui així: Jakobsen,
però això no és important ara mateix.

Groenewegen ha estat acusat poc menys que d’intent d’assassinat
En el video, es veu com Groenewegen, en pressentir que Jakobsen l’avança per l’espai disponible entre el seu cos enorme - de butxí medieval - i les tanques de seguretat, oscil·la ostensiblement cap a la dreta
(que Groenewegen sembla un butxí medieval és una apreciació subjectiva meva:
cal aclarir les coses quan s’escriu, si es vol ser clar i dins del possible, just)
Jakobsen xoca contra les tanques de seguretat, les tanques de seguretat cedeixen
Jakobsen desapareix de la vista de la càmera fent una volta de campana

les imatges de l'accident són horripilants però al mateix, incruentes
no veim sang
no veim la cara de Fabio Jakobsen, ens la imaginam només


En un primer moment, tothom apunta, com s'acostum a dir, cap a Groenewegen, l’sprinter amb cos de butxí medieval
El director de l’equip de Fabio Jakobsen denuncia Groenewegen a la policia polonesa
la Unió Ciclista Internacional qualifica l’acció de Groenewegen de criminal
la Unio Ciclista Internacional no diu res, però, de les tanques de seguretat
les tanques de seguretat no haurien de cedir i menjar-se els ciclistes
per això es diuen tanques de seguretat

Unio Ciclista Internacional es pronuncia UCI, talment
Com UCI, Unitat de Cures Intensives

A Fabio Jakobsen li reconstrueixen la cara
diuen que ja es comunica amb els metges
puc imaginar-me la cara de Fabio Jakobsen comunicant-se amb els metges
Tots podem imaginar-nos la cara de Fabio Jakobsen, només que mirem el video de l’accident i tenguem una certa experiència com espectadors en el món audiovisual

(Just ara he m’ha vengut al cap un altre Fabio
 – Fabio Casartelli
qui va morir en una caiguda en el Tour de França del 94
després de colpejar el cap contra l’asfalt
de Fabio a Fabio
el rostre ensangonat de Fabio Casartelli, el cos inert,
replegat en posició fetal, sobre l'asfalt,
hi ha imatges que no oblidam mai
i ens acompanyen sempre, en tot allò que fem o pensam)

Diuen que una imatge val més que mil paraules
això val també per un vídeo
un vídeo val més que deu-mil paraules
però en aquest cas, no és així
de fet, necessitam imatges alienes a l’accident per imaginar-nos la cara de fabio jakobsen
per imaginar-nos l’horror

L’horror

Sembla més un accident de formula 1 que de ciclisme
les tanques de seguretat s’envolen i fan caure una desena de ciclistes més

diuen que a causa de l’amenaça de la segona onada de Covid-19, els ciclistes corren amb ansietat,
perquè la temporada ciclista, que tot just acaba de començar, es pot suspendre en qualsevol moment
perquè molts equips ciclistes no sobreviuran el covid-19
perquè molts ciclistes es quedaran sense equip i per tant, sense feina
fabio jakobsen, la cara de fabio jakobsen, una altra víctima del covid-19

a fabio jakobsen
li van adjudicar la victòria, tot i no haver arribat a creuar la meta
tot i que qui va arribar primer va ser l’així jutjat – per obra i gràcia de les així anomenades xarxes socials - botxí, que va traspassar la meta just en el moment que trabucava de la seva bicicleta

justícia salomònica en un món girat damunt davall,
en un món ingovernable, com un cavall frenètic, desbocat,
el món-covid-19

La mort i la pressa (Bernhardiana nº 67)

Aquell dia estava especialment nerviós, va dir A. tot just arribar a la cafeteria, a causa de la malaltia d’una amiga seva. Portava unes quants dies inquiet i unes quantes nits d' insomni, va dir, mentre aixecava la mà, demanava un cafè sol al cambrer amb una frase senzilla i perfectament modulada - que semblava pensada ex professo - i es treia el barret i el col·locava amb gran cura a sobre de la taula. La malaltia de la seva amiga, va dir A., s’acostava a la fase final, i com no podia ser d’altra manera, aquesta fase final no podia portar a cap més lloc que a la mort. "La desaparició", va dir, girant el cap en direcció a l’interior del bar i fent una senya al cambrer. Un cafè amb llet, que fes el favor de portar-li un cafè amb llet en lloc d’un cafè sol. Que era espantós pensar en la mort amb el matí tan fantàstic que feia, va dir A., però que quan una persona estimada s’acosta al final, és inevitable pensar tota l’estona en la mort, fins i tot en els moments més poc adequats per pensar en la mort. Entre el xivarri dels cotxes i de les converses de les taules, entre l’apoteosi del sol tardorenc i l’excés de vida al carrer, ell pensava en la mort, en la no-vida, la qual cosa era espantosa i extraordinària al mateix temps, va dir. Quan el cambrer va portar el cafè amb llet, A. va pagar de més i abans el cambrer no obrís la boca, li va dir queda’t amb el canvi, fes el favor, queda’t amb el canvi, i sense vessar-hi els dos sobres de sucre, com feia habitud, va fer un xarrup apressat al cafè amb llet i ens va demanar disculpes doncs se li havia passat que havia d’estar en un altre lloc en aquell precís instant. Per poc no es deixa, a més del cafè amb llet a mig acabar, el barret perfectament plantat a sobre de la taula.

La hipertròfia de la raó (I) - Habermas sobre Adorno i Horkheimer

«En el procés històric-universal de la il·lustració,
l’especie humana s’ha allunyat
cada cop més del seu origen
però, així i tot,
no s’ha alliberat
de la compulsió mítica
a la repetició.


El món modern,
plenament racionalitzat,
només està
desencantat en apariència;
sobre ell penja la maledicció
de la cosificació
demoníaca
i de l'aïllament mortal.


En les fenòmens de paràlisi d’una emancipació que ha perdut el nord,
queda patent la venjança
que els poders de l’origen
s’han cobrat contra aquells
que no van tenir mes remei que emancipar-se i que,
tanmateix,
no van aconseguir escapar del tot.


La necessitat que té l'home
de dominar racionalment les forces naturals que l’amenacen
ha portat el Subjecte a un procés de deformació
que incrementa fins a l'infinit
les forces productives per mor de la pura autoconservació,
emperò
no fa res per a que
les forces de la reconciliació
que transcendeixen aquesta pura conservació
no s’atrofiïn.


La dominació
sobre la natura externa objectivada
i la natura interna reprimida
és el signe permanent de la il·lustració».

Jürgen Habermas, «el discurs filosòfic de la modernitat», pg. 139, Taurus Humanidades

(La traducció del castellà i la interpretació lliure del text són meves)

Covidianes-19 (??) - Un fantasma recorr Europa

Un fantasma es passeja per Europa: el fantasma del Confinament.

La policia tanca platges on s’han produït aglomeracions. S’estableixen restriccions de moviment de persones en algunes localitats. Obligació de portar mascareta als espais exteriors. Tancament de bars, gimnasos, espais d’oci.

Estam assistint, en ple estiu, al procés de confinament del mes de març, però a càmera lenta. Per a que ens anem fent a la idea, entre capbussades a la mar i glops de cervesa.

Deia Spinoza que les advertències dels deu manaments que déu revela Moisès a dalt del Sinaí i la performance de l’esser suprem en forma de núvols, llamps, trons i so de trompetes eren sobretot una forma d’assegurar-se l’obediència del seu poble. 

Assimilar el so d’una trompeta al d’un tro. Les trompetes de l’apocalipsi, que anuncien el judici final.

L’adveniment de la Covid com una forma d’apocalipsi. Apocalipsi significa «revelació». La revelació de la petitesa de l’home enfront de la impredictibilitat de la natura. 

La gent, en massa, es comporta d’una forma impredictible. Més com un manat d’ovelles que com un conjunt d’individus (suposadament) racionals. Una gernació atemorida és tan perillosa com una massa de gent inconscient del perill d’una amenaça latent, una massa de gent que no està en guàrdia – i qui està en guàrdia durant l’estiu?

L’única forma d’assegurar-se l’obediència de la gent és, o bé espantant-la amb calamitats, o bé a garrotades – i el déu de l’antic testament n’era un especialista.

El Coordinador del Centre d’Emergències, amb el seu aspecte demacrat, la mirada serena i la retòrica de predicador paternalista i el dit índex estès, podria passar per un un profeta. Un Moisès pels nous temps que ens esperen, almanco per un any.

El que ens espanta dels fantasmes és que puguin materialitzar-se en quelcom visible o tangible. A ningú li fa impressió un fantasma incapaç de manifestar-se.

El discurs del Coordinador del Centre d’Emergències seria més creïble si durant el seu discurs, es produís una bona tempesta d’estiu, amb llamps i trons i aigua a dojo. Alguna manifestació d’un ésser suprem. Però ningú llegeix la Bíblia avui dia – i menys que ningú, els creients. Així que tornarem al confinament, a algun estat proper a allò.  A no ser que succeeixi un miracle, la secreta esperança de la majoria de la població. D’aquests, n’hi ha per triar, a les xarxes socials.  I de fantasmes més esfereïdors, també.

Covidianes-19 (??) - La soca, la mort i la puta vacuna

Han passat més de quaranta dies des de la darrera covidiana. Avui em sento empès a escriure de nou sobre el present, sobre l’així anomenada actualitat, que no és altra cosa que la Covid o el Covid-19.

Tot sembla indicar que, passa a passa, sense pressa però sense pausa, es va tornant a la situació de partida del mes de març. A la casella de sortida, com en el joc de l’oca.

Rebrot. És la nova paraula de moda en l’així anomenada Nova Normalitat. S’estan produint rebrots arreu de la geografia de l’estat.

La manera més senzilla i directa d’anestesiar una por, és intentar definir-la. Rebrot: Herba que torna a créixer o brotar després d’haver estat dallada (DLC).

Una comarca de Lleida porta aïllada uns quants dies. A la província de Barcelona, es recomana no sortir al carrer.

Mai miro la televisió, però aquesta nit m’hi he plantat al davant durant vint minuts (temps suficient per a rebre tal quantitat d'informació que em costarà dies processar-la i digerir-la). La televisió diu que en aquests moments, hi ha 165 rebrots actius. No obstant, hi ha transmissió comunitària – sigui el que sigui el que això significa: probablement, que el virus torna a escampar-se de forma descontrolada.

La televisió diu a través de la boca mòbil d’un expert calb i d’apariència honesta– un epidemiòleg, potser? -  que el cep del virus ha mutat. Que ja no és el cep B. Que ara el que es transmet és el cep G del virus – sigui el que sigui el que això significa. Després de buscar una bona estona, descobreixo que en català, el mot castellà «cepa», referit al tema que ens ocupa, es tradueix com «soca» i no com a «cep»

Soca: Conjunt d’individus el genotip dels quals presenta un o més caràcters fixos que els diferencien dels altres individus de la [...] població a la qual pertanyen (DLC).

Aquesta definició no em tranquil·litza, ans al contrari, m’inquieta en un sentit existencialista.

El virus, al cap i a la fi, és un organisme viu, com l’herba. L’herba creix perquè ha de créixer, el virus s’escampa perquè està en la seva natura. La seva natura consisteix en això. El virus no té dubtes existencialistes – o si en té, duren, com a màxim, el temps que dura una mutació.

Avançam doncs a les palpentes per un territori minat, per una fila de caselles i en una d’elles, entre l’herba, s’amaga la figura de la mort - que, paradoxalment, ha estat representada, tradicionalment, com un esquelet amb una dalla.

Mort, dalla, caselles: em ve al cap El Setè Segell, naturalment. 

No és la mort en sí sinó la por a la mort, el que ens tornarà a portar al confinament.

El director del Centre d’Emergències Sanitàries mira a la càmera – la que té al front – estén el dit índex. Un any, diu.

Que només hem de fer bonda durant un any. Després ja estarà. 

Al joc de l’oca, si caus a la casella de l’hostal, et quedes dos cops sense tirar. Caure a la casella de l’hostal i estar sense tirar una, dues, tres, deu, cinquanta rondes. O més. Però, com a màxim, 365 rondes. És un consol – per algú altre, imagino: per a mi, no.

Un mal, si està limitat en el temps, no espanta tant. La mort és per sempre. Estadísticament, un podria estar jugant al joc de l’oca durant tota l’eternitat i no atényer la casella final. Qüestió de sort. Qüestió d’estadística.

A veure si arriba la vacuna d’una puta vegada (mentrestant, seguirem escrivint covidianes).

Les figues a l'agost (Bernhardiana nº 66)

La setmana passada, un turista britànic es va precipitar de la setena planta d’un hotel d’una localitat costanera i va aterrar a sobre d’un conegut empresari, propietari de les discoteques de més anomenada i enredat en vàries causes judicials, qui en el moment de ser aixafat pel turista britànic, estava sopant amb uns inversors estrangers en el restaurant de moda de la localitat costanera, que casualment era de la seva propietat. S’ha sabut, a partir de fonts fiables, que en el moment de la seva mort, l'empresari estava enllestint la venda dels seus negocis doncs tenia pensat abandonar l’illa i mudar-se a una illa privada del Pacífic amb tota la seva família. El govern insular té previst homenatjar el turista britànic, qui es trobava a l’illa celebrant el seu comiat de fadrí i en la autòpsia de qual s’ha detectat alcohol, cocaïna, èxtasi i altres substàncies i també l’empresari, a qui anomenarà fill il·lustre de l’illa a títol pòstum. Tot això, naturalment, en haver passat l’estiu i la temporada turística que està sent, segons els mitjans de comunicació, una temporada turística històrica.

Crematori (Bernhardiana nº 65)

No es va saber mai de ciència certa - i potser aquesta és, al cap i a la fi, una qüestió menor - de qui fou la idea d'encarregar la construcció del cub de vidre de dos metres d'amplada, dos metres de llarg i dos metres d'alçada, si de l’escriptor, del músic o del pintor - qui sap si l'ocurrència no va ser, a fi de comptes, del cineasta.

Es tractava en tot cas d’un projecte pioner, no ideat mai abans, van argumentar el music, el pintor, l’escriptor i el cineasta, perquè a ningú se li havia acudit mai d'instal·lar un cub de vidre de dos metres de llarg, dos metres d'ample i dos metres d'alçada al cim del puig de D., un turó de forma cònica situat al centre geomètric de l’illa, coronat per una esplanada des d’on és possible observar, circumdada per la mar, la totalitat del territori de l’illa - les carreteres i els nuclis urbans, els ermassos i els sementers, les pistes de l'aeroport i els frondosos pinars.

El projecte consistia en que l'escriptor, el pintor i el músic havien de romandre dins del cub durant vint-i-un dies en torns alterns de vuit hores i a dins aquell estudi transparent, havien de crear, cadascun per separat, una obra única i irrepetible que reflectís i per així dir-ho, revelés l’ànima de l’illa. Al seu torn, durant els vint i un dies, el cineasta els gravaria les vint-i-quatre hores del dia per registrar i produir la pel·lícula definitiva de l’ànima dinàmica de l’illa.

El projecte es va desenvolupar amb gran concòrdia i creativitat fins el matí del dissetè dia quan, en acabar el seu torn, a les vuit del matí, l’escriptor es va negar en rodó a abandonar el cub. Adduïa que necessitava imperiosament continuar treballant. El pintor i el músic intentaren convèncer-lo per tots els mitjans, primer amb bones paraules i després, amb velades amenaces que tampoc sortiren efecte - a tot això, el cineasta no deixava de gravar ni un instant. Al cap d'unes quantes hores, el músic i el pintor, que, segons van testificar amb posterioritat, van notar com se'ls encomanava també una incontrolable necessitat de crear, van empènyer el cub transparent fins a l'extrem de l'esplanada, on va quedar col·locat en equilibri sobre el marge de pedra. Quan van constatar que l’escriptor no només no accedia a sortir del cub sinó que a més, continuava escrivint frenèticament com si no res, van perdre els estreps, com s'acostuma a dir, i van fer tombar el cub de vidre, que es va estimbar més de cinc metres marge avall.

(El cineasta va seguir gravant, fins i tot després que el cub colpegés les roques)

L'escriptor en va sortir amb només amb una fractura al canell dret perquè, sortosament, el cub havia estat fabricant de policarbonat irrompible, seguint unes indicacions d'última hora del cineasta, com si hagués previst, en el guió que no havia escrit, la caiguda del cub.

Mai es sabrà quin era el text que urgia l’escriptor a seguir escrivint i que al mateix temps l'impedia d'abandonar el cub, perquè després que els sanitaris van atendre el seu amic i se l'emportaren en ambulància, el músic i el pintor van procedir a cremar el seu quadern allà mateix així com les partitures del músic i els quadres i els materials del pintor.

Mesos després, en projectar-se el muntatge de la pel·lícula davant de la intel·lectualitat de l’illa en el principal teatre de la ciutat i en arribar el darrer pla, el públic va romandre en silenci fins el final: una seqüència amb un pla ascendent que mostrava un fumerol negre elevant-se, incommovible, en el cel immaculadament blau de l’illa. En aquell moment, l'escriptor, el músic, el pintor i el cineasta van saber, sense cap ombra de dubte, que havien aconseguit el seu objectiu.

Experiment (Bernhardiana nº 64)

No fa gaire ens vam assabentar que tres anys enrere, el banquer més poderós i el filòsof més important de l’illa van accedir a participar en un experiment que consistia en permutar les seves ocupacions de forma indefinida . Durant el temps que ha durat l'intercanvi de papers, que, com no podia ser d'altra manera, ha passat desapercebut per l'així anomenat públic, el banquer, en tant que filòsof, ha dictat conferències, escrit articles i publicat investigacions filosòfiques i el filòsof, en tant que banquer, ha freqüentat els cercles econòmics, ha conversat amb empresaris i polítics i ha pressionat els governants per tal de millorar els comptes del banc. A pesar de tot, durant aquests tres anys tant l'així anomenat estat dels afers públics com l'estat del pensament de l’illa s'han mantingut estables. Segons fonts autoritzades, encara és massa prest per deduir-ne, de tot plegat, una llei.

L'altre, irremeiablement (Bernhardiana nº 63)

Milers de persones forçaven el coll aquell matí de setembre en els abarrotats carrers de Manhattan per contemplar l'espectacle inèdit - terrorífic i magnètic alhora - dels incendis de les Torres Bessones del World Trade Center. Quan els esblaimats espectadors van albirar les diminutes figures desplomant-se des de les finestres o bé fugint de les flames i el fum enfilant-se com ocells atemorits en el refugi últim d'uns ferros torçats penjant sobre el buit per a continuació precipitar-se a una així dita mort segura, molts d'ells no van poder sufocar un crit d'espant i d'altres van apartar la vista, girant el cap bruscament, només per, al cap d'uns segons, sense moure's del lloc, buscar de nou, inevitablement unes noves figures caiguent de l'abisme de ferralla roent, com qui busca perseids en en cel nocturn d'agost.

Per contra, els estiuejants que aquests dies gaudeixen d’un dia de platja a Lampedusa, a un centenar de metres d’un vaixell estibat de migrants sud-saharians, fan tot el possible per no veure el vaixell, carregat de gom a gom amb refugiats provinents de països en guerra, ni tan sols necessiten torçar el coll, simplement fan com si no hi fos amb tanta perfecció que, de fet, no veuen el vaixell mentre juguen sobre l'arena lluent amb els seus fills, es remullen en l'aigua transparent, prenen el sol a la coberta dels iots fondejats a la cala o fan un gelat al xibiu i si per un casual els hi arriba l'esquinç d’un xiscle de desesperació d’un tripulant, fan com si sentissin una gavina i busquen innocentment el traç ociós del seu vol en el cel blavíssim.

Massa (Bernhardiana nº 62)

El diari local ve avui amb la notícia que uns turistes que contemplaven la posta de sol des del seu iot ahir a la tarda van albirar el cos d’un home en avançat estat de descomposició, com s’acostuma a dir, surant en l'aigua a poques milles del port d’una localitat costera al sud-oest de l’illa. El cadàver corresponia a un funcionari de justícia de vint-i-vuit anys que s’havia incorporat recentment a un jutjat d’instrucció de la ciutat.

Es sospita que l’home, que havia desaparegut dues setmanes abans i de qui l’última cosa que se sabia era que havia acudit a la celebració de la nit de Sant Joan en una platja de la ciutat, s’havia introduït en l’aigua completament vestit.

La mare del funcionari de justícia, que havia estat traslladat a l’illa tres mesos abans, ha explicat als així anomenats mitjans que el seu fill, el funcionari de justícia, s’havia resistit al trasllat obligatori a l’illa fins el darrer moment, degut a l’elevat preu de l’habitatge i a la claustrofòbia que patia i ha responsabilitzat directament l’Estat i l’illa de la mort del seu fill.

Que ja sabia que l’illa seria simplement massa per al seu fill, ha dit la mare del funcionari de justícia, i que l’Estat i l’Illa han assassinat el seu fill.

Una vida simple (Bernhardiana nº 61)

Un marbrista analfabet i fadrí de cinquanta-dos anys de la localitat italiana de Carrara va guanyar un milió d’euros a la loteria després de vint-i-vuit anys jugant sense èxit al mateix número i va decidir, seguint el consell d’un client del bar - un funcionari interí del serveis administratius de l’ajuntament de Carrara - on anava cada matí sense falta, des dels catorze anys d'edat, a fer el cafè, continuar jugant a la loteria, comprant tots els números disponibles a excepció d’aquell que havia sortit premiat amb el milió d’euros, amb mires a augmentar la seva fortuna.

Al cap de pocs anys, el marbrista de Carrara, que s’havia retirat tot després just guanyar el premi per dedicar-se integrament a la seva nova ocupació, havia dilapidat el milió d’euros jugant una i una altra vegada a la loteria i no va ser sinó quan li quedaven cent euros al compte corrent del banc que un dels números que comprava de forma indiscriminada va sortir premiat de nou, aquest cop amb mig milió d’euros.

Un cop cobrats els diners, el marbrista va fer-se construir el mausoleu més gran i més car del cementeri de Carrara amb marbre de Carrara, com no podia ser d’altra manera, i va seguir jugant a la loteria, doncs, segons va manifestar en el diari poc abans d’exaurir tots els diners de nou, realment no hi havia res a la vida que se li donés bé a excepció de jugar a la loteria i que això, i no els diners, ni l’èxit ni el marbre de Carrara eren el seu somni i la causa de la seva felicitat, res més que això.

Sobre un Artista de la Fam

Cap al final d'aquest conte, el supervisor que descobreix l’artista de la Fam entre la palla escampada pel terra de la gàbia escolta, com un mèdium, els darrers mots, el prec final que estremeix el lector. Aquest estremiment recupera el que provoca la caiguda del fill a La Condemna després de penjar aferrat a l'arrambador del pont del riu «com un home afamegat s'aferra al menjar» en el clímax del relat.

«Perdonau-me», ens suplica en el darrer moment l’artista de la Fam. Considera que l'art al que ha dedicat la vida no té, realment, cap mèrit. Si mai, per exemple, hagués trobat satisfacció en el menjar, s'hauria "empatxat com qualsevol altre", ens confessa. Però l’artista de la Fam no coneix altre ofici ni vocació que lliurar-se incondicionalment a la representació del seu art.

La pugna constant pel reconeixement és característica de l'obra de Kafka. No s’afanya K. en "El Castell" per res més que per ser ratificat com agrimensor, com si alguna cosa més que la seva dignitat estigués en joc?

L’artista de la Fam ha de fer front una vegada i una altra a la suspicàcia dels altres. Alguns espectadors no dissimulen la incredulitat davant el dejuni continuat, un dia rere l’altre. De totes formes, l'oposició més ferma i perversa és la del supervisor al final del relat, quan respon a la seva súplica amb cruel solemnitat: «Et perdonam!», com si concedís els arguments d’un nen, un ancià o algú que no està en possessió de totes les facultats mentals.

Tant Josef K. en El procés com K. en El castell es desviuen, a la seva manera, per vèncer la resistència dels altres a reconèixer-los. És una resistència tova, de substància onírica, enganxifosa com l’abraçada d’un boxejador exhaust i gairebé vençut al seu adversari al mig del ring. La lluita més difícil de l’artista de la Fam és contra sí mateix. Degut a la suspicàcia insuperable dels altres, ell és «l’únic espectador completament satisfet», i alhora, és el jutge més estricte: res l’enutja més que la renitència de l’empresari a superar els quaranta jorns de dejuni.

D'un dia per l'altre, l'espectacle del dejuni perd l'interès dels espectadors. Quan la seva gàbia és traslladada al passadís del circ, ha de fer front a la competència dels animals salvatges. La multitud que acudeix a la funció s’espitja en el passadís. Però ara només tenen ulls per les feres en les gàbies (entreteniment banal que passa de llarg de l’art autèntic?). Els espectadors que s’aturen per casualitat davant de la seva gàbia son empesos pels que venen darrera. L’artista de la Fam ha de conformar-se amb «la primera visió dels espectadors en la distància». Just quan, paradoxalment, li consenten superar el límit dels quaranta dies, el seu art no interessa ja ningú. De fet, li consenten per deixadesa: la gàbia és descuidada pels encarregats i ningú compta els dies de dejuni.

Abans de la seva extinció, la darrera visió que tenim de l'artista de la fam són els ulls on espurneja la «ferma però humil convicció de seguir dejunant». Un cop es fa desaparèixer el seu cos exigu, res més adequat que substituir-lo per una jove pantera. Aquesta s'adapta a les mil meravelles al seu rol. El fet de viure entre reixes no minva, als ulls dels espectadors, l'aura de llibertat que «aguaita entre les seves mandíbules». 

Acabam la lectura estremits per la culpa que confessa l’artista de la Fam. La seva fi és grotesca com la Josef K. al final de El Procés. Aquesta història, formalment una paràbola, destil·la una moralitat profunda i inaprehensible alhora. O potser és que ens resistim a minvar l’efecte de la prosa de Kafka per a poder-hi tornar una vegada i una altra i sentir de nou, com el primer cop, la mateixa esgarrifança.

«The complete Stories» - Schocken / Random House

CONSIDERACIÓ SUPLEMENTÀRIA 1. En aquestes alçades, està de més, sota el meu punt de vista, confrontar aspectes d’aquesta història amb la vida de Franz Kafka. És suficientment interessant i digne d’anàlisi el text en sí i per sí mateix.

CONSIDERACIÓ SUPLEMENTÀRIA 2. No he estat capaç d’esbrinar quina és la funció del rellotge, única peça de mobiliari que hi ha dins de la gàbia de l’artista de la Fam.

Lucidesa (Bernhardiana nº 60)

L’escriptor il·lustre va ser reconegut, en el discurs de la presidenta del govern durant la cerimònia d’entrega dels premis als artistes més relevants del món artístic insular, com l’artista que millor havia sabut comprendre l’ànima de l’illa i per tant copsar l’esperit total de l’illa i en conseqüència, representar l’ànima i l’esperit de l’illa de forma artística amb una excel·lència i lucidesa que ningú abans havia aconseguit.

Després que alguns dels seus col·legues l’ajudessin a pujar a l’escenari - doncs havia perdut la vista tot just abans de començar la seva última novel·la i als cent tres anys, ja no tenia forces per caminar per si mateix - l’escriptor il·lustre va dir, amb un fil de veu, com s’acostuma a dir, entre atacs d’una tossina tan violenta que l’obligava a interrompre’s al mig de les frases, que tot just feia unes quantes setmanes, precisament en el moment en què escrivia la darrera frase de la seva última novel·la, se n’havia adonat que durant tota la seva vida artística no havia fet altra cosa que intentar copsar la idea de l’illa per tal de deslliurar-se de la idea de l’illa i d’aquesta manera, per així dir-ho, emancipar-se intel·lectual i espiritualment de l’illa i al cap i a la fi, desfer-se d’una vegada per sempre de l’illa, la qual no havia abandonat des dels vint-i-vuit anys, després d’una estança de deu anys en el continent.

Va insistir especialment en el fet que la seva així anomenada per ell fugida del continent havia estat l’errada més lamentable de la seva existència i alhora la decisió més decisiva de la seva vida artística i que en qualsevol cas, la seva fugida del continent senzillament l’havia anihilat com artista i com a persona ja als vint-i-vuit any d’edat.

La darrera novel·la de l’escriptor il·lustre s’ha publicat de forma pòstuma i, com no podia ser d’altra manera ha estat ignorada pels així anomenats cercles intel·lectuals de l’illa i en la majoria de les ressenyes de les revistes literàries del continent ha estat estimada com una obra menor en la seva ingent producció literària.

Autonomia

"La idea de l’individu autònom que controla el seu destí mai no m’ha fet el pes. L’experiència em diu que sempre que he cregut que tenia les coses controlades, l’endemà mateix me n’ha passat alguna que desfeia absolutament tot el que tenia planejat. I sempre és així."

W.G Sebald, Revista El funàmbul, nº 6.

Embriaguesa, Nietzsche, Baudélaire

L’embriaguesa de Baudélaire i Nietzsche, a la revista El funàmbul.

Infern (Bernhardiana nº 59)

Un jubilat de seixanta-set anys, habitant de la ciutat belga de Antwerp, explica en l’edició d’avui del diari digital que des de fa gairebé una dècada rep periòdicament la visita d’un repartidor o repartidora a domicili, que li porta una comanda que no ha demanat i que consisteix, invariablement, en una pizza tropical i una llauna de cervesa americana.

El ciutadà belga desconeix qui realitza les comandes i per quin motiu, diu, el “tortura dia i nit”, ja que les comandes, que provenen no només de les pizzeries situades en el centre històric d’Antwerp, on habita el ciutadà belga, sinó també de les pizzeries situades en la totalitat de l’així anomenada àrea metropolitana de la ciutat d’Antwerp son sempre realitzades per una persona anònima.

El ciutadà belga emfatitza que els repartidors piquen a la porta de casa seva, una residència unifamiliar a la riba del riu Escalda, a qualsevol hora del dia i de la nit, fins i tot de matinada i per si això fos poc, diu, no suporta la pizza, que ha tastat només un cop a la vida, ni la cervesa americana, i que, per tant, la idea d’una pizza amb pinya combinada amb una cervesa americana és suficient per a regirar-li l’estómac.

Explica a més que ha perdut el compte de les comandes que ha rebut a casa seva així com ha perdut el compte de les denúncies que ha formalitzat a la comissaria de policia en els darrers nou anys i que està visquent “un autèntic infern” però tot i així, des del primer dia, ha recollit i ha pagat totes i cadascuna de les comandes que fins el moment han portat a casa seva els repartidors i repartidores de les pizzeries d’Antwerp i de l’area metropolitana d’Antwerp, i que, invariablement, en el moment en què la motocicleta parteix, obre el cartró de la pizza i després de comprovar que efectivament es tracta d’una pizza tropical, llença el cartó amb la pizza i la llauna de cervesa al riu Escalda, motiu pel qual ha estat denunciat desenes de vegades per la policia d’Antwerp.

És d'esperar que el judici per un delicte continuat contra el medi ambient no s’endarreixi gaire, segons l’article del diari digital.

Transcendència (Bernhardiana nº 58)

Durant un debat electoral en el paranimf de la facultat de filosofia, els dos candidats presidencials dels dos principals partits de l'illa van ser ser qüestionats pels estudiants i per les estudiants universitàries sobre quins eren els seus autors filosòfics de capçalera, com s’acostuma a dir.

Els candidats presidencials van indicar els noms de Hegel i Spinoza i quan els estudiants i les estudiants universitàries van sol·licitar als candidats presidencials que citessin una obra de referència de Spinoza i Hegel respectivament, els candidats presidencials van intercanviar per error els autors de l’Ètica de Espinoza i l’Estètica de Hegel.

Quan els estudiants i les estudiants universitàries van assabentar els candidats presidencials de l'errada en l’atribució de les obres, tots dos van insistir, cadascun per la seva banda, que Hegel i Spinoza respectivament havien estat uns autors transcendentals en els inicis de la seva carrera política i que encara avui a dia d’avui, com s’acostuma a dir, els inspiraven i que sense cap dubte, mai haurien arribat al lloc on es trobaven en aquells moments de no ser per l’Ètica de Hegel i l’Estètica de Spinoza i que no podien imaginar-se les seves carreres polítiques sense la filosofia.

Covidianes-19 (LV) - Reflexions apocalíptiques

Mitjanit davant la televisió. “La mascareta ha arribat per quedar-se”, diu la presentadora dels informatius de TV3. Com si de una moda es tractàs: primer els tatuatges, després els patinets elèctrics i ara la mascareta. En sortir de casa, revisar que portes a sobre les claus, la cartera, el mòbil i la mascareta. On guardar-la, a dins la cartera? Doblegada dins d'una butxaca? Per què no a sota del capell? Tornar a posar de moda el capell

Armageddon a TVE1. Bruce Willis, Ben Affleck (BW i BA d'ara endavant). Astronautes de la NASA. La humanitat en perill d’anihilament a causa de la trajectòria capritxosa d’un meteorit que es dirigeix cap a la Terra. Em ve al cap una frase de Bruce Willis a Motherless Brooklyn: “I gotta keep this under my hat”, que es pot traduir, per què no, per “Deixeu-m’ho a mi”. A la pantalla, es produeix una forta explosió. Altres dos astronautes son engolits per una onada de foc i destrucció. “Do you believe what just happened?”, demana un estupefacte BA a BW o viceversa– fa mal distingir les cares amb el tremolor de la càmera i els reflexos en el vidre de les escafandres

“És el meu torn ara”, diu BW després d'enganyar BA per a fer-lo pujar a la nau que tornarà els astronautes sans i estalvis a la Terra. A tots excepte a ell, és obvi: el dramatisme específic de l’escena anticipa que BW es sacrificarà per tots els tripulants i per tota la humanitat, així com a Motherless Brooklyn és evident, en el moment que pronuncia aquella frase, “I gotta keep this under my hat”, que al personatge no li queden gaires minuts de vida.

L’argument d’Armageddon fa venir al cap, naturalment, el de Malenconia de Lars Von Trier, on és un planeta, anomenat precisament Malenconia, i no un meteorit el que amenaça amb estavellar-se contra la Terra. En la seva trajectòria, passa de llarg però en un gir tràgic del destí planetari, fa mitja volta acaba impactant contra el món

BW detona una càrrega explosiva que esmicola el meteorit. En els següents plans, veim gent que surt corrensos de les esglésies, de les mesquites i altres llocs de culte, salta de pura joia i aclama els seus salvadors

L’Armageddon és la batalla final entre els exèrcits del bé i el mal. El bé: la Humanitat, representada simbòlicament pel dit providencial de BW que activa el detonador. El mal: un meteorit que, sense voler-ho, amenaça la vida a la terra. A Malenconia, Claire observa el planeta amb el telescopi. “It looks friendly”, diu. Quan és evident que el final s’acosta Justine, la depressiva, la inútil, la incapaç, és precisament que assumeix el comandament de la situació i crea la cova màgica sota la qual es refugien Claire i el nen abans del final

Tant a Armaggedon com a Malenconia, es Déu qui salva o condemna la humanitat i també, qui la posa en perill en primer lloc. Les coses passen perquè han de passar. “Déu no juga als daus”. Pensava que la cèl·lebre frase era de Wittgenstein, Google em confirma que va ser Einstein. Spinoza ja ho anticipava dos segles abans, que Déu no improvisa, ni tan sols té un pla, maldament en ell està l’origen de tot allò que és i existeix, inclosa la missió èpica de la NASA a Armageddon i la cova màgica de Justine a Malenconia.

No només la mascareta, també ha vingut per quedar-se la por irracional a esdeveniments catastròfics de caire bíblic – una epidèmia més mortífera, una plaga o l’esbucament fatal del sistema capitalista. Succeirà encara que no ho volguem.

Si aquesta crisi ha de servir per alguna cosa, que sigui per desmuntar definitivament els mites de que els humans som el centre de l’univers i de l’antagonisme entre l’ésser humà i la natura. I que la desmitificació ens porti a la humilitat: som uns pobres éssers que, en darrera instància, només podem defensar-nos de les forces desencadenades de l’univers amb la imaginació i la compassió.

Covidianes-19 (LIV) - Cafarnaüm

EEUU. Manifestacions per la mort de George Floyd a mans de la policia. Incendis de cotxes i comissaries de policia. Genolls a terra i gasos lacrimògens. Les protestes podrien provocar una segona onada de contagis, alerten els experts, segons el New York Times. Es commina els manifestants a mantenir la distància de seguretat. Ahir a la nit, en produir-se disturbis molt aprop de la Casa Blanca, el president, Trump es va refugiar en un bunker. Com Hitler quan l’exèrcit rus assetjava el Reichstag, penso


Ha mort Christo. Juntament amb la seva esposa i coautora de les seves obres Jean Claude, va recobrir amb una tela el Reichstag de Berlin i el Pont Neuf de Paris, entre d’altres intervencions. Christo i Jean Claude no van rebre mai cap subvenció pública. Viatjaven en avions separats per a que, en cas d’accident, un dels dos sobrevisqués i pogués continuar l’obra. L’obra de Christo i Jean Claude seguirà endavant a pesar de la mort de Christo, adverteix la web de Christo i Jean Claude


Imaginar-se el sermó de la muntanya de Jesús en temps de coronavirus: els feligresos seguint-ho a través de Google Meet o bé situats, com les peces d'uns escacs, en les caselles d'una graella gegantina que recobreixi tota l'extensió de la vessant de la muntanya


El messianisme segons Trump: «Podria disparar algú al bell mig de la cinquena avinguda i no perdria cap votant»


Trump és molt actiu de les xarxes socials. Salvini és molt actiu de les xarxes socials. Trump és, com Salvini, un expert en l’art de mostrar-se, en l’art d’aparentar, en l’art del simulacre (simulacre: acció simulada). Trump és potser, penso – pensar no és altra cosa que construir fràgils hipòtesis per passar el temps -, el prototipus de feixista en el segle XXI


De cada cop, ens relacionam manco de manera presencial. Presència: Fet d’ésser, de trobar-se en un lloc. D'uns anys ençà, s'està produint una creixent deshumanització de les relacions socials. La generalització de l’ús de les xarxes socials durant els darrers anys té molt a veure amb aquesta creixent deshumanització. Marc Augé diu que «paradoxalment, les xarxes socials estan destruint les relacions socials». Durant la pandèmia, la interacció per mitjà de les xarxes socials ha augmentat en relació proporcionalment inversa a la disminució de la interacció presencial

Breu història de la comunicació entre dues persones separades físicament:
El correu va permetre escriure's de forma asíncrona
El telèfon va permetre parlar-se de forma síncrona
El sms va permetre escriure's de forma gairebé síncrona
El xat va permetre escriure's de forma síncrona
La videoconferència va permetre parlar-se i veure's de forma síncrona
Les xarxes socials permeten tot allò que permeten els sistemes anteriors i més coses encara


Una metàfora de la videoconferència: les pantalles de vidre de les sales de visita de les presons que surten a les pel·lícules. El pres i el visitant parlen per un intèrfon. Es poden veure les cares i tocar-se en un simulacre de contacte. Les així anomenades xarxes socials, penso, haurien d’anomenar-se xarxes inter-personals  o més bé, xarxes inter-individuals


Marc Augé: «relacionar-se amb l’altre requereix dedicar un espai i un temps concrets». L’adveniment de les xarxes socials ha creat una nova noció de lloc i una nova noció de presència. Els interlocutors de les xarxes socials es troben en nou lloc on només ells hi son presents de forma virtual (Virtual: Que ha estat creat artificialment, per analogia amb el món real). Augé de nou: que avui dia, estam constantment en un no-lloc


L’endemà, Trump surt del búnker anar a l’esglèsia de Saint John Parish. La policia dispersa els manifestants per a que Trump hi pugui anar caminant des de la Casa Blanca. Sosté una biblia davant els fotògrafs.
- «És la seva biblia», demana un fotògraf?
- «Es una biblia», contesta Trump – la cursiva és del diari (no recordo quin)


Des d’algun punt en la història, la tècnica ha evolucionat molt mes ràpidament que l’ètica
Imaginar què escriuria Walter Benjamin sobre les així anomenades xarxes socials. Les relacions socials en l’era del totalitarisme tecnològic o quelcom per l’estil
Imaginar-se què escriuria Hannah Arendt
Nota: profunditzar en la relació entre les xarxes socials i el feixisme
Nota: llegir a Hannah Arendt
Nota: llegir més a Marc Augé

                                Wolfgang Volz/Christo                                          

Covidianes-19 (LIII) - Ostinato

I.

Wonderwall, en versió de Brad Mehldau Trio. En els primers compassos, fins al primer chorus, el contrabaix repeteix un motiu en ostinato a contratemps de la melodia

ostinato: frase que es repeteix persistentment en la mateixa veu musical

Per sota de la melodia, la veu del baix murmura: Escolta’m

II.

Les nines russes, de Cédric Klapisch. El personatge interpretat per Romain Duris fa memòria del moment en què és abandonat per la seva amant en un pub de Moscú. “L’únic que record són els greus ressonant en els altaveus”, diu Romain Duris o el seu personatge

No escolta la música, que li queda gravada en l’inconscient, per dir-ho d’alguna manera

“L’únic que desitjam és vibrar”, diu a continuació

III.

El covid-19 es va esvaint dels titulars dels diaris. Poc a poc, es difumina la seva amenaça, que tanmateix, continua latent, com un baix en ostinato que subratlla totes i cadascuna de les nostres accions

La vida no és el mateix amb l’alè del covid-19 al clatell, penso. Amb el covid-19 murmurant-nos, a cau d’orella: No m’oblidis

Però hem de seguir ballant, maldament no ens agradi la música. Hem de continuar la dança de la vida, d’una manera forçada, com el pollastre de Stroszek

IV.

Des que vaig veure Romain Duris a Latcho Drom, de Tony Gatlif, sóc admirador del seu treball, per dir-ho d’alguna manera

A De battre mon cœur s'est arrêté, Romain Duris és un prometedor pianista que ha deixat de banda la carrera musical per fer de sicari a les ordres del seu pare. Anys després, reprèn els estudis i fa classes amb una professora xinesa. En la darrera escena de la pel·lícula, apallissa el mafiós rus que va assassinar son pare als banys de la sala de concerts on la professora xinesa, que és ara la seva dona, interpreta en un recital

Naturalment, continuo veient aquell Romain Duris desmanegat i vital – els ulls espurnejants, la mandíbula quadrada i el somriure salvatge - en totes i cadascuna de les seves interpretacions

V.

La música de Brad Mehldau Trio continua amb O Que serà

Escolto el tema original, de Chico Buarque, on és la melodia la que es repeteix en ostinato

La majoria dels versos comencen amb O que, o sigui, el que

        Què serà, què serà / el que no té certesa i mai en tendrà?

Hi ha música que sembla feta ex profeso per fer vibrar la nostra subjectivitat, en dies com avui en què tot el que demanem és estar mínimament en sintonia amb alguna cosa que ens faci creure, que ens mogui i ens faci vibrar

Covidianes-19 (LII) - La nova normalitat

Matí a la platja

Sobre l’arena, a la part més a prop del passeig, un grup de dotze o tretze dones practica uns exercicis, que consisteixen en colpejar rítmicament uns bastons a banda i banda del cos mentre es puja i baixa el tors, a compàs d’una música disco

Dins l’aigua, un grapat de practicants del paddle surf, que, de lluny, fan la impressió de caminar sobre la mar amb l'ajut d'un gaiato

A la dreta, una morena de pell blanquinosa i els pits com globus i un mascle d'uns quaranta-cinc anys fornit i atractiu, amb el cabell llustrós i impecablement pentinat d'un sicari de la màfia. Conversen  tombats d’espatlles a l’arena, amb els ulls fixos al respectius terminals mòbils

A l'esquerra, una dona prima, de la mateixa edat si fa no fa que el sicari, amb un tall de cabells que em fa recordar el flirt de Marcello en la festa del castell dels afores de Roma a La Dolce Vita. Somriu i s’abraça al seu estimat saltironejant com una adolescent

Pels carrers de la localitat costanera. Es diria un dia qualsevol d'estiu, si no fos per l’absència de turistes. La gent camina al seu aire, s’atura a conversar a la vorera, a les terrasses dels bars, circula amb els vehicles. Hi ha vianants que porten mascareta, però a part d'això, es comporten de manera completament normal, és a dir, com abans de la pandèmia. Els ancians són els únics que caminen previngudament, mirant-ho tot amb ulls d’artificier, com si les voreres fossin camps de mines

Un camió d’escombraries realitza vàries maniobres per girar la cantonada. Un clàxon sona regularment, alertant d’un estacionament inadequat

Tot fa l’aspecte de tornar ser com abans, per a decepció dels que esperaven el miracle d’una presa de consciència col·lectiva, d’un canvi total en la vida de la gent 

A la cafeteria, dues parelles de romanesos o albanesos conversen a crits, a dos pams de la cara. Dos joves italians abandonen la seva taula i la cambrera desinfecta les superfícies de taula i cadires amb un spray i un pedaç blanc, amb cura, com si netegés un sagrari

Sento una esgarrifança en fregar involuntàriament la part inferior de la cantonada de la meva taula

Un dels italians de la cafeteria, que porta una arracada amb una creu platejada a cada orella, surt de l’estanc, on ha entrat sense la mascareta. S’atura a la vorera, torna la salutatió a un conegut que passa en motocicleta, fa mitja volta i continua el seu camí

Covidiana-19 (LI) - Espectre

Covidiana-19 número cinquanta-un

Seguim en estat d’alarma, segona fase de desconfinament

youtube, darrer partit de Kobe Bryant. En anotar un llançament i superar la barrera dels cinquanta punts, la multitud que omple l’estadi embogeix, inclòs Jack Nicholson, assegut a primera fila. Tots els que surten al vídeo són vius, excepte Kobe Bryant i la seva filla – que també hi apareix en qualque moment

Barthes, que va morir poques setmanes després de publicar La Cambra Lúcida, escriu que el subjecte fotografiat viu una “microexperiència de la mort”. Que en els moment en què deixa de ser subjecte i no és encara objecte, "es converteix en un espectre"

Anit, Accattone de Pasolini. Escapant de la policia, Accattone roba una motocicleta i en girar la cantonada, derrapa, cau i es colpeja el cap en la vorera. “Ara estic bé”, diu, abans de traspassar

Un helicòpter sobrevola casa meva, una multitud de llums i un brunzit en el cel orfe d’avions. Poc abans, el xiscle d’un sebel·lí

Ahir a la tarda, van passar pel costat de casa dos cotxes de policia, dos ambulàncies i dos camions de bombers, m’informa la meva filla

En sentir el soroll de la caiguda, tothom – els transeünts, els policies dels quals escapava, els companys de malifetes, un grup de nens que caminava per la vorera – corren a contemplar Accattone mentre es mor

Kobe Bryant acaba guanyant el partit tot sol, després d’encistellar un grapat de llançaments seguits. No és un partit, és una hagiografia, penso

Un estat d’alarma, com l’admiració o l’enamorament, no dura en la psiqué més que un temps prefixat. Les emocions neixen amb la mort gravada al front

El company d’Accattone fixa els ulls esbatanats al cel i es persigna amb les mans emmanillades – aquest acte transporta l’espectador a una de les escenes inicials, Accattone braços en creu abans de llençar-se de cap al Tíber per guanyar una aposta

Escriure no és, al cap i a la fi, res més que ajuntar la multiplicitat de veus que pul·lulen per la ment en una veu aparentment única i original. Per dir-ho amb Barthes: “L’escriptura comença amb la mort de l’autor”

Un temps, era costum fotografiar els morts amb els seus millors vestits. Avui dia, tot just morir-se algú famós o admirat, la gent acudeix a youtube a buscar-ne vídeos - jo inclòs

Acattone, o més bé, el doble de Franco Citti, més que saltar, es deixa caure en l'aigua tèrbola del Tíber

Què és la mort, sinó l'objectivació d'allò inaprehensible, el subjecte

Covidianes-19 (L) - Refotografia

Article del New York Times escrit per Adam Nossiter

Eugène Atget i Mauricio Lima. 2 fotògrafs, Paris i 100 anys de diferència

Fa cent anys, Eugène Atget es llevava de bon matí i fotografiava llocs emblemàtics de Paris - Notre-Dame, el Panteó, el Pont Neuf – i llocs no emblemàtics de Paris – carrers, edificis, negocis. En les seves fotografies no hi apareixien persones, només ocasionalment siluetes inerts, sense vida.

Atget fotografiava l’“essència arquitectònica” amb “un tractament sobri del detall”, diu Nossiter, segons la meva traducció

En algunes de les fotografies d’Atget la boira difumina alguns contorns, alguns perfils. Atorga una certa aura als edificis, per dir-ho amb Walter Benjamin – una certa independència d’ànima, per dir-ho amb Pessoa – però Pessoa es referia a una altra cosa

Benjamin comparava les fotografies d’Eugène Atget a les de l’escena d’un crim, diu Nossiter. Benjamin considerava que s’hi manifestava una “distància entre l’home i el seu entorn”, entre el fotògraf i Paris

Roland Barthes diria que l’efecte de la fotografia és subjectiu. Walter Benjamin no sabia què era el punctum, naturalment. Algunes de les fotografies d’Atget tenen punctum i la distància de la que parla Benjamin és anul·lada

(Nota: rellegir La Cambra Lúcida)

Seria interessant saber què pensaria Roland Barthes sobre la fotografia d’Eugène Atget – en una recerca ràpida a Google no trobo cap text de Barthes referit a Atget

Penso que en tota fotografia de Paris hi ha una certa invisibilitat que emana del reconeixement immediat de Paris en la fotografia. Fins i tot en les fotografies que no són de Paris però que semblen de Paris es produeix aquest fenomen

Què es pot dir d’una fotografia de Paris? Bàsicament, que és Paris

A youtube, un periodista li demana a l’ex-jugador de bàsquet Karl Malone què li ve al cap quan li mencionen el nom de Michael Jordan. “Michael Jordan”, contesta Karl Malone

En la fotografia del Pont Neuf que apareix a l’article, es diria que la ciutat patina sobre la pista de gel del Sena

El moll és una saudade de pedra, fa dir Pessoa a Alvaro de Campos. Qui no té saudade de Paris, penso. Qui no s’ha imaginat la seva vida o una part de la seva vida o almanco una escena de la seva vida a Paris

Imaginar escenes de vida, com si fossin part d’una pel·lícula. Ex.: una dona contempla una fotografia d’un lloc i se li desperta el desig immediat i irrefrenable de viure en aquest lloc. En la següent escena, la dona ja s'ha muda a aquest lloc - arranja l'habitació i per la finestra veim un monument o un paisatge característic. Serviria de motiu inicial d’una pel·lícula o de mcguffin

Mauricio Lima ha refotografiat algunes fotografies d’Atget, cent anys després. Els carrers també son buits, perquè les ha realitzat durant el confinament. Ocasionalment, algun transeünt aïllat

Va dir Pasolini que el Jesús del seu Evangeli segons Sant Mateu és un retrat de Jesús després de 2000 anys d’història. Doncs bé, el Paris de Lima és el Paris d’Atget després de 100 anys de capitalisme

En comparar les fotografies de Lima amb les d’Atget, s’hi percep un fantasma, el fantasma de Paris, com el de les noveles de Patrick Mondiano

En les fotografies de Lima, veig un Paris buit de turistes- però els turistes hi són, en les fotografies de Lima, sols que no hi apareixen – s’hi percep la seva absència, com una fantasmagoria

El Paris de Lima no té aura. I possiblement, tampoc en tenia en la seva època el Paris d’Atget, tot i que Benjamin opinava que “Atget evita l’efecte pintoresc”, diu Nossiter

Naturalment, ja ningú empra el concepte d’aura tal i com el va concebre Benjamin. 

(Nota: rellegir L’obra d’art en l’època de etc. )

                                                       Eugène Atget vs. Mauricio Lima - New York Times

Covidianes-19 (XLIX) - Confinat en un hotel

Noticia del New York Times de la setmana passada. L'hotel W. és un edifici en forma de vela de tres-cents vint-i-cinc metres d'alçada, situat en l’extrem d’una platja de Barcelona. Fa setmanes que hi ha un únic habitant en l’hotel W. És un enginyer industrial que s’encarrega del manteniment

Diu l’enginyer industrial que fa córrer l’aigua de cadascun de les mil quatre-centes aixetes de l’hotel durant cinc minuts cada cinc dies, per tal de prevenir, en el futur, infeccions per la bactèria Legionella. La Legionella causa una forma de pneumònia, coneguda amb el nom de malaltia dels legionaris (Legionnaires’ disease)

Diu l’enginyer industrial que fa deu setmanes que roman confinat en l’hotel W.

Hotel i confinament porten, naturalment, a pensar en el Overlook hotel de The Shining

Jack Torrace no era enginyer, sinó escriptor. En l'entrevista que li fan al principi de la pel·lícula, diu que en el passat havia treballat com a mestre d’escola. El manteniment que havia de fer Jack a l'hotel Overlook consistia en posar en marxa la caldera de tant en tant per encalentir diferents parts de l’edifici de forma rotatòria

L’hotel W. podria ser també, per què no, una mitja lluna de vidre caiguda del cel i clavada en el formigó

Com es ben sabut, en un moment donat, Jack Torrace embogeix i es passa el dia escrivint la mateixa frase amb la màquina d’escriure. (Escriure mil quatre-centes vegades la mateixa frase cada cinc dies surt a dos-centes vuitanta repeticions al dia)

Quan anava a l’escola, els mestres ens castigaven a repetir una frase a la pissarra. Un càstig, un ritual

Overlook significa mirador

Des de la seva habitació, en la planta vint i quatre, l’enginyer industrial pot contemplar els barris costers, la mar, la platja deserta i al fons, les muntanyes. En canvi, posa per al fotògraf del New York Times tombat en un sofà arrambat al finestral, llegint un novel·la – fingint que llegeix una novel·la

Overlook també significa passar per alt, negligir, no tenir en compte

L'hotel Overlook s’anomenava en realitat Timberly Logde i es troba a Clackamas County, Oregon.

A Oregon va néixer fa uns dies un moix amb dues cares. El moix de dues cares podia mamar amb una boca i miolar amb l’altra. Podia, en passat perquè ha mort

Segons els seus propietaris, el moix de dues cares orinava i defecava tot allò que bevia i menjava

Definició de supervivència en temps de consumisme: ingressar més del que es gasta. Gastar més del que s'ingressa significa, en canvi, perir

Diu Jack Torrace també en l'entrevista de treball que feia de mestre d'escola "to make ends meet", per a sobreviure

Calcular els litres d’aigua que es tuden en l’hotel W. de Barcelona cada cinc dies

Jack Torrace sofreix el que s’anomena comunament la “febre de la cabana”, un estat avançat d’irritabilitat i desassossec a causa del confinament, i acaba embogint i intentant assassinar la seva família

L’enginyer industrial de l'hotel W. ha programat els llums de les habitacions per a que les nits, es dibuixi un cor en la façana de l’hotel W. Una forma de connectar amb el que passa a fora, diu

Covidianes-19 (XLVIII) - Extinció

Als EEUU, s’acosten als 100.000 morts. Una xifra rodona.

La importància de les xifres acabades amb un o més zeros en la nostra cultura – de l'així anomenada cultura occidental - prové de l’adopció del sistema de numeració decimal. El sistema de numeració decimal, segons els antropòlegs, va ser adoptat perquè el nombre de dits de les dues mans sumen 10, segons la wikipèdia. Decimal, digital.

Els pitagòrics tenien per sagrada una figura triangular, el tetraktys, formada per deu punts ordenats en quatre files. 1 + 2 + 3 + 4 = 10. Això ho diu també la wikipèdia.

Si tenguéssim sis dits a cada mà, llavors empraríem el sistema de numeració duodecimal. 

La portada de la versió digital del New York Times mostra una imatge canviant amb desenes de noms de víctimes. Al costat d'alguns noms, en negreta, un epitafi. Pintor amb talent, reconegut pels seus paisatges. Li encantava ballar. Pianista de jazz, compositor i professor de música. Va salvar 56 famílies de la Gestapo. 

Clicant sobre un enllaç, s’accedeix a una pàgina de color beig amb milers de siluetes grises. A mesura que es va baixant, en un quadrat blanc al costat dret va avançant la data i s'incrementa el nombre de morts. De tant en tant, entre les siluetes grises, alguna destacada en negre amb l'epitafi al costat. 

Li encantaven els gossos, els puzzles i els llibres. Orgullós veterà de la segona guerra mundial. Horticulturista certificat. Aficionat a la boxa. Acadèmic reconegut. 

En arribar al final de la pàgina, apareix el missatge: El nombre és una mesura imperfecta, quan s’aplica a la condició humana.

La condició humana genera el nombre i al mateix temps, es resisteix a aplicar-se'l. Som individus, no nombres. Com en els quadres Juan Genovés. 

Les xifres de morts de la segona guerra mundial. Quan es pensa en els sis milions de jueus assassinats pels nazis, no es pensa en cap persona individual, en la seva espantosa mort, sinó que un queda subjugat per la fascinació de la xifra. Naturalment, imaginar-se l'assassinat d’una sola persona és més paorós que pensar en el número 6.000.000.

Potser només som capaços de concebre els números que podem veure o imaginar en tota la seva dimensió.

Diuen que Stalin va dir que la mort d’un sol ésser humà és una tragèdia, mentre que la mort de milions, simple estadística. Segons el diccionari Oxford, la frase és de Kurt Tucholsky, un escriptor i satirista alemany.

6.000.000 representa una dimensió inimaginable, i 100.000 també

La pròpia mort era inimaginable per a milions de persones fins fa dos mesos, excepte per alguns, com  Woody Allen, qui ha patit tota la seva vida de tanatofòbia, segons confessa a la seva autobiografia, segons es diu un article de El País de fa quatre dies.

(Thomas Bernhard a un vídeo de youtube, a la plaza mayor de Madrid, llegint El Pais. Thomas Bernhard, un altre tanatòfob, escapant de l'obsessió per la mort a Madrid)

A causa del covid-19, molts pensam ara més sovint amb la mort. La mort està, per tant, més present en les nostres vides. Diu Gonçalo Tavares que hauríem de pensar-hi més, en la nostra mort, per a ser conscients de la finitud de l’existència.

Freqüentar la mort.

Woody Allen dirigeix una pel·lícula a l'any, des de fa decennis, per escapar de la mort, també. 

Què és imaginar o pensar en la mort d’un altre, sinó reflexionar en la nostra pròpia i inevitable extinció?

Què és l'art, sinó un pretext per deixar de pensar en el nostre final o per justificar la nostra fútil existència?

Exorcisme (Bernhardiana nº 57)

En un moment de debilitat mentre conversava amb el matrimoni A. en el Prater, l’artista vienès havia acceptat en contra la seva voluntat la invitació dels seus antics amics i mecenes, el matrimoni A., a l’així anomenat per ells sopar de societat, que havien organitzat per a la flor i nata de la societat vienesa aquell vespre en el seu apartament al Leopoldstadt.

Aquella tarda, en trobar-se casualment amb el matrimoni A. mentre passejava pel Prater l’artista vienès havia comès el terrible error de, en primer lloc, aturar-se a conversar amb el matrimoni A. i en segon lloc, acceptar la invitació al sopar de societat doncs no podia suportar ja el matrimoni A. des de feia decennis i per això mateix els havia estat evitant durant vint anys fins al punt de, llavors ho havia descobert, haver emigrat a la Gran Bretanya i haver evitat durant dues dècades tornar a Àustria i a Viena a causa del matrimoni A.

No obstant això, a les quatre de la matinada d'aquell dia, després d’abandonar l’així anomenat sopar de societat - on havia arribat el primer de tots i on havia restat fins el final de la vetllada quan la pràctica totalitat dels convidats havia abandonat el pis de matrimoni A. i els pocs que quedaven estaven completament gats, aclofats en les butaques de la sala d’estar o endormiscats amb el front descansant sobre la taula del menjador - mentre caminava a grans passes per l’avinguda al costat del Danubi se li va fer clar de cop i volta, com una revelació, que realment si havia acceptat la invitació del matrimoni A. havia estat amb la intenció de saturar-se, sadollar-se, atipar-se i realment afartar-se de forma definitiva del matrimoni A. i de tot el relacionat amb el matrimoni A. i així per així dir-ho saturar-se i afartar-se de repulsió i repugnància respecte del matrimoni A. i respecte de les vetllades anomenades sopar de societat almanco durant dos decennis més.

Aquella nit, en arribar al seu apartament, l’artista vienès va poder, finalment, després de dues setmanes de persistent insomni, o sigui, des que havia tornat a la seva pàtria, dormir com un innocent. 

Precocitat (Bernhardiana nº 56)

Un nen belga de nou anys d’edat ha abandonat els estudis d’Enginyeria Elèctrica de la Universitat d’Eindhoven perquè la universitat d’Eindhoven no ha permès que el nen belga de nou anys es graduï en solament deu mesos en Enginyeria Elèctrica i estableixi, en conseqüència, un nou rècord guiness en precocitat en l’obtenció del títol universitari. 

Segons diu la notícia del diari, els professors universitaris del nen han recomanat els pares que el seu fill acabi els estudis de tres anys de duració en devuit mesos i no en deu, com proposaven inicialment els seus progenitors, de manera que, segons les seves pròpies paraules, el jove estudiant no se senti pressionat i d'aquesta manera tengui la possibilitat de desenvolupar aptituds intel·lectuals com “l'agudesa, creativitat i anàlisi crític” durant la darrera fase dels seus estudis universitaris en Enginyeria Elèctrica.

Per la seva banda, el nen belga de nou anys - a qui la seva mare anomena “el meu petit Einstein” - ha declarat en les així anomenades xarxes socials que en un futur no molt llunyà pretén dedicar-se 

a la fabricació d’òrgans humans artificials per a, segons les seves pròpies paraules, “estendre la vida”, i ha declarat també que se sent decebut per la decisió del professorat de la seva facultat i no només això, sinó que ha acusat el rectorat de la Universitat d’Eindhoven de mentir i i ha indicat que endarrerir la seva graduació vuit mesos és simplement inacceptable.

Covidianes-19 (XLVII) - Insospitada redempció

De fa uns quants dies que he deixat de seguir l’actualitat de la crisi sanitària. Ni tan sols consulto el diari digital de Gonçalo M Tavares, el sismògraf més fiable (i entretengut) de la situació en el món, no només perquè es subministri d'informacions d’arreu del globus que insereix com maons en l'atípic i sincopat discurs narratiu, sinó perquè Tavares transmet en la seva escriptura el pols de l’actualitat, com s’acostuma a dir, el zeitgeist - un buzzword que estalvia concretar i precisar i quedar la mar de modern, que és el mateix que dir per dir, o ja que hi som, escriure per escriure.

I de fet, millor viure des-connectat de la realitat o més bé, viure-sense-estar-pendent, de forma intransitiva. Deixar d'espipellar a totes hores els diaris digitals amb la inconfessable esperança – per ingènua i compulsiva – que aparegui la insospitada notícia d’una solució miraculosa i definitiva, ja sigui una vacuna precoçment desenvolupada, un medicament màgic o la retirada inopinada del virus, com un enemic avergonyit o una bístia moribunda, a la selva o el laboratori d’on va sortir. 

Així doncs, més val evitar la realitat que fer-se falses il·lusions, en el sentit que val més recollir-se en l’existència individual i familiar, acompanyat d’alguns pocs llibres, unes quantes melodies fidels i tant silenci com sigui possible per dedicar-nos a ser de forma concentrada, intensa – o de la manera que ens roti – en aquesta condició redescoberta, fugint d’expectatives rutilants que pampalluguegen en la miríada de miralls de l’enganxifosa teranyina universal, que és el que significa, ni més ni manco, world wide web, un altre buzzword, sense trampa aquest cop.

O fabricar-te la teva pròpia constel·lació màgica en els nassos de l'apocalipsi, com el tippi de Justine en Melancholia de Lars Von Trier, mentre el món se’n va a norris, ja sigui per col·lapse o per una nova volta de rosca del sistema per obra i gràcia d'un efecte rebot, terminologia dels mercats financers que ens ve que ni pintat. Res més trendy que esperar la fi del món reclòs en el teu propi món, registrant aquest altre pols que donaves per perdut, com un record pouat de la memòria de la infància i redescobrint el poder redemptor de les misèries exposades al microscopi, les teves, no les d’un planeta de cada dia més agonitzant i aliè.

Covidianes-19 (XLVI) - L'absència

Sembla mentida que hagin passat nou setmanes completes des del començament del confinament. Avui, un altre dia insufrible - El gaucho insufrible, una novel·la o recull de contes de Roberto Bolaño. 

En un museu, una fotografia de Patti Smith de la cadira on treballava Roberto Bolaño es ven a quatre-mil euros. Una fotografia representa l’absència de l’escriptor. O l’absència, a seques.

Un epidemiòleg diu que el Covid-19 no desapareixerà mai. Que sempre serà amb nosaltres.

Penso que el virus, omnipresent i invisible, només pot ser representat com una absència pura; tots els estats d’ànim que genera en nosaltres durant totes aquestes setmanes són provocats per un buit al voltant d’un centre ubic.

“La veu perd el seu origen, l’autor entra en la seva pròpia mort, comença l’escriptura”, diu Barthes a “La mort de l’autor”.

Julio Anguita, Juan Genovés, morts de causa natural, sense que el covid-19 hi hagi intervingut - Un polític que semblava un artista, i un pintor que semblava un polític honest i compromès. 

Avui dia, la política, pura pantomima, ha perdut el seu centre; és finalitat pura i pura estètica; no importen els mitjans, ni l’ètica ni la moral.

El govern estatal - que sembla haver perdut el nord definitivament, i perpetua obscenament l’excepcionalitat del seu poder absolut - després de negar-se en primera instància, ha atorgat permís per a que els establiments comercials físics puguin celebrar rebaixes.

Les rebaixes com a cerimònia, com a ritual modern – una gernació acaramullant-se a la porta dels establiments minuts abans de l’hora i entrant com una manada de búfals en el moment d’obrir portes, llençant-se sobre les mercaderies en descompte amb un frenesí animal.

Diu Byung Chul Han a El Pais que els rituals han mort. Que els rituals impliquen repetició i que avui dia, la gent, o sigui, el consumidors, fugen de la repetició, que associen a una cosa avorrida i intranscendent, i busquen contínuament noves experiències i estímuls. 

Que el consum irrefrenable i la cerca continua d’estímuls és activada per la sensació de buit interior del consumidor.

Barthes deia que el centre de Paris era la torre Eiffel, i que era un centre buit. Deia Susan Sontag que com més buida i inútil trobava Barthes la torre Eiffel, més representativa li semblava com a signe, així com la literatura, com més inútil, més moralment útil li semblava que era.

Després de nou setmanes confinats i enganxats a les pantalles, la nostra natura política limitada al consum elèctric i alimentari, ens anam buidant per dins, com per obra d’un taxidermista; esdevenim de cada cop més transparents i aïllats; ens anam esvaint, com aquell personatge d’un capítol de Black Mirror. 

Esdevenim símbols de l’època que ens a tocat viure: de la pluralitat vana de l’aparença; de l’absència d’ànima com a símbol suprem.

Sincer i conseqüent (Bernhardiana nº 55)

L’altre dia, mentre caminava en direcció a l’oficina bancària i em trobava ja, de fet, a escassos deu metres de la porta de l’oficina bancària, vaig reconèixer un així anomenat antic amic, qui es dirigia precisament a la porta de la mateixa oficina bancària a la que em dirigia jo i com no podia ser d’altra manera, vaig decidir en aquell precís instant efectuar un gir de cent vuitanta graus, canviar el destí de les meves passes i entrar al supermercat (malgrat no tenia cap necessitat d’anar al supermercat) per tal d’evitar l’encontre i la inevitable conversa amb aquest antic amic, amb qui compartesc una diguem-ne situació incòmoda del passat, un diguem-ne enfrontament que em va portar a trencar relacions amb aquest antic amic i amb tot el grup de col·legues de la facultat.

En el cas d’haver-se produït l’encontre, la conversa s’hauria produït en els termes més cordials, com s’acostuma a dir, però hauria estat incòmoda de totes formes, ja que malgrat no haguéssim parlat de la situació del passat, la situació del passat hagués condicionat la conversa, estaria, per així dir-ho, giravoltant la conversa com un núvol tòxic, així com l’efecte més important d’aquella situació del passat, el meu distanciament del grup d’amics de la facultat, giravoltaria també la conversa amb major intensitat, malgrat no n’haguéssim fet referència durant la conversa.

Una conversa en la què, vaig pensar mentre esperava el meu torn a la carnisseria del supermercat, si tots fóssim sincers i conseqüents, li hauria d’agrair a aquest antic amic la situació del passat que em va portar a allunyar-me per sempre més d’uns individus la relació amb els quals obstaculitzava clarament, ara ho veig, el meu desenvolupament intel·lectual i humà, un grup humà d’individus que, vaig pensar, de no ser per aquest enfrontament i aquesta situació del passat, continuarien essent nocius pel meu desenvolupament i per dir-ho amb els temps que corren, tòxics per a mi i pel meu entorn i de fet, amb tota seguretat, haurien acabat amb mi, m’haurien, amb tota seguretat, anihilat.

Naturalment, vaig pensar en carregar les bosses amb les compres i sortir del supermercat per l’altra porta, la més allunyada de l’oficina bancària, ni en el cas d’haver-se produït la conversa i haver estat jo sincer i conseqüent, podria haver-li agraït suficientment a aquest antic amic el mal que em va fer. 

Covidianes-19 (XLV) - diu Miquel Barceló

(1)

diu l’artista Miquel Barceló (MB) a El País avui que el virus té una mirada global i nosaltres - la humanitat, s’entén – no

Pensar en el virus com quelcom que ens mira, com una obra d’art, però que no veim

diu MB que abans del confinament del Covid-19, va passar un mes confinat al sud de Tailàndia projectant un treball sobre La Il·liada

diu MB que no és optimista en general ni optimista amb el món de la cultura en particular. Compara el món de la cultura actual amb un cadàver

Tailàndia, 230.000 morts. tsunami

diu MB que d’un cadàver només surten coses dolentes – penso en el cadàver d’Hèctor, arrossegat per Aquil·les i en el cadàver de Pàtrocle, que va desencadenar la fúria homicida d’Aquil·les

(2)

diu MB que el confinament ha estat com la sensació càlida que se sent dins la casa amb el llum de les candeles després de l'apagada elèctrica provocada per una tempesta nocturna

A vegades, penso en la cultura com en una estança còmoda i solitària; com en una taula de salvació enmig del tsunami de la realitat 

diu MB que la cultura existeix per sobre d’aquells que decideixen si existeix o no

La cultura es indestructible i capaç de sobreviure a les pitjors hecatombes, deia el protagonista de El Ciudadano Ilustre

diu MB que per què no legalitzar les drogues per tal de crear una nova indústria i fer front a la crisi econòmica

Les drogues: la fugida del jo. “Qui ets?”, demana el ciclop a Ulises a la Odissea. “No sóc ningú”.

diu MB que està acostumat a estar confinat, com els capellans

diu MB que ha passat el confinament a casa seva, enmig de la natura, amb animals i arbres i un turó enfront de la casa

Confinament i natura; confinament i platja al sud de Tailàndia; dues parelles de termes antitètics, penso

(3)

diu MB que espera que la gent guanyi en espiritualitat, que la gent es torni més espiritual – i que, per tant, deduesc, la gent sigui manco materialista

Qui parla de la gent, indistintament de l’adjectiu que li apliqui, és un humanista, penso. Creu en la humanitat com en una realitat

diu MB que quan tot això passi, el món no serà millor, ja que “els dolents no es tornaran bons”

Sovint, els bons tornen dolents, penso. Ara, els dolents només tornen bons a les pel·lícules de Disney.

diu MB que les paraules desconfinament i desescalada són espantoses. Que haurien de buscar algú que tries unes paraules més adequades

La paraula cultura només surt de la boca de la gent més ignorant, més estúpida i més perillosa. deia el protagonista de El Ciudadano Ilustre

diu MB que no estam al final de res, sinó a l’inici d’una cosa

Una cosa que durarà molt.

Covidianes-19 (XLIV)

Després d'uns quants dies, els morts superen de nou els 200 a l’estat. A Portugal, 9 morts només. 

Fa setmanes que ens avisen l’única forma de tornar a la nostra forma de vida anterior és el descobriment i distribució universal d’una vacuna pel covid-19. 

Un article d’avui a The Guardian informa que la OMS diu que el covid-19 potser no desaparegui del tot, potser que romangui per sempre entre nosaltres. I que potser que desaparegui (Tautologia)

Diu la OMS també que s’acosta una crisi mundial de salut mental, conseqüència del confinament, de la por a infectar-se, de la incertesa generalitzada. Que hi haurà una crisi de salut mental sí o sí. 

Així doncs, en algun punt en el futur més immediat, convergiran tres crisis a l’hora: la sanitària, la psicològica i l’econòmica. Les dues darreres són conseqüència de la primera, i la segona, en part, conseqüència de la tercera – les crisis econòmiques sempre augmenten el consum d’ansiolítics i tranquil·litzants. I les dues darreres augmentaran la necessitat d’atenció mèdica i per tant incidiran en la crisi sanitària. Tres crisis íntimament relacionades. Una crisi sistèmica.

La paraula de 2021 serà, per força, resil·liència (La de 2020, està clar quina serà). Resiliència: capacitat d’un ecosistema de recuperar l’estabilitat en ésser afectat per pertorbacions o interferències. És la psique equiparable a un ecosistema? Potser més que metafòricament, tot i la dificultat d’establir que és exactament la psiqué. I l’ànima? Pot veure’s afectada per “pertorbacions o interferències”? 

El capitalisme no entra en crisi, de moment, resisteix al desplomament dels PIB i de les inversions, al descens de consum del combustible, als preus negatius del petroli. El capitalisme és resilient. És un organisme vacunat contra les crisis: disposa d’anticossos per combatre-les totes, manco una. Quan penso en un utòpic (però potser no tant) enfonsament del sistema capitalista, em ve al cap l’escena final de El Planeta dels Simis. O la Gedächtniskirche de Berlin, l’esglèsia del record.

L’així anomenada comunitat científica expressa dubtes sobre el procediment d’urgència per testar les vacunes en humans: inocular el virus en individus sans. Més de 120 vacunes en estudi en el món, he llegit, si no vaig equivocat, en diferents fases d’evolució. 

Però no hi ha immunitat ni vacuna possible enfront al desànim, la depressió i la pobresa. Com no sigui la mort. Pensar en la mort, acostumar-se a la mort per suportar el present, per valorar el que tenim enfront el que no tenim (una vacuna per la Covid-19, un futur mitjanament clar). Cal "recuperar l’estabilitat".